Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca àrea metropolitana, n f
es área metropolitana
fr aire métropolitaine
en metropolitan area

<Construcció > Urbanisme>

Definició

Àrea amb un alt nivell d'integració de la residència i els mercats de treball, formada per diversos municipis situats al voltant d'una gran ciutat i amb una forta continuïtat urbana, que generalment tenen una gestió i una planificació urbanística conjuntes, tot i que conserven independència municipal.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca àrea metropolitana, n f
es área metropolitana, n f

<Dret administratiu > Organització administrativa>

Definició

Àrea d'extensió superior al terme municipal d'una gran ciutat, que normalment inclou diversos municipis veïns, creada per a la realització dels serveis públics que exigeixen una gestió o una planificació sobre un territori més extens.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca àrea metropolitana, n f
es área metropolitana

Definició

Agrupació territorial integrada per municipis de grans aglomeracions urbanes amb nuclis de població entre els quals hi ha vincles socials i econòmics que fan necessària la planificació conjunta, la coordinació, l'execució d'infraestructures i la prestació de serveis públics d'abast supramunicipal.

Nota

Àmbit: Catalunya
El model de planta municipal sorgit de la Revolució Francesa, acollit per la Constitució espanyola (CE) del 1812, i consolidat per les lleis del 1823 i el 1845, es va caracteritzar per un municipi d'àmbit territorial estricte amb tendència a tenir un sol nucli de població, i per un règim jurídic uniforme. Aquest model aviat es va manifestar com un impediment greu per al creixement experimentat per les ciutats a partir de la segona meitat del segle XIX.
Durant el darrer terç del segle XX, el remei administratiu a l'expansió urbanística i demogràfica no va ser altre que la pura i simple annexió dels municipis limítrofs de Barcelona, Madrid i Bilbao. Tanmateix, i entrat ja el segle XX, hi comença a haver iniciatives racionalitzadores, com ara un avançat projecte de llei de grans ciutats, el 1919, que establia l'associació dels municipis de més de 100.000 habitants; o el Projecte de llei sobre foment de l'edificació, de Joaquín Chapaprieta, del 1923, un ambiciós intent de regular el planejament municipal i supramunicipal, en el qual, per primer cop, apareix l'expressió «àrea metropolitana».
L'Estatut municipal del 1924 i la Llei municipal de la república del 1935 no aportaren res a la ja força greu problemàtica de les grans conurbacions. I, malgrat que en el Congrés Municipalista del 1933 es propugnà una organització especial per a Barcelona i per a la comarca del Barcelonès, la Llei municipal de Catalunya del 1934 tampoc no va fer cap aportació a la qüestió metropolitana.
Passats els primers anys de la postguerra, a Madrid, la represa del procés annexionista -entre el 1947 i el 1954- com a alternativa al creixement urbà es combinà amb la creació d'òrgans urbanístics de l'Administració de l'Estat, com ara el Comissari General i la Comissió d'Urbanisme del Gran Madrid, establerts per la Llei d'ordenació urbana de Madrid, del 25 de novembre de 1944, articulada pel Decret de l'1 de març de 1946.
Alguns règims especials urbanístics similars foren aprovats per a les altres grans conurbacions. Així, per la Llei de bases, del 17 de juliol de 1945, articulada pel Decret de l'1 de març de 1946, es va crear la Corporació Administrava del Gran Bilbao; i per la Llei de bases del 18 de desembre de 1946, articulada pel Decret del 14 d'octubre de 1949, la Corporació Administrativa del Gran València.
Més tard, per la Llei del 3 de desembre de 1953, s'aprovà el Pla comarcal d'ordenació urbana de Barcelona, i es creà la corresponent Comissió d'Urbanisme, que estenia el seu àmbit a vint-i-set municipis, més el barri de les Botigues de Sitges.
La Llei del sòl del 1956, que es pot qualificar clarament de «llei d'eixample de grans ciutats», ignora el concepte de «àrea metropolitana». No obstant això, des que es va aprovar s'adverteix un punt d'inflexió envers una certa voluntat de racionalització i contenció de l'expansionisme de l'etapa anterior, expressat en la idea de Gran Madrid, Gran Bilbao o Gran València, adjectiu que el 1953 -segurament per altres motius- ja no es fa servir per a Barcelona. Aquesta inflexió es palesa en la Llei del 2 de desembre de 1963, en la qual, per primera vegada, s'utilitza el terme de «àrea metropolitana» com a concepte legal aplicat a l'organisme que es crea, la Comissió de Planejament i Coordinació de l'Àrea Metropolitana de Madrid, més coneguda per COPLACO.
La Llei del 7 de novembre de 1957 autoritzà el Govern a dotar Madrid i Barcelona d'un règim especial, organitzatiu i econòmic, que es concretà en la Llei de règim especial del municipi de Barcelona, del 23 de maig de 1960. Amb aquesta llei s'ampliaven les competències urbanístiques a les obres i serveis comuns de l'anterior Comissió d'Urbanisme, i se n'establia l'extensió a altres municipis de la comarca. Així mateix, el règim fiscal especial de Barcelona s'estenia als municipis en l'àmbit de la nova Comissió d'Urbanisme i Serveis Comuns. Encara que la denominació de «corporacions de dret públic» de tots els organismes esmentats intenta reflectir la integració de representants municipals, no hi ha dubte que depenien de l'Administració de l'Estat (no pas de l'Administració local) i que estaven integrats.
Un canvi qualitatiu substancial d'aquesta configuració politicoadministrativa es va produir amb el Decret llei del 24 d'agost de 1974, pel qual es creà l'Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, regida per una corporació metropolitana, amb caràcter de vertadera entitat local d'àmbit supramunicipal. A les competències en matèria de planejament i gestió urbanística s'hi afegien les de planificació, ordenació i gestió de serveis locals comuns, mitjançant un procés de metropolitanització. El Consell Metropolità de la Corporació era elegit pels ajuntaments dels municipis de l'àmbit i per la Diputació de Barcelona, però, en confirmació del caràcter nítidament local que tenia, no hi havia cap delegat ni representat de l'Administració de l'Estat. Aquest model no es va repetir a cap més ciutat de l'Estat espanyol.
Amb la promulgació de la CE del 1978, les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979, i la implantació de les comunitats autònomes (CA), el panorama de les organitzacions metropolitanes descrites s'havia de modificar necessàriament. El Parlament del País Basc va suprimir la Corporació Administrativa del Gran Bilbao; tot i que es manté el Consorci de la Comarca del Gran Bilbao, que gestiona l'abastament d'aigua i el sanejament d'aigües residuals. I la Comunitat de Madrid va transferir les competències de la COPLACO a l'Administració autonòmica. La Corporació Administrativa de la Gran València va subsistir, per bé que esmorteïda, en l'activitat que duia a terme, que mai no havia estat, tanmateix, gaire rellevant. Contràriament, la Corporació Metropolitana de Barcelona, que va ajustar l'organització a la nova etapa democràtica mitjançant el Decret 1495/1979, del 16 de juny, va emprendre amb vitalitat renovada el desplegament del Pla general i va fer efectiva la metropolitanització de diversos serveis.
L'article 3.2.c de la Llei 7/1985, del 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local (LRBRL), inclou les àrees metropolitanes entre les entitats que, tot i que no són constitucionalment necessàries, també tenen la condició d'entitats locals. L'article 43.2 de la LRBRL defineix les àrees metropolitanes com a entitats locals que agrupen els municipis de grans aglomeracions urbanes, amb finalitats de planificació conjunta i coordinació d'obres i serveis. Tanmateix, els paràgrafs segon i tercer de la LRBRL en remeten la creació a les lleis de les comunitats autònomes, les quals han de determinar els òrgans de govern, el règim econòmic i financer, i les obres i els serveis de realització o prestació metropolitana. En tot cas, la norma bàsica estatal exigeix la representació de tots el municipis en els òrgans de govern, la garantia de llur participació en la presa de decisions, i la justa distribució entre ells de les càrregues de l'administració metropolitana.
Consolidada la naturalesa d'entitats locals de les àrees metropolitanes, el debat doctrinal se centra en el caràcter d'ens territorials o no territorials, tot i l'error metodològic advertit per alguns autors en aquesta dicotomia. L'article 3.2 de la LRBRL no es pronuncia respecte d'aquest punt, i l'esment en aquest precepte de les àrees metropolitanes, juntament amb les comarques i les mancomunitats, deixa la qüestió oberta. De l'article 43 de la LRBRL tampoc no se'n pot treure cap conclusió, però, en canvi, de la quasi total remissió que els legisladors bàsics fan a la legislació autonòmica, se'n pot deduir que ha de ser en l'ordenament de les comunitats autònomes on s'ha d'establir el caràcter territorial, o no, de les àrees metropolitanes. Aquesta afirmació té el suport de la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol (STC) 214/1989, del 21 de desembre, fonament de dret 4t, en la qual s'estableix el fort grau de «interiorització» autonòmica de les comarques, les àrees metropolitanes i les altres entitats locals creades per les comunitats autònomes.
Alguns autors defensen, no obstant això, l'inevitable caràcter no territorial que la LRBRL atribueix a les àrees, mentre que altres, juntament amb el caràcter instrumental i no territorial, són del parer que es tracta també d'entitats territorials, autèntiques estructures de convivència de segon nivell. En tot cas, la polèmica a Catalunya està resolta, ja que dels articles 2, 3 i 8.3 de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC), es desprèn el caràcter no territorial de les «entitats metropolitanes» -la LMRLC no utilitza l'expressió «àrees»-, i no hi ha cap dubte sobre la naturalesa instrumental de les dues entitats creades per la Llei 7/1987, del 4 d'abril, sobre la conurbació de Barcelona. La creació, modificació i supressió per llei autonòmica només està condicionada per l'audiència prèvia dels ajuntaments dels municipis afectats, les diputacions corresponents i l'Administració de l'Estat. Les competències metropolitanes només poden ser determinades per la llei autonòmica de creació, un cop la ja esmentada STC del 21.12.1989, fonament de dret 4t, barrà el pas a la possibilitat que les lleis estatals atribuïssin, directament, competències a les àrees metropolitanes, a les comarques i a les altres entitats locals creades per les comunitats autònomes, com es desprenia de la remissió -declarada inconstitucional- que l'article 4.2 de la LRBRL feia a l'article 2 de la mateixa Llei bàsica.
Les competències metropolitanes s'han de trobar, en principi, entre les matèries assenyalades per l'article 25.2 de la LRBRL com a susceptibles de ser competència dels municipis i, en tot cas, les que aquest efectivament exerceixen a l'empara de la disposició transitòria segona de la LRBRL. Res no impedeix, no obstant això, que, ja sigui com a pròpies o com a delegades, la llei autonòmica atribueixi a les àrees metropolitanes l'exercici d'altres competències de la comunitat autònoma. La qüestió competencial, però, ofereix una segona polèmica entorn de si les àrees metropolitanes poden assumir, o no, la prestació dels serveis municipals mínims, fixats per l'article 26 de la LRBRL.
Hi ha autors que propugnen la limitació envers aquests serveis obligatoris, i estableixen un paral·lelisme amb la prohibició de l'article 42.4 de la LRBRL, en el sentit que la creació de comarques mai no pot implicar la pèrdua per als municipis de la competència per a prestar els serveis establerts per l'article 26 de la LRBRL. A aquest argument s'hi podria afegir la declaració que, respecte dels serveis obligatoris i en relació amb la constitucionalitat de l'article 42.4 de la LRBRL, fa la STC 214/1989, fonament de dret 13è, com a «mínim competencial» que, en tot cas, ha de correspondre als municipis en virtut de llur garantia institucional. Però, precisament, el fet que la prohibició esmentada és efectiva només envers les comarques i no pas respecte de les àrees metropolitanes, hauria de portar més aviat a la conclusió contrària. En aquest sentit, cal considerar que la clàusula competencial dels ens locals, fixada per l'article 2.1 de la LRBRL, es fonamenta en criteris de varietat, d'atenció a les característiques de cada activitat pública, i de capacitat de gestió. I, justament, són aquests criteris els que abonen que, tot i que estan inclosos en l'article 26 de la LRBRL, siguin serveis típicament metropolitans els de subministrament d'aigua potable, el tractament dels residus, els serveis de protecció del medi ambient -per exemple, el sanejament d'aigües residuals- i el transport urbà, indestriable de l'interurbà en una conurbació, tal com ho reconeix l'article 114 de la Llei d'ordenació dels transports i ho confirma la Sentència del Tribunal Suprem espanyol (STS) del 18.7.1992 (art. 6477).
Cal tenir present, també, que tant el transport com l'abastament d'aigua, el sanejament i el tractament de residus són serveis que l'article 86.3 de la LRBRL declara essencials i reservats en general als ens locals, i no pas, en particular, als municipis. Pel que fa a les potestats i prerrogatives, l'article 4.2 de la LRBRL remet a la legislació autonòmica, i l'article 8.3 de la LMRLC atribueix a les entitats metropolitanes les mateixes que tenen les entitats territorials, inclosa la potestat d'expropiació que, en canvi, es nega a les mancomunitats.
La potestat tributària està limitada a les taxes, als preus públics i a les contribucions especials; no obstant això, l'article 134 de la Llei reguladora de les hisendes locals (LRHL), de l'Estat, hi afegeix la possibilitat d'una figura impositiva, com és el recàrrec sobre l'impost sobre béns immobles, sempre que ho determini una llei autonòmica. A partir de la LRBRL del 1985, la creació d'àrees metropolitanes només s'ha fet efectiva primerament a la Comunitat Valenciana i després a Catalunya. Per la Llei 31/1986, del 31 de desembre, el Parlament valencià creà el Consell Metropolità de l'Horta, que agrupa quaranta-quatre municipis, inclòs el de València. Posteriorment, la Llei 31/1986 va ser objecte de modificació per la Llei 4/1995, del 16 de març, que ha delimitat de manera més precisa les competències del Consell Metropolità, a l'efecte de prestar serveis supramunicipals concrets, com ara els de transport, abastament d'aigua potable, gestió de residus i sanejament d'aigües residuals.
A Catalunya, l'esmentada Llei 7/1987, del 4 d'abril, amb un antecedent immediat en la dissolució del Greater London Council el 1986, va dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona. Les competències metropolitanes en matèria de planificació i gestió urbanística foren transferides a l'Administració de la Generalitat de Catalunya i, en menor mesura, als municipis. Al seu torn, les competències en matèria de prestació de serveis comuns es van distribuir entre les dues noves entitats creades per la Llei 7/1987, del 4 d'abril, l'Entitat Metropolitana del Transport (EMT) i l'Entitat Metropolitana dels Serveis Hidràulics i del Tractament de Residus (EMSHTR). Les transferències a les diferents institucions esmentades foren aprovades pel Decret 5/1988, del 13 de gener. En concordança amb la Llei 23/1983, del 21 de novembre, de política territorial, la Llei 7/1987, del 4 d'abril, fixa, amb relació al futur Pla territorial parcial, una demarcació de cinc comarques que, després i amb la denominació de «Àmbit Metropolità», s'ha ampliat a set pel Pla territorial general de Catalunya, aprovat per la Llei 1/1995, del 26 de març.
Cal recordar, tanmateix, que després de l'extinció de la Corporació Metropolitana, la major part dels municipis que en formaven part s'associaren amb la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, per a l'execució en comú d'obres d'urbanització i d'infraestructures, per a la gestió d'espais naturals supramunicipals i, en particular, per a la redistribució de la dotació pressupostària de l'Estat, fixada per la disposició addicional tretzena de la LRHL. La legalitat de la constitució d'aquesta Mancomunitat fou confirmada per STS del 28.1.1992 (art. 721).
La inclusió de les dues entitats creades per la Llei 7/1987, del 4 d'abril, en la categoria d'àrees metropolitanes de l'article 43 de la LRBRL no ha estat pacífica. En el mateix dictamen 134, del 9 de març de 1987, del Consell Consultiu sobre la Llei 7/1987, del 4 d'abril, s'entén que no necessàriament han de tenir aquella condició, i que es podrien enquadrar en les «agrupacions basades en fets urbanístics i metropolitans i altres de caràcter funcional i amb fins específics» que estableix l'article 5.2 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979. I en els dos vots particulars del dictamen s'apunta que es tracta d'agrupacions forçoses de municipis, no emparades en l'ordenament de règim local en vigor.
L'EMT, que aplega divuit municipis, té atribuïdes la coordinació, la planificació, l'ordenació i la gestió del transport tant urbà com interurbà de superfície -segons ho determinen els articles 16.2 de la Llei 7/1987, del 4 d'abril i 114 de la Llei 16/1987, d'ordenació del transport, i tal com ho confirma la STS del 18.7.1992 (art. 6477)-; la intervenció administrativa del servei de taxi; el transport urbà i interurbà per ferrocarril subterrani, llevat de les línies que són de titularitat de la Generalitat; la programació del trànsit en la xarxa viària bàsica definida pel Pla territorial parcial i pel Pla intermodal de transports, i l'assistència tècnica als municipis. Cal advertir que la gestió del transport urbà per la mateixa EMT està expressament regulada per l'article 16.2 de la Llei 7/1987, del 4 d'abril, emparada per l'article 114 de la Llei d'ordenació dels transports terrestres, i confirmada per la STS del 18.7.1992 (art. 6477).
