Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "possessi�" dins totes les àrees temàtiques
acció de recobrar la possessió
acció de recobrar la possessió
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca acció de recobrar la possessió, n f
- es acción de recobrar la posesión, n f
<Dret civil>
acció possessòria
acció possessòria
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca acció possessòria, n f
- es acción posesoria
<Dret civil > Drets reals>
Definició
Acció que té l'objecte de recuperar o retenir la possessió quan aquesta s'ha perdut o es troba amenaçada.
Nota
- L'acció possessòria, abans de l'entrada en vigor de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d'enjudiciament civil, es coneixia amb el nom d'interdicte.
acció possessòria
acció possessòria
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca acció possessòria, n f
- es acción posesoria
<Dret civil>
Definició
Acció que té per objecte recuperar o conservar la possessió quan aquesta s'ha perdut o es troba amenaçada.
Nota
- Àmbit: Espanya
-
L'acció possessòria s'emmarca en el tipus de procediments declaratius especials de caràcter sumari que es tramiten a través de judicis verbals i que s'utilitzen per a recobrar la possessió perduda o conservar l'amenaçada (art. 250.1 Llei d'enjudiciament civil [LEC]).
Abans de la LEC del 2000, aquesta protecció es duia a terme per mitjà dels anomenats interdictes, també procediments especials sumaris, que es tramitaven pel procediment del judici verbal, amb independència de la quantia, per tal de facilitar la tutela sumària de la tinença o la possessió d'una cosa o dret per a qui n'hagués estat privat o per a qui hagués estat pertorbat en el gaudi de la cosa.
Entre aquests es distingia els interdictes per a adquirir la possessió, els interdictes per a retenir-la o recobrar-la, els que servien per a impedir una obra nova i els establerts per a impedir que causi dany una obra ruïnosa. Amb el pas del temps, però, la doctrina acabà entenent tècnicament que només tenien caràcter de judici possessori els interdictes de retenir i cobrar, als quals va dirigida principalment l'actual acció possessòria, ja que la resta no protegeixen únicament el fet de la possessió -tanmateix, la regulació segueix fixant accions que protegeixen aquestes situacions.
L'origen d'aquestes accions possessòries se situa en el dret romà (els interdicta retinendae et recuperandae possessionis [Digesta (D.), 43.17.1 i Institutiones de Gai, 15.4]). La influència del dret germànic (concretament, de la institució de la Gewere) i del dret canònic a l'edat mitjana, i també la recepció del dret romà, els configura històricament amb caràcters diferents: l'interdicte de retenir es concedia només a qui acreditava una possessió vinculada a la propietat o a un altre dret real d'una durada mínima d'un any, i fins i tot permetia al·legar el títol (només ad colorandam possessionem). L'acció de recobrar pertocava a qualsevol subjecte que acredités un poder sobre la cosa, sense més indagacions; amb la voluntat de garantir la pau social es protegia, fins i tot, els lladres que després de l'espoliació eren assaltats al seu torn (per això l'aforisme canònic spoliatus ante omnia restituendus es va generalitzar). Aquest tracte diferent es va mantenir fins a la Llei d'enjudiciament civil del 1855, que va llimar notablement les diferències. La LEC del 1881 va consolidar la unificació procedimental, l'actual LEC de 2000 n'ha disgregat la regulació.
Pel que fa al concepte de possessió, l'article 430 del Codi civil espanyol (CC) disposa que «la possessió natural és la tinença d'una cosa o el gaudi d'un dret per part d'una persona» i, en aquest sentit, l'article 446 del CC determina que «tot posseïdor té dret a ser respectat en la seva possessió; i, si fos inquietat en aquesta, haurà de ser emparat o restituït en aquesta possessió a través dels mitjans que les lleis de procediments estableixin».
