Cercaterm

Nota

• Àmbit: Catalunya
• Els Costums de Lleida -Consuetudines Ilerdenses- constitueixen el dret propi de Lleida, realitzada el 1228 pel cònsol d'aquesta ciutat, Guillem Botet. És la redacció escrita de dret municipal català més antiga de les que es coneixen, i la segona de dret consuetudinari després dels Usatges de Barcelona.
  La ciutat de Lleida i el seu territori foren conquerits als sarraïns pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona amb l'ajut del comte Ermengol d'Urgell el 1149, i rebé la Carta de poblament l'any següent, el 1150. Aquesta carta fou el primer element del nou dret de la comunitat cristiana que s'establí a Lleida; és un document inspirat essencialment en la Carta de poblament atorgada a la ciutat de Tortosa un any abans, el 1149.
  A la Carta del 1150 cal afegir-hi tot un seguit de privilegis reials i altres cartes que atorgaren els comtes reis de la Corona d'Aragó a la ciutat i els seus habitants els anys immediatament posteriors fins a pràcticament el 1228, quan aparegué el text de les Consuetudines ilerdenses. Entre aquests nous privilegis cal esmentar el que Pere I concedí el 1197, que conferí al territori un estatut municipal i l'organitzà a manera de consolat, confirmat els anys 1202 i 1206; un altre del 1213, i pel qual, per a resoldre uns conflictes sorgits precisament sobre l'elecció dels cònsols, els representants municipals havien de ser elegits d'entre l'estament de «mà mitjana», amb l'aprovació dels altres dos estaments existents a la ciutat, un altre del 1207, pel qual es reconeixia el dret senyorial (reial) de fadiga per deu dies perquè la senyoria pogués optar per recuperar el ple domini dels béns establerts a un vassall que els volia alienar.
  Mentrestant, amb una organització política pròpia, les autoritats municipals, en l'exercici de les funcions, també dictaren bans i ordinacions que configuraren un dret estrictament municipal. I, a més, en el si de la comunitat anaven sorgint usos i costums fruit de la pràctica quotidiana d'índole diversa i no escrits, uns de nous i uns altres d'importats pels nous pobladors des dels respectius llocs d'origen, i de vegades modificats segons les condicions socials, econòmiques i polítiques de la nova població.
  El preàmbul que acompanya la recopilació de les Consuetudines ilerdenses explica els motius i les circumstàncies que dugueren a realitzar-la. La primera causa era la manca de determinació, la desconeixença o la incertesa sobre quin era el dret propi de la ciutat, suscitades arran de diferents conflictes sorgits en l'administració de justícia quan els pledejants afirmaven o negaven la vigència d'uns usos o costums determinats en funció de llurs interessos. Per a solucionar aquesta situació, el 1228, el cònsol de la ciutat, Guillem Botet (mort el 1231), a precs d'altres cònsols, dugué a terme la recopilació dels costums, tenint en compte també els Usatges de Barcelona, les lleis gòtiques i les romanes (sense oblidar una certa influència del dret canònic, tal com fa constar Ferran Valls i Taberner).
  El text final està escrit en llatí; al segle XIV es traduí al català, segons dades indirectes que han arribat fins avui, però no se'n coneix cap en llengua vernacla. De Guillem Botet hi ha nombroses referències gràcies a les aportacions de Valls i Taberner, que li dedica tot un treball, i en el qual informa que Botet tenia una sòlida posició econòmica i grans coneixements jurídics i que gaudia d'un gran prestigi entre els conciutadans.
