Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca lletra de canvi, n f
ca lletra, n f sin. compl.
es letra
es letra de cambio
fr lettre de change
fr traite
en bill
en bill of exchange
en draft

<Auditoria i comptabilitat > Finances > Efectes mercantils>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'economia i empresa. Barcelona: Dossier Econòmic de Catalunya, 2000. 263 p.

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca lletra de canvi, n f
es letra de cambio
en bill of exchange

Definició

Efecte de comerç utilitzat com a instrument de crèdit o mitjà de pagament, en virtut del qual el lliurador mana al lliurat que pagui una quantitat a l'ordre d'un tercer en una data i un lloc convinguts.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ECONOMIA I FINANCES; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari dels mercats financers [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/23/>

ca lletra de canvi, n f
es letra de cambio
fr lettre de change
fr traite
en bill
en bill of exchange
en draft
en B/E abrev.

<Mercats financers > Actius financers>

Definició

Títol valor de deute privat a curt termini pel qual el venedor d'una mercaderia ordena al comprador que pagui una quantitat en una data i un lloc determinats a favor del tenidor del document, que acostuma a coincidir amb el venedor.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC. GABINET DE TERMINOLOGIA. Comptabilitat Financera I. Comptabilitat Financera II [material gràfic]. [Palma]: Universitat de les Illes Balears. Servei Lingüístic, DL 2011. 1 full desplegable. (Terminologies Universitàries)
<http://slg.uib.cat/digitalAssets/175/175180_GT_TU_Comptabilitat_Financera.pdf>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca lletra de canvi, n f
es letra de cambio, n f
en bill of exchange, n

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca lletra de canvi, n f
es letra de cambio, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca lletra de canvi, n f
es letra de cambio

<Documentació jurídica>, <Dret mercantil>

Definició

Document mercantil utilitzat com a instrument de crèdit o mitjà de pagament en virtut del qual una persona mana a una altra que pagui una certa quantitat a l'ordre d'una tercera persona, que pot ser la mateixa lliuradora, en el lloc, en la moneda i en el temps convinguts.

