Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "promoure" dins totes les àrees temàtiques

omissió del deure de promoure la persecució de delictes omissió del deure de promoure la persecució de delictes

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  omissió del deure de promoure la persecució de delictes, n f
  • es  omisión del deber de promover la persecución de delitos, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

omissió del deure de promoure la persecució de delictes omissió del deure de promoure la persecució de delictes

<Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  omissió del deure de promoure la persecució de delictes, n f
  • es  omisión del deber de promover la persecución de delitos, n f

<Dret penal>

omissió dels deures d'impedir delictes o de promoure'n la persecució omissió dels deures d'impedir delictes o de promoure'n la persecució

<Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  omissió dels deures d'impedir delictes o de promoure'n la persecució, n f
  • es  omisión del deber de impedir delitos o de promover su persecución

<Dret penal>

Definició
Delicte contra l'Administració de justícia que consisteix a no impedir deliberadament la comissió d'un delicte contra les persones o a no acudir a l'autoritat perquè impedeixi un delicte tot i poder-ho fer.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • El deure d'impedir delictes recau sobre tota persona que, amb la seva intervenció immediata i sense que hi hagi risc propi o de tercers, pugui impedir determinats delictes aliens. Els delictes que s'han d'impedir són els que afecten la vida de les persones, llur integritat o salut, llibertat o llibertat sexual. No hi ha el deure genèric juridicopenal d'impedir delictes diferents d'aquests.
    Aquesta previsió legislativa existeix en el dret de l'Estat espanyol des del 1951, any en què es va tipificar com a delicte l'omissió de la intervenció per a impedir determinats delictes. El 1978, en el marc d'una legislació més àmplia en matèria de terrorisme, es va afegir al tipus un segon paràgraf que sancionava l'omissió de posar en coneixement de l'autoritat els delictes de terrorisme. Aquest segon paràgraf es troba en l'actual article 450.2 del Codi penal (CP), la redacció del qual supera els dubtes interpretatius que generava l'antiga versió; el text actual fa referència expressa només als delictes evitables (sobre l'anterior text legal, es pot consultar la Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 19.5.1997, ponent: Martín Pallín, que manté la condemna per l'omissió de denúncia d'un delicte ja comès). En aquest sentit, constitueix delicte tant el fet de no impedir com el fet de no acudir a l'autoritat o als seus agents perquè impedeixin algun dels delictes mencionats: s'ha de tractar d'una denúncia que pugui impedir el delicte (STS del 4.2.1999, ponent: Martínez Arrieta).
    Per bé que forma part del títol dels delictes contra l'Administració de justícia, la doctrina discrepa sobre quin és el bé jurídic protegit: la mateixa Administració de justícia, els béns afectats pel delicte que cal impedir o la solidaritat humana (STS del 3.3.1992 i del 4.3.1992, ponent: Díaz Palos; del 4.5.1992, ponent: De Vega Ruiz, i del 4.2.1999, ponent: Martínez Arrieta). Sembla que s'imposen les raons de solidaritat intersubjectiva, que són les que comporten la tipificació com a delicte de la infracció d'aquest deure. No obstant això, en altres ordenaments aquest delicte d'omissió fa referència, a més dels béns personals, a delictes contra béns jurídics supraindividuals (la traïció, per exemple).
    Aquest delicte només s'aplica a fets que poden ser evitats (que s'estan cometent o es cometran) i a delictes ja comesos. En aquest últim cas, el CP només regula l'omissió qualificada (art. 408 CP) dels funcionaris que no persegueixen o promouen la persecució de delictes comesos (STS del 30.10.1992, ponent: García Miguel). Més enllà d'aquest delicte, l'omissió de denúncia per a subjectes comuns només pot donar lloc a una infracció definida en els articles 259 i següents de la Llei d'enjudiciament criminal i sancionada amb multes insignificants. Pel que fa al delicte dels funcionaris que ometen la prestació d'auxili (art. 412 CP), una part de la doctrina proposa considerar que hi ha un concurs ideal i intenta salvar l'antinòmia que comporta el fet que els funcionaris siguin sancionats amb una pena menor (art. 412 CP) que els particulars (art. 450 CP). Aquest delicte té una relació d'especialitat amb el delicte d'omissió del deure de socors. Segons la doctrina, l'omissió del deure d'impedir delictes és un delicte d'omissió pura (art. 450 CP) que consisteix en la mera infracció del deure d'impedir delictes que afecten béns jurídics personalíssims de tercers. Per tant, no és possible la imputació al qui omet el delicte comès per tercers i no és correcta la consideració d'aquest delicte com una forma de cooperació en la comissió per omissió (STS del 15.4.1997, ponent: Soto Nieto, i del 6.10.1995, ponent: De Vega Ruiz). No obstant això, l'omitent es pot considerar subsidiari, si no hi ha sanció com a intervinent en el delicte que s'ha d'evitar (STS del 3.3.1992, ponent: Díaz Palos; del 4.3.1992, ponent: Díaz Palos, i del 26.6.1990, ponent: García Ancos).
    El subjecte obligat a intervenir és tota persona que pugui intervenir immediatament. No és un delicte especial. Quan la intervenció comporti risc propi o aliè, no hi ha el deure d'intervenir, atès que en cas de risc la intervenció no és una conducta exigible. Encara que la redacció del precepte no impedeix interpretar que hi pot haver un deure d'impedir faltes, aquesta interpretació no resulta proporcionada; passa el mateix en cas de delictes imprudents. No és necessària la culpabilitat dels autors del delicte que cal impedir, i el fet de desconèixer els detalls sobre el delicte no evita que sorgeixi el deure d'impedir-lo. Finalment, quant a la pena, si el delicte no impedit és contra la vida, la pena del qui omet és de presó de sis mesos a dos anys, i si no és contra la vida, la pena és de multa de sis a vint-i-quatre mesos. La pena del delicte no impedit opera com a límit i no es pot superar la pena fixada per al delicte concert; en cas de superar-se, es rebaixa la pena del delicte d'omissió i es fixa en grau inferior a la pena del delicte.