  A més del preàmbul ja esmentat, el codi conté 171 capítols, distribuïts en tres llibres, i cada capítol té una rúbrica pròpia. En el llibre I («De donationibus autem et concessionibus regiis est videndum») es recullen la Carta de poblament del 1150 extractada i altres privilegis reials; en el llibre II («De moribus escriptis, cotis sive banis et statutis») s'hi inclouen els costums ja escrits, bans i ordinacions dictats pels cònsols de la ciutat, i en el llibre III («De non scriptis moribus») hi figuren altres costums que encara no s'havien escrit. En alguns manuscrits dels Costums posteriors a aquella data s'hi afegiren altres ordinacions processals aprovades per Jaume I o per la mateixa cúria de Lleida. En cada capítol es recull la part dispositiva de les fonts documentals recopilades, excloent-ne els elements diplomàtics externs. Quant al contingut, cal analitzar cada llibre: a) el primer, de 57 capítols, conté les disposicions de la Carta de poblament del 1150 (basada en la de Tortosa, i que inspira la d'Agramunt i els posteriors privilegis que es concediren a les illes Balears), sobre la donació del terme de la ciutat als seus pobladors, el reconeixement de la llibertat personal, les normes bàsiques per a assegurar una correcta administració de justícia i diverses exempcions i franqueses concedides des d'Alfons I fins a Jaume I (sobre la cessió de les vies públiques, l'organització municipal, etc.); es pot dir que aquest llibre s'ocupa de qüestions d'ordre públic; b) el segon llibre (del capítol 58 al 105) recopila el dret municipal, les disposicions, els bans i les ordinacions dictades pels cònsols de la ciutat; de vegades no es fa més que sancionar antics costums no escrits; altres preceptes són manaments dels mateixos cònsols; en general, el contingut versa sobre matèries urbanes, i c) el tercer llibre (del capítol 106 al 171) conté costums fins aleshores no escrits (l'element més consuetudinari en sentit estricte d'aquesta recopilació), i tracta sobre qüestions d'ordre processal, penal i privat; són, fonamentalment, usos curials, i entre els capítols 169 i 171 es fixen les fonts supletòries del dret propi de Lleida: els Usatges de Barcelona, les lleis godes i les lleis romanes; en tot cas, pel que fa als Usatges de Barcelona, se n'exclouen expressament els mals usatges de l'eixorquia, la intestia i la cugucia.
  Pel que fa a les fonts dels Costums de Lleida, la primera font la constitueixen la Carta de poblament del 1150 i els diversos privilegis reials que es concediren a la ciutat. Pel que fa a la Carta -inspirada fonamentalment en la que l'any anterior s'havia atorgat a la ciutat de Tortosa-, igual com els altres privilegis que es concediren a Lleida, en general recull l'organització política i les institucions que ja s'havien configurat o ho estaven fent a la cúria barcelonesa. En algun cas, els Usatges de Barcelona foren assumits de manera directa, a més de ser ja, en general, la primera font supletòria del nou dret propi de Lleida (capítol 125, relatiu al duel judicial; el capítol 147, sobre la prescripció adquisitiva de trenta anys; el capítol 144, que sols exigeix dos testimonis en l'atorgament d'un testament, etc.). En altres casos, s'hi observa la influència dels costums de Barcelona en l'àmbit civil (tal com després es recolliren en el text barceloní del Recognoverunt proceres). I no es pot oblidar la influència del dret romà i del canònic en moltes disposicions: es consagra la legítima romana (cap. 145); es considera la institució de la falcídia i la deducció corresponent (cap. 146); es declara la validesa del testament sense necessitat d'instituir hereu (cap. 144), per indubtable influència canonicogermànica; es permet l'alienació dels béns dotals de la dona per al marit amb l'aprovació d'aquesta sota jurament (cap. 135), etc. A més, cal no oblidar que almenys el dret romà és considerat expressament com a supletori del dret propi després dels Usatges de Barcelona.
  Els Costums de Lleida regiren originàriament a la ciutat i al terme corresponent; d'acord amb allò que recull el capítol 97 del codi, el terme comprenia els llocs d'Alamurs, Palau, Vilanova, Femosa, Albatarre, Albarés, Rufea i Cugullada. Això no obstant, el dret de Lleida assolí una difusió molt àmplia cap a les comarques de la Noguera i de l'Urgell, i també, per mitjà dels veïns de la ciutat que es desplaçaren per a instal·lar-se i viure en altres llocs, a la Catalunya Nova i, fins i tot, a Castelló de la Plana, a mesura que es desenvolupava la conquesta als sarraïns i el consegüent procés poblacional en els nous territoris. D'aquesta manera, l'abast dels Costums de Lleida s'estengué cap a les comarques actuals del Priorat per Siurana, del Baix Camp -concretament a l'Alforja-, de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta, als dominis de l'orde del Temple.
