Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "resumpció" dins totes les àrees temàtiques
<Dret públic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca presumpció de validesa, n f
- ca presumpció de legalitat, n f sin. compl.
- es presunción de legalidad
- es presunción de validez
<Dret públic>
Definició
Nota
-
Perquè es pugui completar un acte administratiu cal que compleixi tots els elements essencials. Amb la presumpció de validesa s'entén que aquests existeixen i són vàlids. Així doncs, no és l'Administració la que ha de provar-ho, sinó que s'entén els compleix mentre no se'n declari la nul·litat administrativa o judicial. En determinats casos, però, aquesta presumpció no s'aplica, com és el cas dels informes tècnics dels òrgans administratius.
L'article 39 de la Llei 39/2015, de l'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques recull aquesta presumpció i indica que «els actes de les administracions públiques es consideraran vàlids i produiran efectes des de la data en què es dicten, tret que s'hi disposi una altra cosa». Per tant, després que l'Administració dicti l'acte, aquesta pot procedir directament a l'execució de l'acte.
És a partir del moment en què l'acte és dictat per l'Administració quan aquest es reconeix existent i vàlid, conforme al dret. Des de llavors desplega efectes i ha de ser respectat per part de tots. Tot i la proximitat temporal que hi ha entre la validesa i l'eficàcia dels actes administratius, tal com s'acaba d'il·lustrar, no es tracta del mateix concepte.
La validesa o legalitat d'un acte pot tenir caràcter material, perquè ha estat dictat d'acord amb les normes que regulen la producció dels actes i n'estableixen llur contingut; i pot tenir caràcter formal, quan ha estat dictat per l'òrgan competent, mitjançant el procediment establert.
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca presumpció iuris et de iure, n f
- es presunción iuris et de iure
<Dret civil > Dret civil general>
Definició
Nota
- Literalment, 'presumpció de llei i des de la llei'.
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca presumpció iuris et de iure, n f
- es presunción iuris et de iure
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('presumpció de llei i des de la llei')
- Expressió emprada per a indicar que una cosa està establerta com a veritat per la llei.
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca presumpció iuris tantum, n f
- es presunción iuris tantum
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('presumpció només de llei')
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca presumpció iuris tantum [iuris tantum: la], n f
- es presunción iuris tantum
<Dret civil > Dret civil general>
Definició
Nota
- Literalment, 'presumpció només de llei'.
<Dret processal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca presumpció judicial, n f
- es presunción judicial
<Dret processal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
L'article 386 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) regula les presumpcions judicials. En aquest cas, a diferència de les presumpcions legals, les presumpcions del fet no són fixades per la llei, sinó que són els jutges qui les poden apreciar partint d'un antecedent que hagi estat provat o admès per la part perjudicada. En aquest cas, l'efecte de les presumpcions es limita al procés concret i no va més enllà. En la sentència el jutge o la jutgessa ha de justificar raonadament per què ha establert la presumpció. Per això cal que entre el fet admès o provat i el fet presumpte hi hagi un nexe precís i directe segons les regles del criteri humà.
L'apartat 2 de l'article 386 disposa que davant de la possible formulació d'una presumpció judicial, els litigants a què ha perjudicat poden practicar la prova en contra. A més a més, mitjançant un recurs es pot impugnar la presumpció judicial, bé perquè no existeix el fet base o nexe o bé perquè el raonament del jutge o la jutgessa és inversemblant o no és lògic.
Segons jurisprudència reiterada, la presumpció sempre és de caràcter supletori i només es pot aplicar quan el fet dubtós no pot ser provat directament perquè no se'n tenen proves directes. Si el fet es pot provar mitjançant proves directes, no es pot aplicar cap presumpció i cal aplicar el que disposa l'article 217 de la LEC respecte a la càrrega de la prova. - V. t.: presumpció n f
- V. t.: presumpció legal n f
<Dret processal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca presumpció legal, n f
- es presunción legal
<Dret processal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Respecte a les presumpcions legals, l'article 385 de la Llei d'enjudiciament civil disposa que quan la llei estableix una presumpció, no cal provar la part del fet presumpte que es vegi afavorit per aquesta presumpció. El que sí que cal provar és el fet que origina la presumpció, és a dir, el fet base que serveix de premissa per a poder aplicar la presumpció. Únicament no cal provar l'antecedent si ha estat admès per la part a què perjudica. Tanmateix, la part perjudicada per la presumpció sí que pot provar tant la inexistència del fet presumpte com la del nexe o el lligam que ha d'existir entre el fet que es presumeix i el fet que fonamenta l'aplicació de la presumpció.
La regla general és, doncs, que les presumpcions legals admeten prova en contra, llevat que la mateixa llei disposi que no n'admeten. Les presumpcions legals que admeten prova en contra són les presumpcions iuris tantum i les que no n'admeten són les presumpcions iuris et de iure. Aquestes darreres són excepcionals, atès que la mateixa llei estableix que no admeten prova en contra. Un exemple és la presumpció de la producció d'un dany moral en els casos en què s'ha produït una intromissió il·legítima en el dret a l'honor o a la intimitat personal d'una persona (art. 9.3 Llei orgànica 1/1982, del 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge), de manera que si es prova la intromissió, la llei considera que s'ha produït un dany moral a la víctima.
Dins les presumpcions legals, les més habituals són les iuris tantum. N'existeixen exemples en diferents àmbits del dret, com ara la presumpció d'innocència (art. 24. Constitució espanyola), la presumpció de l'existència i la licitud de la causa del contracte (art. 1.277 Codi civil espanyol), la presumpció de bona fe del tercer hipotecari (art. 34.2 Llei hipotecària [LH]) i la presumpció d'existència i titularitat dels drets inscrits en el registre (art. 38 LH).
Segons jurisprudència reiterada, la presumpció sempre és de caràcter supletori i només es pot aplicar quan el fet dubtós no pot ser provat directament perquè no se'n tenen proves directes. Si el fet es pot provar mitjançant proves directes, no es pot aplicar cap presumpció i cal aplicar el que disposa l'article 217 de la LEC respecte a la càrrega de la prova. - V. t.: presumpció iuris et de iure n f
- V. t.: presumpció iuris tantum n f
- V. t.: presumpció n f
- V. t.: presumpció judicial n f
<Dret civil>, <Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca presumpció muciana, n f
- es presunción muciana
<Dret civil>, <Història del dret>
Definició
Nota
-
Aquesta presumpció tenia un lligam directe amb la prohibició de donacions entre cònjuges, prohibició que anul·lava les adquisicions fetes per la dona casada, quan no n'havia pogut provar la provinença aliena al marit. L'origen d'aquesta prohibició es troba en el dret romà clàssic, concretament, en el jurista Quintus Mucius Scaevola, dit El Pontífex, i que va ser cònsol el 95 aC. D'aquí prové el terme muciana, que identifica aquesta presumpció.
Quant a la necessitat social que va originar la presumpció muciana, resulta difusa, igual que la necessitat de prohibir les donacions entre cònjuges. El jurista Sext Pomponi, en el Digesta, 24.1.51, amb un to dubitatiu i imprecís propi dels juristes romans (hoc videtur), diu que la creació de Quintus Mucius tenia com a finalitat evitar a la dona casada investigacions sobre adquisicions la provinença de les quals no fos clara (turpis quaestus gratia). De tota manera, aquesta explicació de Pomponi és considerada pels romanistes no clàssica, és a dir, afegida al text posteriorment.
El 1956, el romanista alemany Max Kaser va proposar una hipòtesi sobre l'origen de la presumpció muciana, que va acceptar la resta de la doctrina. Kaser parteix de la base que, a l'època del jurista Quintus Mucius, encara no hi havia una dogmàtica de la presumpció processal. Kaser adverteix també que, des d'un punt de vista palingenètic, el text de Pomponi és extret dels comentaris d'aquest jurista a Quintus Mucius i, concretament, dels relatius als llegats disposats a favor de l'esposa in manu mariti, és a dir, l'esposa sotmesa a la potestat del marit, i que contenien tots els béns que, durant el matrimoni, el marit havia regalat a l'esposa. Si l'esposa, ja vídua, havia de reclamar a l'hereu el llegat, ja sigui amb una acció reivindicatòria, en el cas de llegat vindicatiu, o amb l'actio ex testamento, en el cas de llegat damnificador, naturalment corresponia a la vídua la càrrega de la prova sobre els béns continguts en el llegat i llur procedència. Aquesta prova resultava impròpia d'una digna mater familias i, a més, en la major part dels casos, impossible. Aquest és el motiu, segons Kaser, pel qual el jurista Quintus Mucius va traslladar la càrrega de la prova a l'hereu del marit, que havia de provar la procedència aliena a la família de les adquisicions de la dona casada i havia de provar també que les adquisicions fetes per la dona havien estat fetes sense el consentiment o el coneixement del marit. Alternativament, l'hereu podia provar que els béns reclamats per la vídua havien estat exclosos deliberadament del llegat pel testador. El fet que la comissió compiladora de Justinià col·loqués el comentari de Pomponi dins la rúbrica relativa a les donacions entre cònjuges indica que la figura creada pel jurista Quintus Mucius havia canviat i s'emprava, en el matrimoni lliure, com una figura a favor dels creditors del marit, mitjançant la qual podien demanar la nul·litat de les donacions fetes pel marit a la dona amb la finalitat fraudulenta d'evadir béns corresponents a la garantia patrimonial.
Una constitució del 229 dC de l'emperador Alexandre Sever, recollida en el Codi de Justinià, 5.16.6, també esmenta aquesta presumpció, però des del punt de vista protector del marit, quan ha de reclamar a l'hereu de la seva dona els béns que ha adquirit mentre era casada. La disposició d'Alexandre Sever afirma que els juristes més antics ja creien que si l'hereu no podia provar cap altra cosa, els béns en litigi es consideraven donats pel marit i, com que la donació no s'havia pogut convalidar perquè la donatària havia premort al donant, havien de ser declarats propietat del marit.
D'aquesta manera, s'invertia la càrrega de la prova i s'obligava l'hereu a provar la procedència aliena a la família de les adquisicions de la dona casada. La rúbrica del Codi de Justinià on es troba recollida la presumpció és també la de donacions entre marit i muller, a la qual afegeix, en relació amb la rúbrica del Digesta, les donacions entre pares i fills.
En el dret històric, la presumpció muciana ha anat aparellada als sistemes de separació de béns dels cònjuges. De fet, i a títol d'exemple, almenys fins al 1987, l'article 196 de l'apartat 1 del Codi civil suís manté l'esperit de la presumpció. El dret històric català ha mantingut la presumpció ininterrompudament.
En el dret consuetudinari, costum 8.2, rúbrica 1, llibre V dels Costums de Tortosa, es troba la presumpció muciana. Unes quantes sentències del Tribunal Suprem de final del segle passat permeten constatar que fins i tot es denegaven inscripcions registrals quan la compradora de l'immoble era una esposa catalana i no hi havia constància expressa de la procedència dels diners amb què havia efectuat la compra: «Si l'esposa no justifica plenament la procedència dels diners invertits en la compra», diu una sentència del 17 setembre de 1895 per a denegar una inscripció registral, encara que una altra sentència del 19 maig de 1903 no denega la inscripció registral i sosté que «la presumpció només actua quan hi ha dubtes seriosos sobre la manera com van arribar els béns a la dona». En aquestes i altres sentències es menciona expressament la ineficàcia, per l'apreciació o no de la presumpció, de l'autorització del marit sobre l'adquisició de l'esposa.
L'article 23 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya (CDCEC) recollia la presumpció en el seu doble vessant: els béns es consideraven donats pel marit, llevat que es provés el contrari, tant els béns adquirits per l'esposa com els diners que havia invertit l'esposa en l'adquisició dels béns. La modificació de la Compilació del dret civil de Catalunya (Llei 13/1984, del 20 de març) adaptava als mandats constitucionals l'esperit de la presumpció muciana, ja que era manifestament contrària al principi d'igualtat entre els cònjuges, discriminava la dona i era contrària a la realitat matrimonial de Catalunya.
L'article 23 en restringia l'aplicació als negocis jurídics onerosos, ja que dels gratuïts en parlava l'article 12. Aquest article admetia la llibertat negocial i derogava la prohibició de donacions entre cònjuges, però invertia la càrrega de la prova de l'onerositat del negoci que corresponia als demandats en cas d'impugnació judicial. La Llei 8/1993, del 30 de setembre, de modificació de la compilació en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges, contenia una reestructuració important de la CDCC pel que fa a aquestes relacions patrimonials. L'article 18 incorporava en l'apartat 1 el contingut de l'anterior article 12, que declarava la llibertat negocial entre cònjuges i la inversió de la càrrega de la prova respecte a l'onerositat del negoci. L'apartat 2 reproduïa el contingut de l'anterior article 23, llevat de l'últim incís relatiu a la inversió de la càrrega de la prova, ja que s'esmentava en l'apartat anterior. La reestructuració sistemàtica de la Llei, que col·locava la presumpció en el capítol III relatiu als negocis jurídics entre cònjuges, del títol III de la CDCC, que es passava a anomenar «De les relacions patrimonials entre cònjuges», permetia afirmar que la presumpció és un efecte patrimonial del matrimoni que actuava amb independència del règim econòmic. La presumpció muciana actuava amb la finalitat de reconstituir un patrimoni només en els casos de fallida o de concurs de creditors, és a dir, en els expedients d'execució patrimonial col·lectiva.
L'acció de simulació conseqüència de la presumpció només es podia referir als negocis efectuats durant l'any anterior al concurs de creditors o durant el període de retroacció de la fallida que, d'acord amb les disposicions corresponents del Codi de comerç i de la Llei d'enjudiciament civil, havia d'estar establert expressament en la corresponent declaració judicial de fallida. Estaven legitimats per a presentar l'acció de simulació les terceres persones alienes al negoci impugnat, com també els legitimaris en relació amb la computació de la llegítima i l'hereu instituït en heretament, però no estava legitimat per a fer-ho un dels cònjuges en relació amb l'altre. L'aplicació de la presumpció muciana exigia que els cònjuges no estiguessin separats judicialment o de fet. És interessant constatar que la presumpció actuava tant objectivament, en el sentit de presumir que el negoci jurídic simulat havia estat una donació, com subjectivament, en el sentit de presumir que el subjecte disponent era el cònjuge insolvent.
Actualment, la regulació catalana aplicable, el Codi civil de Catalunya, no ha incorporat la figura històrica de la presumpció muciana; tampoc la regulació espanyola no la recull com a tal. No obstant això, sí que cal fer referència a la presumpció que s'incorpora a la Llei 22/2003, del 9 de juliol, concursal (LConc), relativa a la presumpció de donacions i al pacte de supervivència entre cònjuges, en què ha estat reconeguda en certa manera.
L'article 78 de la LConc, en l'apartat primer, disposa que en el cas que es declari en concurs una persona casada en règim de separació de béns, es presumeix en benefici de la massa, tret que hi hagi prova en contra, que va donar al cònjuge la contraprestació satisfeta per aquest per a l'adquisició de béns a títol onerós, quan aquesta contraprestació procedeixi del patrimoni del concursat. En el cas que no es pugui provar la procedència de la contraprestació es considera, si no es prova altra cosa, que la meitat va ser donada pel concursat al seu cònjuge, sempre que l'adquisició dels béns s'hagi efectuat durant l'any anterior a la declaració del concurs.
<Ciències de la salut > Medicina preventiva. Salut pública > Seguretat alimentària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de seguretat alimentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/304>
- ca presumpció qualificada de seguretat, n f
- ca QPS, n f sigla
- es presunción cualificada de seguridad, n f
- es QPS, n f sigla
- fr présomption d'innocuité reconnue, n f
- fr QPS, n f sigla
- en qualified presumption of safety, n
- en QPS, n sigla
<Seguretat alimentària > Anàlisi del risc>
Definició
Nota
- 1. La presumpció qualificada de seguretat utilitza coneixement existent sobre la seguretat de microorganismes, com ara bacteris, fongs, llevats i virus, per a distingir els que no suposen cap risc alimentari i, per tant, poden rebre aquesta qualificació, dels que sí que presenten un risc alimentari i, per tant, cal sotmetre'ls a una avaluació completa de seguretat alimentària.
- 2. Un cop un microorganisme rep la presumpció qualificada de seguretat, es publica en una llista d'espècies de microorganismes que es poden usar en la indústria alimentària sense necessitat d'avaluar-los individualment per a l'ús concret.
- 3. La sigla QPS correspon a l'equivalent anglès qualified presumption of safety ('presumpció qualificada de seguretat').
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca presumpte | presumpta, adj
- ca presumptiu | presumptiva, adj sin. compl.
- es presunto | presunta
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
Ex.: L'advocat del presumpte autor del crim no farà cap declaració.
Ex.: L'han denunciat per malversació presumptiva.
