Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• A diferència del que succeïa al Codi penal (CP) del 1973, la regulació del CP del 1995 inclou la sedició en els delictes contra l'ordre públic i la desvincula de la rebel·lió, situada ara entre els delictes contra la Constitució espanyola (CE). La sedició és regulada pels articles 544 al 549 del capítol I del títol XXII del llibre II del CP del 1995. El tipus bàsic es configura de la manera següent (art. 544): «Són reus de sedició els qui, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s'alcin públicament i tumultuàriament per tal d'impedir, per la força o fora de les vies legals, que s'apliquin les lleis o que qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, exerceixi legítimament les seves funcions o compleixi els seus acords o les resolucions administratives o judicials.» El nucli de la conducta típica és l'alçament públic i tumultuari. Un alçament és qualsevol tipus de sublevació o insurrecció. En descriure'l com a públic fa referència «obert» o «exterioritzat» (STS del 10.10.1980, ponent: Vivas Marzal). Pel que fa a tumultuàriament, significa «de manera col·lectiva», per bé que alguns autors afegeixen la nota «d'oberta hostilitat» o bé «actituds intimidatòries, atemoritzadores o injurioses» per a dotar el requisit d'un contingut més restrictiu.
  La pena fixada pel delicte de sedició, igual que en cas de delicte de rebel·lió, s'imposa segons la intensitat de la intervenció del delicte i de l'eventual caràcter d'autoritat que tingui l'intervinent: els inductors, els que han sostingut o dirigit la sedició o hi apareixen com a autors principals han de ser castigats amb la pena de presó de vuit a deu anys, i amb la de deu a quinze anys si són persones constituïdes en autoritat. En tots dos casos s'ha d'imposar, a més, la inhabilitació absoluta pel mateix període. Fora d'aquests casos, s'ha d'imposar una pena de quatre a vuit anys de presó, i la d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un període també de quatre a vuit anys (art. 545).
  El principal problema pràctic que presenta la imputació del delicte a les persones concretes és el de la identificació dels inductors, els que l'han sostingut o dirigit o els autors principals, ja que es tracta de comportaments caracteritzats per l'alçament públic i tumultuari. A aquest efecte, el CP del 1995 interpreta la figura de cap de la sedició i estableix que quan la sedició no s'hagi arribat a organitzar amb caps coneguts, responen com a tals els qui de fet dirigeixin els altres, portin la veu per ells, signin escrits expedits en nom seu o exerceixin altres actes semblants de direcció o representació (art. 546 en relació amb el 474). L'extensa redacció del tipus de la sedició i la severitat de les penes que s'hi estableixen fan necessària la clàusula d'atenuació obligatòria de les conductes menys greus, regulada per l'article 547: «En el cas que la sedició no hagi arribat a entorpir d'una manera greu l'exercici de l'autoritat pública i tampoc no hagi ocasionat la perpetració d'un altre delicte per al qual la llei assenyali penes greus, els jutges o els tribunals han de rebaixar en un o dos graus les penes assenyalades en aquest capítol.»
  Finalment, cal dir que la provocació, la conspiració i la proposició per a la sedició són expressament castigades com a actes preparatoris d'un delicte punibles (art. 548). L'afinitat entre la rebel·lió i la sedició queda palesa de conformitat amb l'article 549 del CP del 1995 que remet els articles 479 al 484 al delicte de sedició.