La legitimació activa en la defensa correspon a «tot posseïdor» (art. 446 CC); tradicionalment, es negava al servidor de la possessió (categoria importada, en aquesta formulació, del dret alemany i encaixada amb dificultat en l'article 431 del CC), però s'ha defensat que tindria cabuda en la figura de possessió del dret de l'Estat espanyol. És legitimat passiu el qui ha realitzat la pertorbació o l'espoliació o el qui l'ha ordenat. L'Administració pública també pot ser demandada quan lesiona la possessió aliena sense un acord administratiu legítim o amb vulneració del procediment establert. S'ha discutit si és necessari apreciar en la persona demandada un animus orientat a cometre la pertorbació o l'espoliació (animus spoliandi), però, malgrat la rigidesa d'algunes sentències, no es requereix dol ni culpa, i l'element intencional es dedueix de la naturalesa dels actes realitzats.
Per a la tutela de la retenció i recuperació, l'article 250.1.4t segueix establint, com en la regulació anterior, el mecanisme del judici verbal, sigui quina sigui la quantia, quan es pretengui la tutela sumària de la tinença o possessió d'una cosa o dret per a qui hagi estat desposseït de les mateixes o pertorbat en el seu gaudi. I afegeix que es podrà permetre la immediata recuperació de la plena possessió d'un habitatge o de part d'aquest, sempre que se n'hagin vist privats sense el seu consentiment, la persona física que sigui propietària o posseïdora legítima en virtut d'un altre títol, les entitats sense ànim de lucre amb dret a posseir-la i les entitats públiques propietàries o posseïdores legítimes de l'habitatge social. Aquesta protecció no se circumscriu a la possessió de béns, la jurisprudència ha reconegut també la protecció dels drets vinculats per mitjà d'aquesta acció.
La possibilitat de retenir i recuperar està limitada per la regulació continguda en l'article 439.1 de la LEC, el qual disposa que no s'admeten demandes que pretenguin aquestes accions, si s'interposen transcorregut el termini d'un any a comptar des de l'acció de pertorbació o despossessió.
D'altra banda, l'article 447.2 de la LEC disposa que no produeixen efectes de cosa jutjada les sentències que posin fi als judicis verbals sobre la tutela sumària de la possessió.
Pel que fa a la regulació catalana, l'article 522-7 del Codi civil de Catalunya (CCCat) es refereix a aquestes formes de tutela sumària de la possessió, que permeten retenir i recobrar, i que també es tradueixen en una simplificació dels tràmits i una limitació de les proves, a part de la manca d'efecte de cosa jutjada esmentat anteriorment. L'acció dirigida a retenir fa referència a les inquietuds que no consisteixen en la pèrdua de la cosa, incloent-hi les orals (turbatio verbis) que atempten contra la possessió, mentre que la dirigida a recobrar la possessió fa referència a la restitució de la cosa sostreta indegudament, a través de l'acció publiciana. En vista de la dificultat d'esbrinar, en molts casos, si l'acte lesiu és una pertorbació o una espoliació, es permet la interposició conjunta amb caràcter alternatiu o subsidiari. Malgrat que es tutelen els drets que es poden posseir (art. 430 CC), se n'ha defensat l'ús fins i tot en cas de lesió dels drets fonamentals o de la personalitat.
Per a il·lustrar totes les accions dirigides a la tutela de la possessió -més enllà del sentit estricte-, cal fer referència a:
1.La tutela de l'adquisició de la possessió (art. 250.1.3r LEC). En virtut del que disposa l'article 440 del CC, els hereus demanen la investidura judicial de la possessió efectiva o material dels béns del causant, sempre que no hi hagi ningú que els posseeixi a títol d'hereu o d'usufructuari. Està vinculada necessàriament al títol hereditari o a l'àmbit successori (la legitimació es pot estendre als legataris i als marmessors). Habitualment, aquesta acció s'explica amb relació al CC, com la manera de fer material la possessió civilíssima que els hereus adquireixen a la mort del causant (art. 440 CC). Nogensmenys, en el dret català -i d'acord amb la tradició romanista- els hereus no tenen la possessió civilíssima, cosa que no obsta perquè mitjançant l'acció possessòria s'obtingui la possessió real dels béns, d'acord amb l'article 426-45 del CCCat, l'únic precepte de l'ordenament català que la recull com a mecanisme dels fideïcomissaris per a rebre la possessió que tenia la persona fiduciària.
