Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "indignitat" dins totes les àrees temàtiques

indignitat successòria indignitat successòria

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  indignitat successòria, n f
  • es  indignidad sucesoria

<Dret civil > Dret de successions>

Definició
Exclusió d'una persona en la successió d'una altra perquè ha realitzat contra ella o alguns parents seus algun dels actes il·lícits tipificats legalment.
indignitat successòria indignitat successòria

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  indignitat successòria, n f
  • es  indignidad sucesoria

<Dret civil>

Definició
Sanció civil impeditiva de poder succeir la persona causant, pel fet d'haver realitzat alguna de les conductes legalment establertes amb aquest fi.

Nota

  • Àmbit: Illes Balears
  • En el dret romà ja es va conèixer la possibilitat que l'hereu, una vegada acceptada l'herència, quedés privat d'aquesta, com a càstig pels actes comesos contra el causant difunt, de manera que en aquestes situacions, i llevat de casos excepcionals, els béns de l'herència passaven a la hisenda pública. La figura persisteix en el sistemes jurídics basats en el dret romà, encara que, de vegades, es produeix una certa confusió entre aquesta institució i el desheretament. Tanmateix, les diferències entre l'una i l'altra són clares: d'entrada, la indignitat pot recaure sobre qualsevol successor, a títol universal o a títol particular, mentre que el desheretament només pot fer referència als legitimaris. I, d'altra banda, la indignitat per a succeir es pot produir en qualsevol tipus de successió -testada, intestada i contractual-, a diferència del desheretament, que té el camp propi d'actuació dins la successió testada, atès que l'existència d'un testament és la situació més habitual, encara que en el dret de Mallorca i les Pitiüses -no així a Menorca, on els pactes successoris de moment no estan permesos- es podria fer el desheretament dins la donació universal, en el cas de Mallorca, o de qualsevol dels pactes successoris que es poden atorgar a les Pitiüses, de manera que en el contracte successori es disposa el desheretament d'un legitimari i s'eximeix l'hereu contractual de fer-li pagament de la llegítima. Tanmateix, mai no es pot donar el desheretament en la successió intestada.
    Malgrat aquestes diferències, hi ha molts punts de contacte entre les dues institucions; per això no és estrany que la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació del dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament, hagi donat un tractament igual a totes dues, i estableixi unes mateixes causes, ja que el punt 3 dels nous article 7 bis i 69 bis de la Compilació, introduïts per la indicada Llei, assenyalen que les causes d'indignitat del punt 1 són també causes de desheretament. Es tracta d'una llei aplicable a totes les Illes, que, en aquesta matèria, tenen així un règim jurídic unificat, atès que l'article 7 bis forma part del llibre I, aplicable a Mallorca i Menorca; mentre que l'article 69 bis es troba en el llibre III, que s'aplica a Eivissa i Formentera. I, d'altra banda, els dos articles tenen el mateix text.
    Segons el punt 1 dels nous articles 7 bis i 69 bis de la Compilació, són indignes per a succeir: a) els condemnats en judici penal per sentència ferma pel fet d'haver atemptat contra la vida o per lesions greus contra el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet o algun dels seus descendents o ascendents; b) els condemnats en judici penal per sentència ferma per delictes contra la llibertat, la integritat moral i la llibertat sexual, si l'ofès és el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet, o algun dels seus descendents o ascendents; c) els privats per sentència ferma de la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar per causa que els sigui imputable, respecte del menor o incapacitat causant de la successió; d) els condemnats per sentència ferma a pena greu contra els deures familiars en la successió de la persona agreujada; e) els qui hagin acusat el causant de delicte per al qual la llei assenyali pena greu, si és condemnat per denúncia falsa; f) els qui hagin induït o obligat el causant a atorgar, revocar o modificar les disposicions successòries, o li hagin impedit atorgar-les, modificar-les o revocar-les, i g) els qui destrueixin, alterin o ocultin qualsevol disposició mortis causa atorgada pel causant.
