Cercaterm

Nota

• La denominació al·lucinació prové del llatí alucinari 'desvariejar'.

Nota

• Àmbit: Espanya
• L'alteració de la percepció és una circumstància eximent de la responsabilitat penal recollida en l'article 20.3 del Codi penal (CP): està exempt de responsabilitat penal qui, «pel fet de sofrir alteracions en la percepció des del naixement o des de la infantesa, tingui alterada greument la consciència de la realitat». El fonament de l'exclusió de la responsabilitat penal és la imputabilitat de qui pateix l'alteració.
  Aquest eximent, tal com està redactat, té l'origen en la reforma del CP per la Llei orgànica 8/1983, de 25 de juny, per la qual es va modificar l'article 8.3 del CP del 1973, en els mateixos termes que l'article 20.3 del CP del 1995.
  Cal destacar algunes dades sobre els antecedents històrics d'aquest precepte. Des del CP del 1870, la jurisprudència valorava la sordmudesa des del naixement i amb absència absoluta d'instrucció com a atenuant anàleg a la minoria d'edat. El CP del 1928 va establir expressament com a atenuants de caràcter personal la sordmudesa i la ceguesa. Finalment, el CP del 1932 va tractar «la sordmudesa des del naixement o la infantesa» com a eximent de responsabilitat penal. Aquest eximent, formulat en els mateixos termes des de llavors i fins a la reforma del 1983, feia referència al cas més important d'alteració de la percepció, ser «sordmut de naixement o des de la infantesa que estigui mancat absolutament d'instrucció». Ara bé, és cert que l'article 20.3 del CP del 1995 permet incloure altres alteracions de la percepció -que abans del 1983 quedaven excloses- que afecten la imputabilitat de manera semblant a la sordmudesa, com pot ser el cas de la ceguesa.
  Per a apreciar l'eximent d'alteració de la percepció cal, per una banda, que el subjecte pateixi un trastorn de la percepció de la realitat i, per l'altra, que el trastorn afecti la seva imputabilitat.
  En primer lloc, cal que hi concorri una alteració de la percepció. Aquesta es refereix específicament als sentits externs, així que l'existència d'altres anomalies en el subjecte que n'afectin la imputabilitat sols pot donar lloc a l'apreciació d'uns altres eximents; per exemple, les anomalies psíquiques s'han d'examinar en l'àmbit de l'article 20.1 del CP del 1995. La regulació de l'article 20.3 del CP del 1995 introdueix límits al concepte mèdic d'alteració de la percepció, en la mesura en què estableix l'exigència que les alteracions es pateixin des del naixement o la infantesa. Tot i això, cal destacar que hi ha alguna sentència que obre les portes a apreciar l'eximent, tot i mancar-hi la base biològica d'afectació d'un sentit. Concretament, la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 20.9.1999, ponent: Prego de Oliver y Tolivar, argumenta que l'eximent «consisteix en la carència d'aptituds crítiques per a comportar-se o orientar-se moralment en la convivència amb els altres, a causa de la incomunicació patida, des del naixement o la infantesa, amb l'entorn social, a conseqüència d'una alteració perceptiva produïda o bé per un defecte sensorial o bé per circumstàncies ambientals excepcionals, capaces de bloquejar el procés d'integració de l'individu en la societat».
  Ara bé, la mera constatació d'una alteració de la percepció des del naixement o la infantesa no comporta necessàriament l'apreciació d'una alteració de la percepció en el sentit de l'article 20.3 del CP del 1995, sinó que cal, en segon lloc, constatar els efectes d'inimputabilitat que l'alteració de la percepció genera en el subjecte. Així, l'alteració de la percepció ha d'afectar greument la consciència de la realitat del subjecte, de manera que aquest no pugui percebre de manera normal el caràcter il·lícit del fet o dirigir la conducta segons tal comprensió. En aquest sentit, per exemple, la STS del 24.2.1999, ponent: De Vega Ruiz, no aprecia l'alteració de la percepció en el cas d'un subjecte sordmut de naixement que «coneix l'idioma dels signes, tenint un coneixement acceptable de la realitat que l'envolta». En aquest cas, el Tribunal Suprem va apreciar la concurrència de l'alteració de la percepció, però li va negar efectes eximents per la manca de l'afectació de la inimputabilitat del subjecte.
  No obstant això, l'exigència del CP del 1995 que el defecte de percepció de la realitat tingui l'origen en el naixement o es pateixi des de la infantesa redueix el grup de casos rellevants a aquells en què es constata amb freqüència la inimputabilitat del subjecte: «La seva perpetuació en el temps converteix la persona en un ésser insensible al món circumdant, sense una valoració social i personal d'allò que és just.» (STS del 18.10.1993, ponent: Martín Pallín). En efecte, sovint la llarga durada de la malaltia genera l'aïllament del subjecte respecte de l'entorn, la incapacitat per a comprendre el món que l'envolta i, per tant, l'anul·lació de la seva imputabilitat. Tot i això, no es pot presumir la inimputabilitat del malalt, sinó que en cada cas s'ha de constatar que els efectes d'aïllament respecte de la realitat siguin de tanta intensitat que impliquin la inimputabilitat del subjecte.
  En la pràctica, els dos elements «l'alteració de la percepció des del naixement o la infantesa i els seus efectes d'inimputabilitat» concorren gairebé sempre en els casos de sordmudesa; en canvi, habitualment és més difícil que altres alteracions de la percepció, com ara la ceguesa, arribin a provocar un aïllament de tal intensitat que l'individu perdi el contacte amb la realitat fins al punt de ser considerat inimputable. En el cas que es consideri que a causa de l'alteració de la percepció la imputabilitat del subjecte es veu reduïda, però no absolutament eliminada, es pot apreciar un eximent incomplet (art. 20.3 en relació amb l'art. 21.1 CP del 1995). Així, per exemple, la STS del 16.2.1999, ponent: Conde-Pumpido Tourón, aprecia l'eximent incomplet en el cas d'un individu que, tot i estar greument afectat per la malaltia, no ha perdut la capacitat per a conèixer la naturalesa i les conseqüències dels seus actes.
  En el cas que l'alteració de la percepció tingui efectes encara més lleus sobre la imputabilitat del subjecte, es pot apreciar un atenuant analògic de l'article 21.6 del CP del 1995 en relació amb l'article 20.3 del CP del 1995. Per exemple, la STS del 8.6.2000, ponent: Abad Fernández, aprecia un atenuant anàleg en un cas en què la sordmudesa d'una persona minvava sols de manera lleu les seves capacitats cognoscitives, ja que, segons l'informe pericial, tenia un nivell suficient de relació amb l'exterior.
  Quan l'alteració de la percepció s'aprecia com a eximent complet de responsabilitat penal, la conseqüència juridicopenal de la conducta comesa per qui pateix l'alteració no pot ser, evidentment, la pena (a causa de la inimputabilitat del subjecte) sinó, si s'escau, una mesura de seguretat. Concretament, l'article 103 del CP del 1995 determina imposar, en cas que calgui, «la mesura d'internament en un centre educatiu especial o qualsevol altra mesura prevista per l'apartat tercer de l'article 96», que són mesures no privatives de llibertat (la inhabilitació professional; l'expulsió del territori nacional d'estrangers que no resideixen legalment a l'Estat espanyol; l'obligació de residir en un lloc determinat; la prohibició de residir en el lloc o territori que es designi; la prohibició d'acudir a determinats llocs o territoris, espectacles esportius o culturals o de visitar establiments de begudes alcohòliques o de joc; la custòdia familiar; la privació del dret de conduir vehicles de motor i ciclomotors; la privació del dret de tinença i port d'armes; la prohibició d'aproximar-se a la víctima o als familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal; la prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb els familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal; la submissió a tractament extern en centres mèdics o establiments de caràcter sociosanitari; el sotmetiment a programes de tipus formatiu, cultural, educatiu, professional, d'educació sexual i altres de similars).
  L'internament no pot excedir el temps que hauria durat la pena privativa de llibertat si el subjecte hagués estat considerat penalment responsable.

Nota

• En la tradició gramatical, es considera que l'aspecte perfectiu i el perfet són sinònims. Hi ha autors, però, que reserven el primer per a l'aspecte que presenta una situació verbal com un tot i el segon per a l'aspecte que indica que una situació que és anterior a un moment de referència té alguna repercussió o es vincula d'alguna manera amb aquest moment. Des d'aquesta perspectiva, uns temps com el passat simple o el perifràstic (cantà o va cantar) tindrien un aspecte perfectiu i un temps com el perfet (ha cantat), un aspecte perfet. Per exemple, en Es va trencar el braç, el temps verbal té un aspecte perfectiu, perquè presenta l'acció de trencar-se el braç com un fet passat i desvinculat del present, mentre que en S'ha trencat el braç, el temps té un aspecte perfet, perquè indica que l'acció passada provoca un resultat present (el fet de tenir el braç trencat).

Nota