Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de gestió ambiental [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/218/>

ca índex de perillositat, n m
es índice de peligrosidad

<Gestió ambiental > Política > Vectors > Residus > Mostreig i anàlisi>

Definició

Paràmetre que associa un grau de perillositat baixa, mitjana o alta a un residu especial, segons criteris tècnics de composició o de comportament.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de gestió ambiental [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/218/>

ca índex de perillositat, n m
es índice de peligrosidad

<Gestió ambiental > Política > Vectors > Residus > Mostreig i anàlisi>

Definició

Paràmetre que associa un grau de perillositat baixa, mitjana o alta a un residu especial, segons criteris tècnics de composició o de comportament.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari d'enginyeria civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/240/>
Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.

Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'ha suprimit part d'algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.

ca índex de perillositat, n m
ca índex d'accidentalitat, n m sin. compl.
es índice de accidentalidad
es índice de peligrosidad
en accident rate

<Enginyeria civil > Enginyeria del transport>

Definició

Índex que reflecteix l'accidentalitat amb víctimes d'un tram de carretera o de carrer o bé d'una intersecció o d'una rotonda.

En trams es defineix com el nombre de víctimes que es produeixen per cada cent milions de vehicles per quilòmetres recorreguts en el tram. En interseccions o en rotondes es defineix com el nombre de víctimes que es produeixen per cada cent milions de vehicles que passen per la intersecció o per la rotonda.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acord Estat - confessió religiosa, n m
es acuerdo Estado - confesión religiosa

Definició

Acord que s'estableix entre l'Estat i una confessió religiosa.

