Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "necessit��s" dins totes les àrees temàtiques
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat de necessitat, n m
- es estado de necesidad
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
El regula l'article 20.5 del Codi penal (CP), en virtut del qual el text legal exclou la sanció penal de qui realitza una conducta típica en el context d'una situació de necessitat, sempre que tinguin lloc determinats requisits. El CP no proporciona cap informació sobre la naturalesa jurídica de l'eximent, ni tan sols sobre com s'ha d'entendre l'element nuclear constituït per la mateixa situació de necessitat. Simplement, assenyala que està exempt de responsabilitat penal «el qui, en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè lesioni un bé jurídic d'una altra persona o infringeixi un deure, sempre que hi concorrin els requisits següents: 1. Que el mal causat no sigui major que el que es tracti d'evitar. 2. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte. 3. Que la persona necessitada no tingui, pel seu ofici o càrrec, l'obligació de sacrificar-se».
La doctrina dominant a l'Estat espanyol defensa una variant de l'anomenada teoria de la diferenciació de l'estat de necessitat. Segons aquesta teoria, l'eximent d'estat de necessitat pot ser, segons els casos, una causa de justificació o bé una causa d'exculpació. Un requisit comú a ambdós casos seria, però, la concurrència d'una autèntica situació de necessitat, és a dir, d'una situació de conflicte entre dos interessos jurídicament protegits, en la qual només se'n pot protegir un a costa de l'altre. És l'anomenat principi de subsidiarietat de l'estat de necessitat, segons el qual no es donen els pressupòsits de l'eximent quan el conflicte no és absolut, és a dir, quan es pot neutralitzar el perill per al bé jurídic que es vol salvar sense posar en perill, alhora, l'altre bé jurídic. La teoria de la diferenciació dominant a Espanya qualifica l'eximent d'estat de necessitat de causa de justificació quan l'agent salva un bé jurídic de rang superior lesionant un bé jurídic de valor inferior. En canvi, entén que l'eximent d'estat de necessitat és una causa d'exculpació quan el conflicte es produeix entre béns jurídics del mateix valor i l'agent en tria un i el salva.
Enfront d'aquesta teoria dominant hi ha una posició minoritària, però molt important encara a l'Estat espanyol, anomenada teoria de la unitat, que sosté que l'estat de necessitat és sempre una causa de justificació o, en tot cas, exclou l'antijuridicitat; tant en el cas que el conflicte sigui entre béns de valor desigual i se salvi el de més valor, com en el cas que el conflicte sigui entre béns iguals. La moderna teoria de la unitat no es pronuncia, en canvi, sobre els casos en els quals l'agent salva un bé de valor inferior tot lesionant el bé jurídic de valor superior; es pot imaginar que, per a aquesta doctrina com també per a la doctrina dominant, aquests casos en tot cas constituirien una causa d'exculpació. En realitat, aquesta diferenciació no sembla estar d'acord amb l'article 20.5 del CP, ni tampoc amb el principi inspirador de l'estat de necessitat justificant. En efecte, el fonament de l'estat de necessitat justificant és el principi de solidaritat; és a dir, el deure de suportar restriccions de la pròpia esfera jurídica quan aquest sacrifici és necessari per a salvaguardar interessos d'una tercera persona; per això la persona afectada per l'actuació en estat de necessitat té un deure de tolerància. Ara bé, el principi de solidaritat és excepcional en l'ordenament jurídic espanyol i, per tant, s'ha de sotmetre a requisits de subsidiarietat i de proporcionalitat estrictes.
El principi de subsidiarietat ja ha estat esmentat abans i no hi ha sobre aquest aspecte cap més discussió que la relativa a quines són les alternatives exigibles al subjecte abans de recórrer a la lesió del bé jurídic d'un tercer (així, si és exigible el recurs a la beneficència pública, en el cas dels furts famèlics, o si és exigible el sotmetiment a un tractament de deshabituació, en el cas dels delictes contra el patrimoni comesos per a adquirir la droga i evitar els patiments derivats de la síndrome d'abstinència).
