Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "pou" dins totes les àrees temàtiques
<Empresa > Comptabilitat>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de comptabilitat. Barcelona: Fundació Barcelona, 1994. 165 p.; 21 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-13-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca sou, n m
- es sueldo
- en pay
<Empresa > Comptabilitat>
Definició
<Economia. Empresa>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'economia i empresa. Barcelona: Dossier Econòmic de Catalunya, 2000. 263 p.
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca sou, n m
- es sueldo
- en salary
<Economia i empresa>
Definició
<Numismàtica>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca sou, n m
- es sueldo
<Numismàtica>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Als segles XVI i XVII, el sou era la moneda efectiva de plata equivalent a mig ral, amb un valor de dotze diners.
- V. t.: moneda n f
<Numismàtica>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca sou, n m
- es sueldo
<Numismàtica>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca sou, n m
- es sueldo
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
La implantació del règim borbònic repercutí seriosament en el poder adquisitiu de les autoritats locals catalanes. En primer lloc, perquè la Intendència confiscà els patrimonis de bona part dels municipis forals (com el de Barcelona) i qualsevol despesa ordinària hi quedà subordinada. En segon lloc, perquè les autoritats borbòniques es mostraven reticents a adjudicar salaris. Fins i tot el Decret de Nova Planta (1716) no esmentava cap assignació per als membres de les noves corporacions.
Segons les lleis de Castella, les autoritats consistorials havien de ser remunerades amb càrrec als recursos de cada població. Però, en acabar el conflicte dinàstic, alguns ministres reials reconegueren que moltes poblacions catalanes estaven endeutades, arruïnades o, simplement, no tenien prou recursos per a satisfer salaris. La situació s'agreujà més des del moment en què corregidors i alcaldes majors s'integraren com a agents de la Corona dins el govern dels nous ajuntaments.
La preocupació del rei, però, fou sempre procurar que aquestes dues figures cabdals de la repressió borbònica estiguessin ben remunerades, amb un sou fix, a càrrec dels pobles del país, malgrat que els seus homòlegs suprimits, com eren els veguers i sotsveguers, tan sols es mantinguessin amb els emoluments de les costes judicials que, en el segle XVIII arribaren a les cent lliures, molt per sobre de les deu o vint-i-cinc lliures que rebien els batlles.
Un cop constatada aquesta necessitat, la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia comunicà al Consell de Castella, per Decret de l'11 de juny de 1718, els sous que havien de tenir corregidors i alcaldes majors catalans. El decret quedà inclòs dins la Reial cèdula del 23 de juny del mateix any, que aprofità la designació dels primers corregidors. Segons aquesta disposició, el corregidor de Barcelona gaudia d'un sou de 2.000 escuts, i els de Girona, Tarragona, Tortosa i Lleida, de 1.800 escuts. Els titulars d'aquests cinc corregiments eren, a més, governadors militars i, per tant, la Tresoreria de Guerra estava obligada a practicar una rebaixa proporcional del sou de governador. Els corregidors de Vic, Manresa, Puigcerdà, Mataró, Vilafranca del Penedès i Talarn gaudiren també d'un sou de 1.800 escuts si eren militars. Però no el de Cervera, que tenia un sou de 1.200 escuts anuals, ja que era l'únic corregiment en mans de lletrats, per bé que en cas que es militaritzés s'especificava que quedaria equiparat amb els companys.
Els alcaldes majors també tenien un sou fix. El titular criminal de Barcelona era remunerat amb 500 escuts i el civil i la resta d'alcaldes majors, amb 300 escuts. Des del 1764 tots dos lletrats barcelonins cobraven 400 escuts o 4.400 rals. L'explicació a aquesta diferència a favor de l'alcalde major criminal era que no cobrava emoluments de jutjat com els altres tinents lletrats.
La cèdula apel·lava a la uniformitat de la unitat monetària de Castella, és a dir, a utilitzar escuts o rals de billó, en lloc de la moneda local. Tot i així, durant el segle XVIII, les nòmines de sous dels ajuntaments catalans acostumaren sovint a fer servir assignacions en lliures, sous i diners.
L'edicte del capità general, marquès de Castel Rodrigo, publicat el 2 de gener de 1719, recollí els principis salarials del juny del 1718, però hi afegí la novetat d'establir qui havia de pagar-los i com. Malgrat la difícil situació econòmica de molts pobles, el reial acord feu pública l'Ordre del 25 de novembre de 1718, que establia la responsabilitat dels llocs de jurisdicció reial, mixtos i confiscats per a satisfer els sous. Un col·lector adscrit al corregiment havia de recaptar cada tres mesos i en quatre pagues les quantitats establertes. El col·lector havia de dur un llibre de comptes i raó, amb càrrec i data.
No obstant això, com que era evident que els sous no sortirien pas dels propis i arbitris, el 1719 el Consell de Castella proposà que s'obtinguessin amb un nou impost sobre els aliments i queviures, i si amb això no n'hi havia prou, ordenà una recaptació per repartiment veïnal. Aquesta mesura tributària augmentà, encara més, la ja forta pressió fiscal a què les autoritats borbòniques tenien sotmesa la població del país, una pressió que fou desigual i discriminatòria, segons el contribuent i el corregiment, perquè no pagava el mateix un cap de família d'una població reial que el d'una mixta, que contribuïa amb la meitat del sou.
La jurisdicció de Tarragona fou repartida entre el rei i l'arquebisbe. Tot i que la ciutat era de les més poblades, el 1789 aportava només 515 lliures al sou dels agents reials, en canvi, Montblanc, amb menys veïnat, però subjecta al rei, recaptava 564 lliures; semblantment passava a Igualada, que pagava un batlle local i un alcalde major del rei. Les baronies no contribuïen al sou de corregidor i alcalde major; i les baronies confiscades pel rei ho van fer fins a la pau de Viena (1725), moment en què retornaren a la jurisdicció del senyor. Lleida havia de remunerar un corregidor i tres alcaldes majors amb 2.700 escuts anuals i Cervera i Talarn, amb 1.500 i 1.800 escuts, respectivament. El sou de la resta de corregiments oscil·lava entre els 2.100 i els 2.400 escuts. Lleida i Puigcerdà no tenien gaire població de jurisdicció reial i per això els veïns eren els que més esforços feien per pagar -cada tres mesos- al corregidor i lloctinents: una lliura. En el pol oposat hi havia Girona i Mataró, que pagaven cinc i vuit sous, respectivament. Els veïns dels altres corregiments pagaven entre tretze i vint-i-quatre sous. Sovint quedava un petit residu en el repartiment del salari que, per a evitar problemes, l'assumia la capital del corregiment, dels cabals públics, per acollir la residència del corregidor i la seva cúria.
Al llarg del segle XVIII se sentiren veus discordants que proposaven la fi del repartiment, en un moment en què augmentaren els ingressos municipals, i que fossin els seus propis i arbitris la font de recaptació. El 1750, els gremis de Tortosa sol·licitaren al Consell de Castella que la ciutat sufragués els sous del corregidor i l'alcalde major. L'any 1760, els habitants de Vilafranca del Penedès feren la mateixa demanda, però sense resultats. No obstant això, l'increment de preus i salaris de finals del segle XVIII acabà per devaluar uns sous que no s'havien actualitzat des del 1718, especialment els dels alcaldes majors.
Les queixes de lletrats forasters i llurs famílies per viure a Catalunya obligaren el rei a incrementar, entre el 1770 i el 1800, l'assignació dels alcaldes majors, que van passar de cobrar 3.000 rals anuals a cobrar-ne 5.378, tret del mataroní que obtingué 6.000 rals de sou per mitjà de la Junta de Propis i Arbitris o per un nou repartiment.
Barcelona era un cas especial. El salari dels corregidors, alcaldes majors, regidors i oficials subalterns no es recaptava per repartiment, sinó mitjançant una reduïda aportació econòmica, a càrrec de part de les antigues rendes del Consell de Cent confiscades pel rei i administrades per la Intendència. La Reial cèdula de dotació expedida el 16 de setembre de 1718 permeté a la ciutat fiscalitzar alguns dels propis recursos per a afrontar despeses com ara els sous. La cèdula de dotació ratificava els sous del corregidor i dels alcaldes majors publicats el dia 23 de juny, però, a més, informava del que havien de cobrar els regidors barcelonins, malgrat que el 1720 molts regidors catalans encara protestaven contra el monarca perquè no tenien assignada una remuneració fixa.