2.La suspensió d'una obra nova (art. 250.1.5è LEC). Vinculat a l'operis novis nuntiatio romana (D. 39.1), té per objecte la suspensió d'una obra en curs. El concepte d'obra inclou elements com ara parets, edificacions, excavacions i pous, i és un requisit necessari que l'obra no estigui acabada, atès que, si ho estigués, caldria fer referència l'acció de recobrar (una qüestió controvertida, tenint en compte les conseqüències econòmiques d'enderrocar una obra que, a més, sovint s'ha construït en terreny propi i no del qui es considera pertorbat). És legitimat actiu qui és titular de la cosa o del dret afectat per l'obra nova, i és legitimat passiu qui és propietari o propietària de l'obra (no les persones que l'executen, caps d'obra o operaris, malgrat que aquestes persones poden rebre el requeriment de la suspensió).
3.Demolició d'edificis o objectes en estat ruïnós (art. 250.1.6è LEC). Es tracta d'una acció cautelar i té dos objectes possibles: a) l'adopció de mesures urgents de precaució, a fi d'evitar els riscos potencials derivats del mal estat d'un edifici, d'un arbre o d'un altre objecte semblant, la caiguda dels quals pot provocar danys en les persones o les coses, i b) la demolició de l'obra ruïnosa. L'acció es pot instar només per a un dels objectes o per tots dos conjuntament. Estan activament legitimades les persones que tenen una finca contigua que pugui quedar afectada, i també les persones que passin pels voltants de l'edifici ruïnós i que no puguin passar sense experimentar un perjudici o una molèstia greu, o sense que se'ls privi de l'exercici d'un dret, i la tramitació és diferent en cada cas.
En el primer cas (l'adopció de mesures urgents), els jutges han de fer un reconeixement amb un perit i decidir per mitjà d'una interlocutòria no apel·lable les mesures necessàries per a garantir ràpidament la seguretat. Es compel·leix els propietaris a executar les mesures i, si no n'hi ha, els arrendataris (a compte del lloguer). Subsidiàriament, el subjecte s'ha d'encarregar de les despeses, amb acció contra els propietaris per la via de constrenyiment en el judici executiu. En aquesta modalitat, per tant, no hi ha contradicció processal. En canvi, en el cas de demolició, els jutges convoquen les parts a un judici verbal, les escolten (amb els testimonis i els documents que presentin) i posteriorment, si ho consideren procedent, executen el reconeixement judicial (amb la concurrència de les parts, si ho volen). S'ha de dictar sentència en un termini de tres dies, apel·lable a ambdós efectes. Si s'ordena la demolició i és urgent, s'han de decretar d'ofici les mesures necessàries abans de trametre les interlocutòries a l'audiència.
acció possessòria
acció possessòria
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca acció possessòria, n f
- es acción posesoria
<Dret civil>
Definició
Acció que té per objecte recuperar o conservar la possessió quan aquesta s'ha perdut o es troba amenaçada.
Nota
-
L'acció possessòria s'emmarca en el tipus de procediments declaratius especials de caràcter sumari que es tramiten a través de judicis verbals i que s'utilitzen per a recobrar la possessió perduda o conservar l'amenaçada (art. 250.1 Llei d'enjudiciament civil [LEC]).
Abans de la LEC del 2000, aquesta protecció es duia a terme per mitjà dels anomenats interdictes, també procediments especials sumaris, que es tramitaven pel procediment del judici verbal, amb independència de la quantia, per tal de facilitar la tutela sumària de la tinença o la possessió d'una cosa o dret per a qui n'hagués estat privat o per a qui hagués estat pertorbat en el gaudi de la cosa.