  Pel que fa a l'expansió, a la Noguera i a l'Urgell, una branca d'aquesta mateixa família jurídica s'estengué cap a Tàrrega (ben aviat: el 1242) i Balaguer (vers el 1311). En aquests dos casos s'observa una indubtable influència del dret de Lleida, imputable segurament a raons de proximitat geogràfica i de més interrelació. Però, malgrat tot, la relació amb Lleida era molt més estreta en el cas de Balaguer que en el de Tàrrega. El codi de Tàrrega aparegué uns catorze anys després que el lleidatà, i en tots dos casos s'hi troben recollides algunes institucions idèntiques. Però també n'hi ha d'altres que figuren en altres ordenaments, com ara els Costums de Montpeller (1204), els Furs de València (1240), etc.; o en altres documents com ara cartes de poblament i cartes de franqueses d'altres llocs cronològicament anteriors (Agramunt -1163-, Clarà -1233-, Bagà -1234-, etc.).
  Quant a Balaguer, la situació és una altra: els Costums d'aquesta població s'inspira bàsicament i fonamentalment en els Costums de Lleida, i així es fa palès en el preàmbul mateix. Es podria parlar d'acostament del text de Balaguer als d'Orta (1296) i de la batllia de Miravet (1319), que al cap i a la fi també s'inspiren en gran manera en les Consuetudines ilerdenses
  Pel que fa al Priorat, el 29 d'abril de 1153, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona atorgà Carta de poblament al lloc de Siurana. És un cas peculiar de disposició sobre aquell territori, perquè el mateix document ja reconeixia que el posseïa el cavaller Bertran de Castellet en pròpia heretat. En qualsevol cas, el comte de Barcelona atorgà als pobladors de Siurana «tales fueros et tales usaticos» que posseïen els pobladors de Lleida; és a dir, els atorgà el dret de Lleida i establí que tinguessin les mateixes càrregues tributàries que els habitants d'aquella ciutat. Així mateix, el comte retingué per a si el monopoli dels forns i molins i l'administració de justícia «quales currunt in Lerida», i els eximí de tota lleuda i altres usatges, com estava establert en favor dels mateixos habitants de Lleida.
  Pel que fa al Baix Camp, cal fer esment del lloc i terme d'Alforja, on s'introdueix el dret de Lleida per remissió al de Siurana. El 27 de juny de 1158, el mateix comte Ramon Berenguer IV feu donació en franc alou a Ramon Cavalgant i els seus del lloc de Santa Maria d'Alforja, «quo nominatur Vallis de Alfurgia», per tal que hi fes fortificació i població. Particularment, el document assenyala que el comte de Barcelona es reservà solament els delmes i les primícies, d'una banda, i, de l'altra, tots els drets que posseïa «infra terminos de Ciurana». Aquesta remissió a Siurana duia implícita, tal com poc després es confirmà, la concessió del dret de Lleida. I l'11 de gener de 1170, Ramon Cavalgant, Bernat Cavalgant (potser el seu fill) i Berenguer de Cambrils concediren Carta de poblament als habitants presents i futurs del terme d'Alforja («populatores de Alfurgia»). És un document molt breu que, en general, fa remissió justament a la Carta de poblament que Ramon Berenguer IV havia atorgat als pobladors de Siurana el 1153, i així es feia cessió del terme d'Alforja «ad bonos usaticos et ad ipsos mores qui sunt in Siurana» («sicut comes Barchinonae dedit ad eos populatores de Siurana»). El nou document del 1170 confirma que els pobladors d'Alforja es regien pel dret i els usatges de Siurana, que, d'acord amb la Carta d'aquest darrer lloc del 1153, eren els de Lleida (cal destacar que el nou document utilitza l'expressió romanista de «mores» per a referir-se al dret o ordenament jurídic vigent a Alforja, evidentment de naturalesa consuetudinària, que substitueix el terme més germanista de «fueros», que el comte de Barcelona utilitzava a Siurana). Aquell dret de Lleida continuava vigent a Alforja el 1701, pel que fa solament als vells costums i a tants altres privilegis propis d'aquella ciutat que per la vinculació jurídica inicial existent amb aquell lloc també hi regien.
