Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca decret, n m
es decreto, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca decret, n m
es decreto

Definició

Acord adoptat pel Consell de Ministres o els òrgans de govern de les comunitats autònomes, independentment que incorporin una norma o un acte administratiu.

Nota

Àmbit: Catalunya
El terme decret apareix en el dret modern espanyol a partir de la Constitució espanyola (CE) del 1812. Així, l'article 171.1 de la Constitució de Cadis, l'article 47 de la del 1837, l'article 25.1 de la del 1845 i l'article 54.1 de la del 1876 recullen la facultat del rei com a cap d'Estat d'expedir els decrets de l'Executiu. S'ha d'advertir, no obstant això, que en aquest context històric el rei és el poder executiu, en les tasques del qual col·laboren els ministres (art. 170 CE del 1812, art. 43 CE del 1945, art. 69 CE del 1869 i art. 50 CE del 1876). Fins i tot en la primera època constitucional, la forma de decret també era usada directament per les Corts (i es distingia de les lleis en el quòrum exigit perquè es poguessin aprovar).
El reial decret és «la forma més solemne de la potestat de manament, porta el nom del rei, que el firma, o si més no assenyala el seu manament, i fa referència als actes que se suposen emanats del monarca mateix en l'ús de les seves prerrogatives i facultats».
Aquest model tampoc no s'esquerda amb la Segona República, durant la qual només se substitueix la figura del rei per la del cap del Govern. Segons l'article 79 de la CE del 1931, correspon al president del Govern, en qualitat de cap d'Estat, i a proposta del Govern, expedir els decrets, els reglaments i les instruccions necessaris per a l'execució de la Llei.
El mateix s'esdevé durant el règim de Franco, en què s'incrementa considerablement (amb la Llei de Corts del 17 de juliol de 1942) la confusió de poders en atribuir la potestat legislativa a les Corts amb el cap de l'Estat. El Consell de Ministres queda, no obstant això, separat d'aquesta potestat i li correspon únicament la potestat de «proposar al cap d'Estat la sanció dels decrets llei» (art. 10.3 Llei de règim jurídic de l'Administració de l'Estat [LRJAE]), així com la dels «reglaments per a l'execució de les lleis, previ dictamen del Consell d'Estat» (art. 10.6 LRJAE). D'aquesta època destaca l'aprovació de la Llei del 30 de gener de 1938 que estableix les normes bàsiques sobre la regulació del decret a l'Estat espanyol, i en què s'indiquen les disposicions i les resolucions del cap de l'Estat.
La CE del 1978 conté diverses qüestions que fan referència al decret. Són les següents: a) la funció executiva i la potestat reglamentària corresponen al Govern (art. 97); b) el Govern és l'òrgan competent per a aprovar els decrets legislatius (art. 82 al 85), i c) el Govern, igualment, té la potestat per a dictar decrets llei en els casos establerts per l'article 86.
Hom observa, doncs, que hi ha tres casos generals, en els quals hi ha la possibilitat que el Govern aprovi un decret, cadascun dels quals amb una naturalesa jurídica i unes funcions diferents. En aquest article únicament es fa referència als decrets que incorporen un reglament o una altra mena d'acord no normatiu emanat del Consell de Ministres.
El tret característic del decret és l'òrgan de qui emana; però cal precisar l'àmbit dels decrets en relació amb l'òrgan d'emanació: totes les disposicions de caràcter general aprovades pel Consell de Ministres adopten la forma de decret (art. 24.1 LRJAE). Això mateix s'estableix en l'ordenament jurídic català en determinar que «les disposicions generals de l'Administració de la Generalitat adopten la forma de decret si procedeixen del Govern» (art. 62 Llei 13/1989, del 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya i art. 77 Llei 3/1982, del 23 de març, del Parlament, del president i del Consell Executiu de la Generalitat).
