Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• El terme decretal designa una de les fonts legals més importants del dret canònic clàssic, la que prové dels papes com a legisladors universals i suprems en l'Església catòlica. L'altra font són els cànons i decrets conciliars, car també els concilis ecumènics són òrgans legisladors universals i suprems.
  A partir de l'any 315, amb la pau que l'emperador Constantí concedí als cristians, es facilitaren les comunicacions entre les diverses esglésies locals; la primacia de l'Església romana i el seu bisbe, el papa, que en els segles II i III només havia incidit en qüestions molt concretes, comença a mostrar una influència pràctica quan bisbes d'arreu iniciaren el costum de consultar al papa casos específics plantejats en llurs respectives diòcesis, de solució difícil o imprevista pel dret local.
  El text de les consultes (normalment, adreçades per carta) es va perdre, però es conservà la resposta pontifícia, igualment instrumentada en forma de carta (littera, en llatí), en els arxius de les diverses diòcesis o en l'arxiu papal, ja que contenien un precepte jurídic (allò que el papa manifestava que es feia a Roma, o que considerava que s'havia de fer en la diòcesi que consultava); d'aquí que fossin anomenades litterae decretales ('cartes decret'), o, simplement, decretals. Altres vegades, les cartes decretals eren enviades motu proprio, sense que hi hagués una consulta prèvia.
  Els temes tractats solien afectar la disciplina de la clerecia, la penitència, el matrimoni i el dret penal, entre altres qüestions. Amb el pas dels segles, afectaren tota l'activitat eclesiàstica, i durant la baixa edat mitjana, qualsevol tema jurídic.
  No es conserva cap original de les cartes decretals de la primera època. Tradicionalment, era considerada la més antiga l'adreçada pel papa Sirici a Eumeri, bisbe de Tarragona, de l'any 384: en realitat, es conserva el text d'una altra d'anterior del papa Juli I (337-352), i hi ha indicis d'altres d'encara més antigues.
  Malgrat que les decretals s'adreçaven a un particular o a una església local, aviat cadascuna prengué caràcter supralocal, fins universal, a imitació dels Responsa imperials; els bisbes de les diòcesis veïnes intercanviaven els textos de les decretals que posseïen, procurant tenir com a referència la diòcesi metropolitana. Així, les diverses esglésies anaven fent reculls de decretals i d'altres fonts jurídiques (no encara pròpiament col·leccions), marcats per la semblança territorial, usant l'única tècnica disponible: la còpia manuscrita.
  A partir de finals del segle V començaren a sorgir les primeres col·leccions de decretals; destaca la Collecctio dionysiana, elaborada per Dionisi l'Exigu, un monjo que treballà a Roma entre finals del segle V i començaments del VI. Conté un recull de decretals que incloïa des del papa Sirici (384-399) fins a Anastasi (496-498), ordenades cronològicament i introduïdes per un breu sumari. La península Ibèrica conserva una obra magna una mica posterior: la Collectio canonica hispana, una de les obres canòniques més importants del primer mil·lenni, que fou reelaborada diverses vegades i que donà lloc a diverses versions: a) la Collecctio canonica hispana cronològica, en tres recensions més: la isidoriana (atribuïda a sant Isidor de Sevilla, vers l'any 634), la juliana (feta per sant Julià a partir de l'anterior, vers el 681) i la vulgata (la més divulgada, elaborada a Toledo entre el 694 i el 702 a partir de la isidoriana, i que té dues versions: uns manuscrits d'origen català i d'altres de castellanolleonesos), i b) la Collecctio canonica hispana sistemàtica, els excerpta i les tabulae: es tracta d'unes reelaboracions, d'entre l'últim terç del segle VII i el segle VIII, i fins al segle X a Catalunya.
  L'Imperi carolingi dels segles VIII i IX significà una renovació profunda de l'Església de França, Itàlia i els països sota la influència carolíngia, com ara Catalunya. Amb la finalitat de renovar i unificar el dret canònic, el papa Adrià I va remetre una variant millorada de la Col·lecció Dionisiana a Carlemany l'any 774, per la qual cosa és coneguda com a Collectio hadriana. Al cap de pocs anys, es fa una fusió de l'adriana amb la hispana que circulava per França, la qual donà lloc a la Collectio dacheriana (vers l'any 800). Aquesta fou una col·lecció força completa, que suprimia els textos no jurídics; es va mantenir fins a la reforma gregoriana del segle XI.