Nota

Àmbit: Espanya
La lletra de canvi està regulada per la Llei canviària i del xec (LCX), les característiques de la qual es detallen a continuació. a) És un títol de pagament. b) Conté una ordre o un mandat de pagament. La persona que emet la lletra ordena pagar a la persona que rep l'ordre. Normalment l'ordre de pagament es fa en benefici d'una tercera persona que també figura en la lletra. c) Entre la data d'emissió de la lletra i la data d'execució hi ha d'haver un marge de temps. L'ordre de pagament s'ha de fer efectiva en el moment fixat en la lletra. La Llei admet quatre formes diferents de determinar el venciment de la lletra: a la vista, a un termini a comptar des de la vista, a una data fixa o determinada, o bé a un termini a comptar des de la data d'emissió. d) La informació del crèdit canviari, que a més de la quantitat i del moment de pagament, també ha d'incloure el lloc on s'ha de fer el pagament. I e) És un títol formal, per tant, perquè sigui vàlid han de complir els requisits formals que estableix l'article 4 de la Llei.
En el moment de l'emissió de la lletra, normalment hi apareixen tres subjectes, però en poden ser només dos si el subjecte lliurador s'anomena a ell mateix destinatari de l'ordre (lletra a càrrec propi) o bé si decideix anomenar-se beneficiari de l'ordre de pagament (lletra a l'ordre pròpia). Els subjectes que apareixen en el moment d'emissió són els lliurats, els lliuradors i els prenedors o tenidors.
Els lliuradors són les persones que emeten el document i donen l'ordre de pagament alhora que en garanteixen el compliment, i els lliurats són les persones a qui es dona l'ordre de pagament, però que només s'obliguen canviàriament quan accepten expressament el pagament, manifesten la pròpia voluntat amb la signatura i utilitzant normalment l'expressió accepto. A partir d'aquest moment es diuen acceptants. Els prenedors o tenidors de la lletra són les persones a qui s'ha de pagar la suma de diners que consta en la lletra.
Normalment els lliuradors són les persones creditores dels lliurats per una quantitat igual o superior a l'import de la lletra com a conseqüència d'una relació jurídica anterior a l'emissió de la lletra i que deriva d'alguna prestació feta a favor dels lliurats. Aquesta relació jurídica anterior, si bé no està sotmesa als drets i deures que deriven de la lletra, és l'origen de l'emissió. Per això s'anomena crèdit causal o bé provisió de fons.
El fet que en la lletra hi aparegui una tercera persona -prenedora o tenidora de la lletra-, a qui s'ha de fer el pagament es deu al fet que o bé és creditora del lliurador com a conseqüència d'una relació jurídica extracanviària, o perquè el lliurador i el lliurat han acordat que el prenedor anticipa al lliurat l'import de la lletra amb un descompte que varia segons el temps que falta per al venciment de la lletra.
S'ha de tenir en compte que el lliurador ni extingeix ni renova el deute extracanviari o causal que hi ha entre ell i el prenedor o tenidor en l'entrega de la lletra. L'article 1170 del Codi civil espanyol estableix que l'entrega de lletres de canvi o d'altres documents mercantils «només produeix els efectes de pagament quan hagin estat realitzades, o quan per culpa de la part creditora s'hagin perjudicat. Mentrestant, l'acció derivada de l'obligació primitiva queda en suspens». En el moment d'emissió de la lletra, l'única persona obligada canviària és el lliurador, que es compromet que el lliurat compleixi l'ordre de pagament recollida en la lletra. El lliurat o el tenidor només s'obliguen canviàriament, si el primer accepta la lletra i el segon l'endossa, és a dir, la transmet a una tercera persona, cas en què respon amb una acció de regrés de l'acceptació i del pagament de la lletra.
La lletra de canvi és molt probablement el títol valor més antic que es coneix. L'ús generalitzat va provocar la necessitat que els ordenaments jurídics la regulessin, cosa que van fer d'acord amb dos models o sistemes: el francès, que no es desprenia totalment del negoci causal en el qual té origen la lletra, i l'alemany o abstracte, en el qual un cop emesa la lletra es desvincula totalment del negoci originari. L'augment dels intercanvis internacionals va provocar la necessitat d'unificar les normes jurídiques que feien referència a la lletra de canvi. Aquesta necessitat es va aconseguir amb la Llei uniforme de Ginebra l'any 1930, que va ser adoptada per un nombre considerable de països. L'Estat espanyol va adoptar la Llei uniforme de Ginebra amb l'aprovació de la LCX, del 16 de juliol de 1985, que va entrar en vigor l'1 de gener de 1987 i va derogar els articles 443 al 543 del Codi de comerç (CCom), que fins aleshores regulaven la lletra de canvi. La Llei uniforme de Ginebra i, com a conseqüència, la LCX, s'inclinen pel sistema abstracte, contràriament al que feia el CCom.
La lletra de canvi és un títol formal, això significa que perquè la lletra tingui validesa s'han de complir un seguit de requisits formals que fixa la llei. L'article 1 de la LCX recull vuit requisits formals de la lletra, però l'article 2 aclareix que no tots els requisits són essencials, ja que la manca d'alguns d'aquests se supleix amb altres criteris de la Llei. Hi ha un model oficial en paper timbrat que es va aprovar per Ordre ministerial el 30 de juny de 1999, i que proporciona un format uniforme on consten les clàusules obligatòries de la lletra. La finalitat és informar les persones que firmen la lletra de les obligacions que comporta. La lletra de canvi ha de contenir:
1. L'expressió lletra de canvi, que ha de constar en el títol del document en el mateix idioma que la redacció de la lletra.
2. La suma de diners que s'ha de pagar en el moment del venciment, en euros o en moneda estrangera. En el model oficial, la quantitat s'ha de fer constar dues vegades, en lletres i en números. En el cas que les dues xifres no coincideixin, l'article 7 dona prioritat a la quantitat expressada en lletres.
3. El nom de la persona que ha de fer el pagament, és a dir, del lliurat. Si la lletra és una ordre de pagament, s'ha de saber qui és la persona a qui es dirigeix l'ordre de pagar la quantitat indicada en la lletra. El lliurat pot ser el mateix lliurador.
4. La indicació del venciment de la lletra utilitzant alguna de les formes que recull l'article 38 de la LCX. Si no hi consta el venciment, es considera que és a la vista, és a dir, en el moment de la presentació al pagament.
5. El lloc de pagament de la lletra, que normalment és una entitat bancària on el lliurat disposa d'un compte bancari. També es pot fixar com a lloc de pagament el domicili d'una tercera persona. La lletra es presenta al cobrament en el domicili consignat en el document. En el cas en què no s'indica el domicili de pagament en la lletra, l'article 2.b de la LCX estableix que el lloc designat al costat del nom del lliurat es considera el domicili de pagament.
6. La indicació de la persona a qui s'ha de fer el pagament. L'ordre de pagament que es deriva de la lletra s'ha de fer a favor de la persona prenedora o tenidora, per això, és necessari determinar-ne el nom. La possessió de la lletra i el fet que hi figuri el nom legitima el prenedor per exigir-ne el pagament. És possible designar més d'un tenidor, de manera conjunta o alternativa. En el primer cas tots els tenidors han d'actuar conjuntament per a exercir llur dret, mentre que en el segon ho pot fer qualsevol dels designats. El tenidor pot ser la mateixa persona que el lliurador, ja que la Llei admet les lletres girades a la mateixa ordre (art. 4 LCX). El tenidor té la facultat de cedir la lletra a una tercera persona mitjançant l'endós, ja que és un títol a l'ordre per naturalesa. Si es vol impedir aquesta possibilitat, s'ha de prohibir expressament incloent-hi la clàusula «no a l'ordre».
7. Data i lloc del lliurament de la lletra. En alguns casos, la data serveix per a determinar el venciment -quan la lletra s'ha girat a un termini des de la data d'emissió-, o per a determinar la presentació -en el cas de lletres girades a la vista o bé a un termini des de la vista. La data d'emissió permet saber si la part lliuradora té capacitat en el moment de l'emissió. La data d'emissió és un requisit essencial, en canvi si no hi ha el lloc d'emissió es pot suplir utilitzant el criteri que estableix l'article 2.c de la LCX.
8. La signatura de la persona lliuradora és indispensable per a l'emissió del títol; de fet, és l'únic obligat canviari en el moment de la creació de la lletra, a menys que l'acceptació es produeix en el mateix moment. La signatura de la persona lliuradora ha d'aparèixer en l'anvers de la lletra. La persona lliuradora pot firmar personalment la lletra, o bé ho pot fer un representant seu. Exceptuant els administradors de les societats, que estan autoritzats a lliurar les lletres pel sol fet d'haver estat nomenats per al càrrec, en els altres casos d'apoderament ha de constar expressament aquesta facultat. El qui lliura no pot evitar la responsabilitat del pagament de la lletra, però sí la responsabilitat per l'acceptació. La falsedat de la signatura de la part lliuradora, la inexistència o la insuficiència de poder o qualsevol altra causa que impliqui la nul·litat de les seves obligacions, no afecta la validesa de les obligacions dels altres signants (art. 8 LCX).