Nota

Àmbit: Internacional
Els acords de l'Estat amb les confessions religioses constitueixen la font pactista més característica del dret eclesiàstic. Cal distingir entre els acords concordats amb l'Església catòlica i els acords amb altres confessions. Els acords concordataris són convencions bilaterals de dret públic extern, és a dir, són acords que tenen efectes en un àmbit jurídic diferent del dels ordenaments jurídics de l'Estat i de l'Església respectius, i per tant, cal aplicar-hi el dret internacional. Els acords amb altres confessions religioses són lleis estatals internes amb una negociació prèvia, i també cal aplicar-hi el dret internacional.
El concordat, originàriament, respon a causes polítiques més que no pas a causes jurídiques o religioses. Durant l'edat mitjana no es pot parlar pròpiament de concordats, atès que no hi ha una consciència clara de la dualitat de societats i ordenaments jurídics estatal i eclesial. En els segles XII al XV sorgeixen els concordats, ja que aleshores s'inicia el desvetllament d'aquesta dualitat. En el segle XII acaba la lluita de les investidures amb l'anomenat Concordat de Worms (1122), entre el papa Calixt II i l'emperador Enric V d'Alemanya, i hom el considera el primer.
A la fi d'aquest període, al segle XV, els concordats són elements importants de dret positiu per als diversos territoris que van adquirint una fesomia nacional. D'aquesta manera, a Constança, Martí V i els pares del concili celebrat a aquesta ciutat el 1418 van acordar els que han estat anomenats Concordats de les nacions amb Castella, França, Alemanya i Anglaterra, en els quals apareix, per primera vegada, el nom de concordat: capitula concordata.
Durant l'edat moderna, als segles XV i XVI, calia desenvolupar en nous concordats els de Constança del 1418. En el segle XVIII, els concordats són un dic davant el jurisdiccionalisme de les Corts borbòniques. A aquesta etapa pertany el celebrat a Espanya el 1753, entre Benet XIV i Ferran VII.
Durant l'edat contemporània, a la primera meitat del segle XIX, van destacar els concordats derivats de la Revolució Francesa. Destaca el Concordat napoleònic del 1801 entre Pius VII i Napoleó I, que va subsistir fins al 1906 i que va evitar l'amenaça de cisma i va establir les bases de restauració de l'Església a França. Després de les pertorbacions napoleòniques se'n van celebrar diversos, com ara els de Baviera (1817), Nàpols (1818), Prússia (1821) o Bèlgica (1827).
Durant la segona meitat del segle XIX, augmenta el fervor concordatari amb els pontificats de Pius IX i Lleó XIII. Destaquen els d'Espanya, el 1851, amb Isabel II, i el d'Àustria, el 1855. Més tard es va celebrar el de Colòmbia (1887, completat el 1892), en el marc de les noves nacions de l'Amèrica espanyola, que va ser el que va inspirar la redacció de la base tercera del Codi civil espanyol.
El segle XX obre una nova era concordatària amb l'etapa posterior a la Primera Guerra Mundial (1914-1919), comparable amb la que va succeir a la Revolució Francesa. En aquest cas, van ser els canvis territorials derivats de la Pau de Versalles. L'al·locució de Benet XV In hac quidem, durant el consistori del 21 del novembre de 1921, incitava els estats que havien patit grans canvis a celebrar els acords amb la Santa Seu. Van destacar els celebrats amb Baviera (1924), Prússia (1929), Badem (1932), Àustria (1933), Reich germànic (1933), però, sobretot, el més important va ser el celebrat amb Itàlia l'11 de febrer de 1929, els anomenats Pactes del Laterà, que comprenen un tractat, un concordat i un acord econòmic.
Durant l'etapa posterior a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), es denuncien i cessen la major part dels concordats celebrats durant la primera postguerra a causa del triomf del socialisme a gran part dels països d'Europa. Se celebren nombrosos convenis parcials i també acords que pretenen establir uns principis de convivència entre l'Església i l'Estat, amb països confessionals no catòlics i amb països socialistes (Hongria, 1964; Polònia, 1950; Iugoslàvia, 1966). També es van subscriure concordats amb països tradicionalment catòlics, com ara Portugal (1940) i Espanya (1953), o el de la República Dominicana (1954). Després de la celebració del Concili II del Vaticà, destaquen els acords celebrats amb l'Espanya democràtica (un, el 1976, i quatre, el 1979) i el celebrat amb Itàlia el 18 de febrer de 1984, d'acord amb la constitució del 1947.
La possibilitat de dur a terme acords amb altres confessions diferents de la catòlica es va materialitzar en primer lloc a Alemanya i, posteriorment, a Itàlia. Actualment, a conseqüència del principi de cooperació establert per l'article 16.3 de la Constitució espanyola (CE), que, posteriorment, va ser desenvolupat per l'article 7 de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR) del 1980; també a l'Estat espanyol hi ha la possibilitat de celebrar acords amb altres confessions religioses que no siguin l'Església catòlica.
La CE eleva a categoria constitucional l'existència de relacions entre les confessions religioses i els poders públics de l'Estat i defineix la naturalesa d'aquestes relacions mitjançant el concepte de cooperació. El concepte de cooperació no significa la unió entre les confessions religioses i l'Estat amb el fi de la prossecució comuna de finalitats religioses, sinó que el terme cooperació establert per l'article 16.3 de la CE s'utilitza per a indicar que el sistema eclesiàstic no té res a veure amb els sistemes d'unió entre esglésies i Estat, ni amb els sistemes de separació absoluta entre l'Estat i les confessions religioses. El que es vol dir amb el terme cooperació és la comuna entesa, bilateral o plurilateral, com a principi informador de les relacions entre l'Estat i les confessions, però en cap moment no s'està constitucionalitzant cap manera concreta o modalitat definida per a l'entesa comuna de cooperació.
L'esment explícit que es fa de l'Església catòlica en l'article 16.3 de la CE no significa que l'Estat espanyol hagi de mantenir relacions de cooperació obligatòriament amb l'Església catòlica i que, per contra, li és facultatiu tenir-les amb les altres confessions religioses que són esmentades, genèricament, en el mateix precepte legal. Sí que cal tenir en compte, però, que en aquest esment especial de l'Església catòlica hi ha la clau perquè, pel fet que les altres confessions hi apareixen esmentades totes genèricament, a l'hora d'establir els acords o convenis amb l'Estat s'hauran de sotmetre als criteris de valoració de l'article 7 de la LOLR. És a dir, s'hauran de sotmetre a la prova que, pel seu àmbit i nombre de creients, gaudeixen, a més, del fet d'estar inscrites com a confessions de notori arrelament.
Per contra, l'Església catòlica supleix, en ser esmentada en la CE, la necessitat de provar, arran de l'article 7, el seu notori arrelament, ja que amb el nom propi prou reconegut constitucionalment que té seria una contradicció jurídica que necessités provar, no tant un arrelament constitucional, sinó un simple arrelament que li fos exigit per una llei de categoria inferior.
Tres lleis del 10 de novembre de 1992 van promulgar sengles acords entre l'Estat espanyol amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya (FEREDE), amb la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya (FCIE) i amb la Comissió Islàmica d'Espanya (CIE).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca assistència religiosa, n f
es asistencia religiosa, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca assistència religiosa, n f
es asistencia religiosa

