Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "mancomunitat" dins totes les àrees temàtiques

mancomunitat mancomunitat

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  mancomunitat, n f
  • es  mancomunidad

<Dret civil > Dret civil d'obligacions i contractes>

Definició
Cotitularitat en el crèdit o en el deute en virtut de la qual cada cocreditor només pot exigir una part de la prestació i el codeutor només respon per la seva part en el compliment de l'obligació.
mancomunitat mancomunitat

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  mancomunitat, n f
  • es  mancomunidad, n f

<Dret administratiu > Organització administrativa>

Definició
Associació voluntària de municipis o de províncies per a l'execució d'obres, per a la gestió de serveis en comú i per a altres qüestions de la seva competència.
mancomunitat mancomunitat

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  mancomunitat, n f
  • es  mancomunidad, n f

<Dret civil>

mancomunitat mancomunitat

<Dret públic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  mancomunitat, n f
  • es  mancomunidad

<Dret públic>

Definició
Entitat local no territorial creada per l'associació voluntària d'entitats locals territorials del mateix nivell, amb la finalitat d'executar i prestar en comú obres i serveis públics i de competència local.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • L'ordenament vigent de règim local només admet les mancomunitats de municipis, per bé que els ordenaments anteriors havien recollit també les mancomunitats provincials.
    Els antecedents històrics de la mancomunitat de municipis es poden trobar en les associacions d'assistència mútua i d'ordenació i explotació de béns comunals, també amb fins polítics i defensius, propiciades per la diversitat característica del règim local medieval. A l'Aragó, Castella, Lleó i Navarra, les comunitats de terra, de vila i terra o de ciutat i terra, les associacions, els reials senyorius, les universitats i les comunitats de pastures constitueixen diferents manifestacions d'aquestes associacions municipals. A Catalunya es troben institucions com ara les rodalies, les confederacions del sacramental, els carreratges i les federacions, i també les lligues i les patzeries de les valls pirinenques.
    A partir de la Constitució espanyola del 1812, la recepció del model d'organització territorial sorgit de la Revolució Francesa, consolidat pels òrgans legisladors amb les lleis del 2 de març de 1823, del 3 de febrer de 1835 i del 8 de gener de 1845, va comportar la generalització del municipi estricte, de règim jurídic uniforme i amb tendència a tenir un sol nucli de població, enfront del municipi extens, amb diversos nuclis i amb varietat de règims jurídics, que caracteritzava la planta municipal medieval.
    El desmembrament dels antics municipis va tenir com a conseqüència -en particular, a l'Aragó, Castella, Lleó i Navarra- una intensificació relativa de les diferents comunitats de municipis esmentades anteriorment amb la finalitat d'ordenar i d'explotar els béns comunals que es van salvar de la desamortització. A Catalunya, en canvi, no es va produir aquest revifament de l'associacionisme municipal.
    Des la segona meitat del segle XIX, es van començar a copsar les greus mancances de capacitat tècnica, financera i d'economia d'escala que patia el model de municipi estricte per a la prestació eficaç i homogènia dels serveis municipals. Com a remei a la incapacitat palesa dels petits municipis, en diferents projectes de llei (per exemple, el del 2 de novembre de 1860) es va proposar l'adaptació de les antigues unions municipals a les modernes exigències en matèria d'obres i de prestació de serveis.
    Finalment, en el marc de la descentralització propugnada per la Revolució de Setembre del 1868 i del desplegament de la Constitució del 1869, la Llei municipal del 20 d'agost de 1870 va autoritzar els ajuntaments a crear associacions i comunitats, de caràcter voluntari per a la construcció i la conservació de camins, la guarda rural, els aprofitaments veïnals i altres qüestions d'interès exclusiu del municipi, i va encomanar al govern el foment i la protecció d'aquestes comunitats. La Llei del 1870 va continuar en vigor durant la Primera República i, malgrat la Restauració borbònica, les lleis del 16 de desembre de 1876 i del 2 d'octubre de 1877, que van modificar l'anterior llei municipal, van mantenir íntegra la regulació de les associacions municipals.
    A partir de la reforma del règim local endegada amb la Llei provincial del 1882, van sorgir diferents projectes de llei municipal en què l'associacionisme municipal prenia molta envergadura. Cal destacar el projecte de Segimon Moret del gener de 1884, en el qual apareixia per primera vegada la paraula mancomunitats; juntament amb les de creació voluntària, preveia la constitució forçosa quan el govern subvencionés obres públiques d'interès per a més d'un municipi. En el projecte posterior d'Antoni Maura, del 1907, la mancomunitat forçosa es va regular per als municipis de menys de dos mil habitants. L'Estatut municipal del 1924 reconeixia el dret dels municipis a mancomunar-se lliurament (encara que pertanyessin a províncies o a regions diferents) tant per a la gestió comuna de serveis municipals com per a sol·licitar i explotar la concessió d'obres o de serveis públics estatals. A banda de les mancomunitats voluntàries, l'Estatut del 1924 també va regular les agrupacions forçoses per a la gestió de serveis o la realització de funcions no municipals per delegació de l'Administració de l'Estat en municipis de menys de dos mil habitants, i també per al sosteniment d'un mateix secretari o secretària.
    Les mancomunitats provincials s'han vist en la història recent com un succedani del reconeixement polític de les nacionalitats i les regions, i no com una institució pròpiament local. La possibilitat que les diputacions s'associessin en una mancomunitat va aparèixer en el projecte d'Antoni Maura del 1907, i es va fer efectiva amb el Reial decret del 18 de desembre de 1913. A l'empara d'aquesta norma, les diputacions catalanes van acordar la constitució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, dissolta per l'Estatut provincial del 1925.
    Quant a la legislació de la Segona República, tant la llei municipal de Catalunya del 1934 com la posterior llei estatal del 1935 es van limitar a reproduir la regulació anterior, per bé que amb denominacions diferents. La llei del 1935 utilitzava la denominació agrupacions i mantenia el règim de les de caràcter forçós; la llei catalana del 1934 feia servir associacions i limitava el caràcter forçós a les destinades a sostenir un secretari o una secretària comú.
    La Llei reguladora de les bases del règim local (LRBRL) del 1945 i l'articulat definitiu del text refós d'aquesta llei van sotmetre la constitució de mancomunitats voluntàries a la tutela governativa pròpia del franquisme, que requeria l'aprovació definitiva del Consell de Ministres i el dictamen previ del Consell d'Estat. La intervenció d'aquest alt òrgan consultiu va donar lloc a una doctrina que encara és d'utilitat, de la qual destaca, per la sistematització de la institució i del règim jurídic, el Dictamen del 16 de març de 1967.
    Les agrupacions forçoses es van continuar aplicant per al sosteniment comú d'un secretari o secretària i per a la prestació dels serveis municipals obligatoris, i també per a l'execució d'obres subvencionades per l'Estat. El Reial decret 3046/1977, del 6 d'octubre, d'articulació parcial de la Llei 41/1975, de bases de l'Estatut de règim local, de l'Estat, no va introduir modificacions rellevants, llevat de la prohibició que les mancomunitats assumissin la totalitat de les competències dels municipis associats i la previsió d'agrupacions forçoses per a municipis de població inferior als cinc mil habitants. No obstant això, més que no pas les normes coactives, l'incentiu més notable per a la constitució de mancomunitats el va establir la Llei 48/1966, del 23 de juliol, que va destinar el 8 % del Fons Nacional d'Hisendes Municipals a la subvenció de fusions, incorporacions i agrupacions voluntàries de municipis.
    Pel que fa les mancomunitats provincials, la legislació de règim local derivada de la Llei de bases del 1945 no va regular aquest tipus de mancomunitats, que sí que va regular la Llei del III Pla de desenvolupament del 15 de juny de 1972, sense cap concreció pràctica. En un intent de dotar-se d'un instrument de contenció de les reivindicacions autonomistes, la Llei 41/1975 va tornar a revifar les mancomunitats de províncies, que fins i tot van arribar a ser objecte d'articulació en el Reial decret 3046/1977.