Cal destacar que hi ha casos en què els acords de naturalesa normativa adoptats pel Consell de Ministres, generalment alguns dels que no tenen efectes vinculants per als particulars, poden ser aprovats sense prendre la forma de decret. Per exemple, l'Acord del Consell de Ministres del 18 de març de 1993, pel qual s'aprova la Directriu bàsica de planificació de protecció civil d'emergència per incendis forestals (publicat per l'Ordre del Ministeri de l'Interior del 2 d'abril de 1993).
Les resolucions del Consell de Ministres adopten la forma de decret quan ho exigeix una disposició legal (art. 24.1 LRJAE). En aquest punt, l'article 80 de la Llei 13/1989 estableix que «els actes administratius resolutoris es denominen acords si provenen del Govern [de la Generalitat de Catalunya]». Això no impedeix que les resolucions del Consell Executiu que no tinguin naturalesa normativa puguin ser aprovades amb la forma de decret.
Respecte dels decrets emanats del Consell de Ministres cal dir que actualment reben el nom de reial decrets. No hi ha cap disposició normativa que estableixi aquest nom, i ha estat més aviat la pràctica administrativa la que ha avantposat el qualificatiu reial en els decrets. Alguns autors afirmen que probablement la denominació de reial decret es deu a la fórmula de promulgació emprada en consonància amb una interpretació criticable de les facultats atribuïdes al rei per l'article 62.f de la CE.
Els decrets aprovats pel Consell de Ministres són signats pel rei, com a cap de l'Estat, i ratificats pel president o presidenta del Govern o el ministre o ministra a qui correspongui, per raó de la matèria (art. 24.2 LRJAE). Si «el decret afecta diversos ministeris, aquest es dicta a proposta dels ministres interessats, i és ratificat pel president del Govern o el ministre de la Presidència» (art. 24.3 LRJAE).
En el cas de Catalunya, la Llei d'organització, procediment i règim jurídic de la Generalitat de Catalunya estableix que els decrets són signats pel president o presidenta de la Generalitat i pel conseller o consellers competents per raó de la matèria (art. 62.2).
Respecte de l'acord que constitueix l'objecte del decret, cal precisar que hi ha casos en què s'usa aquesta forma malgrat que no hi ha un acord del Govern o Consell de Ministres. Per exemple, en els casos següents: a) nomenament del president o presidenta del Govern (art. 62 i 99.3 CE); b) convocatòria i dissolució de les Corts (art. 62.4 i 99.5 CE); c) nomenament dels presidents de les comunitats autònomes (art. 152.1 CE); d) nomenament del president del Tribunal Constitucional (art. 160.1 CE); e) nomenament del president o presidenta del Tribunal Suprem, dels vocals del Consell General del Poder Judicial i dels magistrats i presidents (art. 123.2 CE i art. 113 i 316.2 Llei orgànica del poder judicial [LOPJ]).
El decret és la forma d'exteriorització dels acords del Consell de Ministres o òrgan de govern de la comunitat autònoma, mitjançant els quals s'aproven reglaments o actes administratius de contingut molt diferent (nomenaments, resolucions, etc.). Dins el grup de decrets que contenen reglaments, es pot distingir entre els que es limiten a aprovar un reglament, que s'insereix posteriorment com a annex del decret (per exemple, el Decret 179/1995, del 13 de juny, pel qual s'aprova el Reglament d'obres, activitats i serveis dels ens locals) i aquells dels quals emanen directament les disposicions generals -es podria dir que el reglament està inclòs en el decret i en constitueix el cos principal- (per exemple, el Decret 320/1996, de l'1 d'octubre, de regulació del règim jurídic de les televisions locals per ones terrestres, Diari oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 2268).