Pel que fa a la proporcionalitat, és important remarcar que aquesta no es respecta simplement amb la salvació d'un bé objectivament més important que el bé lesionat (en aquest sentit, per exemple, entre altres, la Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 24.11.1997, ponent: Soto Nieto); al contrari, és imprescindible que el fet, analitzant no només la lesió, sinó també tota la pertorbació global de l'ordenament jurídic, es pugui qualificar de mal menor o, si més no, igual. Això és precisament el que disposa l'article 20.5 del CP quan, en el primer requisit, exigeix que el mal causat no sigui superior que el que es tracta d'evitar.
Doncs bé, la pertorbació de l'ordenament jurídic determina que constitueixi un mal major, tot i que el bé jurídic lesionat es valori com a menor que el salvat, la conducta de qui, per exemple, per a salvar la vida d'una persona, extreu coactivament un ronyó a una tercera persona. Per a qualificar de proporcionada i, per tant, de justificada una conducta realitzada en estat de necessitat cal, doncs, que l'interès salvat sigui substancialment superior a l'interès lesionat i que no es vulnerin principis fonamentals de l'ordenament jurídic (així, la integritat física o, en general, els derivats de la idea de dignitat humana). Això pel que fa a l'estat de necessitat agressiu, és a dir, en el qual qui pateix la conducta necessària és aliè al risc que s'intenta evitar.
La situació pot ser diferent en el cas de l'estat de necessitat defensiu, en el qual l'acció necessària recau sobre l'esfera jurídica de qui ha fet sorgir el risc; en aquest cas, la salvaguarda de l'interès de rang superior comporta, directament, la qualificació de la conducta de mal no major, i, per tant, la justificació. En els casos d'estat de necessitat defensiu, aquesta situació de mal no major pot tenir lloc fins i tot quan se salva un bé de rang igual al que es lesiona. Per tant, en definitiva, la definició de l'àmbit de l'estat de necessitat justificant segons una teoria de la diferenciació correctament entesa hauria de distingir, en primer lloc, entre estat de necessitat agressiu i estat de necessitat defensiu. En el primer cas, només estan justificades les conductes de salvació d'un bé jurídic de rang substancialment superior a costa d'un bé jurídic inferior, realitzades sense vulneració de cap principi general de l'ordenament (en particular, del principi de dignitat humana). En el segon cas, les conductes de salvaguarda de qualsevol interès superior i, fins i tot, d'un interès igual a l'interès lesionat poden ser justificades. En ambdós casos, però, la justificació completa requereix la concurrència de l'element subjectiu, és a dir, el coneixement dels casos objectius de la justificació. Establert en aquests termes, l'àmbit de l'estat de necessitat justificant es pot comprovar que coincideix amb l'àmbit de l'article 20.5, en la mesura que aquest darrer exigeix que el mal causat pel subjecte no sigui superior al que tracta d'evitar. Per tant, segons aquesta posició doctrinal, s'hauria de concloure que aquest article no conté casos d'estat de necessitat justificant i d'estat de necessitat exculpant sinó, precisament, només casos de justificació. Els casos d'estat de necessitat no justificant, constituïts en part per casos de salvació de béns jurídics superiors, però no substancialment superiors, a la persona lesionada o, en tot cas, vulneradors de principis generals de l'ordenament, en part per casos de salvació de béns jurídics iguals als lesionats i, finalment, també per casos de salvació de béns jurídics inferiors als lesionats, poden donar lloc a situacions d'exculpació plena o d'atenuació de l'injust i de la culpabilitat.
En dret espanyol, la concurrència de l'exculpació plena s'hauria de valorar tenint en compte l'eximent de por insuperable (art. 20.6 CP) o bé per la via de l'analogia. En tot cas, és cert que la figura dogmàtica de l'estat de necessitat exculpant no ha rebut fins ara en la doctrina espanyola l'atenció que, sens dubte, mereix. L'estat de necessitat de l'article 20.5 pot ser propi o aliè (l'anomenat auxili necessari) i, un cop respectat el principi de proporcionalitat en els termes establerts, esdevé pràcticament il·limitat quant a l'abast objectiu. És a dir, no hi ha limitacions en relació amb els bens jurídics que es poden protegir, quan es realitza la conducta típica; en particular, el Tribunal Suprem ha apreciat estat de necessitat en casos de falsedat de receptes per evitar els patiments d'una malaltia, o també en casos de desobediència a una ordre judicial per mantenir-se sota teulada en condicions meteorològiques greus. En aquests casos, el problema fonamental és la ponderació dels béns en conflicte. Sobretot, perquè, de vegades, no és gens clara la valoració social que mereix cadascun. Ara, això no vol dir que hi hagi béns (o mals) incomparables; es tracta, només, de la dificultat més o menys gran de la comparació. Una línia de valoració sembla que sigui la prioritat dels interessos personals dels individus sobre els béns col·lectius, però succeeix el contrari si el conflicte es produeix entre el patrimoni individual i determinats interessos supraindividuals. I, en tot cas, es pot concloure que no hi ha criteris prou definits.
El segon i tercer requisits de l'estat de necessitat introdueixen, juntament amb el principi de proporcionalitat, restriccions importants en l'abast justificant -fonamentat, com s'ha dit, en la solidaritat- de les actuacions necessàries per evitar la lesió d'un bé jurídic. Efectivament, quan la situació de risc és especialment imputable a l'agent perquè ha realitzat actes d'organització (provocació) en relació amb la situació referida, o perquè hi ha deures especials que l'obliguen a suportar el risc sorgit, aquest no es pot acollir a les conseqüències generals del principi de solidaritat. Dit d'una altra manera, l'agent, quan la situació de perill, a més de recaure fàcticament sobre ell, li és imputable normativament, no la pot desviar justificadament envers l'esfera jurídica d'una tercera persona. L'eximent incomplet d'estat de necessitat s'ha d'apreciar, de conformitat amb l'article 21.1 del CP, quan no hi concorren tots els requisits necessaris per a eximir en virtut de l'article 20.5 del CP.
Segons la doctrina més tradicional, l'eximent incomplet es podria apreciar només quan falten el segon i el tercer requisits; però no, en canvi, quan falta el primer requisit, ja que aquest és essencial. Ara bé, no hi ha cap obstacle per a apreciar-lo també en cas de l'absència del primer requisit, sempre que la pena, en la seva determinació per part del jutge, es pugui ajustar a l'autèntica gravetat del fet. Segons l'article 118. 3 del CP, l'estat de necessitat, fins i tot el justificant, dona lloc a responsabilitat civil. Aquesta responsabilitat recau sobre les persones «que s'han precaucionat contra el mal», és a dir, sobre la persona auxiliada en els casos d'auxili necessari. Aquesta responsabilitat s'estableix «en proporció al perjudici que se'ls hagi evitat, si es pot estimar o, en el cas que no sigui així, en la proporció que determini el jutge o Tribunal segons el seu prudent arbitri». El mateix article estableix, però, la possibilitat que la indemnització tingui lloc en la forma establerta per les lleis o els reglaments especials (art. 118.3, incís segon).
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca estat de necessitat, n m
- es estado de necesidad
- fr état de nécessité
- it stato di necessità
- en state of necessity
- ar حالة الضرورة
<Àmbits de cooperació i conflicte > Dret internacional penal>
Definició
Nota
- Segons les normes sobre la responsabilitat dels estats per actes internacionalment il·lícits, l'estat de necessitat és una de les circumstàncies que exclou la il·licitud en el cas que un estat dugui a terme un acte que no és conforme a una obligació internacional com a únic recurs per a salvaguardar un interès essencial d'un perill greu i imminent, sempre que aquest acte no afecti de manera greu un interès essencial del mateix estat, d'un estat amb qui es tingui una obligació internacional o de la comunitat internacional en conjunt.
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat de necessitat agressiu, n m
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat de necessitat defensiu, n m
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca estat de necessitat disculpant, n m
- ca estat de necessitat exculpant, n m sin. compl.
- es estado de necesidad disculpante, n m
- es estado de necesidad exculpante, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat de necessitat exculpant, n m
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca estat de necessitat justificant, n m
- es estado de necesidad justificante, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat de necessitat justificant, n m
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca estat de necessitat putatiu, n m
- es estado de necesidad putativo, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca fer (algú) les seves necessitats, v tr
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
