Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "seure" dins totes les àrees temàtiques

deure de comptabilitat deure de comptabilitat

<Dret mercantil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  deure de comptabilitat, n m
  • es  deber de contabilidad

<Dret mercantil>

Definició
Obligació que té l'empresari o empresària de dur una comptabilitat de l'empresa.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • En origen, l'empresari o l'empresària podia portar voluntàriament la comptabilitat del negoci, però el Codi de comerç (CCom) va introduir l'obligació de l'empresa, sigui persona física o jurídica, de dur una comptabilitat. Els objectius del deure de comptabilitat són garantir la protecció dels creditors en el cas d'insolvència, garantir l'autenticitat dels comptes que reflecteixen el patrimoni real de la societat, protegir els interessos dels treballadors per conèixer la situació econòmica de l'empresa i protegir l'interès econòmic dels socis. Per a complir aquestes finalitats, el deure de comptabilitat es basa en uns principis jurídics que es recullen en tot l'articulat del CCom: principi de claredat i exactitud, principi de veracitat i principi de secret comptable i de verificació o auditoria externa.
    El contingut d'aquesta obligació empresarial està regulat en diverses normes tant mercantils, com ara el CCom, amb les modificacions sofertes per la quarta i la setena directives comunitàries en matèria de societats, el Reglament del Registre Mercantil (RRM), i la regulació que conté la Llei de societats anònimes (LSA) i la Llei de societats de responsabilitat limitada (LSRL), com comptables, com ara el pla general de comptabilitat, que recull un conjunt de normes que formula un sistema de comptes normalitzat, i les normes internacionals de comptabilitat.
    L'article 25 del CCom defineix el contingut i l'abast de l'obligació de portar uns comptes anuals i remarca que aquesta comptabilitat s'ha de portar d'una manera ordenada i ha de ser adequada a l'activitat de l'empresa. El seguiment de totes les operacions que dugui a terme l'empresa durant l'activitat empresarial és cronològic i ha d'anar acompanyat de l'elaboració d'uns balanços i inventaris de caràcter periòdic.
    El deure de comptabilitat comporta l'obligació de l'empresa de portar la comptabilitat i instaurar un règim de responsabilitat en cas d'incompliment d'aquesta obligació. La comptabilitat l'han de dur directament els empresaris o altres persones degudament autoritzades, sens perjudici de la responsabilitat d'aquells en l'actuació de llurs apoderats (art. 25.2 CCom). Els empresaris tenen l'obligació de conservar els llibres, la correspondència, la documentació i els justificants de llur negoci, de manera ordenada i durant un període de sis anys. Aquest període de sis anys s'inicia a partir de l'últim assentament realitzat en els llibres comptables, a excepció que hi hagi una disposició especial que indiqui un altre termini o còmput. Els empresaris no queden eximits del deure de comptabilitat durant l'exercici de llurs activitats empresarials. Si l'empresari és una persona física, en cas de defunció de l'empresari o l'empresària, el deure de responsabilitat recau sobre els hereus i, si és una persona jurídica, en cas de dissolució de la societat, els liquidadors han de complir els deures comptables (art. 30 CCom).
    La comptabilitat de l'empresa és secreta. El CCom recull els casos en què es perd aquesta característica. La jurisdicció ordinària pot decretar d'ofici o a instàncies de la part interessada, la comunicació o el reconeixement general dels llibres, la correspondència i altres documents dels empresaris. Aquests casos són la successió universal en l'activitat empresarial, situacions de concurs, liquidacions de societats o entitats mercantils, expedients de regulació d'ocupació i quan els socis o els representants legals dels treballadors tinguin dret a examinar-los directament. El reconeixement de llibres i de documents de l'activitat empresarial, cal fer-lo a l'establiment de l'empresari o l'empresària, en presència seva o de la persona que apoderi per a actuar en lloc seu i s'han de prendre les mesures oportunes per a la conservació i la custòdia adequades dels llibres i dels documents. En qualsevol cas, la persona que hagi sol·licitat el reconeixement i a instàncies de la qual s'hagi decretat aquest, pot utilitzar els serveis d'auxiliars tècnics en la forma i el nombre que el Jutge consideri necessari (art. 32 i 33 CCom).
    Com a llibres obligatoris de la comptabilitat de l'empresa, el CCom estableix l'obligació de dur un llibre d'inventaris i comptes anuals i un llibre diari. Es poden qualificar de llibres especials: el llibre d'actes que han de dur les societats mercantils; el llibre de registre d'accions nominatives que han de dur les societats anònimes i les societats en comandita per accions, que es regeixen per les normes sobre legalitzacions que instaura el CCom pels llibres obligatoris, i també el llibre de registre de socis de les societats de responsabilitat limitada.
    El CCom determina com s'han de legalitzar els llibres obligatoris de l'empresa (llibre d'inventaris, llibre de comptes anuals i llibre diari). La legalització dels llibres de l'empresa és un requisit formal extrínsec. La legalització dels llibres en comporta la presentació al Registre Mercantil on el registrador o la registradora ha de posar en el primer foli de cada llibre una diligència del nombre de folis del llibre, i en cada full dels llibres, el segell del Registre. És vàlida la legalització feta en el Registre d'origen en cas de canvi de domicili de l'empresa (art. 27 CCom). Igualment és vàlida l'execució d'assentaments i anotacions per a qualsevol procediment idoni sobre fulls que després han de ser enquadernats correlativament per a formar els llibres obligatoris. Aquests fulls han de ser legalitzats en un termini de quatre mesos, a partir de la data del tancament de l'exercici social. Cada Registre Mercantil ha de dur un llibre de legalitzacions. Aquests llibres es poden dur per mitjans telemàtics. Com a requisits formals intrínsecs dels llibres de l'empresa, el CCom estableix que tots els llibres i els documents comptables han de ser duts amb claredat per ordre de dates, sense espais en blanc ni ratllades. Els errors i les omissions que hagin sofert les obligacions comptables han de ser esmenats en el mateix moment en què es constatin. Els valors continguts en els llibres s'han d'expressar en euros.
    Les disposicions aplicables als llibres d'actes es regulen en el RRM. No obstant això, el CCom disposa que en el llibre d'actes han de constar els acords adoptats per les juntes generals i especials i els acords adoptats pels òrgans col·legiats de la societat, amb les dades relatives a la convocatòria i a la constitució de l'òrgan, un resum dels assumptes debatuts, les intervencions de les quals s'ha sol·licitat constància en les actes, els acords adoptats i els resultats de les votacions. Qualsevol soci i les persones que, si és el cas, han assistit a la junta general en representació dels socis no assistents, poden obtenir en qualsevol moment una certificació dels acords i de les actes de les juntes generals. Els administradors són les persones encarregades de presentar en el Registre Mercantil, en els vuit dies següents a l'aprovació de l'acta, un testimoni notarial dels acords inscriptibles (art. 26 CCom).
    El CCom determina el contingut i les formalitats dels llibres comptables. El llibre d'inventaris i de comptes anuals s'ha d'obrir amb un balanç inicial detallat de l'empresa i trimestralment s'hi han d'inscriure amb sumes i saldos els balanços de comprovació. En aquest llibre, també s'hi han d'inscriure l'inventari de tancament d'exercici i els comptes anuals. El llibre diari registra dia a dia totes les operacions que duu a terme l'empresa, però és vàlida l'anotació conjunta dels totals de les operacions per períodes no superiors al mes. En aquest darrer cas el detall de les operacions han d'aparèixer en altres llibres o registres concordants. L'articulat de la LSA recull el contingut que hauria de tenir l'estructura del balanç i el contingut i la sistemàtica dels comptes anuals. La major part de les disposicions recollides en aquest text són aplicables també a les societats de responsabilitat limitada (art. 171 al 202 LSRL).
deure de confidencialitat deure de confidencialitat

<Dret > Resolució alternativa de conflictes > Mediació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA, DRETS I MEMÒRIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de la mediació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/301>

  • ca  deure de confidencialitat, n m
  • es  deber de confidencialidad, n m
  • en  duty of confidentiality, n

<02.Procés de mediació > 01.Principis i característiques>

Definició
Deure que tenen totes les persones que intervenen en un procés de mediació de no revelar a tercers el contingut de les converses o les informacions que coneguin en el decurs d'aquest procés.

Nota

  • 1. No està subjecta al deure de confidencialitat la informació obtinguda en el curs de la mediació que: a) no està personalitzada i s'utilitza per a finalitats de formació o recerca; b) comporta una amenaça per a la vida o la integritat física o psíquica d'una persona; c) s'obté en la mediació dins de l'àmbit comunitari, si s'utilitza el procediment del diàleg públic com a forma d'intervenció mediadora oberta a la participació ciutadana.
  • 2. Si el mediador té dades que revelen l'existència d'una amenaça per a la vida o la integritat física o psíquica d'una persona o de fets delictius perseguibles d'ofici, ha d'aturar el procés de mediació i n'ha d'informar les autoritats judicials.
deure de conservació deure de conservació

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  deure de conservació, n m
  • es  deber de conservación, n m

<Dret administratiu > Urbanisme>

Definició
Obligació que l'autoritat municipal pot imposar a un propietari perquè conservi les obres d'urbanització en sectors de planejament derivat i polígons d'actuació urbanística en sòl urbà no consolidat, quan hi ha una desproporció entre els costos i els tributs, derivada del caràcter extensiu de la urbanització o d'altres circumstàncies que hi concorrin.
deure de contribució deure de contribució

<Dret financer i tributari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  deure de contribució, n m
  • es  deber de contribución, n m

<Dret financer i tributari>

deure de cura deure de cura

<Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  deure de cura, n m
  • es  deber de cuidado, n m

<Dret penal>

deure de cura deure de cura

<Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  deure de cura, n m
  • es  deber de cuidado

<Dret penal>

Definició
Obligació que té una persona d'actuar segons els seus coneixements i capacitats en una situació determinada.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Obligació la vulneració de la qual permet de qualificar una determinada conducta d'imprudent. Efectivament, la doctrina àmpliament dominant centra l'essència dels delictes imprudents en la concurrència en el fet de dues característiques: l'una, negativa, consisteix en l'absència de dol; l'altra, positiva, es basa en l'apreciació d'una infracció del deure de cura per part de l'agent. Aquesta és, clarament, una característica normativa i no psicològica.
    Per a formar el nucli positiu de la imprudència no n'hi ha prou, doncs, amb la constatació que el subjecte hagués disposat de la possibilitat de preveure i evitar el resultat lesiu del bé jurídic, sinó que cal constatar, precisament, l'actuació contrària al deure de cura. Ara bé, la qüestió és si es pot afirmar que un subjecte que preveu o pot preveure la producció d'un resultat lesiu i per a qui aquest resultat és evitable no infringeix el deure de cura quan, tot i així, actua. La resposta a aquesta pregunta és donada per la progressiva normativització de la imprudència. En aquest sentit, es pot assenyalar que, malgrat que el resultat lesiu sigui previsible i evitable, l'actuació de l'agent no és contrària al deure de cura si es troba en el marc d'un risc permès. La infracció del deure de cura pot ser, doncs, exclosa, per la manca de previsibilitat, la manca d'evitabilitat o, finalment, per la valoració social de l'actuació del subjecte com un risc permès.