Atesa la importància dels decrets aprovadors de reglaments, en tant que normes jurídiques que s'incorporen a l'ordenament, a continuació es fa referència a algunes qüestions relatives a aquest tipus de decrets.
En primer lloc, cal destacar la qüestió relativa a la jerarquia normativa. És ben conegut que l'ordenament juridicoadministratiu té una estructura piramidal jeràrquica, que han de respectar tots els poders públics (art. 9.3 CE). En la cúspide d'aquesta estructura hi ha la constitució, i, a sota, la llei, a les quals s'han de sotmetre els reglaments. Però el principi de jerarquia normativa no es refereix únicament a les relacions entre constitució, llei i reglament, sinó que també fa referència a les relacions entre els mateixos reglaments. En aquest sentit, l'article 23 de la LRJAE -més específic que l'article 51.3 de la Llei del règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú- estableix el següent: «1. Cap disposició administrativa no pot vulnerar els preceptes d'una altra de grau superior. 2. Les disposicions administratives de caràcter general s'han d'ajustar a la jerarquia normativa següent: primer, decret; segon, ordres acordades per les comissions delegades del Govern; tercer, ordres ministerials; quart, disposicions d'autoritats i òrgans inferiors, segons l'ordre de la respectiva jerarquia.»
En segon lloc, s'han de tenir en compte alguns elements del procediment d'elaboració dels reglaments que darrerament han anat adquirint una gran importància. Actualment, el procediment d'elaboració de disposicions de caràcter general és regulat pels articles del 129 al 132 de la Llei sobre procediment administratiu del 1958 (art. 61 al 66 Llei d'organització, procediment i règim jurídic de la Generalitat de Catalunya). D'aquest procediment en destaquen els aspectes següents:1. RESPECTE DELS REGLAMENTS D'EXECUCIÓ DE LLEIS APROVATS PER DECRET, CAL UN DICTAMEN DEL CONSELL D'ESTAT (art. 22.3 Llei orgànica 3/1980, del 22 d'abril, del Consell d'Estat [LOCE]). El debat respecte d'aquest tràmit s'havia suscitat en relació amb la intervenció necessària del Consell d'Estat en l'elaboració de les disposicions de caràcter general per part de les comunitats autònomes, sobre la qual una jurisprudència variant del Tribunal Suprem (TS) s'havia pronunciat en sentits contradictoris. La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 204/1992, del 26 de novembre, va resoldre el tema en admetre que una llei estatal com la LOCE pot exigir, com a element bàsic del règim de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, la sol·licitud preceptiva d'un determinat tipus d'informe jurídic que tingui per objecte establir garanties de legalitat. De manera immediata, el Tribunal Constitucional (TC) va admetre que aquest informe pot ser sol·licitat a un òrgan consultiu propi de la comunitat autònoma, sempre que sigui equiparable en la qualificació tècnica i en l'objectivitat al Consell d'Estat.2. LA PARTICIPACIÓ DE LES ORGANITZACIONS REPRESENTATIVES D'INTERESSOS DE CARÀCTER GENERAL AFECTADES PER LA DISPOSICIÓ. Després d'una jurisprudència fluctuant del Tribunal Suprem, que havia considerat llargament aquest tràmit com a discrecional, la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 19 de maig de 1988 (1988/5060) va establir la preceptivitat de la intervenció dels ciutadans en el procediment d'elaboració de les disposicions de caràcter general. Aquesta consideració ja s'havia fet en la STS del 29 de desembre de 1986 (1986/7187) en el següent sentit: «Aquest caràcter preceptiu del tràmit es corrobora atenent criteris de més rellevància hermenèutica. a) La finalitat del procediment establert per a l'elaboració de disposicions generals és garantir-ne "la legalitat, encert i oportunitat". És clar que l'informe que s'examina és un element important a l'hora d'assegurar aquests objectius. b) El principi d'interpretació d'acord amb la CE de tot l'ordenament jurídic -article 5 de la Llei orgànica del poder judicial- intensifica aquesta conclusió. L'article 9.2 de la Constitució aspira a obtenir una intensa "participació" ciutadana i en aquesta línia l'article 105.a determina «l'audiència dels ciutadans directament o per mitjà de les organitzacions i les associacions reconegudes per la llei, en el procediment d'elaboració de les disposicions administratives que els afecten»: el "consell" de l'article 130.4 de la Llei de procediment, entès d'acord amb la Constitució, és clarament una exigència.
En aquesta matèria resulta sorprenent la regulació que ha portat a terme l'article 64 de la Llei d'organització, procediment i règim jurídic de la Generalitat de Catalunya, que determina que aquest tràmit s'ha de portar a terme «si una llei o exigeix o si ho decideix, segons els casos, el Govern o el conseller competent». El Consell Consultiu (dictamen 161) va plantejar que aquest precepte no s'adequava a la CE, ja que considerava que cal entendre l'article 105.a de la CE en el sentit que aquest tràmit ha de ser la regla general que ha de guiar l'òrgan legislador postconstitucional, sobretot quan determina les regles del procediment d'elaboració de disposicions de caràcter general. En última instància, la CE impedeix que el tràmit d'audiència a les organitzacions i associacions reconegudes per la llei pugui quedar configurat en termes d'absoluta discrecionalitat de l'òrgan administratiu corresponent. En el mateix sentit es va manifestar la Comissió Jurídica Assessora (memòria 1992 i dictamen 44/1990), que també considerà que l'article 105.a de la CE n'exigeix el compliment, de manera que no pot quedar a la lliure discreció del Govern o dels consellers. Mantingueren la doctrina de negar el caràcter discrecional del tràmit, malgrat reconèixer la possibilitat que alguna circumstància extraordinària pogués fer imprescindible mantenir la reserva en l'elaboració d'un reglament.
En aquest debat també hi ha intervingut el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: en una polèmica sentència del 13 octubre de 1994, va considerar que sempre s'ha d'aplicar la jurisprudència del TS en matèria d'audiència, és a dir, considerant-ne el caràcter preceptiu: «La mateixa Llei autonòmica és la que permet no obviar aquest tràmit, malgrat que es pugui entendre el contrari per la dicció literal de l'article 64 de la Llei 13/1989, ja que la remissió a la llei establerta en aquest article no pot ser una altra, en aquest aspecte, que a la «Llei de lleis», Llei suprema que «vincula tots els jutges i tribunals [.] en la interpretació i aplicació de les lleis [.] segons els principis constitucionals (art. 5.1 LOPJ)»; per això, el Tribunal entén que l'article 105.a no s'ha d'interpretar com una simple reserva a la llei en sentit formal, sinó en l'establiment d'un tràmit essencial, preceptiu i indispensable (manifestació del principi de participació), que impedeix configurar-lo com una facultat discrecional de l'Administració, i que s'ha d'entendre com una regla general de la participació ciutadana. Per tot això, el parer del Tribunal Superior de Justícia és que l'article 64 de la Llei 13/1989 ha de ser entès segons aquesta remissió indicada, i, a més, cal interpretar-lo d'acord amb l'exigència de l'esmentada «audiència no discrecional», tot això en sintonia amb la doctrina emanada tant del TC com del TS.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

ca decret, n m
oc decrèt, n m
es decreto, n m
fr décret, n m
en decree, n
SC https://youtu.be/FTwPyOp9ed0

<Activitat parlamentària > Funció legislativa>

Definició

Disposició reglamentària dictada pel Govern de la Generalitat.

Nota

En relació amb el Parlament de Catalunya són exemples de decrets el decret de convocatòria, en el cas de constitució del Parlament, i el decret de dissolució, quan es dissol la legislatura.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca decret confirmatori, n m
es decreto confirmatorio, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Decret de Nova Planta, n m
es Decreto de Nueva Planta

<Història del dret>

Definició

Disposició dictada per Felip V per la qual abolia l'antiga organització constitucional de la Corona d'Aragó i hi establia l'organització política pròpia de Castella.

Nota

Àmbit: Catalunya
El Decret de Nova Planta fou una conseqüència de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya, que va acabar amb la presa de Barcelona per part de les tropes francocastellanes de Felip V, l'11 de setembre de 1714.
Fou promulgat el 16 de gener de 1716 i constitueix una fita important per a la història moderna de Catalunya, ja que representa la línia divisòria entre dos règims. Per una banda, comportà la fi de l'etapa autonòmica segons la qual Catalunya era un estat dins Espanya. Per l'altra, era l'inici d'una etapa regional en la qual Catalunya va ser tractada com un tot. Quedava convertida en regió, perquè encara no s'havien constituït les províncies. No seria fins al Reial decret (RD) d'Isabel II del 30 de novembre de 1833 que, en establir la nova ordenació territorial d'Espanya, Catalunya seria dividida en quatre províncies.
Malgrat que havien estat anul·lades les institucions i les llibertats polítiques de Catalunya i que el Decret fou promulgat en uns moments en els quals a Espanya s'havia instaurat un règim polític centralista i unificador, el dret privat català va poder subsistir gràcies a la intervenció de diputats filipistes catalans. El rei, però, que no deixava de fer constar la seva victòria en haver «pacificat del tot les meves armes el Principat de Catalunya» volia establir un nou govern. I va confessar que després de «madura deliberació i consulta de ministres de la meva més gran confiança, he resolt que en el referit Principat es formi una Audiència presidida pel capità general o comandant general de les meves armes, de manera que els despatxos, després de començar amb el meu dictat, prossegueixin en el seu nom». D'aquesta manera, va començar a establir una nova planta -una nova organització- judicial per a Catalunya. El Decret té quaranta-quatre capítols en els quals, a grans trets, disposa que l'Audiència s'ha de reunir a les cases «que abans estaven destinades per a les diputacions», i ha d'estar composta d'un regent i deu ministres civils i cinc de criminals, dos fiscals i un agutzil major; els civils han de formar dues sales, i els plets s'han de distribuir per torns, de manera que tots els escrivans d'una sala i de l'altra tinguin treball i emoluments iguals. Afegeix que els dubtes els decidia el regent, «sense recurs i sense retardament del curs de la justícia». Pel que fa a les causes criminals, s'havia de procedir a l'Audiència i els altres jutjats de Catalunya d'ofici, a instància de la part o del fiscal.
Estableix les relacions organitzatives dels diversos òrgans i elements judicials, fixa el sou o emoluments de cadascun i determina que «les causes de la Reial Audiència s'han de substanciar en llengua castellana» (cap. 4). D'aquesta manera és bandejada la llengua fins llavors utilitzada en l'àmbit judicial.
A la vegada estableix, de manera similar a Castella, les figures dels regidors, els quals «han de tenir al seu càrrec el govern polític de les ciutats»; els corregidors, «en els llocs dels seus districtes», i els batlles, «en els de les seves jurisdiccions».
Els articles finals són els que deixen una escletxa d'esperança per a la supervivència del dret privat català, en establir que «En tota la resta que no estigui previst en els capítols antecedents d'aquest decret, s'han d'observar les constitucions que abans hi havia a Catalunya; i s'entén que són reestablertes per aquest decret i que tenen la mateixa força i vigor que allò individual que s'hi mana». De manera semblant, deixa subsistent el Consolat de Mar: «I també és la meva voluntat que s'executi respecte del Consolat de Mar, que ha de romandre, perquè floreixi el comercio, i el país obtingui el màxim benefici». I també les ordenances «que hi hagi per al govern polític de les ciutats, viles i llocs en el que no sigui contrari al que és manat aquí» (cap. 42 al 44). Malgrat les dificultats que sorgiren en el curs de la història posterior, aquests darrers capítols del Decret permeteren la subsistència i la defensa del dret privat de Catalunya.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Nomenclatura de gestió universitària [en línia]. 6a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/180>

ca decret de preus, n m
es decreto de precios, n m
en decree on fees, n

<Gestió universitària > Legislació i normativa / Legislation and regulations>

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca decret judicial, n m
es decreto judicial
fr ordonnance de juge

Definició

Pronunciament, llevat de la sentència, d'un jutge o tribunal i que, excepte si és merament de tràmit, no té cap eficàcia si no s'hi fan constar, almenys sumarialment, els motius o no remet al motiu o motius exposats ja en un altre acte.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca decret legislatiu, n m
es decreto legislativo
fr décret-loi

Definició

Norma amb rang de llei dictada pel govern de l'estat o d'una comunitat autònoma, delegada prèviament pel parlament en una llei de bases o en una llei ordinària si es tracta de refondre diversos textos legals, i que no pot afectar matèries reservades a llei orgànica.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca decret legislatiu, n m
es decreto legislativo, n m

<Dret administratiu > Fonts de l'ordenament administratiu>

Definició

Norma jurídica amb rang de llei que emana del poder executiu en virtut d'una delegació legislativa expressa.

Nota

Un decret legislatiu pot ser una refosa de diversos textos existents en un sol cos legal o la concreció en un articulat d'unes bases establertes pel Parlament.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca decret legislatiu, n m
es decreto legislativo, n m

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "secret" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Nota