Definició

Intervenció directa o indirecta que duen a terme els poders públics o els particulars que no són confessions religioses i que no tenen un interès principal en l'activitat religiosa, per tal de facilitar a les persones la satisfacció de llurs interessos espirituals.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Per a ser considerada assistència religiosa en sentit propi, cal que l'activitat pública vagi adreçada a garantir que els individus sotmesos a serioses limitacions imposades pels poders públics puguin exercir el dret de llibertat religiosa (de manera fideista o no fideista). Es tracta d'un dret fonamental de prestació que l'Estat ha d'assegurar a tothom (nacionals o no, pel fet que la llibertat religiosa és un dret fonamental, i també un dret humà).
Quan es parla d'assistència religiosa en sentit impropi, hom pensa en aquella figura a la qual manca algun dels elements que la constitueixen, i roman un mer dret de creació legal, si s'escau; en aquests casos, tot i que l'Estat no està plenament obligat a fer-ho, com més elements tingui la situació de l'assistència religiosa, més sistemes d'assistència impròpia s'han d'anar incorporant a la legislació, i encara més si els poders públics són els causants directes de les limitacions que pateix el particular en l'exercici de la seva llibertat religiosa.
En la figura de l'assistència religiosa es combinen dos elements acumulatius: el caràcter del centre i la situació d'internament especial. Respecte del caràcter del centre, cal dir que és irrellevant que el centre sigui públic o privat, el que importa és que la dedicació principal sigui una activitat profana, per més que, per a alguna circumstància especial, ofereix prestacions culturals a una o més confessions religioses; si l'oferent és una entitat pública, es tracta d'una garantia positiva preceptiva per a l'Estat (assistència religiosa en sentit propi), identificada per un facere; si l'oferent és una entitat privada, en canvi, es poden donar dues situacions diferents: o que l'activitat profana a la qual es dedica sigui estrictament privada, on l'Estat no té cap obligació i on, si es presta l'assistència religiosa, és per desig del titular (assistència religiosa particular), o que l'activitat profana sigui en compliment d'un servei públic, on sí que queda justificada la intervenció estatal, sigui per mitjà de la interposició de requisits normatius, sigui mitjançant l'instrument que regula la gestió pública indirecta (assistència religiosa en sentit propi i, per tant, dret fonamental més o menys exigible segons les circumstàncies).
La situació d'internament especial és, per a molts autors, la «situació de subjecció especial », i implica una relació vertical en què l'individu depèn necessàriament de l'Estat; però és preferible parlar de situacions d'internament especial, o potser de situacions de mobilitat real difícil, en què el subjecte té un grau més alt de dificultat que els seus conciutadans per a exercir la llibertat religiosa. I, en aquest cas, és essencial determinar qui és el responsable de la dificultat: si l'internament especial és lliure i voluntàriament triat pel particular, l'Estat no té res a proveir, però si és aquest el qui directament o indirecta provoca per mitjà de les normes la minva de la llibertat circulatòria, sí que està cridat o a fixar els criteris que puguin solucionar la desigualtat (en centres privats) o a procurar els sistemes efectius que instaurin l'assistència religiosa (en centres públics).
La prestació de l'assistència religiosa té com a titulars actius els poders públics, com a subjectes obligats a dur a terme l'activitat promocional, tot i que no són ells els qui la presten directament sinó que només la fan possible mitjançant l'eliminació dels obstacles existents; els titulars passius són els subjectes individuals que estan en una situació de dependència, subjecció o dificultat, a qui es destina la prestació de què es beneficiaran. Els instruments de l'activitat són les confessions religioses per mitjà de llurs ministres del culte, que es converteixen en instruments mediats, tot i que no presten l'assistència religiosa a títol personal ni en exercici d'un dret propi, sinó com a delegats de les seves confessions religioses.
