Cercaterm

Nota

• Àmbit: Catalunya
• La incapacitat minva l'aptitud de les persones per a realitzar actes amb rellevància jurídica, i té l'origen en circumstàncies subjectives enfront de les quals la llei alenteix, restringeix o suspèn determinades facultats, generalment com a mesura de protecció dels drets i dels interessos de la persona incapaç. Aquesta limitació de la capacitat i el grau de la limitació poden tenir caràcter temporal o indeterminat, segons quina en sigui la causa.
  La circumstància natural per definició de la falta de plena capacitat d'obrar és la minoria d'edat (a sensu contrario, art. 322 Codi civil espanyol [CC]). Segons el contingut de l'article 211-3.2 del Codi civil de Catalunya (CCCat), en sentit contrari, els menors d'edat no són incapaços, però llur capacitat és limitada; per això estan sotmesos, per mitjà de la representació legal, a la potestat parental o, si escau, a la del tutor (art. 236-18 i 222-47 CCCat) en tots els actes de la vida que no puguin realitzar per si mateixos. Els fills emancipats (art. 211-7.1 CCCat) tenen capacitat d'obrar com si fossin majors d'edat, amb relació a llur persona i llurs béns; aquesta capacitat, però, és insuficient per als actes que excedeixin de l'administració ordinària dels béns adquirits amb llur activitat que generi benefici i també ho és per a acceptar el càrrec d'administrador en qualsevol classe de societats (art. 211-12 CCCat). En aquests actes, la capacitat necessària ha de ser complementada pels progenitors, que li van atorgar l'emancipació d'acord amb llur potestat; pel curador; o amb l'assistència del cònjuge, en cas d'emancipació per matrimoni.
  Les deficiències en l'edat adulta que disminueixen la capacitat fan referència als estats en què hi ha un impediment físic o psíquic permanent, i de vegades progressiu, que minva la personalitat i té conseqüències en l'aptitud volitiva i la capacitat de decisió (art. 200 CC), i que alhora incideix en la conducta del subjecte i posa de manifest la inhabilitació per a l'exercici dels drets inherents a la persona. L'extensió i els límits de la incapacitació es determinen per mitjà d'una sentència, que també estableix el règim de tutela o guarda aplicable a la persona (art. 760 Llei d'enjudiciament civil [LEC]).
  Llevat dels casos purament biològics de capacitat limitada a causa de l'edat, la incapacitat de les persones en l'edat adulta és conseqüència de malalties o de deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixen a la persona governar-se a si mateixa (art. 200 CC). La incapacitació s'ha de declarar per mitjà d'una sentència, seguint els tràmits del judici verbal i mitjançant el procés especial sobre la capacitat de les persones (art. 756 al 763 LEC). La sentència determina el grau d'incapacitat d'acord amb les malalties que afecten la capacitat.
  La doctrina jurisprudencial és pacífica, atès que sempre es presumeix la capacitat mentre no es destrueixi per mitjà d'una prova directa concloent que demostri el contrari (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 20.2.1989 i del 28.6.1990). L'article 759 de la LEC estableix que el tribunal ha d'escoltar els familiars més pròxims de la persona presumiblement incapaç, ha d'examinar la persona i ha d'acordar els dictàmens pericials necessaris o corresponents amb relació a la demanda d'incapacitació, i adoptar altres mesures fixades per la llei.
  El tràmit de l'examen judicial de la persona presumiblement incapaç és una prova inexcusable que s'ha de dur a terme d'acord amb el principi estricte d'immediació, i pot provocar la nul·litat del procediment si no es respecta (STS del 30.12.1995 i del 9.6.1997); la segona sentència fins i tot estableix que el valor substantiu de la norma continguda en l'article 208 del CC (derogat i substituït per l'article 759 de la LEC) és clar i no permet dubtes, com tampoc n'hi ha sobre l'abast constitucional quan la presumpció de capacitat afecta el dret fonamental a desenvolupar la personalitat.
  Finalment, en cas que s'acordi la determinació d'incapacitació, la sentència ha d'establir, si s'ha sol·licitat en la demanda, el nomenament de la persona que ha d'assumir la funció de tutela. Amb aquest objectiu es poden practicar proves per a determinar en qui ha de recaure el nomenament, i s'han d'escoltar els familiars més pròxims de la persona incapaç i la mateixa persona si té judici suficient (art. 759.2 LEC).