Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca règim de separació de béns, n m
es régimen de separación de bienes

<Notaria > Tipologia documental > Actes d'estat civil>

Definició

Règim de béns en què cada cònjuge conserva la titularitat i la lliure disposició dels béns de què era titular abans del matrimoni i dels que adquireix mentre duri.

Nota

A Catalunya i a les Illes Balears, a manca de pacte, hi són subjectes tots els matrimonis.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca règim de separació de béns, n m
es régimen de separación de bienes

<Dret civil > Dret de família>

Definició

Règim econòmic conjugal en què cada cònjuge conserva la propietat, el gaudi, l'administració i la lliure disposició dels béns de què era titular abans del matrimoni i dels que adquireix mentre duri.

Nota

A Catalunya, a manca de pacte, hi són subjectes tots els matrimonis.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca règim de separació de béns, n m
es régimen de separación de bienes

Definició

Règim econòmic matrimonial en què cada cònjuge té la propietat, el gaudi, l'administració i la lliure disposició de tots els seus béns, amb els límits que estableix la llei.

Nota

Àmbit: Catalunya
Actualment, el règim de separació de béns és regulat per la secció primera del capítol III del títol III del llibre II del Codi civil de Catalunya (CCCat), concretament, en els articles del 232-1 al 232-12, i és, en defecte de pacte, el règim legal supletori dels matrimonis catalans.
En el règim de separació de béns, la celebració del matrimoni no produeix cap efecte ni té cap transcendència sobre la titularitat dels béns que pertanyen a cadascun dels cònjuges en el moment de celebrar-se el matrimoni, ni sobre aquells que adquireixen una vegada celebrat el matrimoni. Concretament, en un règim de separació de béns hi ha dos patrimonis: el del marit i el de la muller. Aquesta independència entre les masses patrimonials dels cònjuges té com a conseqüència l'autonomia en la gestió, el gaudi i la disposició dels béns de cadascú.
L'adquisició i la transformació de cadascun d'aquests patrimonis funciona de manera autònoma, sense que la celebració del matrimoni hi tingui cap influència. Així, formen part de la massa de béns propis tots els que tenia cada cònjuge com a tals quan es va celebrar el matrimoni i els que adquireixi després, independentment del títol d'adquisició i de qui els hagi atribuït (art. 232-2), atès que les donacions entre cònjuges són vàlides. En formen part, també, els fruïts i les rendes dels béns propis, així com els rendiments del treball o de la professió. No obstant això, quan és difícil saber a quin dels cònjuges pertany algun bé o dret, s'entén que correspon a tots dos per meitats indivises (art. 232-4). Tanmateix, es considera que els béns mobles d'ús personal d'un dels cònjuges que no siguin d'extraordinari valor i els que estiguin directament destinats a l'exercici de l'activitat professional li pertanyen exclusivament (art. 232-4).
En el règim de separació de béns, si un cònjuge ha treballat per a la casa substancialment més que l'altre, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació, sempre que en el moment de l'extinció del règim per separació, divorci, nul·litat o mort d'un dels cònjuges o, si s'escau, del cessament efectiu de la convivència, l'altre hagi obtingut un increment patrimonial superior. De la mateixa manera, té dret a compensació el cònjuge que ha treballat per a l'altre sense retribució o amb una retribució insuficient (art. 232-5).
El règim de separació de béns s'extingeix en els casos de dissolució del matrimoni per separació, divorci, nul·litat o mort d'un dels cònjuges, o bé quan els cònjuges pacten un règim econòmic matrimonial diferent, en exercici de llur autonomia. Quan s'esdevé això, s'ha de liquidar el règim. La liquidació no és gaire complicada, atesa l'autonomia entre patrimonis pròpia del règim de separació de béns: els béns privatius no presenten cap problema; els béns comuns donen lloc a l'exercici de l'acció de divisió de cosa comuna, i si les relacions entre els patrimonis de tots dos cònjuges han originat crèdits a favor i en contra de cadascun d'ells, cal pagar-los.
V. t.: règim econòmic matrimonial n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca règim de separació de béns, n m
es régimen de separación de bienes

Definició

Règim legal supletori dels matrimonis en què cadascun dels cònjuges té el gaudi i disposició dels seus béns.