    El precepte fa unes remissions a conceptes del Codi penal (CP). Així, en la causa a es parla de lesions greus. Atès que aquesta causa afecta els condemnats en judici penal per sentència ferma, queda clar que el concepte de lesió greu serà el que estableix específicament el CP i, concretament, l'article 147, que, en el punt 1, assenyala: «el qui, per qualsevol mitjà o procediment, causi a altri una lesió que menyscabi la seva integritat corporal o la seva salut física o mental, ha de ser castigat com a reu del delicte de lesions amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, sempre que la lesió requereixi objectivament per a la seva guarició, a més d'una primera assistència facultativa, un tractament mèdic o quirúrgic. La simple vigilància o seguiment facultatiu del curs de la lesió no es considera tractament mèdic». I en el punt 2 disposa que «tot i així, el fet descrit a l'apartat anterior es castiga amb la pena de presó de tres a sis mesos o una multa de sis a dotze mesos, quan sigui de menys gravetat, atesos el mitjà emprat o el resultat produït». Com sigui que la causa d'indignitat va associada a una sentència ferma penal condemnatòria, l'existència o inexistència de la causa d'indignitat és determinada pel fet que la sentència consideri que l'actuació del successor és tipificada en l'apartat l (lesions greus) o en l'apartat 2 (lesions menys greus) del precepte.
    La causa d fa referència als condemnats per sentència ferma a pena greu contra els deures familiars en la successió de la persona agreujada. Novament s'ha de dir que la paraula greu no pot tenir el sentit general de cosa de molta entitat o importància, sinó que s'ha d'acudir al CP per a veure quines penes tenen la consideració de greus. I ho determina l'article 33.2, segons el qual «són penes greus: la presó superior a cinc anys, la inhabilitació absoluta, les inhabilitacions especials per un temps superior a cinc anys, la suspensió de feina o càrrec públic per un temps superior a cinc anys, la privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior a vuit anys, la privació del dret a tenir i portar armes per un temps superior a vuit anys, la privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi, per un temps superior a cinc anys, la prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o el tribunal, per un temps superior a cinc anys, la prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys i la privació de la pàtria potestat».
    Probablement, el propòsit de l'òrgan legislador, quan empra les paraules «lesions greus» i «penes greus», era que es tractés de lesions i penes de gran entitat i importància, segons el que entengui qui ha de jutjar el cas, però el fet de relacionar-les amb la sentència ferma condemnatòria dictada en judici penal obliga a acudir als preceptes del CP per a establir quan s'esdevenen les penes i lesions greus. A banda d'això, s'ha de dir que, normalment, la declaració de la causa d'indignitat se sol·licita en el mateix judici penal.
    Vistes les causes d'indignitat introduïdes pel nou article 7 bis de la Compilació, l'article 765 del Codi civil espanyol (CC) dona una relació de causes d'indignitat, per la qual cosa es planteja la qüestió de si aquestes han deixat de regir dins el dret de les Illes Balears. A continuació es fa una comparació entre les unes i les altres.
    Les causes a i b abans exposades amplien i desenvolupen la causa segona de l'article 756 del CC, que considera causa d'indignitat la condemna en judici pel fet d'haver atemptat contra la vida del testador, el seu cònjuge, descendents o ascendents. Les causes c i d fan el mateix respecte de la causa primera de l'article 756, que fa referència als pares que abandonin, prostitueixin o corrompin el seus fills; la causa e és similar a la tercera de l'article 756; les causes f i g desenvolupen i amplien les causes cinquena i sisena de l'article 756. Aleshores, les úniques causes d'indignitat de l'article 756 del CC no recollides per la Llei balear serien la quarta, referida a l'hereu que, coneixedor de la mort violenta del testador, no l'hagi denunciada a la justícia dins el termini d'un mes, quan aquesta no ha procedit ja d'ofici, i la setena, introduïda per la Llei 41/2003, del 18 de novembre, de protecció patrimonial de les persones amb discapacitat i de modificació del Codi civil, de la Llei d'enjudiciament civil i de la normativa tributària amb aquesta finalitat, la qual considera indignes per a succeir a una persona que té discapacitat les persones amb dret a l'herència que no li hagin donat les atencions i serveis deguts, entenent com a tals els aliments en el sentit més ampli, i incloent-hi el vestit, l'assistència mèdica, l'habitatge, l'educació i la instrucció.
    D'aquestes dues causes, la segona és important, perquè no té sentit que pugui succeir una persona discapacitada el familiar que l'ha abandonada en la seva desgràcia. Però el cert és que totes dues causes d'indignitat són admissibles dins el nostre dret, ja que els nous articles 7 bis i 69 bis de la Compilació estableixen, en el punt 4, que «en tota la resta s'aplicarà supletòriament el Codi civil». Això pot fer entendre que les causes d'indignitat del CC no expressament recollides en el nou precepte poden estar en vigor dins el sistema balear. Aquest mateix criteri s'ha adoptat en matèria de desheretament, ja que, si no es consideressin aplicables les causes de desheretament del CC, s'hauria produït una situació realment injusta. En realitat, els nous articles 7 bis i 69 bis, amb la remissió que fan al CC, «en tota la resta», demostren que no tenien com a propòsit fer una regulació exhaustiva que el deixés sense efecte en aquesta matèria. S'ha de dir, en aquest punt, que els dos preceptes de la Compilació donen un caràcter excessivament judicial a les causes d'indignitat, atès que les quatre primeres exigeixen una sentència ferma anterior; per això pot resultar positiva l'extensió de les causes d'indignitat a les del CC, atès que és lògic considerar que aquestes causes no han de ser objecte d'interpretació restrictiva, perquè és injust que hereti del causant una persona que li ha demostrat un menyspreu evident.
    Per la mateixa argumentació, s'ha de considerar també aplicable dins el dret balear l'article 757 del CC, referent al que la doctrina ha anomenat rehabilitació de l'indigne. Segons el precepte, les causes d'indignitat deixen de tenir efecte si el testador les coneixia en el temps d'atorgar el testament o si, en el cas que haguessin succeït després, el testador les perdonés en document públic. Segons que ha indicat la doctrina (José Luis Lacruz Berdejo), aquest document públic podria ser un testament -que exigeix la intervenció notarial-, però també un testament hològraf, sempre que acomplís tots els requisits legals i fos protocol·litzat al seu moment de la manera deguda. L'autor esmentat indica també que el perdó no constitueix una simple manifestació de sentiments, sinó una readmissió a l'herència, cosa que implica el coneixement de la conducta de l'indigne i que aquesta és causa per a impedir-li fer part de la successió.
    En canvi, la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de les Illes Balears sí que regula el règim de l'acció declarativa de la indignitat successòria; estableix un termini de caducitat de cinc anys comptats des que la persona legitimada per a exercitar-la la conegui o l'hagi pogut conèixer, i, en tot cas, caduca un cop transcorreguts cinc anys des que l'indigne per a succeir hagi pres possessió dels béns hereditaris.
    És important que es reguli el tractament jurídic de l'acció per a declarar la indignitat, ja que normalment això no es fa en el cas de les institucions civils, amb el problema consegüent que després resulten aplicables terminis molt llargs, normalment el de quinze anys, corresponent a les accions personals que no tinguin assenyalat un termini especial (art. 1964 CC). També cal destacar que el termini sigui de caducitat i no de prescripció, de manera que s'evita la possibilitat d'interrupció del termini i que comenci a comptar novament a partir de la interrupció. En canvi no és tan versemblant la durada del termini, ja que cinc anys és excessiu, pel fet que determina, durant tot aquest temps, una situació d'incertesa en la successió. Hauria estat preferible un termini més breu, possiblement d'un o dos anys.
    La persona legitimada per a l'exercici de l'acció és qualsevol altre possible hereu a qui beneficiï la declaració d'indignitat successòria d'un d'ells, atès que, en aquest cas, i una vegada reconeguda la indignitat en la sentència corresponent, es produiria una porció vacant, a la qual es tindria dret a conseqüència de l'acreixement (art. 24 Compilació). I, en el cas que hi hagi un sol hereu, l'exercici d'aquesta acció pot interessar a les persones que tindrien dret a heretar ab intestato. En canvi no és imaginable que exerciti l'acció el causant, perquè no ho necessita, ja que pot no deixar-li res a l'indigne en el testament a més de desheretar-lo si és legitimari. D'acord amb la regla general de l'article 1969 del CC -el temps de la prescripció de qualsevol classe d'accions comença des que es poden exercitar- el dies a quo és el de coneixement, o possibilitat de coneixement, per part de la persona legitimada de la situació d'indignitat. I per a evitar els casos en què aquest coneixement es pot produir amb molt de retard, els articles 7 bis i 69 bis, punt 2, de la Compilació estableixen que l'acció s'ha d'entendre caducada un cop transcorreguts cinc anys des que l'indigne per a succeir hagi pres possessió dels béns hereditaris.
  • V. t.: desheretament n m
indignitat successòria indignitat successòria

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  indignitat successòria, n f
  • es  indignidad para suceder

<Dret civil>

Definició
Causa d'exclusió d'un subjecte d'una determinada successió.

Nota

  • L'article 412-3 del Codi civil de Catalunya (CCCat) recull les situacions que impliquen la indignitat successòria d'un subjecte: a) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver matat o haver intentat matar dolosament el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia en unió estable o algun descendent o ascendent del causant; b) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver comès dolosament delictes de lesions greus, contra la llibertat, de tortures, contra la integritat moral o contra la llibertat i la indemnitat sexuals, si la persona agreujada és el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia en unió estable o algun descendent o ascendent del causant; c) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver calumniat el causant, si l'ha acusat d'un delicte per al qual la llei estableix una pena de presó que no sigui inferior a tres anys; d) El qui ha estat condemnat per sentència ferma en judici penal per haver prestat fals testimoni contra el causant, si li ha imputat un delicte per al qual la llei estableix una pena de presó que no és inferior a tres anys; e) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver comès un delicte contra els drets i deures familiars, en la successió de la persona agreujada o d'un representant legal d'aquesta; f) Els pares que han estat suspesos o privats de la potestat respecte al fill causant de la successió, per una causa que els sigui imputable; g) El qui ha induït el causant de manera maliciosa a atorgar, revocar o modificar un testament, un pacte successori o qualsevol altra disposició per causa de mort del causant o li ha impedit de fer-ho, i també el qui, coneixent aquests fets, se n'ha aprofitat; i h) El qui ha destruït, amagat o alterat el testament o una altra disposició per causa de mort del causant.
    Així com la llei estableix aquestes causes d'indignitat successòria també estableix la possibilitat que aquestes causes no tinguin efectes si el causant atorga la disposició a favor de l'indigne coneixent-ne la causa, si s'hi reconcilia per actes indubtables o el perdona mitjançant escriptura pública o disposicions fetes en pacte successori. Tant la reconciliació com el perdó són irrevocables.
    Incórrer en una d'aquestes causes d'indignitat, tal com estableix l'article 451-17.a del CCCat, suposa una causa de desheretament. Per tant, el causant pot privar els seus legitimaris del dret a la legítima, si en la successió concorre alguna d'aquestes causes. En aquest cas, la llegítima individual s'extingeix i s'integra en l'herència sense acréixer la dels altres legitimaris (art. 451-25.3 CCCat).
    L'acció per a declarar la indignitat successòria caduca al cap de quatre anys des que la persona legitimada la pot exercir o en pot conèixer l'existència d'una manera raonable, i, en tot cas, passats quatre anys des que la persona indigna hagi pres possessió dels béns en qualitat d'hereva o legatària. En el cas que la causa exigeixi una condemna en sentència, aquest còmput del termini de caducitat s'inicia quan la sentència és ferma (art. 421-7 CCCat).
    Si la persona indigna ja ha pres possessió dels béns, s'ha de liquidar aquesta situació possessòria considerant-la posseïdora de mala fe, i els efectes de la indignitat es retrotrauen al moment de la delació. La indignitat és personalíssima i no afecta els fills o descendents de la persona indigna que són cridats a la successió (art. 412-8 CCCat).
  • V. t.: desheretament n m