Finalment, trobem una figura molt poc corrent, la dels subjectes no religiosos, o que han pres una actitud no fideista davant el fet religiós i que poden reclamar el servei assistencial si es donen les mateixes circumstàncies particulars que en els casos similars als que van prendre actituds positives (per exemple, l'assistència religiosa als tanatoris en casos de funerals laics). L'assistència religiosa es pot organitzar per mitjà de diferents models, en funció de la necessitat i de les característiques de cada situació. Aquests models es poden classificar en:
1. MODEL D'INTEGRACIÓ. L'Estat estableix la infraestructura personal i material perquè una o més confessions religioses prestin l'assistència religiosa. Els poders públics assumeixen tant l'obligació jurídica de fer-la efectiva com la prestació directa (el cost econòmic dels mitjans i del personal que l'hagi de dur a terme), perquè es parteix de la consideració de l'assistència religiosa com un servei públic. Hi ha dues variants del model: el model integrador pur o absolut, en què els ministres de culte esdevenen funcionaris de l'Estat, que és el qui de vegades crea per si mateix els serveis religiosos d'una determinada confessió, o el qui estableix, tant les funcions com el contingut que han de tenir, i el model integrador suau o moderat, en què l'ordenació pública es redueix a una certa coordinació dels mitjans i recursos, sense entrar a establir els continguts propis de l'assistència prestada per la confessió. La vinculació jurídica entre l'Estat i el ministre de culte és contractual.
2. MODEL DE CONCERTACIÓ. L'assistència religiosa s'estableix mitjançant convenis entre l'Estat i la confessió, en què es fixen les aportacions personals, materials i locals que s'han d'oferir, o que ha de suportar cada interlocutor. El concert es pot fonamentar en un acord de cooperació previ, o en un acord marc general, que homogeneïtzi els convenis particulars, o no (no és imprescindible; és possible que se signin directament acords parcials per anar solucionant els problemes puntuals a mesura que vagin sorgint). És un sistema compatible amb tots els altres models, tot i que a la pràctica se sol dur a terme de dues maneres diferents: el model de concertació directa, on el concert és directament aplicable, sense necessitat d'una activitat jurídica ulterior, i el model de concertació indirecta, que perquè es pugui fer efectiva l'assistència religiosa necessita una activitat jurídica posterior; el pacte només estableix les bases de com organitzar el sistema, però no ho fa realment efectiu.
3. MODEL DE LLIURE ACCÉS. També conegut per sistema de lliure entrada, consisteix a permetre als ministres de culte d'una confessió determinada, o de totes les legalment constituïdes, accedir quan vulguin al centre d'internament especial, marcant-los algunes condicions que garanteixin l'ordre i la seguretat interiors, i que -lògicament- depenen del tipus de centre de què es tracti i del motiu que provoca l'absència o la manca de llibertat de circulació. Les relacions del ministre de culte amb el centre s'acaben aquí, és a dir, que hom només l'autoritza a entrar lliurement per tal d'atendre les necessitats espirituals dels fidels si aquests ho han sol·licitat prèviament a la direcció.4. MODEL DE LLIURE SORTIDA. Es disposa que els interns puguin acudir, quan ho desitgin (o quan compleixin certs requisits o es donin determinades circumstàncies), a satisfer llurs necessitats espirituals fora del centre on són internats; normalment, només se'ls exigeix una sol·licitud prèvia a la direcció de la institució.
L'assistència religiosa és una figura tradicionalment aplicada a l'Estat espanyol en diferents àmbits, com són l'exèrcit, on apareix per primer cop, els centres penitenciaris, els centres hospitalaris, els centres benèfics i d'assistència social, els centres educatius i els tanatoris. En tots aquests indrets, ja siguin de titularitat pública o privada, es gestionen serveis públics de manera directa o indirecta. També s'ha prestat servei assistencial en altres esdeveniments puntuals o en llocs on les circumstàncies ho han fet aconsellable, tot i que no sempre es tracta de situacions d'autèntic internament sinó de més dificultat d'accés a la llibertat religiosa que per a la resta de la ciutadania (com són les grans concentracions de treballadors o els esdeveniments esportius d'una rellevància especial com van ser els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca associació religiosa, n f
ca entitat associativa religiosa, n f sin. compl.
es asociación religiosa
es asociativa religiosa

Definició

Congregació de fidels reunits sota una advocació religiosa.

Nota

Àmbit: Inespecífic
En un sentit molt general, aquest terme pot fer referència a una confessió religiosa, com a comunitat de persones unides per un cos doctrinal diferenciat, amb un culte propi i un sistema ètic que dona resposta, dins la societat, a l'actuació moral dels membres que el componen. O, com també refereix l'Acord de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, sobre el procediment per a la inscripció d'associacions i fundacions al Registre d'Entitats Religioses, del 13 de juliol de 1984, poden ser associacions religioses: capítols, catedrals, seminaris, arxiprestats, vicaries, zones pastorals o secretariats diocesans.
En sentit estricte, l'associació religiosa o entitat associativa religiosa és el conjunt o l'agrupació de persones que tenen un fi comú de caràcter religiós. És una entitat religiosa menor, com la institució o la fundació, enfront de les entitats religioses majors, qualificatiu que reben les esglésies, les confessions i les comunitats religioses. En principi, el dret d'associació és un dret fonamental de la persona, reconegut per l'article 22 de la Constitució espanyola (CE), el qual exigeix en la constitució de les associacions un fi lícit i la inscripció en un registre a l'efecte de la publicitat. Igualment, la CE estableix que només poden ser dissoltes o suspeses en llurs activitats per resolució judicial motivada.
El que determina la figura de l'associació religiosa, i la diferencia de la resta d'associacions, és la religiositat, que es dedueix de dos elements: el contingut dels fins que té i la vinculació a una confessió religiosa. Respecte del primer element, cal tenir en compte que cada confessió ofereix una noció teològica de la religiositat, que pot coincidir o no amb la utilitzada per la legislació de l'Estat. Segons l'article 2 de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR), el culte, l'assistència religiosa, commemorar les festivitats, els ritus matrimonials, els enterraments religiosos, l'ensenyament religiós i altres actes, tenen caràcter religiós en el marc del dret de llibertat religiosa; per tant, poden constituir el fi comú religiós d'una associació. Tot això, sense oblidar els límits que imposa l'article 3 de la LOLR, fins contraris a l'ordre públic, i les finalitats relacionades amb l'estudi i l'experimentació dels fenòmens psíquics o parapsicològics o la difusió de valors humanístics o espiritualistes o altres fins anàlegs aliens als religiosos.
Quant a la vinculació a una confessió, l'article 6.2 de la LOLR disposa que les esglésies, les confessions i les comunitats religioses poden crear i fomentar associacions per a la realització de llurs fins, d'acord amb les disposicions de l'ordenament general. En aquest sentit, cal diferenciar entre associacions de l'Església catòlica i de la resta de confessions. Històricament, l'Estat espanyol ha estat marcat per la confessionalitat catòlica i per una actitud envers la resta de cultes que ha anat des de la intolerància cap a la tolerància, fins a arribar al reconeixement de la llibertat religiosa. Per tant, les entitats de l'Església catòlica han gaudit gairebé sempre d'un tracte protector, al marge de determinades pràctiques regalistes o, fins i tot, mesures persecutòries.
Així, la Llei d'associacions (LA) del 30 de juny de 1887, deixà fora del seu àmbit, expressament, les associacions de la religió catòlica autoritzades pels articles 28 i 30 del Concordat del 1851, especialment enemic dels ordes i de les congregacions religioses. No obstant això, totes les associacions establertes abans de la vigència del Concordat isabelí i les constituïdes posteriorment se'n sortiren amb completa normalitat en règim de reconeixement implícit. Els canvis polítics restabliren la situació anterior a la Segona República, i es dictà el Decret del 25 de gener de 1941, que exceptuava del requisit d'aprovació pel Ministeri de la Governació les associacions catòliques que es proposaven un fi exclusivament religiós. El Concordat del 27 d'agost de 1953 (que substituí el del 1851 i fou desenvolupat pel Decret del 12 març de 1959), en l'article 4 reconeixia la personalitat jurídica i la plena capacitat d'obrar a totes les institucions i associacions religioses, sense distinció, constituïdes segons el dret canònic (fins i tot les mancades de personalitat jurídica d'acord amb l'ordenament de l'Església), existents a l'Estat espanyol en el moment que va entrar en vigor, així com a les constituïdes amb posterioritat amb l'única condició que el decret d'aprovació fos comunicat oficialment per escrit a les autoritats competents de l'Estat. S'establia, per tant, un règim jurídic especial, ja que no era d'aplicació el dret comú sobre institucions, associacions i fundacions. Aquest aspecte, juntament amb la gran amplitud de la norma concordada, representava una implícita però evident remissió a l'ordenament de l'Església: «Aquesta recepció de les normes de l'Església (i dels estatuts aprovats en seu canònica) tenia uns perfils molt imprecisos i implicava problemes de publicitat molt greus per a la seguretat del tràfic jurídic».
D'altra banda, la LA del 1964 exclogué del seu àmbit les associacions constituïdes segons el dret canònic, a les quals es referia el Concordat del 1953, encara vigent, i les de l'Acció Catòlica Espanyola, pel fet que desenvolupen finalitats d'apostolat religiós (art. 2.1.). Aquesta llei i el seu reglament, aprovat pel Decret 1440/1965, del 20 de maig, continuen vigents actualment, atenent al que estableix la CE i al règim d'entitats religioses.
Respecte de les altres confessions religioses, i atesa la posició de tolerància instaurada per la Llei 44/1967, del 28 de juny, de llibertat religiosa, els ens respectius eren reconeguts en la mesura que es constituïen en associacions confessionals i s'inscrivien en el registre corresponent, i facilitaven la possibilitat de constituir unes entitats (incloses associacions) configurades pel mateix dret estatal.
