Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "senyor" dins totes les àrees temàtiques
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca dolceta, n f
- ca enciamet, n m sin. compl.
- ca enciam de la Mare de Déu, n m alt. sin.
- ca enciam de senyor, n m alt. sin.
- ca enciam del senyor, n m alt. sin.
- ca enciamet de la Mare de Déu, n m alt. sin.
- ca enciamet de senyor, n m alt. sin.
- ca encisamet, n m alt. sin.
- ca herba de doll, n f alt. sin.
- ca pamplina d'aigua, n f alt. sin.
- ca herba de dui, n f var. ling.
- ca herba de juí, n f var. ling.
- nc Samolus valerandi L.
<Botànica > primulàcies>
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la dominus | domina, n m, f
- ca amo | mestressa, n m, f
- ca senyor | senyora, n m, f
- ca propietari | propietària, n m, f sin. compl.
- es amo | ama, n m, f
- es señor | señora, n m, f
- es propietario | propietaria, n m, f sin. compl.
- fr maître, n m
- fr propriétaire, n m, f
- it padrone | padrona, n m, f
- it proprietario | propietaria, n m, f
<Dret romà>
Nota
- En les llengües romàniques, les formes propietari -ària, (propietario, propriètaire, proprietario) s'apliquen a les coses; la resta, als esclaus.
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca flor robí, n f
- ca ninoi, n m sin. compl.
- ca peu de gall, n m sin. compl.
- ca gallaret, n m alt. sin.
- ca gallets, n m pl alt. sin.
- ca mataporc, n m/f alt. sin.
- ca morró, n m alt. sin.
- ca ninois, n m pl alt. sin.
- ca ortiga borda, n f alt. sin.
- ca peu de Nostre Senyor, n m alt. sin.
- ca peus de Nostre Senyor, n m pl alt. sin.
- ca sabaters, n m pl alt. sin.
- ca tinya negra, n f alt. sin.
- ca floruví, n m var. ling.
- ca murró, n m var. ling.
- nc Lamium amplexicaule L. subsp. amplexicaule
<Botànica > labiades / lamiàcies>
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca flor robí, n f
- ca ninoi, n m sin. compl.
- ca peu de gall, n m sin. compl.
- ca gallaret, n m alt. sin.
- ca gallets, n m pl alt. sin.
- ca mataporc, n m/f alt. sin.
- ca morró, n m alt. sin.
- ca ninois, n m pl alt. sin.
- ca ortiga borda, n f alt. sin.
- ca peu de Nostre Senyor, n m alt. sin.
- ca peus de Nostre Senyor, n m pl alt. sin.
- ca sabaters, n m pl alt. sin.
- ca tinya negra, n f alt. sin.
- ca floruví, n m var. ling.
- ca murró, n m var. ling.
- nc Lamium amplexicaule L. subsp. amplexicaule
<Botànica > labiades / lamiàcies>
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca gram estrellat, n m
- ca blat del diable, n m sin. compl.
- ca blat de Nostre Senyor, n m alt. sin.
- ca blat del dimoni, n m alt. sin.
- ca cabeçuda punxada, n f alt. sin.
- ca equinària, n f alt. sin.
- nc Echinaria capitata (L.) Desf.
<Botànica > gramínies / poàcies>
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca gram estrellat, n m
- ca blat del diable, n m sin. compl.
- ca blat de Nostre Senyor, n m alt. sin.
- ca blat del dimoni, n m alt. sin.
- ca cabeçuda punxada, n f alt. sin.
- ca equinària, n f alt. sin.
- nc Echinaria capitata (L.) Desf.
<Botànica > gramínies / poàcies>
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca herba de cinc dits, n f
- ca mal-llaura, n m/f alt. sin.
- ca potentil·la de roca, n f alt. sin.
- ca te de reina, n m alt. sin.
- ca te de roqueta, n m alt. sin.
- ca te de senyor, n m alt. sin.
- ca te de senyora, n m alt. sin.
- ca te de soqueta, n m alt. sin.
- ca te roquer, n m alt. sin.
- ca te palomo, n m var. ling.
- nc Potentilla caulescens L.
<Botànica > rosàcies>
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca herba de cinc dits, n f
- ca mal-llaura, n m/f alt. sin.
- ca potentil·la de roca, n f alt. sin.
- ca te de reina, n m alt. sin.
- ca te de roqueta, n m alt. sin.
- ca te de senyor, n m alt. sin.
- ca te de senyora, n m alt. sin.
- ca te de soqueta, n m alt. sin.
- ca te roquer, n m alt. sin.
- ca te palomo, n m var. ling.
- nc Potentilla caulescens L.
<Botànica > rosàcies>
<Documentació jurídica>, <Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca Item senyor que'ls canceller e vice canceller vostres, n f
<Documentació jurídica>, <Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Versió romancejada: «Item, senyor, que'ls canceller e vice canceller vostres [...] regesquen e ministren per vos Senyor la Justicia, servants la bona ordinacio de la vostra casa [...] en aquella millor forma que fer se deja, segons Usatges de Barçalona e constitucions e capitols de Cort de Cathalunya, usos, costums, privillegis, immunitas e libertats de quiscuna condicio, e de les universitats e dels singulars de aquellas, dret comú, equitat, e bona rao [...]; e quels dits vostres Canceller e Vicicanceller presents encontinent, e los esdevenidors, e Regent cancelleria, ans que usen de lur office sien tenguts de jurar solempnament, e los Vicicanceller e regent prestar homentge en poder vostre Senyor, tenir e observar lo present capitol a la letra, e tro los dits sagraments e homenatge sien prestats, tots actes per ells fahedors sien nulles. Plau al senyor Rey.» Es tracta d'una de les disposicions legals, ja que és una de les llei de Corts, molt significativa en l'evolució del dret històric català.
Es fa la distinció entre les diverses projeccions del dret específic de la terra catalana en el seu doble vessant d'un dret general (Usatges de Barcelona i legislació de Corts) i d'un dret local (usos, costums, privilegis, immunitats i llibertats de cada estament o dels habitants dels municipis). El dret general ocuparia la funció d'un sistema jurídic principal. El local, la d'un secundari i, per tant, aplicable si no hi hagués el general. Afirmació que no s'especifica de manera literal en el precepte, ja que ambdós drets apareixen situats en un nivell d'igualtat. A més, s'estableix la vigència a Catalunya d'un dret supletori, que és regulat pel dret comú, l'equitat i la bona raó.
La gran aportació d'aquesta llei de Corts es concreta en el reconeixement oficial dels drets romà i canònic, que ara adquireixen, per primera vegada, la condició de dret positiu, encara que amb caràcter supletori. Tenint en compte que el dret autòcton de Catalunya -sobretot en l'àmbit de les relacions juridicoprivades- és un dret no excessivament desenvolupat, el dret comú es convertirà en la pràctica, pel fet de ser un ordenament jurídic complet, en l'element formatiu essencial d'aquell dret. Per aquest motiu els juristes catalans de l'època baixmedieval insistiren tòpicament que s'havia d'acudir a les lleis romanes i al dret canònic. Segons el jurisconsult variava la manera de justificar l'aplicació d'aquests drets. La prohibició d'aplicar-los -establerta amb anterioritat pel monarca Jaume I en la constitució de les Corts de Barcelona del 1251, i que s'havia mostrat ineficaç des d'un punt de vista pràctic-, resultà aleshores derogada formalment pel capítol de cort del rei Martí, amb la qual cosa quedà demostrat que, dins les diferents projeccions de la legislació de Corts, totes presentaven el mateix rang, i s'aplicava el principi que la llei posterior deroga l'anterior.
En l'esmentat ordre de prelació de fonts no es parla, intencionadament, de les manifestacions legislatives emanades exclusivament del monarca, com és el cas, per mencionar el més rellevant, de les Pragmàtiques. La preterició no és casual i només té una explicació: a Catalunya el procés d'afirmació del pactisme es desenvolupa a partir de l'eclipsi de l'absolutisme. Ara bé, el dret supletori no només emanava del dret comú, el romà i el canònic, sinó també per l'equitat i la bona raó. Cal fixar l'abast d'aquests dos últims vocables. L'ordre de prelació de fonts, merament enumeratiu, del rei Martí, en la seva aplicació estricta, havia de comportar situacions d'inseguretat jurídica per a les parts que participaven en els processos judicials. El problema era que l'esmentat capítol no definia amb precisió què calia entendre per l'expressió universal de dret comú, en què, no es pot oblidar, s'engloben diversos drets especials, el romà i el canònic, entre els quals es produïen contradiccions. En cas que s'apliqués l'un o l'altre al mateix conflicte d'interessos, la solució podia ser -de fet, ho era en certs casos- diferent i fins i tot contrària.
La literatura jurídica posterior, i especialment T. Mieres, un dels jurisconsults catalans més prestigiosos del segle XV, en percebre el problema anterior i sempre proper a la realitat com a jurista pràctic que era, va diferenciar els elements integrants de l'expressió, excessivament global, dret comú, i va atorgar primacia al dret que contingués més equitat i bona raó. És a dir, utilitzà les últimes peces del dret supletori del capítol de cort del 1409, l'equitat i la bona raó, com a instrument per a resoldre les possibles contradiccions que l'aplicació dels drets plantejava en el fluir quotidià de la vida judicial. I com que l'equitat i la bona raó són sinònims de justícia, havia de prevalde el dret que, en cada situació particular, fos el més just, bé es tractés del romà o bé del canònic. Solament si es plantejaven dubtes sobre quina de les normes dels drets és la més justa, Mieres s'inclinà per donar la primacia al dret canònic, ja que, com ell mateix afirmava, «ha de presumir-se el canònic l'equitatiu, perquè no admet pecat, i les lleis no menysprearan imitar els sagrats cànons». La interpretació de Mieres s'incorporà al contingut del capítol XXXX de la Constitució de les primeres Corts celebrades a Barcelona l'any 1599, promulgada durant el regnat de Felip II de Catalunya. Des de llavors i pràcticament fins al dia d'avui (art. 5 Projecte de Compilació del 1955), i com a fruit del quefer professional de Mieres, dins el dret supletori del dret autòcton català preval l'aplicació preferent del dret canònic sobre el romà.
Aquesta Constitució, sancionant el que ja s'havia observat a la pràctica, defineix els criteris d'interpretació de l'equitat i estableix que, d'ara endavant, «sigui regulada, i d'acord amb els reglis del dret comú, i que aporten els Doctors sobri matèria de equitat», la qual cosa equival a identificar l'equitat amb el dret comú. Per tant, des del regnat de Martí I l'Humà, es fixaren les bases jurídiques perquè en la terra catalana la vida es desenvolupés en el culte al dret romà. - V. t.: constitució de cort n f
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca pèl de farigola, n m
- ca barba de caputxí, n f alt. sin.
- ca barbes de caputxí, n f pl alt. sin.
- ca barbes de farigola, n f pl alt. sin.
- ca barbes de romaní, n f pl alt. sin.
- ca cabell, n m alt. sin.
- ca cabell d'àngel, n m alt. sin.
- ca cabell de Déu Nostre Senyor, n m alt. sin.
- ca cabell de farigola, n m alt. sin.
- ca cabell de la Mare de Déu, n m alt. sin.
- ca cabell de Nostre Senyor, n m alt. sin.
- ca cabell de romaní, n m alt. sin.
- ca cabell de tomaní, n m alt. sin.
- ca cabellera, n f alt. sin.
- ca cabellera d'àngel, n f alt. sin.
- ca cabellera d'argelaga, n f alt. sin.
- ca cabellera de monja, n f alt. sin.
- ca cabellera de Nostre Senyor, n f alt. sin.
- ca cabellet, n m alt. sin.
- ca cabellets, n m pl alt. sin.
- ca cabellets de farigola, n m pl alt. sin.
- ca cabellets del Nostre Senyor, n m pl alt. sin.
- ca cabells, n m pl alt. sin.
- ca cabells d'àngel, n m pl alt. sin.
- ca cabells de caputxí, n m pl alt. sin.
- ca cabells de Déu Nostre Senyor, n m pl alt. sin.
- ca cabells de farigola, n m pl alt. sin.
- ca cabells de la Mare de Déu, n m pl alt. sin.
- ca cabells de Nostre Senyor, n m pl alt. sin.
- ca cabells de romaní, n m pl alt. sin.
- ca cabells de tomaní, n m pl alt. sin.
- ca confitets, n m pl alt. sin.
- ca cuscuta, n f alt. sin.
- ca epítim, n m alt. sin.
- ca herba fina, n f alt. sin.
- ca herba prima, n f alt. sin.
- ca monyo de la Mare de Déu, n m alt. sin.
- ca pèl de nuvi, n m alt. sin.
- ca pèls, n m pl alt. sin.
- ca pèls de caputxí, n m pl alt. sin.
- ca pèls de farigola, n m pl alt. sin.
- ca pèls de la Mare de Déu, n m pl alt. sin.
- ca pèls de nuvi, n m pl alt. sin.
- ca pèls de romaní, n m pl alt. sin.
- ca seda, n f alt. sin.
- ca tinya, n f alt. sin.
- ca tinya d'alfals, n f alt. sin.
- nc Cuscuta epithymum (L.) L.
<Botànica > convolvulàcies>
Nota
-
1. A DIEC2-E la denominació pèl de farigola remet a cabells d'àngel ("planta del gènere Cuscuta"), però s'ha de referir més exactament a Cuscuta epithymum.
2. MASCLANS recull la denominació cabells per a Cuscuta sp. pl. (principalment C. epithymum).
3. MASCLANS indica que la planta s'anomena cabells de farigola (i pèls de farigola) quan és paràsita de la farigola, cabells de romaní quan és paràsita del romaní i cabells de tomaní quan ho és del tomaní.