  Ara bé, a partir del segle IX, es dona en el regne franc un dels fenòmens més interessants i importants: la falsificació de decretals. La tendència unificadora i reformadora no era acceptada de grat pertot, ja que persistien resistències de caràcter localista i d'influència germànica. Els reformistes, per tal d'avançar més de pressa, s'inventaren un dret universal més antic allà on no bastava l'autèntic. Aquestes falsificacions es començaren a fer a partir del regnat de Ludovic Pius, concretament entre els anys 847 i 852. L'objectiu que tenien era enfortir el poder dels bisbes diocesans tant davant de determinats estaments inferiors com davant els arquebisbes metropolitans, amb un sotmetiment més directe a Roma. Aquestes col·leccions, que mesclaven material fals i autèntic, tingueren una certa influència en el dret posterior, i fins i tot alguns textos quedaren incorporats al dret canònic clàssic (malgrat que menys del que s'ha acusat), tot preparant el centralisme pontifici que s'esdevingué amb la reforma gregoriana posterior. Els autors d'aquestes falsificacions, que devien treballar sobre la base de l'acord, són absolutament desconeguts, i lliuraren la feina feta per etapes, la qual va donar lloc a quatre col·leccions: a) la Collectio hispana de autun (vers el 845-847), que és una forma adulterada de la hispana; b) els Capitula angilramni, sobre el fur eclesiàstic de les causes judicials, que pretenen falsament ser una col·lecció lliurada pel papa Adrià I al bisbe Angilram de Metz, del segle anterior; c) els Capitularia benedicti levitae, d'abans del 857, que cobreixen el moviment falsificador sota l'aparent autoritat de textos antics romans i dels reis merovingis; d) les Decretals Pseudoisidorianes, que són la culminació del moviment falsificador, ja que constitueixen la col·lecció última i més àmplia. Està dividida en tres parts, a còpia de textos apòcrifs o fortament adulterats, juntament amb textos autèntics: els cinquanta cànons apostòlics i els seixanta decretals, el Constitutum constantini (una de les falsificacions que més discussions provocà durant la baixa edat mitjana), etc.
  Encara abans de la reforma gregoriana es troba alguna col·lecció important; com ara la Collectio Anselmo dedicata, composta vers l'any 882 (amb tendències localistes).
  Després de l'estat calamitós de l'Església, i sobretot del papat, durant el segle X, els monjos benedictins de Cluny elaboraren, directament o indirecta, una sèrie de col·leccions que no passaren a ser universals per la manca de col·laboració de Roma, però que prepararen el terreny per a la reforma gregoriana. El Decret de Burchard és l'obra més important del període, començada vers el 1007 i completada el 1025. No és una obra d'autor particular, sinó del bisbe de Worms, Burchard, com a legislador, que el promulgà com a llei per als seus diocesans, tot prenent per a l'elaboració elements de col·leccions anteriors (Regí de Prüm, pseudoisidoriana, Collectio Anselmo dedicata, Adriana.), però variant el sentit allà on l'interessava, cap a una reforma adaptada als costums germànics. Obtingué una enorme difusió fins al segle següent.
  Els papes prenen la iniciativa de la reforma de l'Església a partir del segle XI i agafen el relleu als monestirs benedictins. L'anomenada reforma gregoriana pren el nom del papa Gregori VII (prèviament monjo, dit Hildebrand). Per a aquesta finalitat, s'ajuden del dret, amb dues eines: la investigació dels antics textos canònics (per tal de bandejar el localisme germànic i retornar a l'universalisme; procuren eliminar els textos falsificats per comparació amb manuscrits antics fiables, però no s'adonaren, per exemple, de la falsificació pseudoisidoriana) i la nova tècnica jurídica retrobada per la recepció del ius civile romà a les noves universitats (sobretot a Bolonya, que serà la capdavantera de la renovació jurídica del dret canònic).
  Com que es tractava d'una reforma general, calia presentar noves col·leccions canòniques; entre altres: a) el Breviarium Cardenalis Attonis, vers el 1075, primer intent romà (encara que privat) de fer una nova col·lecció totalment gregoriana; b) el Dictatus papae, de Gregori VII, amb vint-i-set principis fonamentals amb els drets de la Santa Seu, promulgats el 1075 i aviat tinguts per la pedra angular de tota la reforma gregoriana; c) la col·lecció en setanta-quatre títols, del 1074, fou un intent oficial romà per elaborar una col·lecció jurídica reformadora, però no tingué èxit, en ser ultrapassada pels esdeveniments del sínode romà del 1080, que provocà la Lluita de les Investidures; d) la Collectio canonum d'Anselm de Lucca: redactada el 1083, i és la principal col·lecció de la reforma gregoriana, i conté documents importantíssims i únics per a la història de l'Església, del dret canònic, de la reforma gregoriana, i de la litúrgia; e) la Collectio canonum del cardenal Deusdedit, d'entre el 1083 i el 1087, i f) el Liber tarraconensis, compost entre el 1085 i el 1090.
  A la mort de Gregori VII, els papes mitigaren una mica la força de la reforma; les col·leccions resultants són les següents: a) el Polycarpus, escrit pel cardenal Gregori de Sant Crisògon vers el 1104-1106, que representa la posició ferma (però més moderada) de la cúria romana després de Gregori VII; b) les tres col·leccions d'Iu de Chartres, home influent i conciliador que representava el partit moderat, que elaborà o almenys inspirà la Collectio tripartita, del 1094; el Decret, que és l'obra més important, encara que tècnicament bastant imperfecta, composta vers el 1095, i la Panormia, síntesi del Decret, que tingué una gran influència fins a Gracià, i c) depenent de l'obra d'Iu, es conserva la Collectio canonum caesaraugustana, elaborada o recensionada molt probablement a Catalunya, que s'anomena així per un manuscrit conservat a Saragossa i estudiat pel bisbe Antoni Agustí al segle XVI.
  Les col·leccions esmentades no només recollien tant com podien el dret antic, sinó que també intentaven presentar la gran producció de decretals dels papes de l'època. Tanmateix, no s'aconsegueix un autèntic nivell jurídic apreciable fins a l'obra del conegudíssim Gracià (s. XII), qui, amb la Concordia discordantium canonum, o, senzillament, Decretum (elaborat a la Universitat de Bolonya vers el 1140), es proposà intentar una conciliació de totes les fonts conegudes del dret canònic (concilis, decretals, etc.) basada en la crítica racional. El Decret de Gracià, sense haver passat mai de ser una obra privada, conegué tant d'èxit i difusió que en molt pocs anys arraconà totes les col·leccions anteriors, que caigueren en desús.
  Si bé el Decret de Gracià havia ordenat el dret canònic vigent fins a mitjan segle XII, evidentment la producció de decretals continuà, impulsada per un seguit de papes canonistes, formats a la Universitat de Bolonya, des d'Alexandre III (1159-1181) fins a Honori III (1216-1227), amb figures de relleu com ara Innocenci III (1198-1216). La necessitat de recollir el nou dret donà lloc a noves compilacions de decretals, cinc de les quals elaborades entre el 1187 i el 1226. Són conegudes com les Quinque compilationes antiquae, perquè són els precedents immediats de la col·lecció més important de decretals de tota la història del dret canònic: les Decretals de Gregori IX.
  Promulgat oficial el 1234 pel papa Gregori IX, amb la butlla Rex pacificus (del 5 de setembre), l'anomenat inicialment Liber extra o, simplement, Decretals de Gregori IX, es tracta d'una col·lecció immensa, alhora antiga i nova, que recull el dret anterior, el refon, l'adapta, el modifica i l'innova amb nova legislació allà on li calia al seu autor material, el canonista català Ramon de Penyafort, que havia estat professor a la Universitat de Bolonya.