Promulgada la CE del 1978, l'Estat espanyol deixa de ser un estat confessional. Es reconeix el dret de llibertat religiosa (art. 16), de manera que és necessària una reforma del dret eclesiàstic sobre la matèria, que intenta unificar el règim jurídic dels ens de les distintes confessions religioses. El Concordat del 1953 fou substituït pels Acords amb la Santa Seu del 28 de juliol de 1976 i del 3 de gener de 1979, i la LLR fou derogada per la LOLR, que desenvolupa l'article 16 de la CE, normativa que ha estat completada, d'acord amb l'article 7 de la LOLR, pels acords de cooperació de l'Estat amb la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas de España (FEREDE), amb la Federación de Comunidades Israelitas de España (FCIE) i amb la Comisión Islámica de España (CIE), aprovats per les Lleis 24, 25 i 26/1992, del 10 de novembre, respectivament.
L'Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes jurídics (AAJ), del 3 de gener de 1979, en l'article 1.4 reconeix personalitat jurídica civil i plena eficàcia d'obrar a les entitats de l'Església catòlica, i estableix una regulació de l'actuació dels ens religiosos més rigorosa i atenta a les necessitats de la vida jurídica. En primer lloc, distingeix les entitats estrictament religioses (ordres, congregacions i altres instituts de vida consagrada) de la resta d'associacions i fundacions que tenen finalitat o caràcter religiós, d'acord amb la normativa del Codi de dret canònic del 1983 (concretament els cànons 298 al 329 es refereixen a les associacions de fidels, laiques o clericals, públiques o privades). En segon lloc, fa una altra distinció molt important: d'una banda, entitats, incloses les associacions, que ja gaudeixen de personalitat jurídica (abans de l'entrada en vigor de l'AAJ), a les quals es respectaran els drets i, en principi, llur règim jurídic (Decret del 12 de març de 1959); i, de l'altra, associacions religioses sense personalitat jurídica civil (en aquesta data), i altres entitats que erigeixi canònicament en el futur l'autoritat eclesiàstica competent, que podran adquirir la personalitat jurídica civil amb subjecció al que disposa l'ordenament de l'Estat, mitjançant la inscripció en el corresponent Registre d'Entitats Religioses en virtut de document autèntic on constin la constitució, els fins, les dades d'identificació, els òrgans representatius, el règim de funcionament i les facultats d'aquests òrgans. D'altra banda, la disposició transitòria (DT) primera de l'AAJ estableix una innovació respecte de les entitats que ja gaudien de personalitat jurídica, i els imposa l'obligació d'inscriure's en el corresponent registre de l'Estat en el termini més breu possible. A més, transcorreguts tres anys des de l'entrada en vigor de l'AAJ, només se'n pot justificar la personalitat mitjançant la certificació d'aquell registre, sens perjudici que es pugui fer la inscripció en qualsevol moment. Aquest precepte queda confirmat per la DT del Reial decret 142/1981, del 9 de gener, d'organització i funcionament del Registre d'Entitats Religioses (RDOFRER), referit a tots els ens religiosos de les esglésies i confessions, en general. Convé tenir present que l'article 3 de l'RDOFRER imposa, com un dels requisits per a la inscripció en el Registre d'Entitats Religioses (de les entitats associatives religioses constituïdes en l'ordenament de les esglésies i confessions, art. 2.c RDOFRER), l'obligació de determinar els fins religiosos respecte dels límits establerts per l'article 3 de la LOLR, la qual cosa s'ha d'acreditar mitjançant la certificació oportuna de l'òrgan superior a l'Estat espanyol de les respectives esglésies o confessions. En el cas de les associacions religioses catòliques, l'encarregat de la certificació serà la Conferència Episcopal, d'acord amb l'article 3 de la Resolució de la Direcció General d'Afers Religiosos sobre inscripció d'entitats de l'Església catòlica en el Registre d'Entitats Religioses, de l'11 de març de 1982. Quant a la resta de confessions, segons l'article 3.3 de la LOLR, cal acudir als acords de cooperació respectius, en els casos en què no estigui fixat. L'article 1.3 d'aquests acords exposa que ha de ser expedida per la Comissió Permanent de la FEREDE; per la Secretaria General de la FCIE; o per la federació islàmica a la qual pertanyin, amb la conformitat de la CIE, o per aquesta, en el cas que no formin part de cap federació.
En conclusió, els ens associatius religiosos no catòlics queden subjectes a les disposicions de l'ordenament jurídic general, d'acord amb l'esmentat article 6.2 de la LOLR, si manca una altra previsió en els acords de cooperacions existents. Finalment, i com diu l'article 7.2 de la LOLR, es fixa l'existència de beneficis fiscals per a les entitats sense ànim de lucre i les de caràcter benèfic. Amb anterioritat, ja l'article 5 de l'AAJ esmentava que els ens de caràcter benèfic o assistencial de l'Església catòlica gaudeixen dels mateixos drets i beneficis que els ens classificats com de beneficència privada. Concretament, l'art. 5 de l'Acord sobre Afers Econòmics, del 3 de gener de 1979, de l'Estat amb la Santa Seu, estableix que les associacions religioses (excloses les referides a l'art. 4) que es dediquin a activitats religioses, beneficodocents, mèdiques, hospitalàries o d'assistència social tindran dret als beneficis fiscals que l'ordenament juridicotributari de l'Estat espanyol determina per a les entitats sense ànim de lucre i, en tot cas, els concedits a les entitats benèfiques privades. Dels mateixos beneficis gaudeixen les entitats similars d'acord amb l'article 11.5 de l'Acord amb la FEREDE i amb la FCIE i amb l'article 11.4 de l'Acord amb la CIE.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca clàusula de reciprocitat, n f
es cláusula de reciprocidad, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca confessió religiosa, n f
es confesión religiosa, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca confessió religiosa, n f
es confesión religiosa

Definició

Comunitat de persones amb objectius religiosos i activitat de culte comuns que té personalitat jurídica i és subjecte del dret de llibertat religiosa.

Nota

Àmbit: Inespecífic
En l'ordenament jurídic espanyol es parla d'esglésies i confessions religioses, fins i tot de comunitats religioses, per a referir-se al subjecte col·lectiu per excel·lència del dret eclesiàstic. Amb aquests termes, que gairebé podríem considerar sinònims en el context jurídic, tal com es desprèn de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR), s'al·ludeix a les entitats de naturalesa religiosa que tenen una finalitat religiosa i una activitat de culte que les determina. Es tracta d'entitats religioses inscrites en el Registre d'Entitats Religioses del Ministeri de Justícia i, per tant, amb personalitat jurídica, ja que les que no hi estan inscrites en realitat no existeixen per al dret eclesiàstic de l'Estat i únicament els és aplicable el dret comú d'associacions, encara que sempre, com qualsevol altre grup o comunitat, tenen el dret de poder ser inscrites en el Registre d'Entitats Religioses.
Pel que fa al fet de per què l'òrgan legislador utilitza termes diferents, sembla que és a causa de la gran diversitat d'estructures organitzatives que ofereixen les confessions en general, de manera que cal parlar tant dels grups d'origen cristià, que se solen denominar esglésies, com dels grups jueus o musulmans, que normalment formen comunitats, com d'altres grups religiosos no emmarcables en les categories esmentades.
Respecte de la dotació de personalitat jurídica a les entitats religioses, perquè puguin ser considerades jurídicament confessió religiosa, com se sap, l'Estat podria haver optat per diversos procediments tècnics: el reenviament material o formal, el reconeixement d'efectes civils o la constitució en l'ordenament de l'Estat d'associacions culturals civils. Tanmateix, en règims de cooperació, la fórmula escollida generalment com a mecanisme per a atorgar rellevància civil als ens esmentats és el reconeixement de personalitat civil, ja que confereix més certesa i seguretat jurídiques. D'aquesta manera, poden desenvolupar plenament llur existència i activitat en l'ordenament estatal, sense que minvi llur identitat religiosa. El reconeixement civil esmentat potser no té naturalesa constitutiva en l'ordre confessional, en el qual ja pot existir, però sí en l'ordre civil, és a dir, li dona qualitat de persona jurídica en l'ordenament de l'Estat. Per tant, el reconeixement està íntimament lligat a l'adquisició de la personalitat jurídica civil, que s'obté amb la inscripció en el Registre d'Entitats Religioses del Ministeri de Justícia. L'article 5 de la LOLR disposa que les esglésies, confessions i comunitats religioses tenen personalitat jurídica una vegada inscrites en el registre públic corresponent, que es crea, a aquest efecte, en el Ministeri de Justícia. Es refereix al Registre d'Entitats Religioses. La inscripció es practica per mitjà de sol·licitud, acompanyada de document fefaent en el qual constin la seva fundació o l'establiment a l'Estat espanyol, l'expressió dels objectius religiosos, la denominació i altres dades d'identificació, el règim de funcionament i els òrgans representatius, amb expressió de les facultats i dels requisits per a la designació vàlida. Es tracta, doncs, d'una inscripció de caràcter facultatiu.
La normativa que cal atendre en particular és el Reial decret 142/1981, del 9 de gener, sobre organització i funcionament del Registre d'Entitats Religioses. I sobre això, l'article 4.2 disposa que la inscripció només es pot denegar quan no s'acreditin degudament els requisits a què es refereix l'article 3 (denominació, domicili, objectius religiosos, règim de funcionament i organismes representatius).
El requisit dels objectius religiosos és el més polèmic, ja que el control que l'Administració exerceix sobre això ha provocat moltes crítiques. Concretament, es tracta de la discussió sobre si aquest control ha de ser de fons o exclusivament de forma; respecte d'aquesta qüestió, la doctrina, avui dia, es decanta majoritàriament per aquesta segona opció. S'ha de reconèixer, però, que ni tan sols la jurisprudència no ha estat unànime en aquest sentit. Així, per exemple, en la Sentència del Tribunal Suprem del 14.6.1996, seguint igualment la doctrina establerta per la de l'1 de març de 1994, s'afirma que «la inscripció ha d'anar precedida d'una funció qualificadora que garanteixi no solament els requisits formals, sinó també el compliment dels que concerneixin el contingut real, material o de fons de l'entitat sol·licitant, i d'entre aquests, els que garanteixin la realitat que els objectius que s'expressen en la sol·licitud han de respectar «els límits establerts en l'article 3 de la Llei 7/1980 en l'exercici dels drets dimanants de la llibertat religiosa», límits que són definits en el precepte com «la salvaguarda de la seguretat, de la salut i de la moral pública». Per això ha de concloure, en aquest punt, que per a resoldre sobre la inscripció [...] l'autoritat administrativa pot entrar en consideracions de fons».
No obstant això, el Tribunal Constitucional rebutja aquesta interpretació que permet l'examen de fons en la Sentència 46/2001, del 15 de febrer, que precisament declara nul·la la sentència anterior, entre altres resolucions. En el fonament de dret vuitè s'exposa expressament que l'Estat no està habilitat «per a dur a terme una activitat de control de la legitimitat de les creences religioses de les entitats o comunitats religioses, o sobre llurs modalitats d'expressió, sinó tan sols per a comprovar, de la qual cosa emana un acte de mera constatació, i no pas de qualificació, que l'entitat sol·licitant no és cap de les excloses per l'article 3.2 de la LOLR, i que les activitats o conductes que es duen a terme per a llur pràctica no atempten contra el dret dels altres a l'exercici de llurs llibertats i drets fonamentals, ni són contràries a la seguretat, a la salut o a la moralitat públiques, com a elements en què es concreta l'ordre públic protegit per la llei en una societat democràtica a què es refereix l'article 16.1 de la CE. [...] Mitjançant aquesta activitat de constatació, l'Administració responsable de l'instrument esmentat no es mou en un àmbit de discrecionalitat que l'apoderi amb un cert marge d'apreciació per a acordar o no la inscripció sol·licitada, sinó que la seva actuació en aquest extrem no es pot sinó qualificar de reglada, i així ho corrobora l'article 4.2 del Reglament, pel qual es regula l'organització i el funcionament del Registre». Així mateix, en el fonament de dret desè s'insisteix «que l'Administració no s'ha d'arrogar la funció de jutjar el component religiós de les entitats sol·licitants de l'accés al Registre, sinó que s'ha de limitar a constatar que, atesos llurs estatuts i objectius, no són entitats de les excloses per l'article 3.2 de la LOLR». Una vegada inscrites, les esglésies, les confessions i les comunitats religioses tenen plena autonomia i poden establir llurs normes d'organització, règim intern i règim de personal, d'acord amb l'article 6.1 de la LOLR. Això significa que tenen capacitat per a autonormativitzar-se, cosa que significa reconèixer-los autonomia per a determinar la pròpia ideologia i, consegüentment, els principis jurídics pels quals es regeixen, sens perjudici que l'article 5.2 de la LOLR els exigeixi que tinguin delimitats els objectius i la naturalesa religiosa.
També tenen capacitat per a determinar llurs normes d'organització, encara que no sigui plenament democràtica, i fins i tot el propi règim intern, que pot ser un codi ampli i estructurat, com passa en l'Església catòlica, que té el Codi de dret canònic, o meres normes a les quals es negui la juridicitat. Igualment, poden establir llur règim personal, referit a les relacions amb llurs socis, quan duguin a terme activitats per a l'entitat religiosa.
En aquestes normes, així com en les que regulin les institucions creades per les confessions per dur a terme llurs finalitats, s'hi poden incloure clàusules de salvaguarda de llur identitat religiosa i caràcter, així com del respecte a causa de llurs creences, sens perjudici del respecte dels drets i les llibertats reconeguts per la Constitució, i d'una manera especial dels de llibertat, igualtat i no-discriminació. L'article 6, així mateix, disposa que una confessió religiosa, fent ús de la pròpia autonomia, pot crear i fomentar associacions, fundacions o institucions en general, per a dur a terme els seus objectius.
És un fet que les confessions consideren fonamental per al propi desenvolupament i llur existència poder constituir entitats religioses menors per a assolir llurs finalitats religioses, ja siguin culturals, assistencials o d'estudi. Aquests ens estan sotmesos a l'entitat major que els va crear, han de participar en els seus objectius religiosos i tenen naturalesa religiosa, ja que en cas contrari s'haurien de sotmetre al dret comú. Aquest règim d'autonomia implica, a més, reconèixer l'església, la confessió o la comunitat religiosa corresponent com a ple titular de la llibertat religiosa. Alhora, això li representa ser titular d'un seguit de drets derivats, com ara poder optar a subscriure un acord de cooperació amb l'Estat si compleix els requisits establerts legalment; que pugui ser escoltada a l'efecte de designació de representants de les confessions en la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa; que pugui prestar assistència religiosa en centres públics; que els seus fidels puguin prestar consentiment matrimonial en la forma religiosa establerta, etc.
De tot el que s'ha exposat se'n pot extreure una altra conclusió: l'ordenament jurídic espanyol distingeix entre diferents tipus de confessions religioses inscrites i amb personalitat jurídica. Totes són titulars del dret de llibertat religiosa i gaudeixen del règim jurídic especial d'autonomia, regulat bàsicament en la LOLR.
No obstant això, cal diferenciar les que no tenen relacions de cooperació amb l'Estat de les que sí que en tenen. Perquè les esglésies o confessions religioses puguin firmar un acord de cooperació amb l'Estat cal que, a més d'estar inscrites en el Registre d'Entitats Religioses, hagin assolit un arrelament notori a l'Estat espanyol, per l'àmbit i el nombre de creients. Els acords s'aproven per llei de Corts Generals (art. 7 LOLR) i comporten determinades especialitats en el règim jurídic de les confessions i entitats religioses corresponents.
Així ha passat amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya, que representa la confessió evangelista; la Federació d'Entitats Israelites d'Espanya, que representa la comunitat jueva, i la Comissió Islàmica d'Espanya, que representa la confessió islàmica, les quals mantenen acords amb l'Estat aprovats per les lleis 24, 25 i 26, respectivament, del 10 de novembre de 1992. D'altra banda, l'Església catòlica gaudeix d'un règim especial especificat en els acords de naturalesa internacional signats per la Santa Seu i l'Estat espanyol el 28 de juliol de 1976 i el 4 de desembre de 1979, i que plantegen algunes especificitats, com ara la inscripció innecessària de la confessió catòlica en el Registre d'Entitats Religioses per a obtenir personalitat jurídica, ja que la Santa Seu gaudeix de personalitat jurídica internacional.
Així mateix, algunes de les entitats de l'Església catòlica tampoc no necessiten inscriure's en el Registre per a gaudir de personalitat jurídica civil, i sobre això es produeix un reenviament formal a les normes del dret canònic, com en matèria de capacitat d'obrar dels instituts religiosos catòlics i altres exemples de l'especialitat del règim jurídic de l'Església catòlica i de la seva posició jurídica en l'ordenament estatal.
V. t.: associació religiosa n f

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "religiositat" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota