Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "secta" dins totes les àrees temàtiques

secta secta

<Ciències de la religió>, <Noves religions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  secta, n f

<Religions > Ciències de la religió>, <Religions > Noves religions>

Definició
Grup escindit que s'organitza com a comunitat diferenciada d'alguna de les grans religions, amb una cosmovisió original, unes creences particulars i unes pràctiques pròpies.

Nota

  • La paraula secta té connotacions negatives per a l'opinió pública perquè inclou la idea de manipulació i de control mental, la submissió a un líder (guru), l'adoctrinament, el proselitisme, la intolerància, la ruptura amb l'entorn i el món exterior, i sobretot l'extorsió de diners per part del guru. Però aquest discurs, generalitzat en el públic i aplicat indiferentment a tots els nous moviments religiosos o espirituals, s'ha de matisar: convé distingir entre secta i secta destructiva per tal d'evitar valoracions injustes. Els experts en sociologia de les religions indiquen que només una minoria d'aquests nous grups té aquestes característiques abusives i, per tant, sembla més adequat evitar el terme secta per designar les comunitats pel simple fet que són noves i minoritàries. A més a més, les pràctiques de manipulació i d'abús no són limitades als nous moviments religiosos sinó que també les trobem en religions establertes. I ni tan sols són limitades a les religions: la manipulació i l'avidesa de diners estan difoses per tots els àmbits de la societat.
secta secta

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  secta, n f
  • es  secta, n f

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

secta secta

<Ciències socials > Sociologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  secta, n f
  • es  secta
  • en  sect

<Sociologia>

Definició
Grup d'individus que professen una doctrina particular que s'allunya de l'observança comuna.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  secta, n f
  • es  secta

<Dret canònic>

Definició
Conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s'aparta de la majoritària o establerta.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • El concepte de secta s'ha concretat amb el temps i ha acabat designant el grup o la confessió religiosa minoritària que sorgeix en contraposició i contradicció amb les religions tradicionals, i conserva en si mateixa una vivència tancada i separada de la societat. Així, per exemple, el cristianisme va ser, en els seus orígens, una secta del judaisme. Aquestes sectes no són sempre religioses ni tampoc han de constituir un perill de dany social, encara que un bon nombre cauen en abusos legals i, fins i tot, en activitats delictives.
    Segons Manuel Guerra, una secta no és religió a l'estil del cristianisme, l'islamisme o l'hinduisme, encara que n'hi ha que són branques esqueixades d'aquestes o d'altres religions. Ni tan sols no haurien de ser considerades església com ho són la catòlica, l'ortodoxa o l'anglicana, encara que s'autodenominin així. «Secta és una categoria genèrica que, com és propi de qualsevol gènere, inclou moltes espècies. Aquestes tenen, d'una banda, trets individuals que les caracteritzen respecte de la resta d'individus de la mateixa espècie -de cada secta en cada cas-, i, de l'altra, uns trets comuns a tots els individus de la mateixa espècie -en el nostre cas, els trets caracteritzadors de totes les sectes.» I d'aquests trets comuns se'n pot extreure que «una secta és la clau existencial, teòrica i pràctica, dels que pertanyen a un grup autònom, no cristià, fanàticament proselitista, exaltador de l'esforç personal i expectant d'un canvi meravellós, ja sigui col·lectiu -de la humanitat-, ja sigui individual o de l'home en la pròpia espècie de superhome».
    Quant a la qüestió terminològica, de vegades els autors prefereixen parlar de nous moviments religiosos com a sinònim de secta -tant si són destructives o danyoses com si no-, ja que té menys càrrega pejorativa. Dionisio Llamazares també prefereix utilitzar el terme secta, «que al·ludeix a l'origen d'aquests grups, d'una banda, i a una determinada manera d'actuar davant els altres grups: són resultat de l'escissió d'altres grups i la seva actitud està presidida normalment pel rigorisme i la intolerància. De totes maneres, aquestes no en són les característiques essencials: hi solen ser presents en l'origen, però no és menys freqüent que s'endolceixin amb la pervivència temporal del grup». Iván Carlos Ibán Pérez parla de nous moviments religiosos a causa de la connotació pejorativa que entén que comporta el terme secta. Així mateix, Agustín Montilla indica que «el concepte de secta està gravat per una hipoteca de més envergadura que la que reflecteix l'etimologia originària. En el llenguatge corrent, aquesta paraula s'utilitza per a designar grups intolerants i dogmàtics, tancats al món i sospitosos d'accions il·lícites», i per això també es decideix per «nous moviments religiosos», per raó d'objectivitat i imparcialitat. En una línia similar es manifesta Begoña Navas Renedo: «Quan es parla de sectes o de nous moviments religiosos s'està fent al·lusió a dues realitats diferents. Si bé ambdós termes es refereixen en un primer moment a moviments minoritaris -petits o amb escàs nombre de seguidors-, secta porta implícita una càrrega pejorativa a conseqüència de les activitats negatives que duu a terme, mentre que nou moviment religiós, a més de ser forçosament religiós, pot haver constituït a l'inici una secta però actualment funciona amb normalitat i confia a arribar a ser considerat una confessió religiosa.» Mariano López Alarcón utilitza anàlogament l'expressió nous moviments religiosos per a referir-se tant a sectes il·lícites com a grups de religiositat estranya. I María Luisa Jordán, a grups respectuosos amb les lleis i l'ordre públic (cultes, moviments religiosos, filosòfics, de perfeccionament de la personalitat, d'ajuda als drogodependents, entre altres.), hi oposa l'expressió sectes pseudoreligioses en sentit negatiu.
    No obstant això, pretendre, com es podria interpretar de l'expressió nous moviments religiosos, que el fenomen de les sectes és nou o gairebé exclusivament propi del segle XX és absurd, a més de mostrar ignorància sobre la història de les religions o simplement sobre la història del cristianisme. Llamazares afirma que «el que és nou no són aquests grups ni llurs modalitats i formes de funcionament; el que és nou és el context social en què s'insereixen». En efecte, és l'entorn social i jurídic el que implica que els grups separats, les sectes, puguin ser reconeguts pel dret i sobreviure. En els contextos totalitaris, monistes i intolerants, el desenvolupament de les sectes era perseguit immediatament, i l'èxit de la persecució era molt alt. Només una autèntica revolució religiosa, la que va plantejar el protestantisme, va aconseguir a Europa que sobrevisqués una interpretació cristiana alternativa a la catòlica originària.
    Quant a la classificació de les sectes, Juan Goti ofereix uns criteris molt útils presos de la «fenomenologia de la religió, pels seus orígens i les ideologies: segons la concepció cíclica, d'origen indohel·lènic, o segons la concepció historicista, d'origen hebreu. Les primeres solen plantejar en la societat occidental de tradició cristiana els problemes del xoc entre cultures notablement allunyades, mentre que les segones interpreten de manera diferent i desviada» la tradició bíblica comuna. Una classificació diferent n'ofereixen Manuel Guerra, Francisco Azcona i Juan Luís Lorda: a) sectes d'inspiració cristiana; b) sectes d'origen hindú i oriental; c) sectes procedents de la religió musulmana; d) esoterisme, gnosticisme i ocultisme; e) sectes satàniques; f) espiritisme; g) sectes d'ufologia; h) sectes psicològiques i parapsicològiques; i) sectes amb finalitat política, i j) Nova Era.
    Entre els trets més característics de les sectes d'aquesta classificació, hi ha indubtablement una decidida acció proselitista o expansiva. Les sectes, per contra de les esglésies i confessions tradicionals, se solen mostrar externament, per exemple, molt vitals, noves, desinhibides, acollidores, altruistes i desvinculades d'antics esquemes socials, fet que acaba donant lloc a una activitat sovint molt proselitista, que contrasta fortament amb la religiositat calmada, establerta, no gens inquietant, de les formes de religiositat tradicional que envolten les confessions tradicionals. De vegades, fins i tot s'identifiquen les sectes amb un proselitisme abusiu. No obstant això, la dificultat se sol trobar precisament a l'hora de definir jurídicament quan una actitud proselitista és realment abusiva i suposa una violació de la llibertat de consciència, especialment si es fa referència a adults plenament capaços. Respecte d'això s'ha de tenir en compte l'article 515 del Codi penal, que disposa que són punibles les associacions il·lícites que, encara que tinguin per objecte un fi lícit, emprin mitjans violents o d'alteració o control de la personalitat per a aconseguir-lo.
secta secta

<Ciències socials > Antropologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  secta, n f
  • es  secta
  • en  sect

<Antropologia>

Definició
Comunitat de creences, sovint minoritària, que generalment suposa alguna classe de separació dels seus membres de l'activitat social plena, i desenvolupada al marge d'una confessió majoritària o social establerta.
secta secta

<Ciències socials > Sociologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2021. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
Aquesta obra és un avançament del diccionari complet, en curs d'elaboració.

  • ca  secta, n f
  • es  secta
  • en  sect

<Religió > Organitzacions religioses>

Definició
Grup escindit que s'organitza com a comunitat diferenciada d'alguna de les grans religions, amb una cosmovisió original, unes creences particulars i unes pràctiques pròpies.