Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

Cerca bàsica

Cerca avançada

Text de la consulta

Condició

Denominació

Nota

Definició

Àrea temàtica

Llengua

Categoria lèxica

Jerarquia

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "sacerdoci" dins totes les àrees temàtiques

presbiterat

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca presbiterat, n m
ca sacerdoci, n m sin. compl.
es presbiterato
es sacerdocio

Definició

Orde eclesiàstic intermedi, en la religió catòlica, entre el diaconat i el bisbat.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Segons el dret canònic, l'aspirant a prevere ha de ser un home, ha d'haver rebut el sagrament de la confirmació, ha de tenir vint-i-cinc anys, ha d'haver superat els cinc anys d'estudis filosoficoteològics i, després d'una experiència d'almenys sis mesos exercint el ministeri del diaconat, ha d'acceptar lliurement l'obligació del celibat o haver fet vots perpetus en un institut religiós, tant si el selecciona el bisbe diocesà com si ho fa el superior regular competent per a exercir el ministeri.
El Concili II del Vaticà, en la constitució dogmàtica sobre l'Església, Lumen Gentium (LG), del 21 d'octubre de 1964, en el punt 28, parla sobre els preveres i sobre llurs relacions amb els bisbes, amb el presbiteri i el poble cristià; confirma que els sacerdots «en virtut del sagrament de l'orde, han estat consagrats com a vertaders sacerdots del Nou Testament», per a ser la imatge de Crist, summe i etern sacerdot (He 5, 1-10). Els preveres, segons la LG, han de presentar dues qualitats per a poder exercir llur ministeri entre Déu i els homes: han de ser misericordiosos, solidaris dels éssers humans i dignes de fe per a anunciar l'evangeli; per a incorporar els homes a l'Església de Déu per mitjà del baptisme i la doctrina; per a exercir la pastoral entre els fidels, que se'ls han encomanat; per a exercir el ministeri de la reconciliació, sagrament de la penitència; per a celebrar l'eucaristia, i per a donar testimoni de la veritat i de vida com a bons pastors entre catòlics i no catòlics. Els preveres d'acord amb l'ordenació sagrada són col·laboradors de l'orde episcopal en el servei al poble de Déu, i formen un presbiteri que es manifestarà en la comunió de la vida, en la pastoral i en l'exercici de la caritat.
La tradició catòlica situa el naixement de l'orde sacerdotal a l'últim sopar de Jesús amb els seus apòstols (Lc 22, 1Co 11, 23-25). En els primers anys del cristianisme, en temps apostòlics, llurs funcions es van concentrar a ser testimonis i anunciar la paraula rebuda de Jesús de Natzaret a la gent, cristians i no cristians; tenir cura de la comunitat, especialment dels necessitats (Ac 6, 1-4); i gestionar els ritus litúrgics, coneguts comunament com a sagraments: el bateig, el record de l'últim sopar i el perdó dels pecats. A les cartes de l'apòstol Pau a Titus (Tt 1, 6-9) i a Timoteu (1Tm 3, 1-7) es descriuen algunes de les característiques que havien de tenir els bisbes i preveres: «ha de ser irreprensible, sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar, no donat al vi, ni violent, enemic de les baralles i del diner; marit d'una sola muller; ha de saber portar bé la pròpia casa i fer-se obeir i respectar pels fills. Perquè si algú no sap portar la pròpia casa, com podria tenir cura d'una església de Déu?». Durant els primers segles del cristianisme, anomenada època patrística (dels Sants Pares), es continua parlant de tres ordes: l'episcopal, el presbiterat -com a col·laborador del bisbe- i el diaconat. Al Concili d'Elvira (300?), Illiberis, Hispània Bètica, hi apareix la primera manifestació a favor del celibat eclesiàstic i verges consagrades. Al llarg de l'edat mitjana, es generalitza l'organització cristiana del territori i la seva gent en parròquies, regentades per preveres, sacerdots, rectors, freqüentment d'origen humil i formats a les escoles parroquials i catedralícies, a les quals els aspirants estaven sota la tutela d'un praepositus o senior. Els ensenyaments que s'impartien se cenyien als estudis de gramàtica, disciplines eclesiàstiques, teologia i cànons, i moral. Es mantenien econòmicament per mitjà del servei religiós, que s'anomenava stipendium missae. La situació institucional, econòmica i social de la clerecia regular concentrada als monestirs s'organitzava segons la regla del fundador, la base cultural de la qual es basava en el trivium i el quadrivium. Aquests ensenyaments, units a la formació espiritual deguda, es van generalitzar durant la baixa edat mitjana a tots dos sectors de la clerecia, secular i regular.
Amb la predicació de Luter, la funció d'intermediació del prevere entre els cristians i Déu es va veure afectada. L'exfrare augustinià va basar els seus arguments en la justificació del creient per la fe -Déu concedeix el do de la fe i al creient no li cal cap intermediari per a comunicar-s'hi-; en el concepte del cos místic amb un sol cap, Crist, en un sol cos, els batejats (1Co 12); i en el sacerdoci universal dels cristians (1Pe 2, 9). Negava, d'aquesta manera, l'orde sacerdotal, i asseverava que els cristians tenen diverses funcions, però no estats (laics envers consagrats). Segons la tesi luterana, «l'orde no és un sagrament, sinó un cert ritu per a seleccionar i constituir ministre de la paraula i dels sagraments». El Concili de Trento (1545-1563) en l'ordenació i aclariment de la doctrina catòlica romana envers el protestantisme va afirmar l'existència d'un ministeri eclesiàstic que havia instituït Crist (Ac 13, 2 i Ef 4, 11), i va unir el prevere amb el poder de consagrar el seu cos i la seva sang i d'absoldre els pecats (Jn 20, 22-23). A l'Església catòlica hi ha una jerarquia, formada pels bisbes, que nomena l'autoritat papal, amb el poder d'administrar la confirmació i l'ordre, els preveres, l'ordenació dels quals imprimeix caràcter, i altres ministres (diaques, subdiaques i els que reben ordes menors: acòlit, exorcista, lector o ostiari). A la vint-i-tresena reunió que es va celebrar el 15 de juliol del 1563 es va formalitzar la institució del seminari, a manera d'universitat, on havien de rebre la formació deguda els futurs preveres diocesans. Un dels seus defensors i propagandistes va ser sant Carles Borromeu (1538-1584), cardenal i bisbe de Milà. De la vint-i-quatrena reunió (11 de novembre del 1563), en va sortir la imposició del celibat sacerdotal i les orientacions per a la formació dels futurs preveres.
En el segle XX, el Concili II del Vaticà va suposar una autèntica renovació, aggiornamento, per a l'adaptació de l'Església catòlica al present. La constitució LG va anar complementant el punt 28 amb una sèrie de decrets, Sobre el ministeri i la vida sacerdotal (Presbyterorum ordinis [PO], 7 de desembre del 1965) i el de Formació sacerdotal (Optatam totius, 28 d'octubre del 1965) per mitjà del qual s'estructura la formació dels aspirants al presbiterat. Entre les novetats, s'hi aprecia la desaparició dels ordes menors, incloent-hi el subdiaconat, que se substitueixen pels ministeris laicals, com els lectors i acòlits. Un altre document important va ser la Constitució sobre la sagrada litúrgia (Sacrosanctum concilium, 4 de desembre del 1963), que va comportar una autèntica regeneració de la vida litúrgica i la incorporació de les llengües vernacles en les celebracions rituals de l'Església catòlica. En el decret esmentat PO, es fixa la naturalesa del presbiterat, punt 2, en la missió de l'Església, «unit a l'orde episcopal, participa de l'autoritat amb la qual Crist mateix edifica, santifica i governa el seu cos [...]» i així pot «obrar com en persona de Crist i capitost». L'exercici de llur ministeri (capítol II del decret esmentat) comporta diverses funcions. El prevere anuncia a tothom l'evangeli de Déu (Mc 16, 15), que pressuposa la formació, la seva bona conducta, la predicació als que no creuen i l'explicació de la doctrina de l'Església; l'ha d'aplicar a les circumstàncies concretes de la vida.
Els sacerdots són els dispensadors de sagraments diversos: el baptisme, la reconciliació, l'eucaristia i la unció de malalts i units al bisbe, el representen a les assemblees dels fidels. De la mateixa manera, els preveres han de cultivar la litúrgia com a forma de lloança a Déu, Pare, Fill i Esperit Sant i exercir d'educadors en la fe en la comunitat que els confia el bisbe; tal com diu el manament de l'apòstol Pau: «proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar» (2Tm 4, 2). Així mateix, han de promoure la caritat perquè els cristians desenvolupin llurs deures a la comunitat humana.
Tots els preveres estan en comunió amb llur bisbe, i participen del mateix i únic sacerdoci. A llur bisbe, li deuen «una sincera caritat i obediència». Són els seus col·laboradors i consellers, formen el col·legi presbiteral i cooperen a la mateixa obra, tot i que desenvolupin ministeris diferents: parroquial, ensenyament, investigació, obres apostòliques; tots coadjuven en la mateixa finalitat: edificar el cos místic de Crist. Per tant, el col·legi presbiteral format per sacerdots, diocesans i religiosos queda unit pels llaços de la caritat, la comunió de béns, l'oració, la cooperació i el cultiu de la vida espiritual i intel·lectual. D'altra banda, hi ha la relació del prevere amb els laics; s'ha de tenir en compte l'exemple de Crist «que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20, 28). Per a fer-ho, han de promoure llur dignitat humana, vetllar per la llibertat justa, reconèixer llur competència i experiència per a desxifrar els signes dels temps i animar-los a participar al servei de l'Església. Junts, preveres i laics, units per una caritat fraterna, han de formar una comunitat. I no s'han d'oblidar dels homes que s'hagin allunyat de la pràctica o de la fe mateixa o dels que no participen d'una comunió eclesiàstica plena, cosa que fomenta l'ecumenisme i, finalment, dels que tinguin creences diferents, a qui han de dur l'evangeli i compartir-hi la vida.

sacerdoci

<Ciències socials > Antropologia>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca sacerdoci, n m
es sacerdocio
en priesthood

Definició

Exercici dels rituals d'una congregació que executa un sacerdot.

sacerdoci

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca sacerdoci, n m
es sacerdocio, n m
en priesthood, n

<Religió > Organitzacions religioses>

Definició

Ofici de la persona dedicada a l'exercici públic del culte, a la intermediació entre els humans i la divinitat i a la cura de les coses sagrades.

Nota

El sacerdoci és una intitució comuna a moltes religions.