L'EMSHTR, que comprèn trenta-tres municipis -Badia del Vallès inclòs, creat per la Llei 1/1994, del 22 de febrer-, té atribuïdes l'execució d'obres, l'establiment i la prestació dels serveis de captació, el tractament i la distribució d'aigua potable; el sanejament i l'evacuació d'aigües residuals; el tractament, la valorització i la gestió del rebuig dels residus municipals i dels residus industrials no especials (bàsicament runes), i la coordinació dels serveis municipals corresponents (subministrament domiciliari d'aigua, clavegueram i recollida d'escombraries). A més, el Decret 5/1988 delegà a l'EMSHTR la gestió del servei de control atmosfèric, establert per l'antiga Corporació Metropolitana i transferit a la Generalitat. La legislació sectorial en les tres matèries esmentades ha acabat de delimitar les competències de l'EMSHTR.
Així, la Llei 4/1990, del 9 de març, d'ordenació de l'abastament d'aigua a l'àrea de Barcelona, circumscriu els serveis metropolitans a l'anomenada «xarxa secundària», que connecta les instal·lacions d'aigua en alta, integrades en la xarxa bàsica de titularitat de la Generalitat -i gestionades per l'empresa pública Aigües Ter Llobregat-, amb les xarxes municipals. La Llei 4/1990 manté, tanmateix, la condició de l'EMSHTR d'entitat supramunicipal d'abastament d'aigua, establerta per l'article 81 de la Llei d'aigües del 1985 i expressament atribuïda per l'article 19 del Decret 177/1987, del 19 de maig. L'EMSHTR continua, doncs, exercint les funcions d'aprovació de les modificacions en les formes de gestió dels serveis municipals de subministrament i d'aprovació de llurs tarifes d'aigua, sens perjudici de les funcions que corresponen a la Comissió de Preus de Catalunya. La Llei 19/1991, del 7 de novembre, concreta les competències en matèria d'execució d'obres i explotació d'instal·lacions d'evacuació i tractament d'aigües residuals. I els articles 44 i 46 de la Llei 6/1993, del 15 de juliol, de residus, confirmen les competències atribuïdes per la Llei 7/1987, del 4 d'abril, i hi afegeixen el servei de deixalleries.
L'exercici de les competències d'ambdues entitats metropolitanes exigeix l'elaboració i l'aprovació prèvies d'un programa d'actuació, amb la participació de tots els municipis de l'àmbit respectiu. La prestació dels serveis metropolitans pot adoptar tant les formes habituals de gestió directa o indirecta, com les de consorci, ens de gestió conjunta amb els municipis -societats mercantils-, o bé es pot realitzar mitjançant la promoció de mancomunitats intermunicipals. El govern i l'administració de l'EMT i de l'EMSHTR corresponen al consell metropolità, del qual són òrgans el ple, el president, el gerent, la comissió de comptes, i els altres que creï el consell, com ara la comissió de govern. La representació en el ple del consell es distribueix de la manera següent: onze representants del municipi de Barcelona, tres de cada municipi de més de 100.000 habitants, i un de la resta de municipis, escollits entre regidors del respectiu ajuntament. Els ingressos de les entitats metropolitanes, definits per l'article 26 de la Llei 7/1987, del 4 d'abril, estan bàsicament integrats per taxes, preus públics, tarifes i operacions de crèdit. Un ingrés específic de l'EMSHTR, atribuït per la Llei 19/1991 a totes les administracions actuants del Pla de sanejament, són les transferències que provenen del tribut específic de la Generalitat, en les dues modalitats d'increment de tarifa i cànon de sanejament.
Per a l'EMT es fixa el recàrrec sobre la contribució territorial urbana, establert per l'article 414.3 del Reial decret legislatiu (RDLeg) 781/1986, per a les entitats supramunicipals que prestin serveis de transport, i que hom ha entès ara subsumit en el recàrrec sobre l'impost sobre béns immobles (IBI), establert per l'article 133 de la LRHL com a ingrés específic de les àrees metropolitanes, tanmateix sense cap afectació finalista.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca àrea metropolitana, n f
es área metropolitana, n f
fr aire métropolitaine, n f
en metropolitan area, n