    Un cop aprovada la Constitució espanyola (CE) del 1978, la Llei 40/1981, del 28 d'octubre, d'aprovació de determinades mesures sobre règim jurídic de les corporacions locals, de l'Estat, va adaptar el règim local a algunes de les exigències derivades del text constitucional; no va introduir, però, canvis amb relació a les mancomunitats, per a les quals es va mantenir la necessitat d'aprovació del Consell de Ministres. La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) del 2.2.1981 va aplicar, respecte a aquest darrer extrem, la seva doctrina, segons la qual aquesta mena d'intervenció estatal s'ajusta a la CE, sempre que es mantingui en l'àmbit estricte del control de la legalitat i no s'utilitzin criteris d'oportunitat. La mateixa STC no va considerar incompatibles les mancomunitats provincials amb la constitució de les comunitats autònomes. No obstant això, la LRBRL del 1985 no les regula i en la disposició transitòria novena fins i tot estableix la dissolució de la Mancomunitat de Diputacions de Règim Comú. La dissolució d'aquest organisme, més aviat un organisme de distribució de fons que no pas una mancomunitat, es va fer efectiva per mitjà del Reial decret 1145/1986, del 6 de juny. Pel que fa a les mancomunitats provincials interinsulars de l'arxipèlag canari, que l'article 41.2 de la LRBRL manté, cal advertir que no tenen caràcter interprovincial i que són les institucions interinsulars equivalents a les diputacions.
    Els articles 3.2.d i 44.1 de la LRBRL reconeixen a les mancomunitats la naturalesa d'entitats locals amb personalitat jurídica pròpia i la capacitat jurídica per al compliment de llurs fins. El caràcter d'ens no territorials es dedueix dels articles 1, 2 i 3 de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC) i també de la finalitat necessàriament instrumental i finalista expressada en l'article 44 de la LRBRL, que prohibeix que l'objecte de les mancomunitats aplegui la generalitat de les competències dels municipis associats.
    Les antigues comunitats i altres associacions tradicionals de municipis esmentades anteriorment, que encara subsisteixen, són reconegudes en l'article 37 del text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local, de l'Estat, que remet l'ordenació a normes consuetudinàries, amb l'adequació al règim econòmic i financer vigent de les entitats locals.
    La creació de mancomunitats està configurada com un dret dels municipis a associar-se entre ells i, per tant, és una manifestació més de l'autonomia municipal, confirmada per la STC 214/1989, del 21 de desembre (fonament de dret 14è) i la STS del 28.1.1992 (Repertorio de jurisprudencia Aranzadi [RJA] 1992\721). No hi ha cap impediment per a la constitució de mancomunitats entre municipis de províncies diferents, i l'única limitació, establerta per l'article 114 de la LMRLC, és que els municipis que no pertanyen a una mateixa comarca no es poden associar si la mancomunitat té per objecte obres i serveis compresos en el programa d'actuació del consell comarcal. Res no s'oposa tampoc a la constitució de mancomunitats entre municipis de comunitats autònomes diferents; la inexistència de prohibicions expresses en l'ordenament bàsic estatal i, en el sentit contrari, l'autorització perquè es constitueixin mancomunitats entre municipis de diferents províncies, sumada al caràcter funcional i no territorial de les mancomunitats, són raons suficients per a emparar la legalitat de les associacions intercomunitàries de municipis. No obstant això, la STS del 2.11.1995 (RJA 1995\8445) va negar la possibilitat de constituir mancomunitats entre municipis interessats pertanyents a territoris autonòmics diferents, perquè va considerar que la seva creació lesionaria la territorialitat de les comunitats autònomes afectades. Aquesta decisió judicial sembla oposada a l'article 10.1 de la Carta Europea d'Autonomia Local, del 15 d'octubre de 1985, a l'empara del qual és possible, fins i tot, la constitució de mancomunitats entre municipis d'estats diferents que hagin ratificat la Carta.
    Els subjectes de l'associació només poden ser municipis i no altres entitats locals de diferent nivell, com ara províncies o entitats municipals descentralitzades, ni tampoc administracions de diferent àmbit, com ara l'estatal o l'autonòmica. En tots aquests altres casos, l'ens associatiu ha de tenir la naturalesa de consorci i no de mancomunitat. No obstant això, cal dir que, per bé que formalment són consorcis, quan l'objecte és la gestió de serveis estrictament municipals i la participació de la diputació o de l'Administració autonòmica no té cap altra finalitat que institucionalitzar l'assistència tècnica i l'econòmica, aquests consorcis es poden qualificar de mancomunitats impròpies.