Entre aquests es distingia els interdictes per a adquirir la possessió, els interdictes per a retenir-la o recobrar-la, els que servien per a impedir una obra nova i els establerts per a impedir que causi dany una obra ruïnosa. Amb el pas del temps, però, la doctrina acabà entenent tècnicament que només tenien caràcter de judici possessori els interdictes de retenir i cobrar, als quals va dirigida principalment l'actual acció possessòria, ja que la resta no protegeixen únicament el fet de la possessió —tanmateix, la regulació segueix fixant accions que protegeixen aquestes situacions.
L'origen d'aquestes accions possessòries se situa en el dret romà (els interdicta retinendae et recuperandae possessionis [Digesta (D.), 43.17.1 i Institutiones de Gai, 15.4]). La influència del dret germànic (concretament, de la institució de la Gewere) i del dret canònic a l'edat mitjana, i també la recepció del dret romà, els configura històricament amb caràcters diferents: l'interdicte de retenir es concedia només a qui acreditava una possessió vinculada a la propietat o a un altre dret real d'una durada mínima d'un any, i fins i tot permetia al·legar el títol (només ad colorandam possessionem). L'acció de recobrar pertocava a qualsevol subjecte que acredités un poder sobre la cosa, sense més indagacions; amb la voluntat de garantir la pau social es protegia, fins i tot, els lladres que després de l'espoliació eren assaltats al seu torn (per això l'aforisme canònic spoliatus ante omnia restituendus es va generalitzar). Aquest tracte diferent es va mantenir fins a la Llei d'enjudiciament civil del 1855, que va llimar notablement les diferències. La LEC del 1881 va consolidar la unificació procedimental, l'actual LEC de 2000 n'ha disgregat la regulació.
Pel que fa al concepte de possessió, l'article 430 del Codi civil espanyol (CC) disposa que «la possessió natural és la tinença d'una cosa o el gaudi d'un dret per part d'una persona» i, en aquest sentit, l'article 446 del CC determina que «tot posseïdor té dret a ser respectat en la seva possessió; i, si fos inquietat en aquesta, haurà de ser emparat o restituït en aquesta possessió a través dels mitjans que les lleis de procediments estableixin».
La legitimació activa en la defensa correspon a «tot posseïdor» (art. 446 CC); tradicionalment, es negava al servidor de la possessió (categoria importada, en aquesta formulació, del dret alemany i encaixada amb dificultat en l'article 431 del CC), però s'ha defensat que tindria cabuda en la figura de possessió del dret de l'Estat espanyol. És legitimat passiu el qui ha realitzat la pertorbació o l'espoliació o el qui l'ha ordenat. L'Administració pública també pot ser demandada quan lesiona la possessió aliena sense un acord administratiu legítim o amb vulneració del procediment establert. S'ha discutit si és necessari apreciar en la persona demandada un animus orientat a cometre la pertorbació o l'espoliació (animus spoliandi), però, malgrat la rigidesa d'algunes sentències, no es requereix dol ni culpa, i l'element intencional es dedueix de la naturalesa dels actes realitzats.
Per a la tutela de la retenció i recuperació, l'article 250.1.4t segueix establint, com en la regulació anterior, el mecanisme del judici verbal, sigui quina sigui la quantia, quan es pretengui la tutela sumària de la tinença o possessió d'una cosa o dret per a qui hagi estat desposseït de les mateixes o pertorbat en el seu gaudi. I afegeix que es podrà permetre la immediata recuperació de la plena possessió d'un habitatge o de part d'aquest, sempre que se n'hagin vist privats sense el seu consentiment, la persona física que sigui propietària o posseïdora legítima en virtut d'un altre títol, les entitats sense ànim de lucre amb dret a posseir-la i les entitats públiques propietàries o posseïdores legítimes de l'habitatge social. Aquesta protecció no se circumscriu a la possessió de béns, la jurisprudència ha reconegut també la protecció dels drets vinculats per mitjà d'aquesta acció.
La possibilitat de retenir i recuperar està limitada per la regulació continguda en l'article 439.1 de la LEC, el qual disposa que no s'admeten demandes que pretenguin aquestes accions, si s'interposen transcorregut el termini d'un any a comptar des de l'acció de pertorbació o despossessió.
