Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "laude" dins totes les àrees temàtiques

lauda sepulcral lauda sepulcral

<Ciències socials > Arqueologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

GARCIA PETIT, Lluís [et al.]. Diccionari d'arqueologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/18/>

  • ca  lauda sepulcral, n f
  • es  lauda
  • es  laude
  • en  lauda

<Arqueologia > Treball de laboratori > Epigrafia>

Definició
Làpida o mosaic amb una inscripció o un escut d'armes, que es posa en una sepultura.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  laude, n m
  • ca  laude arbitral, n m sin. compl.
  • ca  sentència arbitral, n f sin. compl.
  • es  laudo, n m
  • es  laudo arbitral, n m sin. compl.
  • es  sentencia arbitral, n f sin. compl.

<Dret processal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.

  • ca  laude, n m
  • ca  laude arbitral, n m sin. compl.
  • ca  sentència arbitral, n f sin. compl.
  • es  laudo, n m
  • es  laudo arbitral, n m
  • es  sentencia arbitral, n f
  • fr  décision arbitrale, n f
  • fr  jugement arbitral, n m
  • fr  sentence arbitrale, n f
  • it  lodo, n m
  • it  sentenza arbitrale, n f
  • pt  compromisso arbitral, n m
  • pt  sentença arbitral, n f
  • pt  sentença de arbitragem, n f
  • en  arbitral award, n
  • en  arbitration award, n
  • en  arbitrator's award, n

<Dret processal>

Definició
Resolució vinculant i irrevocable, de compliment obligat, dictada per un o més àrbitres o amigables componedors i que serveix per a resoldre de manera definitiva un conflicte entre dues o més parts.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  laude, n m
  • ca  sentència arbitral, n f
  • es  laudo
  • es  sentencia arbitral

<Història del dret>

Definició
Sentència arbitral.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
laude laude

<Dret > Resolució alternativa de conflictes > Mediació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA, DRETS I MEMÒRIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de la mediació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/301>

  • ca  laude, n m
  • ca  laude arbitral, n m sin. compl.
  • es  laudo, n m
  • es  laudo arbitral, n m
  • en  award, n

<04.Sistemes de gestió i resolució de conflictes > 01.Altres ADR>

Definició
Resolució vinculant i irrevocable, de compliment obligat, dictada per un àrbitre o un tribunal arbitral, que serveix per a resoldre un conflicte entre dues o més parts.
laude arbitral laude arbitral

<Dret processal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  laude arbitral, n m
  • ca  laude, n m sin. compl.
  • es  laudo
  • es  laudo arbitral

<Dret processal>

Definició
Resolució per mitjà de la qual els àrbitres o un tribunal arbitral decideixen sobre totes o alguna de les qüestions que les parts han sotmès a l'empara d'un conveni arbitral.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • El laude arbitral manifesta la direcció de resolució d'un conflicte, decisió a la qual ha arribat un àrbitre o un tribunal arbitral; el laude és vinculant i pot ser executat per mitjà dels tribunals ordinaris.
    Un laude pot ser dictat per un àrbitre o un tribunal arbitral, arran de l'acord total o parcial de les parts, o sense que aquestes hagin arribat a un acord. Cal fer, doncs, una distinció clara entre el laude acordat entre les parts i el laude dictat per un àrbitre o tribunal. En el primer cas, l'article 36 de la Llei 60/2006, del 23 de desembre, d'arbitratge, de l'Estat, disposa que les parts, durant les actuacions arbitrals, poden acordar posar fi a la controvèrsia en part o completament i, en aquest cas, els àrbitres poden donar per acabades les actuacions dels punts acordats. I, si totes dues parts ho sol·liciten i els àrbitres entenen que pot ser així, han de fer constar aquest acord en forma de laude en els termes convinguts per les parts, el qual tindrà la mateixa eficàcia que qualsevol altre que es dicti sobre el fons de la qüestió.
    Pel que fa al termini per a dictar el laude, la forma que ha de tenir, el contingut i la notificació que se n'ha de fer, l'article 37 disposa que, tret que les parts arribin a un acord, els àrbitres poden dictar un o diversos laudes, si així ho consideren necessari, dins dels sis mesos després de la data de presentació de la contestació de la demanda o de l'expiració del termini per a presentar-la. Els àrbitres poden prorrogar el període durant un parell de mesos si és per un motiu vàlid. El temps durant el qual no es dicta el laude definitiu no pot afectar l'eficàcia del conveni arbitral ni la validesa del laude dictat, sense perjudici de la responsabilitat que hi tenen els àrbitres.
    El laude ha de constar per escrit i ha de ser signat pels àrbitres, que hi poden indicar el seu vot individual. Quan hi hagi més d'un àrbitre, només cal que el signin la majoria dels membres del tribunal arbitral o el president, si s'hi manifesten les raons per les quals manquen les altres signatures. El laude ha d'estar motivat per part de qui el dicti, si no es tracta d'un laude acordat per les parts. I cal que hi consti la data de la resolució i el lloc de celebració de l'arbitratge.
    Els articles 40 i següents de la Llei d'arbitratge fixen els motius d'anul·lació i revisió del laude arbitral. El laude té efectes de cosa jutjada i també, com s'ha dit, es pot executar de manera forçosa per mitjà dels tribunals ordinaris.
  • V. t.: àrbitre n m, f
  • V. t.: tribunal arbitral n m
sentència arbitral sentència arbitral

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  sentència arbitral, n f
  • ca  laude, n m sin. compl.
  • es  laudo
  • es  sentencia arbitral

<Història del dret>

Definició
Resolució dictada per un o més àrbitres nomenats per les parts interessades en un conflicte.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • La sentència arbitral era una fórmula que ja formava part de la legislació goda, però fou al segle XI, en vista de l'increment dels conflictes en el marc del naixent feudalisme, quan es va començar a recórrer habitualment a aquesta pràctica, que es basava en un acord previ pel qual cada part designava una o més persones que actuarien com a jutges per tal que juntes trobessin una solució a la qüestió en disputa.
    A partir d'aleshores, les sentències arbitrals van proliferar no només per raó del funcionament deficient de la justícia de l'època, sinó també perquè es buscava la mediació de persones de prestigi reconegut, com ara el rei, en afers d'una importància especial que se situaven per sobre del que era habitual en els plets ordinaris, o fins i tot per no haver-se d'atenir al dret estricte. Hom considera que la pràctica de l'arbitratge permetia superar diferències de difícil solució per a la justícia ordinària. La sentència o el laude arbitral vinculava molt enèrgicament ambdues parts, fins al punt de considerar-se irrecurrible.
    A partir de la recepció del dret romà (s. XII-XIII), diversos tractadistes es van interessar per comentar el procediment arbitral, i distingien entre l'arbitratge simple, en què els àrbitres estaven obligats a aplicar la normativa legal, i l'arbitratge d'amigable composició, equivalent a l'actual arbitratge d'equitat, en què es prescindia del dret vigent. Alguns laudes arbitrals van adquirir tanta importància que van obtenir reconeixement oficial a partir de diversos actes de corts. Així mateix, algunes sentències arbitrals van ser compilades com a fonts del dret català en les Constitucions i altres Drets de Catalunya.
    En la història de Catalunya es poden esmentar diversos exemples de rellevància especial, com ara la Sentència arbitral de Baiona, emesa el 23 d'abril de 1463 per Lluís XI de França sobre els contenciosos plantejats entre Joan II de Catalunya-Aragó i Enric I de Catalunya-Aragó (IV de Castella), en un intent -no reeixit- de posar fi a la guerra civil que havia esclatat al Principat. O bé, la Sentència arbitral de Guadalupe, emesa el 21 d'abril de 1486, dictada per Ferran II de Catalunya-Aragó des del monestir d'aquesta localitat extremenya, per la qual foren abolits els mals usos sobre la pagesia catalana i es posà fi a les guerres remences. També els senyors podien actuar com a àrbitres per a dirimir qüestions plantejades entre els seus vassalls.
    El dictamen de sentències arbitrals era bastant corrent per a solucionar conflictes de tota mena, a excepció dels casos d'assassinat i de faltes greus que competien als oficials públics o bé als «judicis de prohoms». Els àrbitres, de nombre variable (un, dos, tres o més), eren elegits de comú acord entre les parts mitjançant un «compromís» pel qual ambdues parts litigants es comprometien expressament a complir tot el que fos disposat per sentència; també es podia donar el cas que cada part escollís el seu àrbitre, però afegint-n'hi un tercer de comú acord (tanquam in superstantem et comunem ac tertiam personam).
    En principi, no calia que fossin experts en lleis, encara que algun cop hi intervenien professionals del dret. Hom pot trobar, entre els àrbitres, persones de condició ben diversa: des de bisbes o altres jerarques eclesiàstics -molts d'ells versats en jurisprudència-, passant per nobles, donzells, autoritats municipals o notaris, fins a gent d'ofici, per a arbitrar qüestions plantejades en el si d'alguns gremis. De manera general, es preveia que fossin homes preeminents de la comunitat, de bona condició i fama; les dones i els menors de vint-i-cinc anys no podien actuar com a àrbitres.
    Els àrbitres, un cop investits com a tals («àrbitres e arbitradors, loadós e amicables composadors»), procedien a examinar el cas pel qual havien estat requerits; en primer lloc escoltaven les declaracions orals dels testimonis de l'una i de l'altra part i examinaven tot seguit les proves escrites que els fossin presentades o feien altres comprovacions necessàries. Després d'haver deliberat i estudiat el cas, dictaven llur sentència («pronunciam, sentenciam e arbitralment declaram») i condemnaven la part trobada culpable a una indemnització econòmica o a una altra mena de restitució.
    La sentència es posava per escrit davant de notari i el dictamen incloïa al final la retribució que s'havia de donar per la seva feina tant als àrbitres com al notari que hi havia intervingut. També era preceptiu de comprometre les dues parts a acatar la sentència en el termini indicat. La resolució dels àrbitres tenia la mateixa eficàcia i força que si fos judicial. En cas d'incompliment, corresponia al batlle d'executar les penes o sancions corresponents, que es repartien entre la seva Cort i la part obedient. De vegades, però, no n'hi havia prou amb una primera sentència i en calia pronunciar una altra (pels mateixos o per uns altres àrbitres) a fi de modificar-ne alguns aspectes, cosa que donava lloc a una nova declaració o interpretació de la primera.
    Per mitjà dels arbitratges, molts conflictes, petits o grans, podien trobar una via de solució sense necessitat de recórrer a les instàncies de rigor (corts del batlle o del veguer), i segurament també com a manera d'estalviar-se despeses i d'evitar llargs plets.
  • V. t.: mal ús n m