Aquestes clàusules, exceptuant les que la Llei estableix que no hi siguin, i les observacions de caràcter fiscal pel que fa al model i al timbre que es determina en relació amb la quantitat i el venciment, són imprescindibles perquè el document es pugui considerar legalment una lletra de canvi.
D'altra banda, la lletra de canvi també disposa de clàusules potestatives. La LCX admet la possibilitat d'incloure en la lletra altres clàusules que no són obligatòries, sempre que la llei no les prohibeixi expressament.
1. CLÀUSULA D'INTERESSOS. En les lletres girades a la vista o a un termini des de la vista, la persona lliuradora pot incloure una clàusula d'interessos, assenyalant el tipus d'interès. Els interessos es reporten des de la data de l'emissió fins a la data de la presentació.
2. CLÀUSULA «NO A L'ORDRE». Aquesta clàusula impedeix que la persona prenedora transmeti la lletra mitjançant un endós, però no n'impedeix la cessió ordinària (art. 14, paràgraf segon, LCX).
3. CLÀUSULA DE PRESENTACIÓ NECESSÀRIA A L'ACCEPTACIÓ. Amb aquesta clàusula es pot exigir que la lletra es presenti a l'acceptació fixant un termini per a fer-ho o sense fixar-ne cap. També es pot prohibir que la lletra es presenti a l'acceptació, mentre no s'hagi de pagar en el domicili d'una tercera persona, en una localitat diferent de la del domicili del lliurat, o bé es tracti d'una lletra girada a un termini des de la vista. Igualment, es pot ordenar que la presentació a l'acceptació no es faci abans d'una data determinada (art. 26 LCX).
4. CLÀUSULA D'EXONERACIÓ DE GARANTIA DE L'ACCEPTACIÓ. El lliurador garanteix l'acceptació i el pagament de la lletra (art. 11, paràgraf primer, LCX). La part lliuradora es pot exonerar de la responsabilitat per falta d'acceptació, però no es pot alliberar de la responsabilitat per manca de pagament.
5. CLÀUSULA «SENSE DESPESES» O «SENSE PROTEST». És una de les clàusules més freqüents. La persona lliuradora o obligada canviària que introdueix aquesta clàusula en la lletra, allibera la persona creditora canviària d'aixecar el protest o bé d'obtenir la declaració equivalent, per manca de pagament de l'acceptant o per falta d'acceptació de qui lliura per a poder exercir l'acció de regrés, tant per la via ordinària com per l'executiva. Si la clàusula la introdueix la part lliuradora, té efecte respecte a tots els signants de la lletra, però si la clàusula la introdueix una persona endossant o avaladora l'efecte només es produeix envers aquestes (art. 56 LCX).
6. CLÀUSULA DE CESSIÓ DE LA PROVISIÓ. Encara que no és gaire freqüent, amb aquesta clàusula la part lliuradora cedeix a les successives parts tenidores de la lletra l'acció que deriva de la relació causal amb la part lliuradora i que és la relació jurídica que provoca l'emissió del títol. Amb aquesta clàusula augmenta la garantia dels futurs cessionaris de la lletra. Si la lletra és acceptada, la part tenidora té dues accions contra la part acceptant (encara que siguin excloents): l'acció canviària, que neix de l'acceptació, i la causal, que deriva de la cessió de la provisió. En el cas que la lletra no hagi estat acceptada, la persona tenidora pot exercir l'acció causal (art. 69 LCX).
7. CLÀUSULA D'INDICACIÓ. Qualsevol persona que no sigui l'acceptant, pot indicar en la lletra una persona que l'accepti o la pagui, en cas que no ho faci el lliurat (art. 70 i 72 LCX).
Les clàusules obligatòries han de figurar en la lletra quan s'han d'exercir els drets que comporta, però mentre no hi constin, la lletra pot existir i, fins i tot, pot circular encara que no s'hagi redactat de manera completa. La lletra de canvi en blanc es completa en un moment posterior d'acord amb el que han pactat el subjecte que ha fet la declaració canviària i la persona tenidora del document (art. 12 LCX). En el moment de la creació de la lletra, perquè sigui vàlida, cal que hi hagi, com a mínim, una signatura, la del lliurador o bé la de l'acceptant. En el cas que la lletra es completi sense respectar el contingut de l'acord, la persona deutora canviària pot al·legar una excepció per incompliment (art. 12 LCX). Són excepcions personals que es poden oposar a qui entrega la lletra i als tenidors successius que la reben en blanc i tenen la possibilitat d'omplir-la, però han de respectar els pactes anteriors.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca lletra de marcar, n f
es letra de marcar

<Indústria > Indústria tèxtil > Confecció>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca lletra de ressaca, n f
es letra de resaca, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca lletra decretal, n f
ca decretal, n f sin. compl.
ca littera decretalis [la], n f sin. compl.
es decretal
es letra decretal

<Documentació jurídica>, <Dret canònic>

Definició

Constitució que el papa redacta en forma de carta amb caràcter normatiu general.

Nota

Àmbit: Inespecífic
El terme decretal designa una de les fonts legals més importants del dret canònic clàssic, la que prové dels papes com a legisladors universals i suprems en l'Església catòlica. L'altra font són els cànons i decrets conciliars, car també els concilis ecumènics són òrgans legisladors universals i suprems.
A partir de l'any 315, amb la pau que l'emperador Constantí concedí als cristians, es facilitaren les comunicacions entre les diverses esglésies locals; la primacia de l'Església romana i el seu bisbe, el papa, que en els segles II i III només havia incidit en qüestions molt concretes, comença a mostrar una influència pràctica quan bisbes d'arreu iniciaren el costum de consultar al papa casos específics plantejats en llurs respectives diòcesis, de solució difícil o imprevista pel dret local.
El text de les consultes (normalment, adreçades per carta) es va perdre, però es conservà la resposta pontifícia, igualment instrumentada en forma de carta (littera, en llatí), en els arxius de les diverses diòcesis o en l'arxiu papal, ja que contenien un precepte jurídic (allò que el papa manifestava que es feia a Roma, o que considerava que s'havia de fer en la diòcesi que consultava); d'aquí que fossin anomenades litterae decretales ('cartes decret'), o, simplement, decretals. Altres vegades, les cartes decretals eren enviades motu proprio, sense que hi hagués una consulta prèvia.
Els temes tractats solien afectar la disciplina de la clerecia, la penitència, el matrimoni i el dret penal, entre altres qüestions. Amb el pas dels segles, afectaren tota l'activitat eclesiàstica, i durant la baixa edat mitjana, qualsevol tema jurídic.
No es conserva cap original de les cartes decretals de la primera època. Tradicionalment, era considerada la més antiga l'adreçada pel papa Sirici a Eumeri, bisbe de Tarragona, de l'any 384: en realitat, es conserva el text d'una altra d'anterior del papa Juli I (337-352), i hi ha indicis d'altres d'encara més antigues.
Malgrat que les decretals s'adreçaven a un particular o a una església local, aviat cadascuna prengué caràcter supralocal, fins universal, a imitació dels Responsa imperials; els bisbes de les diòcesis veïnes intercanviaven els textos de les decretals que posseïen, procurant tenir com a referència la diòcesi metropolitana. Així, les diverses esglésies anaven fent reculls de decretals i d'altres fonts jurídiques (no encara pròpiament col·leccions), marcats per la semblança territorial, usant l'única tècnica disponible: la còpia manuscrita.
A partir de finals del segle V començaren a sorgir les primeres col·leccions de decretals; destaca la Collecctio dionysiana, elaborada per Dionisi l'Exigu, un monjo que treballà a Roma entre finals del segle V i començaments del VI. Conté un recull de decretals que incloïa des del papa Sirici (384-399) fins a Anastasi (496-498), ordenades cronològicament i introduïdes per un breu sumari. La península Ibèrica conserva una obra magna una mica posterior: la Collectio canonica hispana, una de les obres canòniques més importants del primer mil·lenni, que fou reelaborada diverses vegades i que donà lloc a diverses versions: a) la Collecctio canonica hispana cronològica, en tres recensions més: la isidoriana (atribuïda a sant Isidor de Sevilla, vers l'any 634), la juliana (feta per sant Julià a partir de l'anterior, vers el 681) i la vulgata (la més divulgada, elaborada a Toledo entre el 694 i el 702 a partir de la isidoriana, i que té dues versions: uns manuscrits d'origen català i d'altres de castellanolleonesos), i b) la Collecctio canonica hispana sistemàtica, els excerpta i les tabulae: es tracta d'unes reelaboracions, d'entre l'últim terç del segle VII i el segle VIII, i fins al segle X a Catalunya.