Nota

Àmbit: Illes Balears
La separació de béns ha estat el règim econòmic matrimonial tradicional a les Illes Balears, una vegada caigut en desús el règim dotal. I si bé és veritat que els cònjuges, mitjançant les capitulacions matrimonials, tenen la facultat d'establir el règim patrimonial de llur matrimoni, la realitat és que se n'ha fet poc ús, entre altres coses perquè la majoria de persones que contreuen matrimoni estan absolutament d'acord a tenir entre elles la separació de béns. No debades s'ha dit que les poques capitulacions que s'atorguen a les Illes són per a pactar la separació de béns quan aquest no seria el règim patrimonial que tindria el matrimoni segons els criteris dels articles 9.2 i 16.3 del Codi civil espanyol (CC). És expressiu de l'alta consideració en què s'ha tingut aquest règim el fet que en el Voto particular dels jurisconsults Manuel Guasp i Pujol i José Socias i Gradolí, mitjançant el qual van discrepar de la majoria en el si de la comissió que va elaborar el Projecte d'apèndix del 1903, es propugnava la desaparició de tot el dret foral de les Illes, llevat de la separació de béns.
La Compilació del dret civil especial de Balears del 1961 establia una separació de béns absoluta, i així ho disposava expressament l'article 3. L'actual Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 no la qualifica d'aquesta manera i, si bé manté les regles generals de la separació de béns, té en compte el fet incontrovertible que, quan dues persones fan la vida juntes, posseeixen i utilitzen uns mateixos béns -el parament de la casa-, i tenen entre elles una comunitat d'interessos basats en la protecció de la família, en aquestes circumstàncies no hi pot haver una separació de béns absoluta, sinó que, necessàriament, hi han d'intervenir uns elements correctors, imposats pel principi fonamental de la separació de béns: els béns de cada cònjuge romanen afectes a l'aixecament de les càrregues familiars.
Les regles fonamentals de la separació de béns són dues i estan recollides per l'article 3, paràgrafs segon i tercer, de la Compilació del 1990. Així, són béns propis de cada cònjuge els que li pertanyen quan comença el règim de separació i els que adquireixi per qualsevol títol, mentre aquest sigui vigent, i cada cònjuge és facultat per a realitzar qualsevol acte o negoci de domini, administració, gaudi i disposició dels seus béns. Cal destacar, però, que aquestes facultats no són absolutes, ja que, després de ressenyar-les, l'article 3.2 disposa: «sense perjudici de l'establert a l'article següent», i aquest precepte parla de l'afecció dels béns del cònjuges a l'aixecament de les càrregues del matrimoni i de la manera de contribuir-hi.
I com sigui que no hi ha cap altra limitació de les facultats de cada cònjuge respecte dels seus béns, la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears 1/1998, del 3 de setembre, que revoca els pronunciaments de les sentències d'instància, va entendre que no era aplicable a les Illes l'article 1320 del CC, per la qual cosa no era nul·la la hipoteca -ni la consegüent execució hipotecària- sobre l'habitatge familiar propietat d'un dels cònjuges exclusivament, atorgada sense l'autorització de l'altre, ja que l'article 3.2 li concedeix àmplies facultats de disposició. La Sentència rebutja la introducció dins del règim legal de la separació de béns de preceptes estranys, com seria l'article 1320 del CC; si bé fa una consideració de lege ferenda en els termes següents: «por lo demás, no desconoce esta sala la posibilidad (o quizá la conveniencia), de lege ferenda de que, en el futuro, mediante una ley del Parlament balear, pudiera incorporarse al texto de la Compilación balear -siguiendo la pauta de la Compilación de Catalunya- una norma del tenor del art. 1320 CC. Pero mientras ello no ocurra (si es que llegare a ocurrir), es insoslayable que el art. 1320 CC y la norma en él contenida son elementos extraños al Derecho mallorquín, como pudieran serlo las normas existentes en el Derecho alemán o el Derecho inglés reguladoras de la cuestión planteada. Y por ello, obviamente, son inaplicables».
Tradicionalment, un dels retrets que més sovint s'ha fet a la separació de béns ha estat que és beneficiosa només per al cònjuge que treballa fora de la llar familiar, ja que qui té cura de la llar no ingressa diners per la feina que duu a terme. Es pot dir que la situació està canviant molt ràpidament, perquè avui és habitual que els dos cònjuges treballin fora de la llar. Però, a més a més, en aquest punt en les Illes es dona una dada sociològica important -de la qual poden donar fe els notaris de les Illes- com és el costum que l'habitatge familiar -i fins i tot altres immobles- s'escripturin a favor dels cònjuges a parts iguals. Aquesta ha estat, històricament, la manera de retribuir el treball del cònjuge dedicat exclusivament a la cura de la llar familiar, i, a més, harmonitza amb la conjuntura actual en què és normal que els dos cònjuges tinguin una feina remunerada. Aquestes adquisicions pro indiviso en principi són comunitats ordinàries, que es regeixen pel que disposen els articles 392 i següents del CC, llevat que siguin aplicables les normes de la Compilació, com seria el cas de les despeses de manteniment de la llar familiar, en què intervindria el règim especial de les càrregues del matrimoni. De la mateixa manera, no sembla possible que es pugui exercitar l'acció de divisió d'un habitatge que és propietat dels dos cònjuges mentre es destini a seu de la família.
Una qüestió que ha preocupat molt els tribunals i la doctrina -en el context de la separació de béns- ha estat la delimitació dels patrimonis dels cònjuges, tenint en compte la confusió i les transferències que es produeixen entre ells, a conseqüència de la convivència familiar i de la comunitat d'interessos. Són els casos, tan freqüents, en què un dels cònjuges inverteix diners propis en unes obres que es fan en un immoble que és exclusivament de l'altre cònjuge, o dona o deixa diners per a destinar-los a la compra d'un bé de la seva única propietat, entre d'altres. La Compilació no conté cap norma per a donar solució a aquests problemes, que avui s'esdevenen molt sovint, especialment quan el matrimoni es troba en una situació de crisi.
Algunes legislacions autonòmiques, en tractar de resoldre aquestes complicades qüestions, han donat preponderància absoluta al principi de titularitat formal, considerant que si hi ha un títol d'adquisició, el bé adquirit correspon, indubtablement, al cònjuge que en el títol figuri com a adquirent, i tan sols es pot discutir a qui pertany la contraprestació que es va pagar. Però aquesta solució no és plenament satisfactòria, atesa l'existència de títols simulats, a més de casos de consentiments intimidats per una excessiva influència d'un dels cònjuges sobre l'altre.
Els tribunals han fet ús, amb molta freqüència, del principi de la subrogació real, que tindria en compte de quin dels cònjuges procedeixen els diners que van servir per a fer l'adquisició. Probablement, la solució més justa seria tractar de determinar la voluntat real dels esposos quan es va realitzar el contracte o acte jurídic discutit, deduint-la de totes les circumstàncies del cas, especialment del títol formal de l'adquisició i de la procedència dels diners amb què es va fer aquesta adquisició, però sense que cap d'aquests principis tingués caràcter exclusiu.
Les facultats de gaudi i administració que té cadascun dels cònjuges sobre els seus béns no impedeixen que en pugui conferir l'administració a l'altre cònjuge, ni que ho pugui fer tant expressament com tàcitament Així ho disposa l'article 4.2 de la Compilació del 1990. Com sigui que, en aquest cas, el mandat és absolutament intuitu personae, basat en l'affectio maritalis, és natural que el cònjuge que va donar el mandat en qualsevol moment el pugui revocar, condicionar o restringir. Malgrat que la Compilació no ho indica -sí que ho feia el projecte presentat en el seu dia al Parlament-, una clàusula del poder per la qual el cònjuge mandant renunciés a l'exercici d'aquestes facultats seria nul·la. És discutible si el cònjuge mandant pot nomenar substitut o no, si el poder no ho prohibeix, per bé que l'opinió majoritària considera que només ho pot fer per a negocis concrets i determinats, i mai d'una manera general. En la Compilació es recull especialment el moment de la rendició de comptes, quan indica que, en acabar el mandat, el cònjuge mandatari només ha de retornar els fruits existents i els fruits amb els quals s'hagi enriquit. La disposició té com a fonament el Codi de Justinià, 5.14.11, del qual va passar al Codi civil francès i d'altres, i es basa en la presumpció que els fruits no existents i els fruits dels quals no s'ha enriquit el cònjuge administrador s'han destinat a l'aixecament de les càrregues del matrimoni. Aquestes normes relatives a l'administració per part d'un dels cònjuges dels béns de l'altre són aplicables als matrimonis que es regeixen pel dret de Mallorca i de Menorca, ja que l'article 67 -regulador del règim matrimonial legal d'Eivissa i Formentera- no conté cap disposició sobre aquesta figura, per la qual cosa regeix el CC.
V. t.: càrregues familiars n f pl
V. t.: donació entre cònjuges n f
V. t.: dot n m
V. t.: parament de la casa n m
V. t.: parella estable n f

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca ratlla de separació de carrils, n f
es línea de separación de carriles

<Construcció > Obres públiques>

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca ratlla de separació de sentit, n f
es línea de separación de sentido

<Construcció > Obres públiques>

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.

ca remei d'equity, n m
es reparación equitativa, n f
fr mesure de redressement fondée sur l'equity, n f
fr mesures de redressement en Équité, n f pl
fr mesures de redressement en equity, n f pl
fr redressement en equity, n m
fr réparation en equity, n f
en equitable relief, n
en equitable remedy, n

Nota

Un remei d'equity, basat en el concepte d'equity propi del dret anglosaxó, fa referència a qualsevol remei desenvolupat pels tribunals d'equity, en què s'obliga la part demandada a actuar d'una determinada manera o a deixar d'emprendre una acció determinada.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca reparació, n f
es reparación

<Electrodomèstics>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de ciclisme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 98 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 3)
ISBN 84-7739-217-X

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca reparació, n f
es arreglo
es reparación
fr dépannage
en repair

<Esport > Ciclisme>

Definició

Canvi d'una peça de la bicicleta en cas d'avaria.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca reparació, n f
es reparación

<Dret civil > Dret civil general>

Definició

Obligació que té el qui ha comès un dany de restablir l'equilibri patrimonial trencat, restituint la cosa, complint una obligació o pagant una indemnització.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "separaci��" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Nota

Definició

Definició