Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció d'enriquiment injust, n f

Definició

V.: acció canviària n f

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció d'enriquiment injust, n f
es acción de enriquecimiento injusto

Definició

Acció personal de caràcter subsidiari per mitjà de la qual es reclama la restitució d'un desplaçament patrimonial que, mancat de causa lícita i justa que l'empari, produeix un lucre patrimonial manifest en la persona que el rep de manera contrària a l'equitat.

Nota

Àmbit: Espanya
Per tal que hi hagi una acció d'enriquiment injust ha d'existir un correlatiu enriquiment-empobriment, la connexió del qual s'ha de provar, i, a la vegada, una absència de causa legal o convencional que pugui motivar aquesta situació.
En el dret espanyol, l'enriquiment injust és una figura jurídica nascuda de la jurisprudència, i manca, doncs, d'una regulació legal clara, més enllà de meres referències en matèria de dret internacional privat com és el cas de l'article 10.9, paràgraf tercer, del Codi civil espanyol (CC): «En el enriquecimiento sin causa se aplicará la ley en virtud de la cual se produjo la transferencia de valor patrimonial en favor del enriquecido.» Aquesta institució es considera font de les obligacions i, molt sovint, la jurisprudència també l'ha entesa com un principi general del dret per tal de fomentar l'obligació de restitució que emana de l'enriquiment injust. Són diversos els casos en què darrere de la llei hi ha la idea d'enriquiment injust (per exemple, els articles 1145 i 1158 del CC).
Malgrat la manca de positivització de l'enriquiment injust, hi ha autors (Lacruz, Lasarte) que entenen que l'article 1901 del CC conté l'entroncament normatiu de l'acció general d'enriquiment: «Se presume que hubo error en el pago cuando se entregó cosa que nunca se debió o que ya estaba pagada; pero aquel a quien se pida la devolución puede probar que la entrega se hizo a título de liberalidad o por otra causa justa.»
D'una banda, cal deixar palès que l'enriquiment injust no té una naturalesa culpable, ja que no pren en consideració de cap manera l'eventual culpa, dol o realització d'un acte il·lícit per part de l'obligat a respondre davant de l'empobrit i, més encara, tampoc no es fonamenta en el possible error d'algun dels interessats. Simplement és una institució que cerca resoldre els problemes de justícia derivats de dades purament objectives, com són els avantatges i els desavantatges patrimonials identificats com a enriquiment i empobriment. Així, quan s'afirma que la realització d'un acte il·lícit no té rellevància per a l'enriquiment injust, es pot introduir la idea que si, per exemple, aquest acte és generador de responsabilitat contractual per incompliment i se'n deriva una situació de benefici contrari a la llei, en aquests casos cal reiterar que no s'està davant d'un cas d'enriquiment injust, sinó que s'haurà de solucionar mitjançant l'article 1124 del CC.