    Pel que fa a les entitats territorials d'àmbit inferior al municipi, el Dictamen del Consell d'Estat de l'11 de febrer de 1982, anterior a la LRBRL del 1985, en va admetre la integració en mancomunitats. En el cas del territori històric d'Àlaba, la participació està formalment emparada per la Llei foral del 20 de novembre de 1989, que admet l'associació de municipis i consells.
    El principi d'autonomia local ha erradicat del règim local vigent les mancomunitats i les agrupacions forçoses de municipis. Tanmateix, l'article 161 del text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local, de l'Estat, manté les agrupacions per al sosteniment d'un secretari o secretària comú, i llur règim es remet a la reglamentació estatal sobre funcionariat local amb habilitació estatal. L'objecte de les mancomunitats està especialment ordenat amb relació a l'execució de les infraestructures i a la gestió dels serveis que aquest mateix precepte declara mínims i obligatoris per a tots els municipis o per als municipis d'un determinat nombre d'habitants. En aquest sentit, els articles 26.1 de la LRBRL i 64 LMRLC estableixen que aquests serveis obligatoris els poden prestar els municipis «independentment o associats»; tanmateix, els fins de la mancomunitat es poden estendre, naturalment, a totes les altres activitats i serveis de competència municipal, i també als que siguin objecte de delegació de la comunitat autònoma respectiva.
    En matèria de seguretat, la STC 25/1993, la STC 49/1993, la STC 50/1993, la STC 51/1993 i la STC 52/1993, relatives a diferents lleis autonòmiques sobres policies locals, van declarar contrària a la Llei orgànica 21/1986, del 13 de març, de forces i cossos de seguretat, de l'Estat, la possibilitat de mancomunar els serveis de policia municipal, malgrat que la STS del 27.5.1992 (RJA 1992\4445), anterior, no havia trobat cap impediment en la mancomunitat d'aquest servei. L'article 4.2 de la LRBRL remet a la legislació autonòmica quant a la concreció de les potestats dels ens locals no territorials. En aquest sentit, és d'aplicació per a les mancomunitats l'article 8.3 de la LMRLC, que estén les potestats i les prerrogatives (d'ordenança, demanials, entre altres) dels ens locals territorials als no territorials, amb dues limitacions. La primera limitació és que la potestat tributària resta circumscrita a l'establiment de taxes, preus públics i contribucions especials, en correspondència amb el que estableixen els articles 133 i 135 de la Llei reguladora de les hisendes locals; la segona fa referència a la potestat expropiadora que ha de ser exercida pel municipi mancomunat corresponent, de conformitat amb la STS del 3.7.1993 (RJA 1993\5493) i la STS del 9.12.1993 (RJA 1993\9258), per bé que res no impedeix que la mancomunitat sigui la beneficiària de l'expropiació.
    El procediment de creació exigeix el consentiment inicial dels municipis interessats quant a la mancomunitat, un projecte d'estatuts elaborat per les regidories de tots els municipis promotors constituïts en assemblea, informació pública i un acord de constitució i d'aprovació dels estatuts adoptat pel ple de cada ajuntament amb el vot favorable de la majoria absoluta. Aquests acords requereixen l'informe preceptiu i previ, però no vinculant, del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, que pot formular observacions de legalitat. Hi ha confusió amb relació a la possibilitat que, almenys respecte dels procediments iniciats abans de la LRBRL del 1985, els governs autonòmics adoptin l'acord d'aprovació definitiva; en principi es va admetre en sentències com ara la STS del 15.7.1988 (RJA 1988\5901), que va ser finalment descartada en via de revisió per la STS del 2.2.1990 (RJA 1992\7484), la STS del 23.2.1990 (RJA 1992\7497), la STS del 21.5.1990 (RJA 1992\7919) i la STS del 8.6.1900 (RJA 1992\7931), tot i que la STS del 22.1.1992 (RJA 1992\631) va acceptar una aprovació autonòmica.
    Els òrgans de govern de la mancomunitat han de ser representatius dels ajuntaments dels municipis associats, i són necessàries l'assemblea general, la presidència i la vicepresidència i la comissió de comptes. Per a la gestió dels serveis que en són objecte, la mancomunitat pot adoptar qualsevol de les formes de gestió, directes o indirectes, juridicopúbliques o privades, establertes en l'article 85 de la LRBRL. Quant a aquest aspecte, cal recordar que el caràcter palesament instrumental de les associacions d'ens locals aconsella que, si l'objecte es limita a l'explotació comuna d'un servei concret susceptible de ser prestat mitjançant una forma de gestió juridicoprivada, els municipis es poden acollir directament a la constitució d'una societat mercantil. En aquest sentit, l'article 227 del Reglament d'obres, activitats i serveis dels ens locals, aprovat pel Decret 179/1995, del 13 de juny, de l'Estat, regula les societats mercantils amb capital íntegrament públic pertanyent a diverses corporacions locals.
    El caràcter finalista de les mancomunitats fa propícia la incorporació a la legislació sectorial. Així succeeix, en particular, en matèries com ara l'urbanisme, l'aigua, el sanejament, el transport i la gestió de residus. Les mancomunitats urbanístiques ja figuraven en la primera Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana, i també en l'article 216 del text refós de la mateixa llei aprovat l'any 1976. A Catalunya, l'article 14 de la refosa de textos legals vigents en matèria urbanística, aprovada pel Decret legislatiu 1/1990, del 12 de juliol, regula aquesta classe de mancomunitats, per bé que la regulació més acurada continua sent la dels articles del 9 al 14 del Reglament de gestió urbanística del 1978, aprovat per mitjà del Reial decret 3288/1978, del 25 d'agost.
    Quant a l'ordenament hidràulic, l'article 81 de Llei 29/1985, del 2 d'agost, d'aigües, de l'Estat, condiciona l'atorgament de concessions per a l'abastament a diverses poblacions al fet que les respectives corporacions estiguin constituïdes en mancomunitat o, si escau, en consorci o una entitat similar. Amb caràcter més general, l'article 82 de la Llei 29/1985 es refereix a la possibilitat que les corporacions locals es constitueixin en comunitat per a l'execució i l'explotació d'instal·lacions de tractament d'aigües residuals. En matèria de sanejament d'aigües residuals, a Catalunya la norma que fa una referència més explícita a la intervenció de les mancomunitats i d'altres ens supramunicipals en aquest servei local és l'article 5 de la llei 19/1991, del 7 de novembre, de reforma de la Junta de Sanejament.
    La prestació supramunicipal del transport urbà i interurbà està regulada en l'article 114 de la Llei d'ordenació dels transports terrestres. Pel que fa a la gestió de residus, fan referència a les mancomunitats i a altres ens associatius l'article 11.4 de la Llei 42/1975, del 19 de novembre, sobre recollida i tractament de residus, de l'Estat (modificada pel Reial decret legislatiu 1163/1986, del 13 de juny), d'una banda, i, a Catalunya, els articles 25.1 i 38.2 de la Llei 6/1993, del 15 de juliol, reguladora dels residus, de l'altra.
    Fins fa poc temps, l'associacionisme municipal havia tingut un èxit escàs, tant a l'Estat espanyol com a Catalunya. Segons les xifres del maig del 1995 de la Direcció General de Cooperació Territorial del Ministeri per a les Administracions Públiques, l'any 1980, un cop celebrades les primeres eleccions municipals democràtiques, el nombre de mancomunitats era només de cent setanta-una. L'any 1985, el de l'aprovació de la LRBRL, hi havia dues-centes disset mancomunitats i quatre anys després, l'any 1989, el nombre havia superat el doble i arribava a quatre-centes cinquanta-vuit. A partir d'aquest moment, la constitució de mancomunitats va ser clarament creixent, i l'any 1995 ja n'eren vuit-centes set. L'any 1995, a Catalunya hi havia noranta mancomunitats i quatre-cents seixanta-quatre municipis mancomunats, d'un total de nou-cents quaranta-quatre municipis.
    Finalment, cal destacar que les mancomunitats ja no es constitueixen només entre petits municipis, sinó que la necessitat de gestionar de manera comuna determinats serveis i infraestructures promou la creació de mancomunitats entre tot tipus de municipis, incloses les grans ciutats.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  mancomunitat, n f
  • es  mancomunidad

<Dret>

Definició
Acció i efecte de mancomunar o de mancomunar-se.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
mancomunitat mancomunitat

<Sociologia i ciències socials>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

  • ca  mancomunitat, n f
  • es  mancomunidad, n f

<Estructura econòmica i política > Política i sistemes polítics > Institucions públiques i àmbits administratius>

Definició
Associació voluntària de municipis o de províncies per a l'execució d'obres, per a la gestió de serveis en comú i per a altres qüestions de la seva competència.