  Quant a la Ribera d'Ebre i a la Terra Alta, després de la conquesta als sarraïns, l'orde del Temple rebé, entre els anys 1153 i 1182, els castells i termes de Miravet, Orta (avui, Horta) i Ascó, i es formaren o constituïren tres comandes dins l'organització jurisdiccional dels cavallers templers. Els districtes territorials d'aquells castells comprenen tota la Terra Alta (per Miravet, Orta i Ascó) i bona part de la Ribera d'Ebre (per Miravet i Ascó). Tots aquests territoris s'encomanaren inicialment a les Cases del Temple de Gardeny i Corbins, en terres lleidatanes, d'on sortí la major part de la població cristiana que s'hi acabaria establint. I, com és evident, aquells pobladors importaren llur dret originari als llocs on s'instal·laren de nou. Tal com prengueren possessió dels nous territoris, el Temple posà en marxa un procés repoblador cristià que afectà íntegrament l'actual Terra Alta i parcialment la Ribera d'Ebre. Aquest procés poblacional s'inicià el 1192 amb l'atorgament d'una carta de poblament a Orta i que anà seguida de moltes més al llarg del segle XIII. El cas és que totes aquestes cartes, malgrat que no fan una remissió directa i general al dret de Lleida, sí que recullen determinats usos i pràctiques i alguns preceptes propis d'aquella ciutat i del seu dret (recollits en la Carta de Lleida del 1150 i en altres privilegis de la ciutat que són posteriors). Ja amb documentació de la darreria del segle XIII, s'acredita que, en tot aquell sector territorial sota domini templer a les actuals comarques de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta, hi regien efectivament els Costums de Lleida. Precisament, en aquelles comarques hi aparegueren ben aviat nous codis de costums, com ara el d'Orta, el 1296, i el de la batllia de Miravet, el 1319, precisament pels conflictes que se suscitaren entre un dret de Lleida formalment vigent i l'aparició d'altres i nous usos i costums propis que els modifiquen. Els nous ordenaments fixen el dret propi d'aquells districtes, però s'hi observa la gran influència que continua exercint el dret de Lleida; i es pot dir que constitueixen una segona generació de la família jurídica lleidatana.
  En el cas de la comanda d'Ascó, a la darreria del segle XIII també es confirma la vigència del dret de Lleida. Encara més: el mateix orde de l'Hospital, que aleshores senyorejava els antics dominis del Temple, reconeixia expressament la vigència dels Costums de Lleida al lloc de Vilalba (avui, dels Arcs), a la mateixa comanda, el 1323. Pel que fa a Ascó i la resta de llocs de la comanda, no es disposa d'altres notícies, llevat d'alguna referència molt general; però cal destacar que el 2 de maig de 1517, també arran d'uns conflictes jurídics sorgits amb els veïns de la Torre de l'Espanyol, el comanador d'Ascó concedeix als vassalls del lloc un nou codi propi, que és el que el 1319 havia concedit l'orde de l'Hospital a la batllia de Miravet. Aquest nou codi constitueix una tercera generació en la família jurídica que sorgeix a Lleida.
  Quant a l'expansió del dret de Lleida cap a les actuals comarques de Castelló de la Plana amb el seu codi de costums, cal dir que s'atorgà en les cartes de poblament de localitats com ara Càlig i Ali, el 1234; Cervera del Maestrat, el 1235; Rossell i Sant Mateu, el 1237; Carrascal, el 1239; Cabanes, el 1240; Benlloc, el 1250, etc. En tots aquests casos, les concessions eren fetes per l'orde de l'Hospital o el bisbe de Tortosa, i sens dubte pel fet que els nous pobladors cristians d'aquells llocs provenien de Lleida i rodalia. Malgrat tot, els Costums de Lleida allí on regien en el regne de València acabaren sent substituïts a partir del 1240 pels Furs, que es promulgaren ja com a dret general d'aquell regne.
• ('Costums lleidetans')