L'Imperi carolingi dels segles VIII i IX significà una renovació profunda de l'Església de França, Itàlia i els països sota la influència carolíngia, com ara Catalunya. Amb la finalitat de renovar i unificar el dret canònic, el papa Adrià I va remetre una variant millorada de la Col·lecció Dionisiana a Carlemany l'any 774, per la qual cosa és coneguda com a Collectio hadriana. Al cap de pocs anys, es fa una fusió de l'adriana amb la hispana que circulava per França, la qual donà lloc a la Collectio dacheriana (vers l'any 800). Aquesta fou una col·lecció força completa, que suprimia els textos no jurídics; es va mantenir fins a la reforma gregoriana del segle XI.
Ara bé, a partir del segle IX, es dona en el regne franc un dels fenòmens més interessants i importants: la falsificació de decretals. La tendència unificadora i reformadora no era acceptada de grat pertot, ja que persistien resistències de caràcter localista i d'influència germànica. Els reformistes, per tal d'avançar més de pressa, s'inventaren un dret universal més antic allà on no bastava l'autèntic. Aquestes falsificacions es començaren a fer a partir del regnat de Ludovic Pius, concretament entre els anys 847 i 852. L'objectiu que tenien era enfortir el poder dels bisbes diocesans tant davant de determinats estaments inferiors com davant els arquebisbes metropolitans, amb un sotmetiment més directe a Roma. Aquestes col·leccions, que mesclaven material fals i autèntic, tingueren una certa influència en el dret posterior, i fins i tot alguns textos quedaren incorporats al dret canònic clàssic (malgrat que menys del que s'ha acusat), tot preparant el centralisme pontifici que s'esdevingué amb la reforma gregoriana posterior. Els autors d'aquestes falsificacions, que devien treballar sobre la base de l'acord, són absolutament desconeguts, i lliuraren la feina feta per etapes, la qual va donar lloc a quatre col·leccions: a) la Collectio hispana de autun (vers el 845-847), que és una forma adulterada de la hispana; b) els Capitula angilramni, sobre el fur eclesiàstic de les causes judicials, que pretenen falsament ser una col·lecció lliurada pel papa Adrià I al bisbe Angilram de Metz, del segle anterior; c) els Capitularia benedicti levitae, d'abans del 857, que cobreixen el moviment falsificador sota l'aparent autoritat de textos antics romans i dels reis merovingis; d) les Decretals Pseudoisidorianes, que són la culminació del moviment falsificador, ja que constitueixen la col·lecció última i més àmplia. Està dividida en tres parts, a còpia de textos apòcrifs o fortament adulterats, juntament amb textos autèntics: els cinquanta cànons apostòlics i els seixanta decretals, el Constitutum constantini (una de les falsificacions que més discussions provocà durant la baixa edat mitjana), etc.
Encara abans de la reforma gregoriana es troba alguna col·lecció important; com ara la Collectio Anselmo dedicata, composta vers l'any 882 (amb tendències localistes).
Després de l'estat calamitós de l'Església, i sobretot del papat, durant el segle X, els monjos benedictins de Cluny elaboraren, directament o indirecta, una sèrie de col·leccions que no passaren a ser universals per la manca de col·laboració de Roma, però que prepararen el terreny per a la reforma gregoriana. El Decret de Burchard és l'obra més important del període, començada vers el 1007 i completada el 1025. No és una obra d'autor particular, sinó del bisbe de Worms, Burchard, com a legislador, que el promulgà com a llei per als seus diocesans, tot prenent per a l'elaboració elements de col·leccions anteriors (Regí de Prüm, pseudoisidoriana, Collectio Anselmo dedicata, Adriana.), però variant el sentit allà on l'interessava, cap a una reforma adaptada als costums germànics. Obtingué una enorme difusió fins al segle següent.
Els papes prenen la iniciativa de la reforma de l'Església a partir del segle XI i agafen el relleu als monestirs benedictins. L'anomenada reforma gregoriana pren el nom del papa Gregori VII (prèviament monjo, dit Hildebrand). Per a aquesta finalitat, s'ajuden del dret, amb dues eines: la investigació dels antics textos canònics (per tal de bandejar el localisme germànic i retornar a l'universalisme; procuren eliminar els textos falsificats per comparació amb manuscrits antics fiables, però no s'adonaren, per exemple, de la falsificació pseudoisidoriana) i la nova tècnica jurídica retrobada per la recepció del ius civile romà a les noves universitats (sobretot a Bolonya, que serà la capdavantera de la renovació jurídica del dret canònic).
Com que es tractava d'una reforma general, calia presentar noves col·leccions canòniques; entre altres: a) el Breviarium Cardenalis Attonis, vers el 1075, primer intent romà (encara que privat) de fer una nova col·lecció totalment gregoriana; b) el Dictatus papae, de Gregori VII, amb vint-i-set principis fonamentals amb els drets de la Santa Seu, promulgats el 1075 i aviat tinguts per la pedra angular de tota la reforma gregoriana; c) la col·lecció en setanta-quatre títols, del 1074, fou un intent oficial romà per elaborar una col·lecció jurídica reformadora, però no tingué èxit, en ser ultrapassada pels esdeveniments del sínode romà del 1080, que provocà la Lluita de les Investidures; d) la Collectio canonum d'Anselm de Lucca: redactada el 1083, i és la principal col·lecció de la reforma gregoriana, i conté documents importantíssims i únics per a la història de l'Església, del dret canònic, de la reforma gregoriana, i de la litúrgia; e) la Collectio canonum del cardenal Deusdedit, d'entre el 1083 i el 1087, i f) el Liber tarraconensis, compost entre el 1085 i el 1090.
A la mort de Gregori VII, els papes mitigaren una mica la força de la reforma; les col·leccions resultants són les següents: a) el Polycarpus, escrit pel cardenal Gregori de Sant Crisògon vers el 1104-1106, que representa la posició ferma (però més moderada) de la cúria romana després de Gregori VII; b) les tres col·leccions d'Iu de Chartres, home influent i conciliador que representava el partit moderat, que elaborà o almenys inspirà la Collectio tripartita, del 1094; el Decret, que és l'obra més important, encara que tècnicament bastant imperfecta, composta vers el 1095, i la Panormia, síntesi del Decret, que tingué una gran influència fins a Gracià, i c) depenent de l'obra d'Iu, es conserva la Collectio canonum caesaraugustana, elaborada o recensionada molt probablement a Catalunya, que s'anomena així per un manuscrit conservat a Saragossa i estudiat pel bisbe Antoni Agustí al segle XVI.
Les col·leccions esmentades no només recollien tant com podien el dret antic, sinó que també intentaven presentar la gran producció de decretals dels papes de l'època. Tanmateix, no s'aconsegueix un autèntic nivell jurídic apreciable fins a l'obra del conegudíssim Gracià (s. XII), qui, amb la Concordia discordantium canonum, o, senzillament, Decretum (elaborat a la Universitat de Bolonya vers el 1140), es proposà intentar una conciliació de totes les fonts conegudes del dret canònic (concilis, decretals, etc.) basada en la crítica racional. El Decret de Gracià, sense haver passat mai de ser una obra privada, conegué tant d'èxit i difusió que en molt pocs anys arraconà totes les col·leccions anteriors, que caigueren en desús.
Si bé el Decret de Gracià havia ordenat el dret canònic vigent fins a mitjan segle XII, evidentment la producció de decretals continuà, impulsada per un seguit de papes canonistes, formats a la Universitat de Bolonya, des d'Alexandre III (1159-1181) fins a Honori III (1216-1227), amb figures de relleu com ara Innocenci III (1198-1216). La necessitat de recollir el nou dret donà lloc a noves compilacions de decretals, cinc de les quals elaborades entre el 1187 i el 1226. Són conegudes com les Quinque compilationes antiquae, perquè són els precedents immediats de la col·lecció més important de decretals de tota la història del dret canònic: les Decretals de Gregori IX.
Promulgat oficial el 1234 pel papa Gregori IX, amb la butlla Rex pacificus (del 5 de setembre), l'anomenat inicialment Liber extra o, simplement, Decretals de Gregori IX, es tracta d'una col·lecció immensa, alhora antiga i nova, que recull el dret anterior, el refon, l'adapta, el modifica i l'innova amb nova legislació allà on li calia al seu autor material, el canonista català Ramon de Penyafort, que havia estat professor a la Universitat de Bolonya.
Sant Ramon de Penyafort rebé del papa l'encàrrec de reorganitzar en una gran col·lecció tot el dret canònic, amb l'autoritat legislativa que el mateix papa donaria al fruit del seu treball; comptant amb això, Ramon es va moure lliurement: procurà corregir el Decret de Gracià allà on aquest no havia estat prou lúcid per a destriar els textos apòcrifs; adoptà la sistemàtica avançada per Bernat de Pavia (llibre I: «De Ecclesia et ecclesiastica potestate»; llibre II: «De iudiciis»; llibre III: «De clericis»; llibre IV: «De matrimonio»; llibre V: «De delictis et poenis»); retallà els textos de les decretals allà on li semblaven redundants, innecessaris, confusos, contradictoris amb altres textos o contraris a la finalitat de Gregori IX; redactà noves decretals amb el nom del mateix Gregori IX. El resultat final donà la xifra de més de dues mil decretals amb bona part de la saviesa jurídica europea medieval.
Els papes posteriors a Gregori IX no cessaren tampoc en llur producció legislativa, i com que per això l'obra de Ramon de Penyafort anava perdent el caràcter complet que havia tingut, alguns papes recolliren llurs pròpies decretals i les enviaren a les universitats per tal que fossin inserides en els llocs corresponents de la col·lecció de Gregori IX (així ho feren Innocenci IV els anys 1246, 1252 i 1253; Gregori X, el 1274, i Nicolau III, el 1280). Diveresos autors privats també recolliren les principals decretals dels papes que no ho havien fet, amb la indicació que també fossin afegides ací i allà. Però aquests afegitons sol·licitats no es dugueren a terme sistemàticament, ja que la tradició manuscrita ho feia molt difícil, per la qual cosa, a finals del segle XIII, la situació legislativa es començava a dispersar una altra vegada.
Per a evitar-la, el papa Bonifaci VIII decidí elaborar un apèndix a les Decretals de Gregori IX, que havia de seguir la mateixa estructura de llibres i capítols, i que havia de recollir tot el material d'ençà de la promulgació de Gregori IX, deixant de banda l'intent d'inserir-hi els textos nous com a nous capítols de l'obra de Ramon de Penyafort.
Aquesta col·lecció, anomenada Liber sextus, perquè seguia els cinc llibres de Gregori IX (malgrat que, alhora, estava dividida en els mateixos cinc llibres temàtics), fou promulgada oficialment per la butlla Sacrasantae romanae ecclesiae, del 3 de març de 1298. Com a novetat, afegia al final vuitanta-set regulae iuris, o aforismes juridicocanònics.
Seguint l'exemple de Bonifaci VIII, per a posar el dret canònic al dia tot recollint la nova legislació, el papa Joan XXII promulgà les decretals del seu predecessor, Climent V, amb la butlla Quoniam nulla iuris, del 25 d'octubre de 1317; encara que anomenat inicialment Liber septimus, finalment aquest grup de decretals fou conegut com a Clementines.
Els papes ja no promulgaren més col·leccions oficials de decretals després de les Clementines, però diversos autors privats varen fer nous reculls, que s'afegiren als manuscrits i a les primeres edicions impreses del Corpus iuris canonici. Segons l'edició varia una mica el nombre de decretals recollides i llur ordre, malgrat que constituïren dos llibres diferenciats: les Extravagants de Joan XXII (conjunt de vint decretals d'aquest papa, ja recollides per Jesselin de Cassagnes el 1325), i les Extravagants comunes (recull de diversos autors, amb decretals del període 1281-1478). Aquests dos llibres, amb el temps, foren inclosos de manera permanent al Corpus iuris canonici, que els canonistes medievals, vers el final del període, idearen a imitació del Corpus iuris civilis, com a cos legislatiu hipotètic per al dret canònic. Tanmateix, aquest nom no esdevingué usual i generalitzat fins al segle XVI.
La Santa Seu mai no promulgà o reconegué oficialment el Corpus iuris canonici com a col·lecció de decretals amb entitat pròpia, però a partir del Concili de Trento s'imposà definitivament com quelcom ja immutable. Aquest contingut, que ja no es canvià i restà com a dret vigent a l'Església catòlica fins a la promulgació del Codi de dret canònic del 1917, estava format, doncs, pel Decret de Gracià, les Decretals de Gregori IX, el Llibre sisè de Bonifaci VIII, les Decretals de Climent V (Clementines), les Extravagants de Joan XXII i les Extravagants comunes.
V. t.: epistola decretalis [la]

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca lletra del tresor, n f
es letra del tesoro
fr bon du trésor
en treasury bill

<Auditoria i comptabilitat > Finances > Valors>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "setra" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota