Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "mon��rquic" dins totes les àrees temàtiques

menàrquic -a menàrquic -a

<Ginecologia i obstetrícia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
Es tracta d'un diccionari que ofereix les dades en curs de treball del projecte DEMCAT, que té com a objectiu l'elaboració d'un nou diccionari de medicina en llengua catalana. El contingut, que es va actualitzant i ampliant periòdicament, té com a punt de partida la segona edició en línia del Diccionari enciclopèdic de medicina, consultable en el Portal CiT de l'Institut d'Estudis Catalans.

Per a veure amb detall els criteris de marcatge de les fitxes, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT. Igualment, per a obtenir més informació sobre el projecte, es pot consultar el web del projecte DEMCAT.

  • ca  menàrquic -a, adj
  • en  menarchal

<Ginecologia i obstetrícia>

Definició
Relatiu o pertanyent a la menarquia.
monarquia monarquia

<Política > Ideologia. Règims>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.

  • ca  monarquia, n f
  • es  monarquía
  • fr  monarchie
  • en  monarchy

<Política > Ideologia. Règims>

Definició
Forma de govern de naturalesa no representativa en la qual el càrrec de cap d'estat és exercit realment o nominalment per una sola persona, de manera vitalícia i generalment amb caràcter hereditari.
monarquia monarquia

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  monarquia, n f
  • es  monarquía

<Dret constitucional>

Definició
Forma de govern en què el cap o la cap d'estat és un membre de la reialesa que obté el càrrec per herència i amb caràcter vitalici sense estar subjecte a responsabilitat.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • En la monarquia parlamentària, l'adjectiu parlamentària implica, a diferència dels sistemes presidencialistes, una relació de confiança entre els poders legislatiu i executiu. Per bé que aquesta relació pot variar a cada estat, bàsicament està condicionada pels requisits següents. El parlament nomena el cap de l'executiu, sobre el qual exerceix un control posterior, amb la possibilitat d'obligar-lo a dimitir (mitjançant mecanismes com ara la moció de censura), ja que l'exercici de la direcció política del país necessita tenir la confiança parlamentària. L'executiu també participa en la funció legislativa presentant projectes de llei o dictant normes amb rang de llei. Els membres del govern tenen accés a la cambra o les cambres legislatives, on el Govern ha de respondre políticament; com a contrapartida, per a equilibrar els dos poders, s'atorga a l'executiu la potestat de dissoldre el parlament i de convocar eleccions.
    El pensador Immanuel Kant distingia entre Staatsgewalt (forma imperii o forma d'Estat), definit com les relacions entre governants i governats, entre el poder i la comunitat, i Regierungsart (forma regnii o forma de govern), que feia referència a l'organització dels governants. Aquesta classificació és útil per a determinar la categoria en què situar la institució estudiada. El primer article de la Constitució espanyola (CE) estableix que «Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret [...]. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat.» Per tant, l'Estat espanyol disposa d'una forma d'Estat democràtic, per bé que no sempre ha estat així. Dins una mateixa forma d'Estat hi pot haver diferents formes de govern, segons la composició i la relació entre els òrgans de l'Estat. La forma de govern que recull la CE en l'article 1.3 és la monarquia parlamentària. Tanmateix, la monarquia no és l'única forma de govern possible.
    És fàcil contraposar la monarquia a la república, en què la funció de cap d'Estat és exercida per la presidència de la república, elegida directament o indirectament pel poble per a un període de temps determinat (com per exemple, a França o als Estats Units). El sistema polític republicà pot ser parlamentari, si els poders legislatiu i executiu no estan clarament separats i hi ha un vincle de confiança i de col·laboració entre ells. També pot ser, però, semipresidencialista o presidencialista, si no hi ha aquest tipus de relació entre les cambres legislatives i el govern, i la separació de poders és més rígida. En una forma d'Estat democràtic, la monarquia parlamentària implica, per a compatibilitzar el principi democràtic amb l'existència d'un òrgan de l'Estat no elegit pel poble (la Corona), que el monarca parlamentari no disposi de poder efectiu dins l'Estat, que estigui desvinculat de les tasques polítiques i que no tingui responsabilitat atribuïda.
    L'article 56 de la CE estableix que la persona del rei és inviolable, que no està subjecta a responsabilitat i que els seus actes, per a adquirir validesa, requereixen l'acompanyament de la contrasignatura d'una persona amb responsabilitat política. Aquesta institució jurídica, anomenada ratificació, comporta que la persona que signa al costat del rei, normalment el president o la presidenta del Govern o els ministres, a més de donar validesa a l'acte concret assumeixen la responsabilitat que pugui derivar de l'acte reial. L'addició de l'adjectiu parlamentària fa referència a la fase més avançada de la monarquia, que no és fruit d'una estructura jurídica prèvia, sinó d'una institució formada històricament que és el reflex de l'evolució del sistema polític. Per a comprendre correctament el significat actual de l'expressió, i abans d'analitzar-la amb detall, cal anar als orígens: estudiar l'evolució de la monarquia i la pèrdua progressiva de poder en benefici d'altres òrgans de l'Estat.
    El procés històric que finalitza amb la monarquia parlamentària no ha estat igual al Regne Unit que en la resta d'Europa. A tot arreu és fruit de la història, però s'ha de tenir en compte que la monarquia britànica té unes característiques particulars pel fet de ser el resultat d'una evolució més antiga.
    Durant l'Antic Règim, la societat estava basada en un sistema de producció feudal i no hi havia una unitat política a la qual imputar el poder de decisió, que estava principalment repartit entre els nobles i l'Església. L'Estat, com a unitat política independent, no va aparèixer fins al segle XVI, teoritzat per Maquiavel en la seva gran obra El príncep. El concepte modern de estat està lligat a l'aparició de la monarquia absoluta, que va ser el sistema polític dominant en els grans imperis europeus de l'època: Anglaterra durant el regnat del Tudor Enric VII, França a partir de Lluís XI (país on l'absolutisme monàrquic tenia més força) i Espanya. La monarquia absoluta, estesa per Europa del segle XVI al XVIII, es va caracteritzar perquè tot el poder de l'Estat quedava concentrat en la persona del rei o la reina, que legislava, governava i jutjava. Els monarques, legitimats gratia dei, per la gràcia de Déu, duien a terme totes les funcions sense límits jurídics, i ni la llei ni les constitucions no els imposaven cap regla; els monarques eren l'origen de les normes, i per tant disposaven de capacitat per a modificar-les en qualsevol moment. Eren princeps legibus solutus, totalment deslligats de la llei. La monarquia absoluta, pel seu caràcter omnicomprensiu, és considerada per la majoria de la doctrina constitucionalista la forma d'Estat, i també de govern, de l'època.
    Històricament, la monarquia absoluta va estar seguida de les revolucions burgeses del segle XVIII que es van alçar contra el poder absolut dels reis i van donar lloc a l'Estat liberal. El nou model d'Estat va trencar amb la monarquia absoluta i va consolidar un repartiment del poder polític entre els parlaments i els monarques. Els monarques van deixar de tenir facultats il·limitades, perquè s'havia produït una divisió de poders basada en l'aportació teòrica decisiva de John Locke i de Montesquieu. En aquest moment van aparèixer les primeres constitucions escrites: la dels Estats Units el 1787, la francesa el 1791 i l'espanyola el 1812. També hi va haver un canvi en la sobirania, que no podia residir en els monarques, perquè havien perdut una part important del seu poder. La nova classe social dominant, la burgesia, va elaborar la teoria de la sobirania nacional per a mantenir la seva situació econòmica favorable. La sobirania ja no es personalitzava en la monarquia, sinó en la nació, no entesa com la suma de tots els ciutadans sinó com una entitat abstracta amb el poder il·limitat de l'Estat.
    El caràcter abstracte de la nació requeria que l'exercici del poder es fes mitjançant representants, però no tothom estava capacitat per a escollir. Benjamin Constant de Rebecque és el pensador que va escriure a favor de la sobirania nacional i de la necessitat de mantenir un sistema de sufragi censatari. El parlament no podia ser elegit per tot el poble, i el dret de votar els representants estava restringit als ciutadans amb una alta capacitat econòmica. El raonament en què es basava l'autor era el següent: «la propietat és l'única que proporciona l'oci indispensable per a l'adquisició de l'enteniment i la rectitud de judici. En conseqüència, només ella fa que els homes siguin capaços d'exercir els drets polítics.»
    Durant la primera dècada del segle XIX, es van restaurar a Europa les monarquies, fonamentades teòricament pel liberalisme doctrinari (Edmund Burke, Louis Gabriel Ambroise Bonald i Joseph de Maistre no van legitimar el nou sistema en virtut de la racionalitat de la voluntat d'una assemblea, sinó en la tradició i en la història). Això va comportar una involució, però no va significar el retorn a la monarquia absoluta. La nova etapa es va anomenar monarquia limitada, per la limitació del poder dels reis.
    Els monarques encara mantenien el poder executiu i eren els caps del govern i marcaven la direcció política de l'Estat (ajudats per un govern subordinat). El poder judicial es va desvincular de la monarquia i es va atorgar als jutges, i van perdre una part del poder legislatiu, que havien de compartir amb el parlament (encarregat de controlar llur actuació, especialment sobre la gestió del pressupost públic). Els reis disposaven, a més, de moltes altres potestats, com ara la sanció de les lleis (amb possibilitat de veto absolut), o el monopoli sobre la iniciativa legislativa (les cambres només cooperaven si ho manava); els monarques havien perdut el poder judicial, però s'administrava en nom seu i gaudien del dret de gràcia. La monarquia limitada es caracteritzava per la pervivència del principi monàrquic: el poder constituent i la sobirania tornaven als monarques, que tornaven a estar únicament vinculats a Déu i a la història i legitimats per la tradició. El nou sistema, però, es fonamentava en la tesi d'autolimitació reial mitjançant l'atorgament unilateral dels monarques o del pacte amb la representació de la nació (el parlament) o d'una carta constitucional. El rei o la reina era la persona titular del poder constituent, per bé que s'acceptava la limitació de les seves atribucions (limitacions curiosament derivades d'una norma suprema que els mateixos monarques atorgaven o pactaven).
    Les constitucions fruit d'una concessió reial són la Carta francesa de Lluís XVIII del 1814 i, a Espanya, l'Estatut Reial del 1834. En aquests països també hi ha exemples de normes pactades, com ara la Constitució francesa del 1830 o l'espanyola del 1845. A França i a Espanya va ser un període efímer, però va ser molt llarg a Alemanya, on, tot i gaudir de les característiques esmentades, alguns autors hi fan referència amb el nom de monarquia constitucional d'estil alemany i no com a monarquia limitada. Després d'atorgar o de pactar amb el parlament una constitució, els monarques ja no es configuren com un poder superior al dret, sinó que són un òrgan de l'Estat (l'òrgan suprem), llurs poders deriven de la constitució, a la qual estan subordinats. Era una monarquia limitada, però només en la mesura prevista normativament, perquè en la resta de casos conserva un poder residual com a òrgan suprem de l'Estat. La corona, com a poder situat per sobre dels altres, continua sent l'element integrador de la unitat política, l'únic subjecte capacitat per a expressar la voluntat de l'Estat; aquesta representació, però, perd el caràcter totalment absorbent de la monarquia absoluta, en admetre l'existència de la representació popular del parlament. També gaudia de funcions de moderador. El poder neutre teoritzat per Benjamin Constant de Rebecque, tot i servir de fonament a la monarquia limitada, deia que era plenament aplicable a la fase següent, inclosa la monarquia parlamentària. L'esquema exposat plantejava problemes jurídics, atès que era clarament contradictori atribuir al rei o a la reina el poder constituent (la capacitat de fer la norma suprema que havia de regir el país) i a la vegada configurar la corona com un òrgan de l'Estat subjecte a una constitució que els monarques havien elaborat i que, per tant, podien canviar en qualsevol moment.
