Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• La naturalesa de la força irresistible com a eximent de la responsabilitat criminal està sotmesa a una important discussió en la doctrina. L'article 8.9 del Codi penal (CP) del 1973, derogat, regulava l'eximent de força irresistible, que no apareix en el CP del 1995 i es converteix, doncs, en una circumstància eximent de caràcter supralegal. Per bé que el CP no la regula expressament, cap veu de la doctrina no ha interpretat que aquesta modificació legal impliqui que les situacions de força irresistible no tenen la capacitat d'influir sobre la responsabilitat de l'agent, i no l'exclou.
  La discussió sobre l'eximent de força irresistible està relacionada amb el fet que s'identifica amb la força física absoluta (vis physica absoluta) o bé amb la força física compulsiva (vis physica compulsiva). La força física absoluta és la que recau sobre el cos del subjecte i el porta directament a fer un moviment corporal sense que la voluntat faci cap paper en l'acció: la força física absoluta incideix, per tant, sobre l'agent com a cos físic; un exemple és el cas de l'empenta que fa que un subjecte caigui a sobre d'una altra persona i la lesioni. La força física compulsiva, en canvi, és una força física que no incideix sobre l'agent com a cos, sinó com a unitat psicofísica: és una força física adreçada a influir sobre la motivació del subjecte, per a fer que decideixi tenir la conducta volguda pel qui utilitza la força. Aquesta força física compulsiva té, per tant, una relació estreta amb la força moral (vis moralis), atès que ambdues incideixen sobre la motivació i introdueixen una raó en el subjecte a favor de la realització d'una conducta lesiva d'un bé jurídic. La diferència rau en el fet que en la força física compulsiva es fa servir un mitjà físic per a motivar el subjecte (per exemple, la tortura), mentre que en la força moral es fa servir, per al mateix fi, un mitjà psíquic (per exemple, l'amenaça).
  La valoració de la repercussió de la força irresistible sobre la responsabilitat penal de qui n'és objecte depèn de la identificació amb la força física absoluta o amb la força física compulsiva. Si es considera que la força irresistible vol dir força física absoluta, s'ha de considerar que hi ha absència de l'acció humana (el comportament) com a primer element del fet antijurídic i, per tant, del delicte. En efecte, el moviment que es fa sota la influència d'una força física irresistible pot ser una actio hominis (és a dir, un moviment procedent d'una persona), però no es pot qualificar d'actio humana (és a dir, no és una acció en sentit estricte). D'aquesta manera, l'acció no és susceptible de ser sotmesa a cap mena d'interpretació ni a cap mena d'atribució de sentit, i només s'explica a partit de la incidència física d'un altre subjecte, a qui se li pot atribuir la realització d'una acció d'instrumentalització; en altres paraules, l'agent no fa cap moviment conscient i voluntari, sinó que el qui realitza la conducta amb sentit és el subjecte que l'hi obliga.
  Si, en canvi, s'identifica la força irresistible amb la força física compulsiva, sí que es pot afirmar que el subjecte forçat fa una acció, la qual és fins i tot típicament antijurídica, tret dels casos en què es pugui defensar que l'acció resultant de l'exercici de força compulsiva està emparada per l'eximent de d'estat de necessitat. En tots els casos, però, si la força física compulsiva és normativament irresistible, és a dir, si no és exigible al subjecte que n'és objecte que la suporti, es pot concloure que no és culpable de la conducta que duu a terme.
  El context legal en què es pot situar la força física compulsiva, quant a la incidència que té sobre la responsabilitat penal del subjecte de l'acció, és l'eximent de por insuperable (art. 20.6 CP). En principi, sembla preferible reservar la força irresistible per a la vis physica absoluta i deixar de banda la vis physica compulsiva i la vis moralis, tant si són físicament irresistibles, com si, tot i ser físicament resistibles, es consideren normativament irresistibles per la por insuperable. La força irresistible, que pot procedir d'una persona o bé d'un factor no personal, està situada, doncs, en l'àmbit de l'absència de l'acció, i per això ha d'excloure radicalment tota capacitat de reacció voluntària. A més, encara que en la major part de casos sol ser una força per mitjans físics en sentit estricte, no es poden excloure els casos de força irresistible per mitjans psíquics (per exemple, en cas d'utilització de narcòtics o d'hipnotisme). En la utilització de mitjans psíquics, la força no és compulsiva, atès que no incideix sobre la motivació, sinó que afecta la naturalesa física de la psique i és, en definitiva, força física absoluta. Si la força física és resistible, hi ha acció, i per tant s'ha de valorar l'afectació del subjecte per la força en l'àmbit de la culpabilitat.
• V. t.: por insuperable n f