Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "nunci" dins totes les àrees temàtiques
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca nunci, n m
- es nuncio
- fr nonce
- en nuncio
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Definició
<Ciències socials > Ocupacions>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA. «Annex: Nivells, càrrecs i categories professionals». A: Diccionari de les ocupacions. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, 2004, p. 257-265.
ISBN 84-393-6454-7
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca nunci, n m
- es nuncio
- fr nonce
- en nuncio
<Ciències socials > Ocupacions>
Definició
<Catolicisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca nunci, n m
<Religions > Cristianisme > Catolicisme>
Definició
Nota
- El nunci també té funcions pastorals, per la qual cosa sol ser un bisbe.
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca nunci, n m
- es nuncio, n m
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca nunci, n m
- es nuncio
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
Els legats, en l'Església catòlica, tenen l'ofici de representar el summe pontífex de manera estable davant les esglésies particulars o davant els estats i les autoritats públiques dels llocs on són enviats. La Santa Seu exerceix tant el dret actiu d'enviar emissaris a altres estats com el dret passiu de rebre'n els representants.
El 24 de juny de 1969, el papa Pau VI, que durant el Concili II del Vaticà havia expressat el desig que les funcions dels legats papals es definissin més clarament, va promulgar el motu proprio, Sollicitudo omnium ecclesiarum (la sol·licitud per a totes les esglésies), que classificava els representants pontificis de la manera següent: nunci apostòlic, pronunci, internunci, delegat apostòlic, encarregat de negocis, i delegats i observadors.
Els nuncis i pronuncis s'equiparen als ambaixadors i als enviats extraordinaris o ministres plenipotenciaris en l'ordre internacional. Altres legats tenen únicament una missió oficial davant les esglésies locals (els delegats apostòlics), o un encàrrec especial davant les diòcesis o els governs (els visitadors apostòlics); finalment, els delegats i observadors representen la Santa Seu davant les organitzacions internacionals, les conferències i els congressos.
La Santa Seu solia enviar nuncis als estats als quals se'ls reconeix el dret de deganat. Aquesta distinció va ser establerta en el Reglament sobre les Relacions Diplomàtiques de Viena del 1815, i es va reafirmar en la Convenció sobre les Relacions Diplomàtiques de Viena el 1961. La raó d'aquest reconeixement especial té una motivació històrica, ja que el servei diplomàtic de la Santa Seu és el més antic del món. El pronunci representava el Sant Pare davant els estats i formava part del cos diplomàtic a l'estat davant el qual estava acreditat. No obstant això, no exercia de degà del cos diplomàtic per si mateix, sinó que en tot cas ho podia ser d'acord amb la seva antiguitat, com els altres ambaixadors.
La pràctica de la Santa Seu era enviar un pronunci als estats on hi havia motius que aconsellaven que el seu representant no exercia funcions de degà del cos diplomàtic. Era una distinció merament protocol·lària. Per aquest motiu, s'han deixat de nomenar pronuncis.
L'ús del terme nunci apareix per primera vegada en el pontificat de Gregori VII (1073-1085). Al començament del segle XIII, es començà a utilitzar el terme per a designar càrrecs que duien associada una missió diplomàtica al costat de la de recaptació. Aquesta figura, dependent de la Seu Apostòlica, recaptava els delmes imposats pel papa en els diferents països. En el segle XVI es van començar a consolidar les primeres representacions permanents i no extraordinàries, sota el papat de Gregori XIII (1572-1585). Se sol considerar que l'acreditació d'Angelo Leonini davant la cort del duc de Venècia va ser l'origen de la primera nunciatura estable. A partir d'aquest moment, es van establir les nunciatures de Nàpols, Madrid, Lisboa, París i Viena, que, en la segona meitat del segle, es traslladà a Varsòvia. I aviat també es van establir a Torí, Florència, Colònia i Lucerna, Graz i Brussel·les. Entre el personal de la nunciatura hi ha, a més del nunci, l'auditor, que encapçala el tribunal, i l'abreviador, que dirigeix la cancelleria.
Amb la creació de la Congregació per a la Propagació de la Fe, el 1622, el Papa va repartir la jurisdicció sobre els territoris coneguts entre les nunciatures de l'època.
A partir de la independència dels estats llatinoamericans i la disgregació de l'Imperi austrohongarès, l'Imperi rus i l'Imperi otomà, les representacions pontifícies es van multiplicar i es va començar a distingir entre delegacions que representaven el summe pontífex en l'àmbit intern de l'Església sense caràcter diplomàtic, i les nunciatures apostòliques, que desenvolupaven l'activitat de representació del pontífex davant els estats i enfront de la jerarquia eclesiàstica.
La nunciatura de l'Estat espanyol va néixer l'any 1528 i la seva història plasma les diverses situacions que han travessat les relacions entre l'Estat espanyol i la Santa Seu; així, ha tingut moments de crisi i de ruptura de les relacions diplomàtiques. En el segle XVIII va acusar especialment el regalisme borbònic; les guerres i revolucions dels segles XIX i XX van motivar tant la clausura com l'absència del nunci, bé per expulsió, bé per iniciativa del Vaticà.
La correspondència de les nunciatures amb la Santa Seu és molt important com a font per a la història de les relacions diplomàtiques i per a la història de l'Església catòlica. El fons nunciatura de la Secretaria d'Estat conté els despatxos originals dels nuncis, els documents annexos i el Registre dels despatxos de la Secretaria amb cada nunci.
A l'Estat espanyol existeix el Tribunal de la Rota de la Nunciatura Apostòlica des de començaments del segle XVI. El Tribunal és un privilegi atorgat per la Seu Apostòlica per a facilitar als ciutadans espanyols la solució dels conflictes en matèria eclesiàstica, incloses les causes matrimonials, sense haver d'acudir als tribunals romans. Aquest ens judicial és propi i exclusiu de l'Estat espanyol.
Al començament del segle XXI, la Santa Seu mantenia relacions diplomàtiques plenes amb cent vuitanta-dos països.