    A partir de la segona meitat del segle XIX, una segona onada de revolucions burgeses va envair Europa, el liberalisme doctrinari es va substituir pel liberalisme democràtic, va aparèixer el sufragi universal i es van reconèixer drets i llibertats. És el període de la monarquia constitucional, entesa per Fernández-Fontecha com una monarquia no inspirada exclusivament en el principi monàrquic, com l'anterior (monarquia limitada), ni fonamentada en principis democràtics, com les monarquies parlamentàries; és una fase de transició entre totes dues. En la monarquia constitucional, la sobirania era compartida entre el parlament i el rei o la reina. La corona únicament conservava facultats de direcció política (havia perdut completament el poder legislatiu), i com a òrgan de l'Estat es trobava sotmesa a la constitució (com en l'etapa anterior). La pèrdua de poder no va ser absoluta, atès que va ser durant la monarquia parlamentària que la funció de govern corresponia a un executiu amb el suport de la majoria parlamentària. Les constitucions van atribuir de manera diferent la titularitat de la sobirania: la belga (1831) i l'espanyola (1867) parlaven de sobirania de la nació, mentre que la carta francesa del 1830 atorgava el poder constituent de manera compartida a la corona i a la nació (igual que l'espanyola del 1876, que a més reforçava les prerrogatives reials).
    La corona era, d'una banda, cotitular del poder constituent juntament amb el parlament, i de l'altra, un òrgan constituït de l'Estat i sotmès a les prescripcions d'una constitució (en l'elaboració de la qual havia participat). Només podia exercir les funcions que la norma suprema li atorgava (no gaudia de poder residual com durant la monarquia limitada). En tractar-se de l'òrgan suprem de l'Estat, encara que no disposés de tots els poders de l'Estat i no tingués el monopoli de la sobirania, la seva funció consistia a representar la unitat de l'Estat, l'únic que podia posar en moviment la resta d'òrgans. A poc a poc es va anar apartant la monarquia de la lluita política per a conservar-la dins l'estructura de l'Estat.
    Amb l'evolució de la societat era necessari reforçar el poder executiu, motiu pel qual es va separar funcionalment i orgànicament el govern actiu i la corona, que només tenia assignades funcions arbitrals i simbòliques. Les competències dins la distinció de poders configuraven la corona com un poder neutre o moderador. El poder neutre, segons Carl Schmitt, implicava una actuació mediadora, tutelar i reguladora que només es produïa activament en cas de necessitat, la participació en la direcció política en els moments de crisi. Schmitt considerava que fins i tot en la monarquia parlamentària es permetia la participació reial, per bé que només en situacions excepcionals, atès que l'augment de la participació dels monarques, elevava el risc d'inestabilitat de la monarquia. En canvi, el govern (òrgan de relació entre el rei o la reina i el parlament) era responsable políticament davant les cambres. Per a l'elecció s'utilitzava la tècnica de la doble confiança: els ministres eren nomenats lliurement pel rei o la reina, titular del poder executiu, i alhora gaudien del suport parlamentari (elegit mitjançant sufragi). La ratificació ministerial també va evolucionar, i es va convertir en una institució amb responsabilitat política (i no tan sols penal, com en la monarquia limitada) dels ministres davant les cambres pels actes reials.
    El període constitucional següent és el constitucionalisme d'entreguerres, una etapa caracteritzada per començar amb una guerra mundial (1914-1918) i acabar amb una altra (1939-1945), i per la proliferació de la república com a forma de govern que substituïa progressivament les antigues monarquies. El parlamentarisme es va racionalitzar, i es van establir diversos mecanismes de control parlamentari del govern i, en general, vies de relació entre el legislatiu i l'executiu: la moció de censura, la potestat del govern de dissolució del parlament, la qüestió de confiança, entre altres. En aquesta època va triomfar totalment el principi democràtic i es va oblidar el principi monàrquic que, residualment, encara tenia influència en la monarquia constitucional. En una democràcia, el poder de l'Estat ha d'estar legitimat pel poble, un fet que en principi pot semblar incompatible amb l'existència d'una figura hereditària i vitalícia. Així, en els països en què va perdurar la forma de govern monàrquica, la figura ha tornat a evolucionar, i normalment mitjançant convencions, és a dir, al marge del dret escrit.
    En la monarquia parlamentària, igual que en l'etapa anterior, la corona és un òrgan de l'Estat sotmès a la constitució que regula els seus drets, però ara ja no participa dels poders de l'Estat i la funció de direcció política s'ha desplaçat cap al govern, que ha de respondre davant el parlament. Els reis es limiten a formalitzar decisions adoptades pels altres òrgans (normalment, el govern i el parlament) i no estan capacitats per a prendre decisions polítiques, per bé que se'ls atorga una funció de representació i de símbol de la unitat de l'Estat i d'arbitratge. En aquest període es pot aplicar la cèlebre frase que Louis Adolphe Thiers va dir el 1829: «el rei regna, però no governa». La corona disposa d'autoritat, però no té la potestat, atès que no exerceix cap de les tres funcions de l'Estat: la funció legislativa correspon al parlament, la funció executiva és a les mans del govern i la judicial és exercida per jutges i magistrats.
    Una lectura atenta de la Constitució espanyola (CE) revela que el rei, per mitjà d'actes formals i sense capacitat decisòria, disposa de funcions jurídiques relacionades amb els tres poders de l'Estat. Quant al poder executiu, s'encarrega de nomenar el cap o la cap del govern un cop la persona candidata ha obtingut la confiança del parlament (a més de gaudir del comandament simbòlic de les forces armades). En relació amb el poder legislatiu, té assignada la funció de convocar i de tancar els períodes de sessions de les cambres i dissoldre-les a instància del govern o de la presidència, i també intervé en el procés legislatiu amb la sanció i la promulgació de les lleis dictades pel parlament. Per acabar, s'estableix que la justícia s'administra en nom del rei o la reina, i es disposa que té el govern del dret de gràcia.
    Els elements anteriors són funcions jurídiques que es porten a terme mitjançant els actes corresponents (actes que no depenen de la seva voluntat), però també disposa de capacitat d'influència política per mitjà d'actes no jurídics, com ara impulsar, animar i ser consultat pels altres òrgans de l'Estat. Amb aquestes facultats, el rei o la reina pot gaudir de més eficàcia que mitjançant poders de decisió. Si disposés d'aquests poders, a més d'haver-hi una incompatibilitat clara amb el principi democràtic de l'Estat, hi hauria un risc per l'existència de la monarquia. Per aquest motiu, Manuel Aragón considera que el paper del rei o la reina en aquest tipus de monarquia és molt rellevant. El teòric Walter Bagehot, en la mateixa línia que Aragón, ja va escriure el segle passat que el rei o la reina exerceix primordialment una funció d'estímul, de consulta i d'advertiment, però ha de deixar la darrera decisió a les mans dels òrgans representatius de l'Estat. Disposa d'autoritats, però no de potestats, i la seva autoritat és inversament proporcional a la seva falta de poder de decisió. La progressió ha transformat la monarquia, que durant l'absolutisme era una forma d'Estat, en la monarquia parlamentària, que només és possible definir com una forma de govern. En aquesta fase encara es manté algun element distintiu de la monarquia absoluta, com ara el fet que els monarques representin la unitat estatal. Amb la parlamentarització, la corona es transforma en un òrgan constitucional que encara té assignada la funció de representar la unitat de l'Estat i d'ocupar la més alta representació, tant en l'àmbit intern com en l'internacional.
    A partir de la segona meitat del segle XX, alguns països com ara Suècia i Dinamarca han racionalitzat el seu sistema polític i han recollit constitucionalment la monarquia parlamentària. De fet, a la pràctica, la majoria de monarquies europees actuals són parlamentàries, per bé que en algunes com ara Holanda i Bèlgica només s'hi han produït mutacions i encara contenen en l'ordenament constitucional àmplies facultats discrecionals per als monarques en les funcions legislativa, executiva i judicial (com si fossin monarquies constitucionals).
    A l'Estat espanyol, el model es constitucionalitza mitjançant l'article 1.3 de la CE: «la forma política de l'Estat espanyol és la monarquia parlamentària». Durant l'elaboració de la norma suprema, el text d'aquest precepte no va patir cap transformació des de l'avantprojecte fins a la incorporació definitiva; tot i no haver estat alterada pels debats parlamentaris, el precepte va ser objecte d'una discussió àmplia. A la pràctica hi havia una acceptació majoritària de la monarquia (confirmada en les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977), per bé que alguns dels grans partits, com ara el socialista, coherent amb la seva imatge històrica, defensaven la república. El problema se centrava en la definició de la monarquia com a forma de govern o forma d'Estat. De manera simplificada les formes d'Estat es poden classificar en democràtiques i autocràtiques; en aquest sentit, és clar que avui dia no és correcte establir que la república sempre equival a democràcia, ni que monarquia s'ha de relacionar amb l'autocràcia. Per tant, no es pot parlar de forma d'Estat monàrquica, tret que es faci referència a la monarquia absoluta. L'expressió finalment consensuada va ser «forma política d'Estat», caracteritzada per l'ambigüitat identificable en tota la Constitució. Per a la concreció de la figura és convenient adreçar-se al títol II, dedicat a les facultats i les atribucions de la corona com a òrgan constitucional, en què els poders del rei estan reduïts al mínim i són menors que els de qualsevol president de república.
    La doctrina és unànime en interpretar que jurídicament és correcte parlar de la monarquia parlamentària com la forma de govern de l'Estat espanyol i s'afirma que l'article 1.3 de la CE defineix jurídicament el tipus monàrquic de la forma parlamentària de govern. La destacada opinió d'autors com ara Adolfo Posada s'orientava a definir-lo com un concepte més ampli que els anteriors, que servia per a indicar globalment tant la forma d'Estat com la forma de govern. Manuel Aragón és qui troba la lògica a l'expressió, després de reconèixer que no és un terme afortunat perquè pot donar lloc a errors, amb l'aplicació de la classificació de George Jellinek. La conclusió és que es pot afirmar que la monarquia parlamentària és la forma política d'Estat, però no es pot classificar com a forma jurídica d'Estat, perquè aquesta estaria definida per la fórmula Estat social i democràtic de dret.
monarquia monarquia

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  monarquia, n f
  • es  monarquía, n f

<Història del dret>

monarquia monarquia

<Ciències socials>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEI DE LLENGUA CATALANA. Ciència política: Català-castellà. Castelló de la Plana: Institut Joan Lluís Vives: Universitat de Barcelona, 2000. (Vocabulari Bàsic)
ISBN 84-930064-5-9

Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  monarquia, n f
  • es  monarquía, n f

<Ciència política>

monarquia absoluta monarquia absoluta

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  monarquia absoluta, n f

<Dret constitucional>

Definició
V.: monarquia n f

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
monarquia absoluta monarquia absoluta

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  monarquia absoluta, n f
  • es  monarquía absoluta, n f

<Dret constitucional>

monarquia constitucional monarquia constitucional

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  monarquia constitucional, n f

<Dret constitucional>

Definició
V.: monarquia n f

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
monarquia constitucional monarquia constitucional

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  monarquia constitucional, n f
  • es  monarquía constitucional, n f

<Dret constitucional>

monarquia constitucional monarquia constitucional

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.

  • ca  monarquia constitucional, n f
  • ca  monarquia limitada, n f sin. compl.
  • es  monarquía constitucional
  • fr  monarchie constitutionnelle
  • en  constitutional monarchy
  • en  limited monarchy

<Dret constitucional>

Definició
Monarquia en què el monarca té els poders que li atorga la constitució.