    El concepte deure de cura planteja diversos punts de discussió: quina és la seva naturalesa i quines són les fonts; el seu caràcter objectiu o bé personal; els aspectes o les manifestacions que té; etc. Quant al primer punt, s'ha de dir que la Jurisprudència ha constatat raonadament les arrels socials i historicoculturals del deure de cura. Efectivament, per a establir que una conducta determinada infringeix el deure de cura cal procedir a una ponderació entre els riscos i els avantatges que comporta; i, de vegades, tampoc no es pot dir que aquesta ponderació es faci en el cas o el conjunt de casos concrets, de conformitat amb paràmetres consensualistes o contractualistes, basats en les preferències individuals, i encara menys d'autèntica anàlisi de cost/benefici.
    Ben al contrari, la caracterització d'una conducta com a infractora del deure de cura respon, en molts casos, a raons historicoinstitucionals alienes a una racionalitat utilitària precisa. Aquesta visió té diverses conseqüències. D'una banda, fa palesa una inevitable relativitat temporal, espacial i sectorial de la determinació del que és acurat en sentit juridicopenal i el que no ho és. D'altra banda, posa en relleu que el deure de cura no coincideix estrictament amb les regles tècniques o els deures formals administratius que regeixen un determinat àmbit d'actuació. Es tracta, per tant, d'un concepte estrictament juridicopenal. Això vol dir que la infracció de certes regles tècniques o deures administratius no comporta necessàriament la infracció del deure juridicopenal de cura. I a la inversa, el compliment dels deures administratius o les reglamentacions tècniques no exclou tampoc la infracció del deure de cura.
    Ara bé, aquestes afirmacions no s'han d'entendre en el sentit que el deure de cura sigui absolutament independent de regles tècniques i deures administratius. En la mesura que són expressió d'un determinat consens social sobre el que es pot fer i el que no es pot fer i, alhora, contribueixen a formar-lo, hi poden influir substancialment. Així, en els sectors socials amb una regulació administrativa més detallada és molt probable que la infracció administrativa dugui a apreciar l'existència d'una infracció penal. I, viceversa, si la regulació administrativa és molt exhaustiva i no fixa una determinada conducta, és raonable deduir que aquesta conducta tampoc no pot ser penalment rellevant. Però no es pot excloure que, per raons d'obsolescència de la normativa administrativa i, en definitiva, de manca d'adaptació de l'Administració a les noves realitats, fins i tot en sectors amb una intensa regulació de dret administratiu, es pot arribar a la conclusió que una conducta infringeix un deure juridicopenal de cura, sense infringir normes jurídiques extrapenals.
    El concepte juridicopenal de deure de cura es vincula, com s'ha assenyalat, a la norma sociocultural, sectorial, sobre què cal fer en un context determinat. La discussió es projecta, aleshores, sobre si el deure de cura és objectiu o, al contrari, subjectiu. La tesi objectiva sosté l'absoluta independència del deure de cura, de la cura exigible a l'agent, dels seus poders i coneixements especials. Així, el contingut del deure de cura pot derivar d'estàndards sectorials relatius a la posició jurídica que l'agent ocupa; és el que alguns anomenen el rol social. La tesi subjectiva, en canvi, considera que el deure de cura pot ser més intens en els casos en què el subjecte té coneixements o poders superiors.
    En tot cas, ambdues concepcions coincideixen en la idea que si el subjecte té poders o coneixements inferiors a la mitjana, tot i que hagi infringit el deure de cura, aquesta infracció no es pot imputar subjectivament a l'agent, tret que sigui responsable (per exemple, per una culpa per assumpció) d'accedir a la situació de risc amb poders inferiors als necessaris per a poder-s'hi enfrontar.
    La doctrina distingeix entre un deure de cura intern i un deure de cura extern. El deure de cura intern es manifesta en una obligació de l'agent d'examinar la situació per decidir si, amb els seus coneixements i les seves capacitats, pot actuar. De fet, la responsabilitat penal en casos de l'anomenada imprudència inconscient es fonamenta en la infracció d'aquest deure. El deure de cura extern té, per la seva banda, dues manifestacions. En primer lloc, el deure d'ometre accions perilloses; i, en segon lloc, el deure d'actuar prudentment en situacions perilloses.
deure de diligència deure de diligència

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  deure de diligència, n m
  • es  deber de diligencia, n m

<Dret civil>

deure de diligència deure de diligència

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  deure de diligència, n m
  • es  deber de diligencia

<Dret civil>

Definició
Deure d'actuar conforme a una conducta estàndard o professionalitzada.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • El deure de diligència implica el deure d'actuar d'acord amb un estàndard. La normativa pot establir una regla de cura determinada o remetre a disposicions reglamentàries específiques; en tot cas, cal tenir en compte si es tracta d'una qüestió de mínims o de màxims. En la legislació catalana i en l'espanyola són habituals expressions com ara la «diligència d'un bon administrador» o la «diligència d'un bon pare de família». Així doncs, el deure de diligència marca una línia de conducta, l'incompliment de la qual implica una actuació culposa o negligent.
    En aquest sentit, el llibre III del Codi civil de Catalunya (CCCat) fa referència diverses vegades a la primera expressió citada. Així doncs, l'article 313-1 del CCCat, amb relació als deures comptables, disposa que les persones jurídiques han de dur una comptabilitat ordenada i han de ser diligents amb llur activitat.
    L'article 322-14 del CCCat torna a remarcar aquest deure de diligència d'un bon administrador respecte als membres d'un òrgan de govern, que es concreta, en el mateix article, en el deure d'exercir les seves funcions d'acord amb la llei i els estatuts; cosa que implica el dret i el deure d'assistir a les reunions, d'informar-se sobre l'associació i de participar en les deliberacions i en l'adopció d'acords, així com complir els deures comptables i guardar secret de les informacions confidencials. D'altra banda, els patrons de les fundacions, tal com disposa l'article 332-8 del CCCat, també han d'exercir llurs funcions amb la diligència citada en relació amb l'associació.
    Pel que fa a la segona expressió esmentada, per exemple, l'article 164 del Codi civil espanyol (CC) estableix que els pares administraran els béns dels fills amb la mateixa diligència que si fossin els propis, complint les obligacions generals de tot administrador i les especials que estableix la Llei hipotecària. I l'article 270 del CC regula que el tutor únic també administrarà el patrimoni dels tutelats amb la diligència d'un bon pare de família.
    En el dret d'obligacions també es té en compte aquest concepte, i en aquest sentit l'article 1094 estableix que la persona obligada a donar alguna cosa també l'ha de conservar amb la diligència pròpia d'un bon pare de família. I l'article 1104 del CC fixa que la culpa o negligència de la persona deutora consisteix en l'omissió d'aquella diligència que exigeixi la naturalesa de l'obligació i correspongui a les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc. Si l'obligació no expressa la diligència deguda a l'hora de complir-se, s'exigirà la del bon pare de família.
    Pel que fa a drets de crèdit, l'article 1555 del CC exigeix a la part arrendatària la mateixa diligència quan usi la cosa arrendada, la qual ha d'anar destinada a la utilització pactada, o, si és convenient, a la que s'infereixi de la naturalesa de la cosa arrendada, segons el costum de la terra. També el gestor oficiós desenvolupa el càrrec dins aquest estàndard -article 1889 del CC. I pel que fa als drets reals, l'article 1867 disposa que la persona creditora ha de cuidar la cosa que tingui en penyora amb aquesta diligència.
    Evidentment, en el cas de la responsabilitat extracontractual aquest estàndard de conducta té un paper transcendental a l'hora de resoldre sobre la indemnització de danys i perjudicis, ja que l'actuació culpable o negligent de la causant i de la víctima en determinen l'existència i, si n'hi ha, la quantia, la qual pot ser minorada per l'actuació culpable o negligent de la víctima, fins al punt de poder arribar a eliminar l'opció de ser indemnitzat.
    En el cas de la responsabilitat per fet aliè, establerta en l'article 1903 del CC, també es té en compte aquest estàndard, atès que no es tracta d'una responsabilitat objectiva. Així, la responsabilitat de les persones citades cessarà quan puguin provar que van utilitzar tota la diligència d'un bon pare de família per a evitar el dany.
    L'article 1908 del CC també regula que els propietaris respondran dels danys causats per l'explosió de màquines que no hagin estat cuidades amb la diligència deguda.
    Una altra regulació que es refereix al deure de diligència és el Codi de Comerç (Ccom), el qual estableix de manera explícita en l'article 248 que la persona comissionista haurà de prestar la deguda diligència en la custòdia i conservació dels efectes que la comitent li hagi lliurat, fins que es designi una nova comissionista, o fins que el jutge o tribunal es faci càrrec d'aquests efectes a instància de la comissionista. La falta de compliment d'aquesta obligació constitueix una obligació de la comissionista a indemnitzar la comitent pels danys i perjudicis.
    La regulació laboral també fixa aquest deure. L'article 5 de l'Estatut dels treballadors disposa que un dels deures bàsics dels treballadors és complir amb les obligacions concretes del lloc de treball assignat, d'acord amb les regles de la bona fe i la diligència. L'article 20 estableix que, en el compliment de l'obligació de treballar assumida en el contracte, el treballador deu a l'empresari la diligència i la col·laboració en el treball que marquen les disposicions legals, els convenis col·lectius i les ordres o institucions adoptades per l'empresari en l'exercici regular de les seves facultats de direcció, i si no n'hi ha, pels usos i costums.
    D'altra banda, la regulació penal també estableix el deure de diligència. Així, pot ser castigat amb una pena de presó qui, trobant-se en una situació d'insolvència actual o imminent, participi en negocis especulatius que no tinguin una justificació econòmica i hi actuï, atenent a les circumstàncies del cas i a la vista de l'activitat econòmica desenvolupada, contràriament al deure de diligència en la gestió d'assumptes econòmics; o, realitzi qualsevol altra conducta activa o per omissió que constitueixi una infracció greu del deure de diligència en la gestió dels assumptes econòmics i a la qual sigui imputable una disminució del patrimoni de la deutora o per mitjà del qual s'amagui la situació econòmica real o la seva activitat empresarial.
    I per concloure amb l'exemplificació, també s'utilitza aquest concepte en el dret administratiu, on, per exemple, els articles 171 i 174 de la Llei de contractes del sector públic parlen d'un poder adjudicador diligent, i l'article 107 parla de la diligència deguda d'acord amb una bona pràctica professional.
    Finalment, cal remarcar l'existència de l'anomenada lex artis, el deure de diligència que es demana a tot professional, d'acord amb les normes professionals del seu sector o deontològiques; per exemple, el codi deontològic exigible en l'àmbit de la medicina.
deure de facturació deure de facturació

<Dret financer i tributari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  deure de facturació, n m
  • es  deber de facturación, n m

<Dret financer i tributari>

deure de negociar deure de negociar

<Treball > Negociació col·lectiva>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES. Diccionari de la negociació col·lectiva [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/5/>

  • ca  deure de negociar, n m
  • es  deber de negociar
  • fr  obligation de négocier
  • en  duty to bargain

<Negociació col·lectiva > Conceptes generals>

Definició
Deure que té cadascuna de les parts negociadores en una comissió negociadora d'intentar arribar a un acord amb l'altra part.