  Sant Ramon de Penyafort rebé del papa l'encàrrec de reorganitzar en una gran col·lecció tot el dret canònic, amb l'autoritat legislativa que el mateix papa donaria al fruit del seu treball; comptant amb això, Ramon es va moure lliurement: procurà corregir el Decret de Gracià allà on aquest no havia estat prou lúcid per a destriar els textos apòcrifs; adoptà la sistemàtica avançada per Bernat de Pavia (llibre I: «De Ecclesia et ecclesiastica potestate»; llibre II: «De iudiciis»; llibre III: «De clericis»; llibre IV: «De matrimonio»; llibre V: «De delictis et poenis»); retallà els textos de les decretals allà on li semblaven redundants, innecessaris, confusos, contradictoris amb altres textos o contraris a la finalitat de Gregori IX; redactà noves decretals amb el nom del mateix Gregori IX. El resultat final donà la xifra de més de dues mil decretals amb bona part de la saviesa jurídica europea medieval.
  Els papes posteriors a Gregori IX no cessaren tampoc en llur producció legislativa, i com que per això l'obra de Ramon de Penyafort anava perdent el caràcter complet que havia tingut, alguns papes recolliren llurs pròpies decretals i les enviaren a les universitats per tal que fossin inserides en els llocs corresponents de la col·lecció de Gregori IX (així ho feren Innocenci IV els anys 1246, 1252 i 1253; Gregori X, el 1274, i Nicolau III, el 1280). Diveresos autors privats també recolliren les principals decretals dels papes que no ho havien fet, amb la indicació que també fossin afegides ací i allà. Però aquests afegitons sol·licitats no es dugueren a terme sistemàticament, ja que la tradició manuscrita ho feia molt difícil, per la qual cosa, a finals del segle XIII, la situació legislativa es començava a dispersar una altra vegada.
  Per a evitar-la, el papa Bonifaci VIII decidí elaborar un apèndix a les Decretals de Gregori IX, que havia de seguir la mateixa estructura de llibres i capítols, i que havia de recollir tot el material d'ençà de la promulgació de Gregori IX, deixant de banda l'intent d'inserir-hi els textos nous com a nous capítols de l'obra de Ramon de Penyafort.
  Aquesta col·lecció, anomenada Liber sextus, perquè seguia els cinc llibres de Gregori IX (malgrat que, alhora, estava dividida en els mateixos cinc llibres temàtics), fou promulgada oficialment per la butlla Sacrasantae romanae ecclesiae, del 3 de març de 1298. Com a novetat, afegia al final vuitanta-set regulae iuris, o aforismes juridicocanònics.
  Seguint l'exemple de Bonifaci VIII, per a posar el dret canònic al dia tot recollint la nova legislació, el papa Joan XXII promulgà les decretals del seu predecessor, Climent V, amb la butlla Quoniam nulla iuris, del 25 d'octubre de 1317; encara que anomenat inicialment Liber septimus, finalment aquest grup de decretals fou conegut com a Clementines.
  Els papes ja no promulgaren més col·leccions oficials de decretals després de les Clementines, però diversos autors privats varen fer nous reculls, que s'afegiren als manuscrits i a les primeres edicions impreses del Corpus iuris canonici. Segons l'edició varia una mica el nombre de decretals recollides i llur ordre, malgrat que constituïren dos llibres diferenciats: les Extravagants de Joan XXII (conjunt de vint decretals d'aquest papa, ja recollides per Jesselin de Cassagnes el 1325), i les Extravagants comunes (recull de diversos autors, amb decretals del període 1281-1478). Aquests dos llibres, amb el temps, foren inclosos de manera permanent al Corpus iuris canonici, que els canonistes medievals, vers el final del període, idearen a imitació del Corpus iuris civilis, com a cos legislatiu hipotètic per al dret canònic. Tanmateix, aquest nom no esdevingué usual i generalitzat fins al segle XVI.
  La Santa Seu mai no promulgà o reconegué oficialment el Corpus iuris canonici com a col·lecció de decretals amb entitat pròpia, però a partir del Concili de Trento s'imposà definitivament com quelcom ja immutable. Aquest contingut, que ja no es canvià i restà com a dret vigent a l'Església catòlica fins a la promulgació del Codi de dret canònic del 1917, estava format, doncs, pel Decret de Gracià, les Decretals de Gregori IX, el Llibre sisè de Bonifaci VIII, les Decretals de Climent V (Clementines), les Extravagants de Joan XXII i les Extravagants comunes.
• V. t.: epistola decretalis [la]