La jurisprudència ha assenyalat quatre requisits que conjuntament s'han de complir per a donar lloc a l'acció d'enriquiment injust.
1. ENRIQUIMENT. Qualsevol acte o fet que genera un increment patrimonial per a l'enriquit, ja sigui directe o indirecte, és a dir, que pot consistir tant en un augment del valor del seu patrimoni (per exemple, l'adquisició de la propietat d'una cosa, la possessió de quelcom fructífer o la generació d'un dret de crèdit), com en l'evitació d'una disminució del mateix (per exemple, la desaparició o la disminució d'un deute).
2. EMPOBRIMENT. Es tracta de la contrafigura necessària o la correlació de l'enriquiment, ja que s'ha de produir precisament a costa del patrimoni del desafavorit o empobrit. De la mateixa manera, es pot tractar d'un empobriment directe o indirecte; és a dir, hi pot haver una disminució del valor del patrimoni de l'afectat, o bé, simplement, que l'acció de l'enriquit hagi comportat la falta d'increment patrimonial de l'empobrit.
3. RELACIÓ DE CAUSALITAT. Entre l'empobriment d'una de les parts i l'enriquiment de l'altra ha d'existir una estreta interconnexió o interdependència.
4. INEXISTÈNCIA DE CAUSA. No hi ha d'haver cap raó lícita que justifiqui el desplaçament patrimonial.
D'altra banda, un cop es compleixen els pressupòsits de l'enriquiment injust, cal esmentar que l'acció que se'n deriva és de tipus personal, atès que no està regulada especialment i, per tant, regeix el termini de prescripció general de quinze anys (art. 1964 CC). A més, aquesta acció té caràcter subsidiari, de manera que l'obligació de restituir, que pesa sobre l'afavorit, només es pot reclamar per via de l'acció d'enriquiment injust si no hi ha una altra pretensió autònoma, sens perjudici de poder exercitar conjuntament, per exemple, l'acció reivindicatòria sobre una cosa i, alhora, l'acció d'enriquiment per haver-se produït un desplaçament patrimonial complementari sense causa.
Allò que l'empobrit pot reclamar mitjançant l'acció d'enriquiment injust són els béns que ha perdut (directament o indirectament) o el seu valor en diners, sempre que això tingui correlació o correspondència amb el benefici injustament i efectivament aconseguit per l'enriquit, ja que la finalitat de l'acció és la de dur a terme el reequilibri patrimonial entre les parts.
En el dret civil català, aquest concepte s'ha volgut anomenar enriquiment injustificat i quedarà previsiblement regulat en el llibre VI del Codi civil de Catalunya (CCCat). Segons l'índex provisional del llibre VI, aprovat l'11 de febrer de 2009 pel Ple de la Comissió de Codificació de l'Observatori de Dret Privat de Catalunya, l'enriquiment injustificat s'inclourà en el títol V, dedicat a les altres fonts de l'obligació, capítols III i IV (art. 653 CCCat -«L'enriquiment injustificat»- i art. 654 CCCat -«El cobrament de l'indegut»-, respectivament).

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca element objectiu de l'injust, n m
es elemento objetivo del injusto, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca element objectiu del tipus d'injust, n m
es elemento objetivo del tipo de injusto, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca element subjectiu, n m
ca element subjectiu de l'injust, n m sin. compl.
ca element subjectiu del tipus, n m sin. compl.
es elemento subjetivo
es elemento subjetivo del injusto
es elemento subjetivo del tipo

Definició

Requisit de naturalesa subjectiva o psicològica, diferent del dol o la imprudència, contingut en la descripció legal d'alguns tipus penals.

Nota

Àmbit: Espanya
La doctrina se sol referir a aquests requisits amb la denominació genèrica de elements subjectius del tipus o de l'injust. Tot i que no totes les figures delictives establertes pel Codi penal (CP) contenen aquests elements, en les que els recullen són un requisit imprescindible per a afirmar la tipicitat d'un fet. Així, quan el Codi exigeix algun element subjectiu, la seva absència en una conducta concreta en determina la atipicitat, fins i tot en el cas en què sigui típica objectivament i hagi estat duta a terme de manera dolosa o imprudent.
Històricament, el descobriment doctrinal dels elements subjectius es pot atribuir a autors com ara Hegler i Mezger, inscrits en l'anomenada escola neokantiana, majoritària a Alemanya durant les primeres dècades del segle XX. Aquest descobriment tingué una transcendència notable, perquè demostrava els problemes de la clàssica partició naturalista que associava a l'injust tots els elements objectius del delicte i a la culpabilitat, tots els requisits subjectius, i s'obria així el camí perquè posteriorment -i gràcies a les doctrines finalistes- el dol i la imprudència es traslladessin de la culpabilitat al tipus dins l'esquema de la teoria del delicte.
En el dret penal vigent, els elements subjectius només es fixen de lege lata per a uns delictes determinats. Entre tots aquests elements es pot destacar l'ànim de lucre, exigit en bona part de les infraccions de naturalesa patrimonial, l'ànim d'ús exigit per al robatori i el furt de vehicles de motor (art. 244 CP), la intenció de descobrir secrets o vulnerar la intimitat, necessari per al càstig dels delictes de descobriment i revelació de secrets (art. 197 CP), l'ànim de perjudicar els creditors exigit en l'aixecament de béns (art. 257 CP), les finalitats industrials o comercials requerides per als delictes contra la propietat industrial (art. 273 i 274 CP), la finalitat de promoure, afavorir o facilitar el consum de drogues necessari per a la punibilitat de posseir-ne (art. 368 CP), la finalitat de perjudicar una altra persona exigida en el tipus de les falsedats en un document privat (art. 395 CP), o l'ànim de realitzar un dret propi requerit per al delicte de realització arbitrària del propi dret (art. 455 CP). A més, la jurisprudència tradicional i una part de la doctrina han exigit per a aplicar determinats tipus la concurrència en el subjecte actiu de certs elements subjectius no exigits expressament pel text del Codi. En aquest sentit, es pot destacar l'anomenat ànim lúbric, considerat necessari en els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals, o el animus iniuriandi, exigit en el delicte d'injúries. L'exigència d'aquests elements quan encara estava en vigor el CP del 1973, que contenia un sistema de numerus apertus en la incriminació de la imprudència (art. 565 CP del 1973), tenia molt sovint la finalitat de negar la punibilitat de la realització imprudent de determinades conductes. En altres casos, l'exigència d'ànim s'aplica com a criteri de distinció entre diversos delictes, com és el cas, per exemple, de l'anomenat animus damnandi, que serveix per a distingir l'apoderament que constitueix temptativa de danys del delicte de furt, per a la realització del qual cal l'ànim de lucre.
Doctrinalment, els elements subjectius s'acostumen a classificar en dues grans categories. D'una banda, els anomenats elements subjectius de tendència interna transcendent (o elements d'intenció), categoria integrada pels elements que consisteixen en la persecució d'una finalitat o d'un motiu que va més enllà de la realització del fet típic (p. ex., la intenció de vendre, en el cas de la possessió de drogues).
Els tipus que contenen aquests elements s'acostumen a dividir entre els anomenats delictes de resultat tallat (quan el subjecte persegueix assolir un resultat determinat; p. ex., art. 218 CP, celebració d'un matrimoni invàlid amb la finalitat de perjudicar l'altre contraent) i els anomenats delictes de dos actes reduïts a un de sol (quan el que persegueix el subjecte és cometre una segona conducta; p. ex., art. 472.1 CP, que fixa la modalitat del delicte de rebel·lió, que consisteix a alçar-se de manera violenta i pública per a derogar la Constitució).
Un segon grup d'elements subjectius són els anomenats elements de tendència interna intensificada (o elements de tendència), en què s'integren tots els casos en els quals l'element es fonamenta en el sentit que un subjecte dona a la seva pròpia conducta (p. ex., l'ànim lúbric que la jurisprudència sol exigir en els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals). Alguns autors afegeixen més categories als grups anteriors. Així, es parla sovint d'elements subjectius d'actitud interna, com els que certes interpretacions consideren necessaris per a aplicar algunes circumstàncies agreujants genèriques, com el preu («cobdícia») o l'acarnissament («crueltat»). També s'inclouen en aquesta categoria requisits com ara el «menyspreu conscient per la vida dels altres», exigit perquè hi hagi delicte contra la seguretat del trànsit de l'article 384 CP.
Alguns autors neguen la legitimitat d'aquests elements perquè consideren que es fonamenten en el simple caràcter del subjecte, la qual cosa contradiu el principi de responsabilitat pel fet. Entre els autors que els accepten, es discuteix si pertanyen a l'injust o bé a la culpabilitat. La concurrència en un cas concret dels elements subjectius exigits pel Codi planteja evidents problemes probatoris, que la jurisprudència entén que cal resoldre fent ús de la prova indiciària, és a dir, deduint les intencions del subjecte actiu a partir de les dades objectives del cas i d'un seguit de regles d'experiència. En aquest sentit, es pot destacar la jurisprudència sobre tràfic de drogues, que dedueix la intenció de traficar, en casos de possessió de substàncies estupefaents, a partir, sobretot, de la quantitat de droga i de la tinença d'objectes per a la seva venda (paperines i balances, entre d'altres) (així, Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 21.5.1992, ponent: Soto Nieto i STS del 16.12.2004, ponent: Berdugo Gómez de la Torre).
Un altre element subjectiu diferent del dol és l'anomenat element subjectiu de la justificació, que es considera necessari per a apreciar la concurrència d'una causa de justificació i que integra, segons la doctrina, l'anomenat tipus subjectiu de les causes de justificació. Així, s'exigeix per a apreciar una causa de justificació que el subjecte actiu tingui coneixement que concorren, si escau, els requisits que integren el tipus objectiu d'una d'aquestes causes (p. ex., que s'està patint una agressió il·legítima, en el cas de la legítima defensa). A aquest coneixement, alguns autors hi afegeixen altres requisits més discutits, com, per exemple, l'ànim de defensar-se per tal d'aplicar l'eximent de legítima defensa.
En la doctrina es discuteix el tractament que cal dispensar en els casos en què un subjecte creu erròniament que en la seva situació concorren els pressupòsits objectius d'una causa de justificació (p. ex., algú creu que és víctima d'una agressió il·legítima quan en realitat no és així). Una part de la doctrina (seguidors de l'anomenada teoria limitada de la culpabilitat) proposa atorgar a aquests casos el tractament de l'error de tipus (art. 14.1 i 2 CP), que porta a afirmar una realització imprudent quan l'error del subjecte és vencible i la impunitat en els casos en què és invencible. Per la seva banda, un altre grup d'autors (que integren l'anomenada teoria estricta de la culpabilitat) considera que aquests casos s'han de tractar d'acord amb les regles de l'error de prohibició (art. 14.3 CP).
També és objecte de discussió doctrinal el tractament que cal donar als casos en què un subjecte té una conducta en la qual concorren objectivament els pressupòsits fàctics d'una causa de justificació, però sense que es doni l'element subjectiu (p. ex., una persona n'agredeix una altra sense saber que aquesta, al seu torn, també l'estava agredint). Alguns autors entenen que en aquests casos la conducta ha de ser castigada, però aplicant-hi anàlogament la pena prevista per a la temptativa del delicte corresponent. Per la seva banda, d'altres autors proposen aplicar l'eximent incomplet (art. 21.1 CP) de la causa de justificació aplicable al cas.
V. t.: element subjectiu del delicte n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca element subjectiu de l'injust, n m
es elemento subjetivo del injusto, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca element subjectiu del tipus d'injust, n m
es elemento subjetivo del tipo de injusto, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca enriquiment injust, n m
ca enriquiment sense causa, n m sin. compl.
es enriquecimiento injusto, n m
es enriquecimiento sin causa, n m sin. compl.
es enriquecimiento torticero, n m sin. compl.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca enriquiment injust, n m
ca enriquiment sense causa, n m sin. compl.
es enriquecimiento injusto
es enriquecimiento sin causa

Definició

Acció personal de caràcter subsidiari per mitjà de la qual es reclama la restitució d'un desplaçament patrimonial que, mancat de causa lícita i justa que l'empari, produeix un lucre patrimonial manifest en la persona que el rep de manera contrària a l'equitat.

Nota

Àmbit: Espanya / Catalunya.
Per tal que hi hagi una acció d'enriquiment injust ha d'existir un correlatiu enriquiment-empobriment, la connexió del qual s'ha de provar, i, a la vegada, una absència de causa legal o convencional que pugui motivar aquesta situació.
En el dret espanyol, l'enriquiment injust és una figura jurídica nascuda de la jurisprudència, i manca, doncs, d'una regulació legal clara, més enllà de meres referències en matèria de dret internacional privat com és el cas de l'article 10.9, paràgraf tercer, del Codi civil espanyol (CC): «En el enriquecimiento sin causa se aplicará la ley en virtud de la cual se produjo la transferencia de valor patrimonial en favor del enriquecido.» Aquesta institució es considera font de les obligacions i, molt sovint, la jurisprudència també l'ha entesa com un principi general del dret per tal de fomentar l'obligació de restitució que emana de l'enriquiment injust. Són diversos els casos en què darrere de la llei hi ha la idea d'enriquiment injust (per exemple, els articles 1145 i 1158 del CC).
Malgrat la manca de positivització de l'enriquiment injust, hi ha autors (Lacruz, Lasarte) que entenen que l'article 1901 del CC conté l'entroncament normatiu de l'acció general d'enriquiment: «Se presume que hubo error en el pago cuando se entregó cosa que nunca se debió o que ya estaba pagada; pero aquel a quien se pida la devolución puede probar que la entrega se hizo a título de liberalidad o por otra causa justa.»
D'una banda, cal deixar palès que l'enriquiment injust no té una naturalesa culpable, ja que no pren en consideració de cap manera l'eventual culpa, dol o realització d'un acte il·lícit per part de l'obligat a respondre davant de l'empobrit i, més encara, tampoc no es fonamenta en el possible error d'algun dels interessats. Simplement és una institució que cerca resoldre els problemes de justícia derivats de dades purament objectives, com són els avantatges i els desavantatges patrimonials identificats com a enriquiment i empobriment. Així, quan s'afirma que la realització d'un acte il·lícit no té rellevància per a l'enriquiment injust, es pot introduir la idea que si, per exemple, aquest acte és generador de responsabilitat contractual per incompliment i se'n deriva una situació de benefici contrari a la llei, en aquests casos cal reiterar que no s'està davant d'un cas d'enriquiment injust, sinó que s'haurà de solucionar mitjançant l'article 1124 del CC.
La jurisprudència ha assenyalat quatre requisits que conjuntament s'han de complir per a donar lloc a l'acció d'enriquiment injust.
1. Enriquiment. Qualsevol acte o fet que genera un increment patrimonial per a l'enriquit, ja sigui directe o indirecte, és a dir, que pot consistir tant en un augment del valor del seu patrimoni (per exemple, l'adquisició de la propietat d'una cosa, la possessió de quelcom fructífer o la generació d'un dret de crèdit), com en l'evitació d'una disminució del mateix (per exemple, la desaparició o la disminució d'un deute).
2. Empobriment. Es tracta de la contrafigura necessària o la correlació de l'enriquiment, ja que s'ha de produir precisament a costa del patrimoni del desafavorit o empobrit. De la mateixa manera, es pot tractar d'un empobriment directe o indirecte; és a dir, hi pot haver una disminució del valor del patrimoni de l'afectat, o bé, simplement, que l'acció de l'enriquit hagi comportat la falta d'increment patrimonial de l'empobrit.
3. Relació de causalitat. Entre l'empobriment d'una de les parts i l'enriquiment de l'altra ha d'existir una estreta interconnexió o interdependència.
4. Inexistència de causa. No hi ha d'haver cap raó lícita que justifiqui el desplaçament patrimonial.
D'altra banda, un cop es compleixen els pressupòsits de l'enriquiment injust, cal esmentar que l'acció que se'n deriva és de tipus personal, atès que no està regulada especialment i, per tant, regeix el termini de prescripció general de quinze anys (art. 1964 CC). A més, aquesta acció té caràcter subsidiari, de manera que l'obligació de restituir, que pesa sobre l'afavorit, només es pot reclamar per via de l'acció d'enriquiment injust si no hi ha una altra pretensió autònoma, sens perjudici de poder exercitar conjuntament, per exemple, l'acció reivindicatòria sobre una cosa i, alhora, l'acció d'enriquiment per haver-se produït un desplaçament patrimonial complementari sense causa.
Allò que l'empobrit pot reclamar mitjançant l'acció d'enriquiment injust són els béns que ha perdut (directament o indirectament) o el seu valor en diners, sempre que això tingui correlació o correspondència amb el benefici injustament i efectivament aconseguit per l'enriquit, ja que la finalitat de l'acció és la de dur a terme el reequilibri patrimonial entre les parts.
En el dret civil català, aquest concepte s'ha volgut anomenar enriquiment injustificat i quedarà previsiblement regulat en el llibre vi del Codi civil de Catalunya (CCCat). Segons l'índex provisional del llibre vi, aprovat l'11 de febrer de 2009 pel Ple de la Comissió de Codificació de l'Observatori de Dret Privat de Catalunya, l'enriquiment injustificat s'inclourà en el títol v, dedicat a les altres fonts de l'obligació, capítols iii i iv (art. 653 CCCat -«L'enriquiment injustificat»- i art. 654 CCCat -«El cobrament de l'indegut»-, respectivament).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca injust | injusta, adj
es injusto | injusta

<Dret>

Definició

No just.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Apel·laran contra la sentència perquè consideren que el càrrec és injust.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "injust" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota