Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "institució" dins totes les àrees temàtiques

administració de la institució administració de la institució

<Dret > Dret de la Unió Europea > Comunitats Europees>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic de les Comunitats Europees [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/27/>
Les denominacions en castellà, francès i anglès s'han reproduït i adaptat a partir de les edicions lingüístiques originals del Thésaurus Eurovoc (édition 4.2).

© Communautés européennes, 2004

La reproducció i adaptació s'ha dut a terme sota la responsabilitat exclusiva del TERMCAT Centre de Terminologia.

  • ca  administració de la institució, n f
  • es  administración de la institución
  • fr  administration de l'institution
  • en  administration of the Institutions

<Comunitats europees > Institucions de la Unió Europea i funció pública europea>

centre educatiu centre educatiu

<Ciències socials > Educació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'educació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/132>

  • ca  centre educatiu, n m
  • ca  institució escolar, n f
  • ca  centre d'ensenyament, n m sin. compl.
  • ca  centre docent, n m sin. compl.
  • ca  centre escolar, n m sin. compl.
  • es  centro de enseñanza
  • es  centro docente
  • es  centro educativo
  • es  centro escolar
  • es  institución escolar
  • fr  centre d'enseignement
  • fr  centre éducatif
  • fr  centre scolaire
  • fr  établissement d'enseignement
  • fr  établissement scolaire
  • fr  institution scolaire
  • en  educational center
  • en  educational institution
  • en  school institution

<Educació > Organització i gestió educatives > Sistema educatiu: etapes i centres>

Definició
Entitat social que té com a finalitat l'educació formal i reglada de la població durant el període d'estudis no universitaris.
clàusula d'institució d'hereu clàusula d'institució d'hereu

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  clàusula d'institució d'hereu, n f
  • es  cláusula de institución de heredero

<Dret civil > Dret de successions>

Definició
Clàusula que, excepte a Tortosa, ha de contenir necessàriament tot testament a Catalunya com a requisit de validesa, mitjançant la qual un testador nomena hereva una o diverses persones.

Nota

  • La clàusula d'institució d'hereu no és necessària quan en el testament es nomena un marmessor universal.
heredis institutio heredis institutio

<Dret > Dret romà>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

  • la  heredis institutio, n f
  • la  institutio heredis, n f sin. compl.
  • ca  institució d'hereu, n f
  • es  institución de heredero, n f
  • fr  institution d'héritier, n f
  • it  istituzione di erede, n f

<Dret romà>

institució ACP - CE institució ACP - CE

<Dret > Dret de la Unió Europea > Comunitats Europees>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic de les Comunitats Europees [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/27/>
Les denominacions en castellà, francès i anglès s'han reproduït i adaptat a partir de les edicions lingüístiques originals del Thésaurus Eurovoc (édition 4.2).

© Communautés européennes, 2004

La reproducció i adaptació s'ha dut a terme sota la responsabilitat exclusiva del TERMCAT Centre de Terminologia.

  • ca  institució ACP - CE, n f
  • es  institución ACP-CE
  • fr  institution ACP-CE
  • en  ACP-EC institution

<Comunitats europees > Construcció europea>

Nota

  • La sigla ACP correspon als països de l'àrea que comprèn l'Àfrica, el Carib i el Pacífic, que es troben associats amb la CE pel Conveni de Lomé.
institució col·laboradora d'integració familiar institució col·laboradora d'integració familiar

<Ciències socials > Serveis socials>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE BENESTAR I FAMÍLIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de serveis socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/118/>

  • ca  institució col·laboradora d'integració familiar, n f
  • ca  ICIF, n f sigla
  • es  institución colaboradora de integración familiar
  • es  ICIF sigla

<Serveis socials > Persones > Agents>

Definició
Institució que disposa de l'organització, l'estructura i l'equip professional necessaris per a col·laborar amb l'Administració en tasques relatives a l'acolliment i l'adopció, d'acord amb les directrius, la inspecció i el control de l'Administració.
institució comuna EEE institució comuna EEE

<Dret > Dret de la Unió Europea > Comunitats Europees>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic de les Comunitats Europees [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/27/>
Les denominacions en castellà, francès i anglès s'han reproduït i adaptat a partir de les edicions lingüístiques originals del Thésaurus Eurovoc (édition 4.2).

© Communautés européennes, 2004

La reproducció i adaptació s'ha dut a terme sota la responsabilitat exclusiva del TERMCAT Centre de Terminologia.

  • ca  institució comuna EEE, n f
  • es  institución común EEE
  • fr  institution commune EEE
  • en  EEA joint institution

<Comunitats europees > Construcció europea>

Nota

  • La sigla EEE correspon a Espai Econòmic Europeu.
institució comunitària institució comunitària

<Dret > Dret de la Unió Europea > Comunitats Europees>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic de les Comunitats Europees [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/27/>
Les denominacions en castellà, francès i anglès s'han reproduït i adaptat a partir de les edicions lingüístiques originals del Thésaurus Eurovoc (édition 4.2).

© Communautés européennes, 2004

La reproducció i adaptació s'ha dut a terme sota la responsabilitat exclusiva del TERMCAT Centre de Terminologia.

  • ca  institució comunitària, n f
  • ca  institució de la UE, n f
  • ca  institució de la Unió Europea, n f
  • es  institución comunitaria
  • fr  institution de l'Union européenne
  • en  EU institution

<Comunitats europees > Institucions de la Unió Europea i funció pública europea>

institució d'hereu institució d'hereu

<Dret civil>

Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  institució d'hereu, n f
  • es  institución de heredero
  • fr  institution d'héritier

<Dret civil>

Definició
Nomenament d'hereu que ha de contenir necessàriament tot testament fet a Catalunya, excepte a Tortosa.
institució d'hereu institució d'hereu

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  institució d'hereu, n f
  • es  institución de heredero

<Dret civil>

Definició
A Mallorca i Menorca, designació que fa la persona testadora de la seva successora universal, que constitueix un requisit de validesa del testament.

Nota

  • Àmbit: Illes Balears
  • Com a aclariment previ, cal dir que a les Pitiüses no regeix l'exigència de la institució d'hereu per a la validesa del testament, ja que l'article 70 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 remet al Codi civil espanyol (CC) en tot el que es refereix a la successió testamentària.
    En canvi, a Mallorca i Menorca des de sempre s'ha considerat que aquesta exigència és el primer principi successori sobre el qual s'ha de fonamentar la transmissió hereditària. L'experiència jurídica i la lògica demanen que, quan mor una persona, n'hi hagi una altra, o unes altres, que ocupin el seu lloc, facin seus els béns del difunt, paguin els deutes que pugui haver deixat i acabin de desenvolupar les relacions jurídiques en les quals el causant era part, de manera que puguin exercitar totes les accions que li corresponien, llevat de les inherents a la seva persona. Això és tan natural i lògic que dins els tractadistes del CC -segons el qual no cal que el testament contingui institució d'hereu- no es deixa de reconèixer que el noranta-nou per cent dels testaments que s'atorguen en els territoris en què regeix plenament el CC contenen la institució d'hereu, ja que -com va dir Juan Berchmans Vallet de Goytisolo- una cosa és la necessitat de la institució d'hereu per a la validesa del testament i una altra la necessitat d'hereu en la successió, de manera que es planteja la qüestió de «si el Código civil no fue más lejos de donde llegaron sus precedentes, pasando del principio castellano de la innecesidad de la institución de heredero para la validez del testamento al principio de la innecesidad de la existencia de heredero en la sucesión».
    En les Instituta de Justinià s'indica que la institució d'hereu és el cap i fonament de tots els testaments, per la qual cosa seria inútil un testament sense aquesta figura; i això ho han expressat també els projectes d'apèndix del 1903, del 1920 i del 1949, a més de la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, i la del 1990, la darrera de les quals, en l'article 14, disposa que «la institució d'hereu és requisit essencial per a la validesa del testament».
    No s'espera que hi hagi problemes en aquest punt en els testaments autoritzats per notari, atès que els notaris saben sobradament que els testaments dels testadors amb veïnatge civil de Mallorca o Menorca l'han de contenir; tanmateix, pot faltar en els testaments hològrafs, en què el testador distribueix els seus béns sense emprar la paraula hereu. Per això la doctrina havia demanat que, no solament el nomen iuris -en aquest cas, el nom de hereu- tingués rellevància, sinó que també la pogués tenir la asignatio, és a dir, l'adjudicació dels béns. La Compilació del 1990 va atendre aquest prec de la doctrina, i avui el paràgraf segon de l'article 14 de la Compilació assenyala que «encara que no s'utilitzi la paraula hereu, qualsevol disposició del testador que atribueixi clarament a l'afavorit aquesta qualitat valdrà com a feta a títol universal». Aleshores, estaríem davant d'un cas d'interpretació del testament, en què, probablement, i sempre segons les circumstàncies del cas, es podria deduir la designació d'hereu de l'atribució d'uns béns concrets, sempre que representessin amb molta diferència la part més important i essencial del patrimoni del difunt. Però, quina és la situació dels testaments en què no es pot salvar de cap manera aquesta falta d'institució d'hereu? S'exposa tot seguit. A continuació es tractarà de la institució d'hereu en una cosa concreta o ex re certa i de la institució d'hereu només en usdefruit; després s'examinarà la perdurabilitat de la condició d'hereu i, finalment, es veurà la qüestió relativa a la condició de no contreure matrimoni ulterior.
    1. CASOS EXCEPCIONALS DE TESTAMENT SENSE INSTITUCIÓ D'HEREU. Un sector doctrinal entén que l'exigència de la institució d'hereu no és predicable en els casos en què el testament no té per objecte ordenar la successió del testador. Sens dubte, és innecessària en els testaments fets amb la finalitat que recull l'article 120.1 del CC de reconeixement d'un fill no matrimonial.
    Tampoc no seria necessària en els testaments que tan sols tinguessin per objecte la disposició dels béns concrets no inclosos en la donació universal o adquirits pel donant un cop atorgada la mateixa donació, ja que l'article 10 de la Compilació del 1990 reconeix expressament que els testaments atorgats amb posterioritat a la donació universal són eficaços quant a la disposició d'aquests béns. Lògicament, en el testament s'ha de fer constar el caràcter merament complementari d'una donació universal atorgada anteriorment, amb el corresponent nomenament d'hereu a favor del donatari universal.
    Ha suscitat algun dubte la possibilitat d'atorgar testament simplement revocatori, deixant sense efecte els testaments anteriors, però sense nomenar hereu. Concretament, segons l'experiència d'una advocada que volia atorgar un testament d'aquest tipus, va haver d'acudir fins a tres notaris de Palma, ja que els dos primers visitats es van negar a autoritzar-lo. Aquest testament merament revocatori és admès pel dret successori general, ja que s'hi expressa una darrera voluntat, encara que aquesta sigui que no tenen validesa les disposicions de darrera voluntat atorgades anteriorment. Dins el dret de Mallorca i Menorca no es pot distorsionar l'exigència de la institució d'hereu, i fer-la extensible als testaments en què no hi ha l'ordenació de la successió del testador, cosa que duria a la possibilitat d'admetre aquest tipus de testament. En aquest punt, alguns notaris salven llurs escrúpols jurídics afegint a la clàusula revocatòria la de designació d'hereus a favor dels parents que succeirien ab intestato, però és obvi que, prèviament, s'ha d'explicar el tema al testador per veure si hi està d'acord.
    2. LA INSTITUCIÓ D'HEREU EX RE CERTA. Aquesta institució implica una autèntica contradicció, atès que a una persona que ha estat designada hereva -o sigui successora universal, cridada a la totalitat de l'herència llevat dels béns objecte de llegat-, se li assignen uns béns concrets i determinats. No és estrany que algun romanista -com Biondo- sostingués que aquesta disposició hauria de ser anul·lada per ambigua.
    En el dret romà la contradicció va ser superada donant preferència al nomen iuris per sobre de la asignatio, establint que l'hereu ex re certa seria legatari de la cosa assignada i hereu de la resta de l'herència, en el cas de no concórrer a l'herència amb altres hereus universals designats pel testador. Tanmateix, es pot donar el cas que tots els hereus siguin instituïts en cosa certa i no com a successors universals, de manera que tots serien legataris de la cosa assignada i hereus universals, per parts iguals, de la resta de l'herència. Aquestes solucions del dret romà, atesa la lògica que tenen, han estan incorporades en l'article 15 de la Compilació del 1990.
    En aquests casos ha suscitat algun dubte la responsabilitat interna dels hereus pel que fa al pagament dels possibles deutes hereditaris. La qüestió és esbrinar si són responsables per parts iguals -ja que se'ls considera hereus per part iguals respecte de la resta de l'herència-, o bé si s'ha de tenir en compte el valor de les coses especialment assignades. Sens dubte, aquesta darrera solució es presenta més justa, i possiblement seria la correcta des del punt de vista jurídic, si es té en compte que, en matèria de pagament de deutes hereditaris, no hi ha especialitat foral, per la qual cosa podria ser d'aplicació supletòria l'article 1085 del CC, que parla de la participació en l'herència com a criteri determinatiu de la responsabilitat interna de cadascun dels hereus. Es tracta exclusivament de responsabilitat interna, perquè, davant els creditors, tots ells són solidàriament responsables.
    3. LA INSTITUCIÓ D'HEREU NOMÉS EN USDEFRUIT. En el dret romà, i també en la Compilació del 1990, l'hereu instituït només en l'usdefruit és equiparat a l'instituït en cosa certa, consideració absolutament lògica, ja que l'usdefruit no deixa de ser una cosa concreta i determinada: els drets d'usar uns béns i fruir-ne. Per això segueix les regles de l'article 15, i es considera simple legatari o hereu segons que concorri a l'herència o no amb altres hereus instituïts sense aquesta limitació. La institució s'esdevé molt sovint, sobretot a favor del cònjuge, si bé també és freqüent que aquesta disposició es faci a títol de llegat.
    Sobre aquesta institució, l'article 15 disposa que «l'hereu instituït en usdefruit tindrà, sempre que la voluntat del testador no fos una altra, el caràcter d'hereu fiduciari si per a després de la mort d'aquest s'hagués instituït un altre hereu, el qual es considerarà com a hereu fideïcomissari. Si aquest no arriba a ser-ho, l'instituït en usdefruit serà hereu universal, pur i lliure». L'assimilació de la institució d'hereu en usdefruit amb la substitució fideïcomissària té per objecte eliminar qualsevol dubte que pugui projectar el principi de la perdurabilitat de la condició d'hereu -semel heres, semper heres- sobre el fet d'existir un hereu usufructuari i un altre nu propietari, el qual normalment adquirirà l'herència quan mori el primer. Es tracta, per tant, d'hereus amb limitació de temps; tanmateix, no hi ha cap contradicció, perquè el principi segons el qual «el que és hereu ho és sempre» tan sols exigeix que, quan s'obri la successió, es tingui un coneixement clar sobre qui seran els hereus, encara que ho siguin successivament, o sigui l'un darrere l'altre, tal com passa en les substitucions. Amb l'assimilació de la institució d'hereu en usdefruit a la substitució fideïcomissària es reforça la idea que no es deixa sense efecte la perdurabilitat de la condició d'hereu. No obstant això, la doctrina ha assenyalat que aquesta assimilació no es pot dur a l'extrem de considerar que l'hereu instituït en l'usdefruit tindrà dret a deduir -com el té el fiduciari- la quarta trebel·liànica, ni que tampoc podrà disposar dels béns sobre els quals recau l'usdefruit, ja que això no sembla conciliable amb l'estructura de l'usdefruit, en què impera el principi salva rerum substantia, segons el qual no se'n poden variar els objectes.
    En el cas que concorri a l'herència l'instituït en l'usdefruit amb hereus universals, situació en què tindrà la condició de simple legatari, l'article 15 de la Compilació li dona la facultat -llevat de disposició contrària del testador- de prendre possessió per si mateix dels béns objecte del seu dret, sempre que no hi hagi legitimaris. La norma surt en protecció del cònjuge vidu, que normalment és l'instituït en l'usdefruit de l'herència, i en general també s'esdevé que ja estava en possessió dels béns de l'herència, juntament amb el cònjuge premort. Tanmateix, no pot gaudir d'aquesta facultat quan hi ha legitimaris, ja que, mentre no són pagades les llegítimes, no estaran concretats els béns respecte dels quals podrà exercitar el dret d'usdefruit.
    4. LA PERDURABILITAT DE LA CONDICIÓ D'HEREU. Dins el dret romà la figura de l'hereu tenia vocació de permanència. La seguretat de les relacions jurídiques i la necessària estabilitat dels patrimonis no s'avenien amb el fet d'hereus que deixessin de ser-ho. Per als juristes romans, la figura de l'hereu temporal era una incongruència. Així ho establia la coneguda màxima semel heres, semper heres, és a dir, 'el que és hereu ho és sempre'.Com sigui que aquestes circumstàncies avui en dia són les mateixes, no és estrany que la Compilació mantingui la necessària perdurabilitat de l'hereu, o els hereus, instituït, ja que s'avé amb l'existència necessària de l'hereu dins la successió. Per això, l'article 16 estableix que «el qui és hereu ho és sempre, i, en conseqüència es tenen per no posats en la seva institució la condició resolutòria i els termes suspensiu i resolutori».
    En una interpretació a contrario sensu hi ha la possibilitat d'emprar la condició suspensiva, ja que, si es complia la condició, quedava consolidada la institució d'hereu, i els seus efectes es retrotreien al moment de la mort del causant, com si mai no hagués existit una situació d'interinitat en l'herència. I si no es complia la condició, la institució d'hereu quedava sense efecte i s'obria la successió intestada. En tots dos casos hi havia hereu i en virtut d'un sol títol successori, el testament o la llei, per a evitar les mai aconsellables barreges dels hereus testamentaris i els legítims. Fins i tot en el dret romà era possible que l'hereu instituït sota condició suspensiva -sempre que aquesta fos també potestativa i negativa, és a dir, que la condició suposés que l'hereu instituït no realitzava un determinat comportament- podia adquirir immediatament l'herència, sempre que prestés una caució -que s'anomenava caució muciana- per assegurar la restitució de tot el que hagués adquirit en la seva condició d'hereu, en cas de fer el que el testador li havia prohibit. Malgrat la seva tradició romana, la figura de la caució muciana no ha estat recollida en la Compilació, encara que es podria utilitzar per aplicació de l'article 800 del CC.
    En el sistema del CC, si bé es parteix d'una certa permanència de l'hereu, i així l'article 997 assenyala que l'acceptació i la repudiació de l'herència, una vegada fetes, són irrevocables, l'article 790 reconeix la possibilitat d'instituir hereu sota condició, i també l'article 805 estableix la designació del dia o temps en què hagin de començar o acabar els efectes de la institució d'hereu. Tot i això, els tractadistes reconeixen que l'hereu a termini és totalment infreqüent, fins i tot en els territoris on regeix el CC.
    La impossibilitat -establerta per la Compilació- d'imposar una condició resolutòria a la institució d'hereu s'ha d'entendre matisada pel fet de poder emprar la via de la substitució fideïcomissària. Com és sabut, s'ha utilitzat molt el fideïcomís si sine liberis decesserit per a obligar el primer hereu instituït a cedir l'herència a un segon hereu en cas de morir sense descendència. I també avui en dia, en les famílies en què hi ha un fill discapacitat, es planteja la possibilitat d'instituir un primer hereu amb la condició que tingui cura i atengui en totes les necessitats el fill discapacitat; en cas d'incompliment d'aquestes obligacions, l'herència passa a una altra persona o institució que en serà el segon hereu. Aquestes situacions es poden establir en el testament amb total validesa, sempre que es faci mitjançant el mecanisme de la substitució fideïcomissària, sense que això representi una infracció del principi general de la perdurabilitat de l'hereu. I és així perquè els dos hereus designats -fiduciari i fideïcomissari- ho són en virtut d'un mateix títol successori, el testament del causant, en el qual s'ha previst aquesta possibilitat d'hereus successius. És diferent el cas en què el testament es limiti a establir una institució d'hereu sota condició resolutòria sense determinar la destinació que s'ha de donar a l'herència en el cas que es compleixi la condició. Aleshores es produiria el horror vacui, ja que el testament es precipitaria al buit, a l'abisme, i per tant, seria inútil per a la funció que li és pròpia, és a dir, per a establir la destinació que s'ha de donar a l'herència del finat, i no hi hauria cap altra solució que obrir la successió intestada, vetada pel principi nemo pro parte, a més de resultar il·lògica, atès que en el cas ja s'hauria produït una actuació de l'hereu testamentari.
    L'article 16 de la Compilació del 1990 conté una referència al mode, per a establir que l'incompliment d'aquest no pot donar lloc a la resolució de la institució d'hereu. És sabut que el mode constitueix una càrrega imposada a l'hereu, que l'obliga a donar, a fer o a no fer alguna cosa. Quan el testador ha establert que l'incompliment d'aquestes obligacions pot deixar sense efecte la institució d'hereu, o quan la càrrega que implica el mode és l'única o la principal finalitat que s'espera aconseguir mitjançant l'atribució mortis causa, aleshores som al davant del que la doctrina ha anomenat mode causalitzat, que en aquests casos esdevé una veritable condició. Cal dir que el fet d'esbrinar quan s'està al davant d'una categoria o una altra comporta fer un examen acurat de la voluntat del causant, tal com resulta del seu testament.
    Si es relacionen aquestes referències al mode amb el que s'ha exposat fins ara es pot concloure que, quan s'està al davant d'un cas de mode causalitzat, convertit en una veritable condició, seria possible la seva eficàcia, sempre que s'hagués estructurat sota la forma de substitució fideïcomissària, amb indicació de les persones a les quals passaria l'herència en cas d'incompliment de les obligacions constitutives del mode. Si no s'ha fet d'aquesta manera, la condició es tindria per no posada, per aplicació de l'article 16. Si, per contra, es tracta d'un mode ordinari, l'incompliment de la càrrega no pot donar lloc a la revocació de la institució d'hereu i només els tercers beneficiaris poden sol·licitar el compliment de les obligacions constitutives del mode.
    5. LA CONDICIÓ QUE EL CÒNJUGE SOBREVIVENT NO ES TORNI A CASAR. Aquesta possible condició no va ser mai ben considerada en el dret romà. La Lex Iulia et Papia establia que, fins i tot en el cas d'haver-se imposat la condició a la vídua, aquesta podia heretar encara que es casés de bell nou, sempre que jurés que havia contret el matrimoni simplement per a tenir fills. La motivació d'aquesta disposició es troba en el fet que en el temps de l'Imperi romà era molt important l'augment de la població. De totes maneres, aquesta llei va ser abolida després, tenint sempre per no escrita la condició, la qual es va admetre al cap d'uns segles a conseqüència de l'aversió del cristianisme a les segones núpcies; i així va passar al CC, en què l'article 793 n'admet la viabilitat, si qui l'imposa és el difunt consort del vidu o vídua, o bé els seus ascendents o descendents.
    En contra del que es pugui pensar per a les noves generacions, no és insòlit l'ús de la condició, fins i tot avui. La realitat és que el precepte del CC no ha estat declarat inconstitucional, possiblement perquè no atempta contra el dret de contreure matrimoni reconegut per l'article 32 de la Constitució espanyola (CE) del 1978. Simplement, si el cònjuge vidu instituït hereu sota aquesta condició contreu matrimoni, perd l'herència, encara que continua conservant tot el que li pertany en concepte de llegítima. I s'ha de tenir en compte, també, que la prohibició de la condició possiblement determinaria que, en aquests casos, es nomenés hereu una persona diferent del cònjuge vidu. D'altra banda, la relativa freqüència de la condició en els testaments s'explica, probablement, pel fet que els testadors solen ser persones grans, i els sembla bé instituir hereu el cònjuge, però no tan bé que aquest gaudeixi amb una altra persona de la seva herència. També hi ha qui té por d'una futura pèrdua de facultats del cònjuge vidu, que el pugui dur a contreure matrimoni amb una persona molt més jove que, probablement, actua per motius d'interès.
    Plantejada la qüestió en el dret de Mallorca i Menorca, sembla clar que la institució d'hereu a favor del cònjuge vidu amb la condició resolutòria de no contreure novament matrimoni es té per no posada, segons que indica clarament l'article 16 de la Compilació.
    Tanmateix, això no vol dir que no es pugui establir, sempre que es faci per mitjà de la substitució fideïcomissària, assenyalant clarament la persona o persones a les quals passarà l'herència en el cas que no es compleixi la condició. I, especialment, és molt freqüent llegar al cònjuge vidu l'usdefruit universal de l'herència sotmès a aquesta condició de no contreure un matrimoni ulterior. I això és absolutament permès, perquè l'atribució es fa per mitjà de llegat i no se'l nomena hereu, i no hi ha cap obstacle legal que impedeixi posar condicions o terminis als llegats.
  • V. t.: acreixement n m
  • V. t.: principis successoris romans n m pl
  • V. t.: quarta falcídia n f