<Modernització i globalització > Procés d'urbanització > Món urbà>

Definició

Entramat urbà format per diversos municipis situats al voltant d'una gran ciutat que, malgrat l'atracció econòmica, social o cultural que hi exerceix la ciutat, conserven la seva independència jurídica.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de trànsit [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/315>

ca accident urbà, n m
es accidente urbano
fr accident en milieu urbain
en metropolitan crash

<Trànsit > Seguretat viària > Accidents > Tipologia>

Definició

Accident de trànsit que es produeix en una via urbana.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA. «Annex: Nivells, càrrecs i categories professionals». A: Diccionari de les ocupacions. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, 2004, p. 257-265.
ISBN 84-393-6454-7

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca arquebisbe, n m
es arzobispo
fr archevêque
en archbishop
en metropolitan [GB]

<Ciències socials > Ocupacions>

Definició

Bisbe que té una jurisdicció pròpia o una dignitat honorífica superior, en algunes esglésies cristianes.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca arquebisbe metropolità, n m
es arzobispo metropolitano

Definició

Arquebisbe que a més de dirigir la seva pròpia diòcesi, presideix la província eclesiàstica formada per diòcesis veïnes, circumscrites a un territori determinat.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca ciutat metropolitana, n f
es ciudad metropolitana
fr ville métropolitaine
en metropolitan town

<Construcció > Urbanisme>

Definició

Ciutat central que dona origen a una àrea metropolitana.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca corporació metropolitana, n f
ca entitat municipal metropolitana, n f
es corporación metropolitana
es entidad municipal metropolitana

<Construcció > Urbanisme>

Definició

Entitat de l'Administració encarregada de la gestió i el planejament d'un àmbit metropolità.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

ca dialecte constitutiu, n m
es dialecto constitutivo
fr dialecte constitutif
en metropolitan dialect

<Lingüística>

Definició

Dialecte nascut in situ.

Nota

Pel que fa al català, els dialectes formats directament a partir del llatí vulgar són el català central i el nord-occidental.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "metropolit�" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota