Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "religi��s" dins totes les àrees temàtiques
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca confessió religiosa, n f
- es confesión religiosa
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
En l'ordenament jurídic espanyol es parla d'esglésies i confessions religioses, fins i tot de comunitats religioses, per a referir-se al subjecte col·lectiu per excel·lència del dret eclesiàstic. Amb aquests termes, que gairebé podríem considerar sinònims en el context jurídic, tal com es desprèn de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR), s'al·ludeix a les entitats de naturalesa religiosa que tenen una finalitat religiosa i una activitat de culte que les determina. Es tracta d'entitats religioses inscrites en el Registre d'Entitats Religioses del Ministeri de Justícia i, per tant, amb personalitat jurídica, ja que les que no hi estan inscrites en realitat no existeixen per al dret eclesiàstic de l'Estat i únicament els és aplicable el dret comú d'associacions, encara que sempre, com qualsevol altre grup o comunitat, tenen el dret de poder ser inscrites en el Registre d'Entitats Religioses.
Pel que fa al fet de per què l'òrgan legislador utilitza termes diferents, sembla que és a causa de la gran diversitat d'estructures organitzatives que ofereixen les confessions en general, de manera que cal parlar tant dels grups d'origen cristià, que se solen denominar esglésies, com dels grups jueus o musulmans, que normalment formen comunitats, com d'altres grups religiosos no emmarcables en les categories esmentades.
Respecte de la dotació de personalitat jurídica a les entitats religioses, perquè puguin ser considerades jurídicament confessió religiosa, com se sap, l'Estat podria haver optat per diversos procediments tècnics: el reenviament material o formal, el reconeixement d'efectes civils o la constitució en l'ordenament de l'Estat d'associacions culturals civils. Tanmateix, en règims de cooperació, la fórmula escollida generalment com a mecanisme per a atorgar rellevància civil als ens esmentats és el reconeixement de personalitat civil, ja que confereix més certesa i seguretat jurídiques. D'aquesta manera, poden desenvolupar plenament llur existència i activitat en l'ordenament estatal, sense que minvi llur identitat religiosa. El reconeixement civil esmentat potser no té naturalesa constitutiva en l'ordre confessional, en el qual ja pot existir, però sí en l'ordre civil, és a dir, li dona qualitat de persona jurídica en l'ordenament de l'Estat. Per tant, el reconeixement està íntimament lligat a l'adquisició de la personalitat jurídica civil, que s'obté amb la inscripció en el Registre d'Entitats Religioses del Ministeri de Justícia. L'article 5 de la LOLR disposa que les esglésies, confessions i comunitats religioses tenen personalitat jurídica una vegada inscrites en el registre públic corresponent, que es crea, a aquest efecte, en el Ministeri de Justícia. Es refereix al Registre d'Entitats Religioses. La inscripció es practica per mitjà de sol·licitud, acompanyada de document fefaent en el qual constin la seva fundació o l'establiment a l'Estat espanyol, l'expressió dels objectius religiosos, la denominació i altres dades d'identificació, el règim de funcionament i els òrgans representatius, amb expressió de les facultats i dels requisits per a la designació vàlida. Es tracta, doncs, d'una inscripció de caràcter facultatiu.
La normativa que cal atendre en particular és el Reial decret 142/1981, del 9 de gener, sobre organització i funcionament del Registre d'Entitats Religioses. I sobre això, l'article 4.2 disposa que la inscripció només es pot denegar quan no s'acreditin degudament els requisits a què es refereix l'article 3 (denominació, domicili, objectius religiosos, règim de funcionament i organismes representatius).
El requisit dels objectius religiosos és el més polèmic, ja que el control que l'Administració exerceix sobre això ha provocat moltes crítiques. Concretament, es tracta de la discussió sobre si aquest control ha de ser de fons o exclusivament de forma; respecte d'aquesta qüestió, la doctrina, avui dia, es decanta majoritàriament per aquesta segona opció. S'ha de reconèixer, però, que ni tan sols la jurisprudència no ha estat unànime en aquest sentit. Així, per exemple, en la Sentència del Tribunal Suprem del 14.6.1996, seguint igualment la doctrina establerta per la de l'1 de març de 1994, s'afirma que «la inscripció ha d'anar precedida d'una funció qualificadora que garanteixi no solament els requisits formals, sinó també el compliment dels que concerneixin el contingut real, material o de fons de l'entitat sol·licitant, i d'entre aquests, els que garanteixin la realitat que els objectius que s'expressen en la sol·licitud han de respectar «els límits establerts en l'article 3 de la Llei 7/1980 en l'exercici dels drets dimanants de la llibertat religiosa», límits que són definits en el precepte com «la salvaguarda de la seguretat, de la salut i de la moral pública». Per això ha de concloure, en aquest punt, que per a resoldre sobre la inscripció [...] l'autoritat administrativa pot entrar en consideracions de fons».
