Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "ofici" dins totes les àrees temàtiques
<Dret internacional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca bons oficis, n m pl
- es buenos oficios, n m pl
<Dret internacional>
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca bons oficis, n m pl
- es buenos oficios
- fr bons offices
- it buoni uffici
- en good offices
- ar مساع حميدة
- ar وساطة كريمة
<Dret internacional públic > Aplicació>
Definició
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca confraria d'oficis, n f
- es cofradía de oficios
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Entre el final del segle XII i l'inici del segle XIII es va produir un moviment migratori important de les zones rurals a les zones urbanes de menestrals, de les persones que es dedicaven a oficis (com els artesans, els picapedrers, els teixidors, els sabaters o els ferrers). Normalment aquests menestrals i els petits comerciants s'establien a les ciutats en carrers, places o barris segons l'ofici o activitat que exercien i, finalment, s'agrupaven en organitzacions corporatives.
En origen, aquestes corporacions tenien un caràcter religiós i benèfic, com acredita la denominació confraries d'oficis, però van esdevenir entitats reguladores i defensores dels interessos d'una professió. Ja en el segle XIII estaven consolidades com a entitats de defensa davant la competència, i van adquirir un paper rellevant en la ciutat, no solament en l'àmbit econòmic, sinó també en el social i polític.
Com totes les corporacions, aquestes confraries s'havien de constituir després d'una autorització reial, senyorial o municipal prèvia. Es dotaven d'un estatut en forma d'ordenacions que regulava tot allò referent a llur finalitat constitutiva, organismes de govern i finançament, entre altres aspectes. S'organitzaven d'una manera semblant a les universitats, amb una assemblea general, un consell ordinari i uns màxims representants (que rebien el nom de prohoms, cònsols, priors o majorals). Tenien una caixa comuna administrada per un clavari, i els diversos membres es dividien en diferents categories, les mateixes en què es dividia l'ofici (mestres, oficials i aprenents). Les confraries també fixaven les proves que calia superar per a accedir-hi i, després, per a passar a les altres categories de l'ofici o professió.
Tothom que exercia un ofici s'hi havia d'afiliar, i satisfeia una quota o cànon per a atendre les despeses de la corporació. La confraria prestava serveis i organitzava activitats de tot tipus (socials, professionals, laborals, de sanitat, d'assistència religiosa, i també polítiques). Per mitjà d'aquestes activitats, els menestrals i els petits comerciants podien accedir al govern del municipi, ja que integraven la mà menor. A més a més, organitzaven, quan se'ls requeria, les lleves de soldats d'entre els diversos membres.
Durant el segle XVIII les confraries es van passar a anomenar gremis.
<Ciències socials > Educació>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'educació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/132>
- ca escola d'arts aplicades i oficis artístics, n f
- ca escola d'arts i oficis, n f sin. compl.
- es escuela de artes aplicadas y oficios artísticos
- es escuela de artes y oficios
- fr école d'arts appliqués
- en school of applied arts
<Educació > Organització i gestió educatives > Sistema educatiu: etapes i centres>
Definició
Nota
- En una escola d'arts aplicades i oficis artístics es poden cursar, per exemple, estudis de disseny gràfic, joieria artística, interiorisme, aparadorisme, esmalt artístic, enquadernació artística, gravat i tècniques d'estampació, etc.
<Pedagogia. Ensenyament>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca escola d'oficis artístics, n f
- es escuela de oficios artísticos
- en school of artistic trades
<Pedagogia. Ensenyament>
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca familiar, n m
- es familiar
- es familiar del Santo Oficio
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
- Els familiars de la Inquisició eren persones adscrites al servei directe del Tribunal de la Inquisició com a consultors, notaris, algutzirs, metges, entre altres càrrecs, a més dels comissaris locals i dels «familiars» genèrics. Per a obtenir el càrrec o títol calia una informació prèvia sobre la puresa de sang, interpretada com un prestigi personal. Els familiars de la Inquisició gaudien d'exempció dels tribunals ordinaris i tenien llicència per a portar armes per a protegir els inquisidors. Ambdues prerrogatives foren cobejades per cacics i malfactors, que compraven el títol per a poder actuar amb més impunitat. A més, els familiars gaudien de nombrosos beneficis i privilegis eclesiàstics. Aquest honor sovint fou objecte de venda i, en ocasions, es podia transmetre per herència. Al segle XVI, tots els membres dels tribunals, però sobretot els familiars, es constituïren en la congregació de Sant Pere Màrtir. Els abusos del càrrec originaren nombroses conflictes, fins que se n'intentà fixar el nombre. En un dels intents de reforma, el 1677, s'establí un màxim de 1.163 familiars a Catalunya, segons el nombre de veïns de cada localitat, però sempre foren molts menys.
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca paper timbrat, n m
- ca paper segellat, n m sin. compl.
- es papel de estado
- es papel de oficio
- es papel sellado
- es papel timbrado
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Aquesta imposició fiscal fou sancionada per Felip III de Catalunya-Aragó (IV de Castella) en la Reial pragmàtica del 15 de desembre de 1636, complementada per les cèdules del 4 de febrer i del 16 de maig de 1637, i del 18 de maig de 1640, les quals regularen el caràcter i la percepció del nou dret, seguint la pràctica comuna d'un tribut que es recaptava a Holanda i que, anys després, introduí Jean-Baptiste Colbert a França.
El paper timbrat era una eina de control polític i econòmic. Només el rei en podia imprimir la producció i la distribució; l'existència de paper timbrat negava tot valor probatori a qualsevol document que no portés aquest registre legal. Tenia una doble funció: aportava ingressos extraordinaris substanciosos a la hisenda reial, al marge de les percepcions regulars, i era un mecanisme de validació documental -públic o privat- efectiu que proporcionava seguretat jurídica, davant els tribunals reials, contra possibles falsificacions.
A Castella i a la Corona d'Aragó -quan s'introduí a començaments del segle XVIII- tenia una validesa d'un sol any. A Amèrica, a partir del 1640, era vàlid per a dos anys. Un cop transcorregut el termini de validesa, era obligació del Consell d'Hisenda retirar el paper caducat per a procedir a ressegellar-lo.
Hi havia quatre tipus de segells per a actuacions diferents. El més important era el primer, conegut amb el nom de segell major, amb un preu oficial de vuit rals o dos-cents setanta dos maravedisos el plec sencer. Amb aquest segell s'expediren, entre altres documents, decrets, cèdules, pragmàtiques, mercès, gràcies, títols de magistrat, de regidor, de prelat i d'oficials militars d'alta graduació. A més d'un nombre força elevat de contractes, llicències, escrits, fiances i registres de matèria econòmica, judicial o particular diversa, però superior als mil ducats. El segell segon estava taxat en dos rals o seixanta-quatre maravedisos el plec, i comprenia nomenaments d'oficis inferiors i disposicions judicials i contractes públics inferiors als mil ducats. El segell tercer, valorat en un ral o trenta-quatre maravedisos el plec, també regulava designacions d'oficis, exàmens, contractes, testaments, interlocutòries, llicències entre els cent i els mil ducats; i el segell quart, amb un preu de vint maravedisos el mig plec, es feia servir en múltiples informes, interlocutòries, passaports, fiances i peticions de quantitat reduïda. També era obligatori recollir en aquesta mena de paper, els acords municipals i les còpies dels títols de nomenament reial, expedits en segell major i que després es consignaven dins els llibres de registre d'ajuntaments, audiències, cúries ordinàries i altres tribunals.
Dues reials cèdules del 1637 articularen dos segells especials més. Un era per a pobres de solemnitat a quatre maravedisos el plec i un altre per a despatxos d'ofici: un privilegi concedit als tribunals reials per a utilitzar el quart segell en diligències administratives i judicials. Aquest paper tenia la inscripció: «para despachos de oficio».
La composició que regulava la disposició del paper timbrat en tots els documents era molt estricta. El timbre estampat s'havia de situar sempre en la part superior del plec o del mig del paper si es tractava del quart segell. A continuació figurava la llegenda que especificava el tipus de segell i el preu. Al costat hi havia impreses les armes del rei i l'any de validesa.
A la Corona d'Aragó, el paper timbrat fou la primera mesura impositiva d'uniformitat fiscal establerta pels Borbó, fins i tot anterior al cadastre. El Decret del 5 d'agost de 1707 l'introduí a València i a Aragó, seguint el model castellà tipificat els anys 1636 i 1637. Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) aprofità aquest decret per a doblar el preu dels quatre segells, des del gener del mateix any, ateses les penúries econòmiques múltiples per a afrontar la conjuntura bèl·lica. La introducció del paper timbrat tingué una especial incidència a València, on tots els escrits administratius, notarials i judicials fets, fins aleshores, en paper comú, ja no eren vàlids sense el segell preceptiu. Des de finals d'agost del 1707, a la ciutat de València, els manuals de consells (ara llibres d'actes) foren redactats amb el segell corresponent, pel nou ajuntament de planta castellana. Una instrucció del 7 de setembre de 1707 regulava l'aplicació del nou paper gravat.
Des del febrer del 1709, la ciutat de Tortosa fou la primera població catalana a aplicar, en tots els documents que emetia, l'esmentat paper, però això era perquè Tortosa estava incorporada a la jurisdicció de la Chancillería de València fins que no quedés sotmès el Principat i, per tant, sobre les Terres de l'Ebre i la Castellania d'Amposta gravitava el decret abolicionista del 29 de juny de 1707.
Catalunya introduí, per fi, el paper timbrat per Decret del 9 de març de 1715, però, d'aquesta disposició, en quedà exclosa la Vall d'Aran, que no veié substancialment modificat el règim polític i administratiu per la Nova Planta i, en no quedar incorporada a cap corregiment català, constituí un districte singular. Mallorca, conquerida el 1715, tampoc no fou inicialment importunada pel paper timbrat, fent servir el tradicional paper comú, fins que una Reial ordre de l'1 de maig de 1728 ordenà al capità general de l'illa d'introduir-lo, sense dilació ni excepció. Malgrat tot, la resistència en l'ús del paper timbrat entre els pobles petits de Catalunya obligà Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) a publicar una pragmàtica el 17 de gener de 1744, perquè les justícies ordinàries no admetessin ternes de batlles i regidors, si no anaven redactades amb el segell corresponent. A més, diferents decrets recordatoris del 1743, el 1750 i el 1763 establiren regles per a lluitar contra el frau, sobretot arran de les irregularitats detectades el 1724 i el 1746 quan, amb la mort de Lluís I i de Felip V, s'aprofità el paper timbrat sobrant per a validar-lo amb el nou regnat. El 1794, la guerra contra la convenció francesa obligà Carles IV a fer servir el vell recurs del seu avi d'augmentar el preu del paper timbrat per a fer front a les costoses despeses militars. Dos decrets del mateix any acabaren amb les exempcions de què havien gaudit fins aleshores els tribunals eclesiàstics, fins i tot la Inquisició.
L'ocupació napoleònica de Catalunya comportà noves formes de resistència, alternatives a l'armada, però dotades d'una gran càrrega simbòlica com ara cremar, en un acte públic, el paper timbrat amb l'estampa de Josep Bonaparte. El 1824, Ferran VII creà un nou segell conegut amb el nom d'il·lustres (amb un preu de seixanta-quatre rals el plec) i en tornà a modificar el preu de tributació. La Reforma de Pedro Salaverría del 1861 comportà la introducció d'un nou tipus de paper timbrat, a part dels especials que ja hi havia, a més d'un nou paper judicial i el conegut de pagaré de l'Estat. La llei de pressupostos del 1869, de José Echegaray, establí un dret de timbrat per a tots els documents de caràcter públic, la qual cosa acabà comportant la desaparició de l'impost sobre el paper timbrat.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca paper timbrat, n m
- ca paper segellat, n m sin. compl.
- es papel de estado
- es papel de oficio
- es papel sellado
- es papel timbrado
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Les traduccions jurades s'han deixat de fer en paper timbrat.