La dotació era una carta financera molt estricta que no donava marge de maniobra a l'ajuntament barceloní i l'intendent controlava les partides destinades a cada propòsit. El 1729 recordà als regidors no pagar el sou al corregidor, per dotació, perquè aquest ho cobrava per mitjà de la tresoreria. Des del 1739, però, l'Ajuntament acordà satisfer el seu sou de les pròpies arques, sempre que el corregidor presentés certificat de no haver-lo obtingut per la tresoreria de guerra.
El tinent de rei, com a corregidor interí, no rebia cap salari, però una Reial ordre del 18 d'agost de 1779 li permeté gaudir de la meitat del sou de corregidor. Un decret del 20 d'octubre de 1760 ja tenia en compte situacions similars i permetia que els regidors degans de Besalú (1774), Igualada (1781) i Vilafranca del Penedès (1782) cobressin la meitat del sou de l'alcalde major. Des del 1786, però, aquest oficial també podia retenir la part proporcional del sou com a corregidor interí. Amb Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella), els vint-i-quatre regidors de Barcelona tingueren un sou de 3.211 rals anuals o bé 296 lliures, una quantitat que encara era la mateixa encara, a finals del segle XVIII. Era un sou molt inferior al que rebien els sis consellers. El 1588 percebien 250 lliures, però, a començaments del segle XVII, passaren de les 500 a les 800 lliures, i el 1617, el sou va quedar fixat en 1.200 lliures. Un sou equivalent, en prestigi, a les 1.300 lliures que cobraven els diputats de la Generalitat. Ni tan sols el fet d'absoldre -en règim de torn- els sous i emoluments dels oficis d'arxiver major, obrer, mostassà, director d'allotjaments i administrador del mercat de blat, permeteren als regidors de la capital catalana acostar-se als sous dels consellers. La resta de regidors tenia un sou de 150 lliures, com per exemple a Girona, Tortosa i Vic, o bé de 100 i 75 lliures, com ara Lleida, Puigcerdà i Cervera. Els regidors de Vilafranca del Penedès tenien un sou de 50 lliures. A finals de la centúria, Cervera i Lleida incrementaren el sou gairebé fins a les 200 lliures, però a la resta es mantingué igual, o fins i tot baixà, com fou el cas de Puigcerdà. Els sous dels regidors de les poblacions més petites del país gairebé no arribaven a les 20 lliures. En totes aquests poblacions, els mandataris, en l'època foral, estigueren molt més ben pagats, amb sous que anaven de les 150 a les 300 lliures.
El 1760 aparegué una nova figura al municipi català: el síndic procurador general. Dos anys després el seu sou fou equiparat al dels regidors. El 1766 nous càrrecs d'elecció popular s'integraren dins els ajuntaments: els diputats del comú i els síndics personers. No tenien cap assignació fixa, tret dels emoluments que, des del 1769, rebien els diputats per exercir, per torn, i amb el regidors, el càrrec de mostassà. Amb tot, la situació salarial dels oficials subalterns dels ajuntaments borbònics era pitjor. No cal dir que llurs homòlegs, en època foral, estigueren més ben remunerats, gràcies sobretot al control que els governs municipals tingueren sobre llurs finances.
Durant el segle XVII el Consell de Cent barceloní tingué un pressupost assignat, per als seus oficials, de 30.000 lliures, a més de 360 lliures en gratificacions. Els obrers rebien 300 lliures anuals, el síndic, també 300; el clavari, 200; l'escrivà, 350; l'advocat fiscal, 200, i els ordinaris 100; el mostassà, 100, i el racional, 75. No tots el oficis estigueren remunerats igual, però foren molts els subalterns que superaren les 100 lliures anuals gràcies a les gratificacions especials. Durant el segle XVIII, però, els sous dels subalterns foren escassos i ni tan sols l'acumulació d'oficis no aportà gaires ingressos, tret del cas dels regidors.
Excepcionalment, a Barcelona, l'escrivà major estava més ben pagat que els regidors, amb 3.747 rals; el comptador de la ciutat cobrava 4.282 rals; el síndic de la ciutat, 3.211 rals; l'ajudant de l'escrivà, 2.579, i l'advocat de la ciutat, 1.655. Porters, macers, pesadors, guardes, escombriaires, fontaners i netejadors tenien sous que no superaven els 1.000 rals. La dependència econòmica respecte a l'intendent i la manca de recursos extraordinaris contribuïren a definir uns salaris minsos, poc atractius i que no pujaren. Amb aquests sous difícilment es pogueren mantenir els membres dels consistoris borbònics catalans durant el segle XVIII.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca sou, n m
- es sueldo
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Guanyar un bon sou.
- Ex.: Gaudir d'un bon sou.
- Ex.: No té rendes: viu exclusivament del seu sou.
<TIC > Telecomunicacions>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de telecomunicacions [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia) (Ciència i Tecnologia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/235/>
Aquesta obra recull com a accepcions d'un sol terme els significats que tenen una mateixa denominació.
Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.
Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'han suprimit del tot o en part algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.
- ca unitat de dades de protocol, n f
- ca PDU, n f sigla
- es unidad de datos de protocolo
- es PDU sigla
- en protocol data unit
- en PDU sigla
<Telecomunicacions > Telemàtica>
Definició
Nota
- La sigla PDU correspon a la denominació anglesa protocol data unit.
<Ciències de la salut>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Vocabulari d'infermeria: Català-castellà-francès-anglès. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat Rovira i Virgili: Universitat de Barcelona, 2005. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 84-95817-10-1
Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca unitat de vigilància intensiva, n f
- ca UVI, n f sigla
- es unidad de vigilancia intensiva, n f
- es UVI, n f sigla
- fr unité de surveillance intensive, n f
- fr USI, n f sigla
- en intensive observation unit, n
- en IOU, n sigla
<Infermeria>
<Ciències de la salut > Immunodeficiències > Sida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; REALITER. Vocabulari multilingüe de la sida [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/134/>
- ca usuari de drogues per via parenteral | usuària de drogues per via parenteral, n m, f
- ca UDVP, n m, f sigla
- es usuario de drogas por vía parenteral | usuaria de drogas por vía parenteral, n m, f
- es UDVP, n m, f sigla
- fr utilisateur de drogues injectables | utilisatrice de drogues injectables, n m, f
- fr utilisateur de drogue par injection | utilitsatrice de drogue par injection, n m, f sin. compl.
- fr utilisateur de drogues par injection | utilisatrice de drogues par injection, n m, f sin. compl.
- fr UDI, n m, f sigla
- gl usuario de drogas por vía parenteral | usuaria de drogas por vía parenteral, n m, f
- gl UDVP, n m, f sigla
- it consumatore di droghe per via endovenosa | consumatrice di droghe per via endovenosa, n m, f
- it tossicodipendente per uso parenterale, n m, f sin. compl.
- pt consumidor de drogas injectáveis por via parentérica | consumidora de drogas injectáveis por via parentérica [PT], n m, f
- pt toxicodependente [PT], n m, f
- pt usuário de drogas por via parenteral | usuária de drogas por via parenteral [BR], n m, f
- ro utilizator de droguri injectabile | utilizatoare de droguri injectabile, n m, f
- en injection drug user
- en parenteral drug user
- en injecting drug user sin. compl.
- en IDU sigla
- en PDU sigla
<Sida > Infecció pel VIH i sida > Epidemiologia>
Definició
<TIC > Telecomunicacions>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de telecomunicacions [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia) (Ciència i Tecnologia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/235/>
Aquesta obra recull com a accepcions d'un sol terme els significats que tenen una mateixa denominació.
Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.
Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'han suprimit del tot o en part algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.
- ca xarxa òptica passiva, n f
- ca PON, n f sigla
- es red óptica pasiva
- es PON sigla
- en passive optic network
- en PON sigla
<Telecomunicacions > Telemàtica>
Definició
Nota
- La sigla PON correspon a la denominació anglesa passive optic network.