No obstant això, el Tribunal Constitucional rebutja aquesta interpretació que permet l'examen de fons en la Sentència 46/2001, del 15 de febrer, que precisament declara nul·la la sentència anterior, entre altres resolucions. En el fonament de dret vuitè s'exposa expressament que l'Estat no està habilitat «per a dur a terme una activitat de control de la legitimitat de les creences religioses de les entitats o comunitats religioses, o sobre llurs modalitats d'expressió, sinó tan sols per a comprovar, de la qual cosa emana un acte de mera constatació, i no pas de qualificació, que l'entitat sol·licitant no és cap de les excloses per l'article 3.2 de la LOLR, i que les activitats o conductes que es duen a terme per a llur pràctica no atempten contra el dret dels altres a l'exercici de llurs llibertats i drets fonamentals, ni són contràries a la seguretat, a la salut o a la moralitat públiques, com a elements en què es concreta l'ordre públic protegit per la llei en una societat democràtica a què es refereix l'article 16.1 de la CE. [...] Mitjançant aquesta activitat de constatació, l'Administració responsable de l'instrument esmentat no es mou en un àmbit de discrecionalitat que l'apoderi amb un cert marge d'apreciació per a acordar o no la inscripció sol·licitada, sinó que la seva actuació en aquest extrem no es pot sinó qualificar de reglada, i així ho corrobora l'article 4.2 del Reglament, pel qual es regula l'organització i el funcionament del Registre». Així mateix, en el fonament de dret desè s'insisteix «que l'Administració no s'ha d'arrogar la funció de jutjar el component religiós de les entitats sol·licitants de l'accés al Registre, sinó que s'ha de limitar a constatar que, atesos llurs estatuts i objectius, no són entitats de les excloses per l'article 3.2 de la LOLR». Una vegada inscrites, les esglésies, les confessions i les comunitats religioses tenen plena autonomia i poden establir llurs normes d'organització, règim intern i règim de personal, d'acord amb l'article 6.1 de la LOLR. Això significa que tenen capacitat per a autonormativitzar-se, cosa que significa reconèixer-los autonomia per a determinar la pròpia ideologia i, consegüentment, els principis jurídics pels quals es regeixen, sens perjudici que l'article 5.2 de la LOLR els exigeixi que tinguin delimitats els objectius i la naturalesa religiosa.
També tenen capacitat per a determinar llurs normes d'organització, encara que no sigui plenament democràtica, i fins i tot el propi règim intern, que pot ser un codi ampli i estructurat, com passa en l'Església catòlica, que té el Codi de dret canònic, o meres normes a les quals es negui la juridicitat. Igualment, poden establir llur règim personal, referit a les relacions amb llurs socis, quan duguin a terme activitats per a l'entitat religiosa.
En aquestes normes, així com en les que regulin les institucions creades per les confessions per dur a terme llurs finalitats, s'hi poden incloure clàusules de salvaguarda de llur identitat religiosa i caràcter, així com del respecte a causa de llurs creences, sens perjudici del respecte dels drets i les llibertats reconeguts per la Constitució, i d'una manera especial dels de llibertat, igualtat i no-discriminació. L'article 6, així mateix, disposa que una confessió religiosa, fent ús de la pròpia autonomia, pot crear i fomentar associacions, fundacions o institucions en general, per a dur a terme els seus objectius.
És un fet que les confessions consideren fonamental per al propi desenvolupament i llur existència poder constituir entitats religioses menors per a assolir llurs finalitats religioses, ja siguin culturals, assistencials o d'estudi. Aquests ens estan sotmesos a l'entitat major que els va crear, han de participar en els seus objectius religiosos i tenen naturalesa religiosa, ja que en cas contrari s'haurien de sotmetre al dret comú. Aquest règim d'autonomia implica, a més, reconèixer l'església, la confessió o la comunitat religiosa corresponent com a ple titular de la llibertat religiosa. Alhora, això li representa ser titular d'un seguit de drets derivats, com ara poder optar a subscriure un acord de cooperació amb l'Estat si compleix els requisits establerts legalment; que pugui ser escoltada a l'efecte de designació de representants de les confessions en la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa; que pugui prestar assistència religiosa en centres públics; que els seus fidels puguin prestar consentiment matrimonial en la forma religiosa establerta, etc.
De tot el que s'ha exposat se'n pot extreure una altra conclusió: l'ordenament jurídic espanyol distingeix entre diferents tipus de confessions religioses inscrites i amb personalitat jurídica. Totes són titulars del dret de llibertat religiosa i gaudeixen del règim jurídic especial d'autonomia, regulat bàsicament en la LOLR.
No obstant això, cal diferenciar les que no tenen relacions de cooperació amb l'Estat de les que sí que en tenen. Perquè les esglésies o confessions religioses puguin firmar un acord de cooperació amb l'Estat cal que, a més d'estar inscrites en el Registre d'Entitats Religioses, hagin assolit un arrelament notori a l'Estat espanyol, per l'àmbit i el nombre de creients. Els acords s'aproven per llei de Corts Generals (art. 7 LOLR) i comporten determinades especialitats en el règim jurídic de les confessions i entitats religioses corresponents.
Així ha passat amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya, que representa la confessió evangelista; la Federació d'Entitats Israelites d'Espanya, que representa la comunitat jueva, i la Comissió Islàmica d'Espanya, que representa la confessió islàmica, les quals mantenen acords amb l'Estat aprovats per les lleis 24, 25 i 26, respectivament, del 10 de novembre de 1992. D'altra banda, l'Església catòlica gaudeix d'un règim especial especificat en els acords de naturalesa internacional signats per la Santa Seu i l'Estat espanyol el 28 de juliol de 1976 i el 4 de desembre de 1979, i que plantegen algunes especificitats, com ara la inscripció innecessària de la confessió catòlica en el Registre d'Entitats Religioses per a obtenir personalitat jurídica, ja que la Santa Seu gaudeix de personalitat jurídica internacional.
Així mateix, algunes de les entitats de l'Església catòlica tampoc no necessiten inscriure's en el Registre per a gaudir de personalitat jurídica civil, i sobre això es produeix un reenviament formal a les normes del dret canònic, com en matèria de capacitat d'obrar dels instituts religiosos catòlics i altres exemples de l'especialitat del règim jurídic de l'Església catòlica i de la seva posició jurídica en l'ordenament estatal. - V. t.: associació religiosa n f
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca congregació religiosa, n f
- es congregación religiosa, n f
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca congregació religiosa, n f
- es congregación religiosa
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Ciències de la religió>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca creativitat religiosa, n f
<Religions > Ciències de la religió>
Definició
Nota
- El concepte de creativitat religiosa és propi de les ciències de les religions, especialment de l'antropologia de la religió, la psicologia de la religió i la sociologia de la religió. Segons aquest concepte, no cal limitar-se a repetir i a reinterpretar, de manera que, si escau, es pot generar i oferir noves formes d'experiència i d'organització religiosa i espiritual a partir de l'estudi i la recerca sistemàtics i independentment de la vinculació personal confessional. Aquest nou enfocament s'ha reforçat pels nous desplaçaments que el fet religiós està vivint, per l'afirmació de l'opcionalitat irreversible del fet religiós (Charles Taylor), la despatrimonialització i liberalització progressiva del fet religiós provocada fonamentalment pel creixent pluralisme cultural i religiós, i per l'afirmació que les tradicions religioses són processos vius i que l'espiritualitat no és primordialment descriptiva sinó transformativa; asseveració feta per alguns investigadors importants vinculats a la psicologia humanista i transpersonal i al Californian Institute of Integral Studies.
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca delicte contra els sentiments religiosos, n m
- es delito contra los sentimientos religiosos, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte contra els sentiments religiosos, n m
- es delito contra los sentimientos religiosos, n m
<Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts, n m
- es delito contra la libertad de conciencia, los sentimientos religiosos y el respeto a los difuntos
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
La secció segona del capítol IV del títol XXI del llibre II del Codi penal s'ocupa dels delictes contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts en el marc dels delictes relatius a l'exercici dels drets fonamentals i llibertats públiques i al deure de compliment de la prestació social substitutòria. En aquesta secció es regulen delictes que afecten (en més o menys grau) la llibertat religiosa i de culte, consagrada com a dret fonamental per l'article 16.1 de la Constitució espanyola (CE) en aquests termes: «es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats, sense més limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei».
A més, el tercer apartat de l'esmentat article de la CE estableix el principi d'aconfessionalitat de l'Estat en afirmar que «cap confessió no té caràcter estatal». De la lectura d'aquests preceptes constitucionals i de la Llei orgànica de llibertat religiosa, se'n desprèn que cal protegir la llibertat religiosa en un estat democràtic, ja que es tracta d'una manifestació de la llibertat més general i que, en cap cas, aquesta protecció no es pot dur a terme amb preferències per cap religió en particular. Malgrat això, el cert és que en aquesta secció s'hi engloben objectes de protecció considerablement heterogenis. Pel que fa al tipus legal, en primer lloc, l'article 522 tipifica com a delicte autònom un delicte contra la llibertat de les persones en establir que «Incorren en la pena de multa de quatre a deu mesos: 1r. Els qui mitjançant violència, intimidació, força o qualsevol altre constrenyiment il·legítim impedeixin un membre o uns membres d'una confessió religiosa practicar els actes propis de les creences que professen, o assistir-hi. 2n. Els qui pels mateixos mitjans forcin a altri a practicar actes de culte o ritus o a assistir-hi, o a realitzar actes reveladors de professar o no professar una religió, o a mudar la que professen».
En segon lloc, l'article 523 castiga, genèricament, la pertorbació d'actes religiosos, com a manifestació de la llibertat de culte: «el qui, amb violència, amenaça, aldarull o vies de fet, impedeixi, interrompi o pertorbi els actes, les funcions, les cerimònies o les manifestacions de les confessions religioses inscrites en el corresponent registre públic del Ministeri de Justícia i Interior, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a sis anys, si el fet s'ha comès en un lloc destinat al culte, i amb la de multa de quatre a deu mesos si es realitza en qualsevol altre lloc».
En canvi, els articles 524 i 525 tenen per objecte de protecció no ja la llibertat, sinó els sentiments religiosos en el sentit de respecte a l'exercici del dret a l'activitat religiosa pels altres. Concretament, l'article 524 castiga «el qui en un temple, un lloc destinat al culte o en cerimònies religioses, executi actes de profanació en ofensa dels sentiments religiosos legalment tutelats ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o una multa de dotze a vint-i-quatre mesos», i l'article 525 castiga amb la pena de multa de vuit a dotze mesos «els qui, per tal d'ofendre els sentiments dels membres d'una confessió religiosa, facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol mena de document, escarni de llurs dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin, també públicament, els qui els professen o practiquen». El segon apartat d'aquest article estén les mateixes penes «als qui facin públicament escarni, de paraula o per escrit, de qui no professin cap religió o creença».
Finalment, l'article 526 castiga una conducta difícilment subsumible sota la tutela dels sentiments religiosos i el mereixement de pena de la qual és, igualment, més que dubtós: «el qui violi i falti al respecte que es deu a la memòria dels morts, els sepulcres o les sepultures, profani un cadàver o les seves cendres o, amb ànim d'ultratge, destrueixi, alteri o danyi les urnes funeràries, els panteons, les làpides o els nínxols, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a cinc mesos o una multa de sis a deu mesos».
<Ciències de la salut > Salut mental. Psiquiatria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de psiquiatria [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/21/>
- ca deliri religiós, n m
- ca deliri místic, n m sin. compl.
- es delirio místico, n m
- es delirio religioso, n m
- fr délire mystique, n m
- fr délire religieux, n m
- en mystical delusion, n
- en religious delusion, n
- de religiöser Wahn, n m
<Psiquiatria > Funcionalisme psíquic: conceptes generals i alteracions patològiques>
Definició
Nota
- En el deliri religiós l'individu es creu un déu o un elegit amb poders i responsabilitats messiàniques.
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca discriminació religiosa, n f
- es discriminación religiosa, n f
<Dret constitucional>
<Ciències socials > Educació>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'educació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/132>
- ca educació religiosa, n f
- es educación religiosa
- fr éducation religieuse
- en religious education
<Educació > Pedagogia general > Filosofia de l'educació>