D'altra banda, l'article 447.2 de la LEC disposa que no produeixen efectes de cosa jutjada les sentències que posin fi als judicis verbals sobre la tutela sumària de la possessió.
Pel que fa a la regulació catalana, l'article 522-7 del Codi civil de Catalunya (CCCat) es refereix a aquestes formes de tutela sumària de la possessió, que permeten retenir i recobrar, i que també es tradueixen en una simplificació dels tràmits i una limitació de les proves, a part de la manca d'efecte de cosa jutjada esmentat anteriorment. L'acció dirigida a retenir fa referència a les inquietuds que no consisteixen en la pèrdua de la cosa, incloent-hi les orals (turbatio verbis) que atempten contra la possessió, mentre que la dirigida a recobrar la possessió fa referència a la restitució de la cosa sostreta indegudament, a través de l'acció publiciana. En vista de la dificultat d'esbrinar, en molts casos, si l'acte lesiu és una pertorbació o una espoliació, es permet la interposició conjunta amb caràcter alternatiu o subsidiari. Malgrat que es tutelen els drets que es poden posseir (art. 430 CC), se n'ha defensat l'ús fins i tot en cas de lesió dels drets fonamentals o de la personalitat.
Per a il·lustrar totes les accions dirigides a la tutela de la possessió —més enllà del sentit estricte—, cal fer referència a:
1.LA TUTELA DE L'ADQUISICIÓ DE LA POSSESSIÓ (art. 250.1.3r LEC). En virtut del que disposa l'article 440 del CC, els hereus demanen la investidura judicial de la possessió efectiva o material dels béns del causant, sempre que no hi hagi ningú que els posseeixi a títol d'hereu o d'usufructuari. Està vinculada necessàriament al títol hereditari o a l'àmbit successori (la legitimació es pot estendre als legataris i als marmessors). Habitualment, aquesta acció s'explica amb relació al CC, com la manera de fer material la possessió civilíssima que els hereus adquireixen a la mort del causant (art. 440 CC). Nogensmenys, en el dret català —i d'acord amb la tradició romanista— els hereus no tenen la possessió civilíssima, cosa que no obsta perquè mitjançant l'acció possessòria s'obtingui la possessió real dels béns, d'acord amb l'article 426-45 del CCCat, l'únic precepte de l'ordenament català que la recull com a mecanisme dels fideïcomissaris per a rebre la possessió que tenia la persona fiduciària.
2.LA SUSPENSIÓ D'UNA OBRA NOVA (art. 250.1.5è LEC). Vinculat a l'operis novis nuntiatio romana (D. 39.1), té per objecte la suspensió d'una obra en curs. El concepte d'obra inclou elements com ara parets, edificacions, excavacions i pous, i és un requisit necessari que l'obra no estigui acabada, atès que, si ho estigués, caldria fer referència l'acció de recobrar (una qüestió controvertida, tenint en compte les conseqüències econòmiques d'enderrocar una obra que, a més, sovint s'ha construït en terreny propi i no del qui es considera pertorbat). És legitimat actiu qui és titular de la cosa o del dret afectat per l'obra nova, i és legitimat passiu qui és propietari o propietària de l'obra (no les persones que l'executen, caps d'obra o operaris, malgrat que aquestes persones poden rebre el requeriment de la suspensió).
3.DEMOLICIÓ D'EDIFICIS O OBJECTES EN ESTAT RUÏNÓS (art. 250.1.6è LEC). Es tracta d'una acció cautelar i té dos objectes possibles: a) l'adopció de mesures urgents de precaució, a fi d'evitar els riscos potencials derivats del mal estat d'un edifici, d'un arbre o d'un altre objecte semblant, la caiguda dels quals pot provocar danys en les persones o les coses, i b) la demolició de l'obra ruïnosa. L'acció es pot instar només per a un dels objectes o per tots dos conjuntament. Estan activament legitimades les persones que tenen una finca contigua que pugui quedar afectada, i també les persones que passin pels voltants de l'edifici ruïnós i que no puguin passar sense experimentar un perjudici o una molèstia greu, o sense que se'ls privi de l'exercici d'un dret, i la tramitació és diferent en cada cas.
En el primer cas (l'adopció de mesures urgents), els jutges han de fer un reconeixement amb un perit i decidir per mitjà d'una interlocutòria no apel·lable les mesures necessàries per a garantir ràpidament la seguretat. Es compel·leix els propietaris a executar les mesures i, si no n'hi ha, els arrendataris (a compte del lloguer). Subsidiàriament, el subjecte s'ha d'encarregar de les despeses, amb acció contra els propietaris per la via de constrenyiment en el judici executiu. En aquesta modalitat, per tant, no hi ha contradicció processal. En canvi, en el cas de demolició, els jutges convoquen les parts a un judici verbal, les escolten (amb els testimonis i els documents que presentin) i posteriorment, si ho consideren procedent, executen el reconeixement judicial (amb la concurrència de les parts, si ho volen). S'ha de dictar sentència en un termini de tres dies, apel·lable a ambdós efectes. Si s'ordena la demolició i és urgent, s'han de decretar d'ofici les mesures necessàries abans de trametre les interlocutòries a l'audiència.
adjectiu possessiu
adjectiu possessiu
<Llengua > Lingüística>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de lingüística. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 219 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 84-88169-04-3
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca adjectiu possessiu, n m
- es adjetivo posesivo
- fr adjectif possessif
- en possessive adjective
<Lingüística>
Definició
Adjectiu determinatiu que expressa que el substantiu al qual es refereix pertany a algú o a alguna cosa o bé que hi té qualsevol mena de relació.
bonorum possessio [la]
bonorum possessio [la]
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca bonorum possessio [la], n f
<Dret romà>
Definició
Possessió dels béns d'una persona difunta atorgats pel pretor o pretora mitjançant un decret.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('possessió de béns')
bonorum possessio ventris nomine [la]
bonorum possessio ventris nomine [la]
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca bonorum possessio ventris nomine [la], n f
<Dret romà>
Definició
Possessió dels béns que es garanteix a la dona embarassada, la criatura no nata de la qual és considerada la successora del pare mort.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('possessió dels béns en nom [del fill que és] en el ventre')
cadena de custòdia
cadena de custòdia
<Informàtica>
La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.
- ca cadena de custòdia, n f
- es cadena de custodia, n f
- fr chaîne de possession, n f
- fr chaîne de continuité, n f sin. compl.
- fr chaîne de garde, n f sin. compl.
- en chain of custody, n
- en chain of evidence, n sin. compl.
- en chain of evidence custody, n sin. compl.
- en chain of possession, n sin. compl.
<Informàtica>
Definició
Procediment que estableix el recorregut cronològic d'una prova física o electrònica des del moment en què és recollida fins al moment de la seva presentació davant d'un tribunal i que permet acreditar-ne la integritat.
cadena de custòdia
cadena de custòdia
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.
- ca cadena de custòdia, n f
- es cadena de custodia, n f
- fr chaîne de possession, n f
- fr chaîne de continuité, n f sin. compl.
- fr chaîne de garde, n f sin. compl.
- en chain of custody, n
- en chain of evidence, n sin. compl.
- en chain of evidence custody, n sin. compl.
- en chain of possession, n sin. compl.
<Dret penal>
Definició
Procediment que estableix el recorregut cronològic d'una prova física o electrònica des del moment en què és recollida fins al moment de la seva presentació davant d'un tribunal i que permet acreditar-ne la integritat.
concepte possessori
concepte possessori
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca concepte possessori, n m
- es concepto posesorio
<Dret civil > Drets reals>
Definició
Manera com es visualitza l'exercici d'un dret a través de la possessió.
Nota
- El concepte possessori es pot identificar a partir dels actes possessoris que fa la persona sobre l'objecte.
