Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "successi��" dins totes les àrees temàtiques

constant d'estabilitat successiva constant d'estabilitat successiva

<Química > Química analítica>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de química analítica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000. 252 p.; 22 cm. (Diccionaris de l'Enciclopèdia. Diccionaris terminològics)
ISBN 84-412-0224-9

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  constant d'estabilitat successiva, n f
  • ca  constant de formació successiva, n f sin. compl.
  • es  constante de estabilidad sucesiva
  • es  constante de formación sucesiva
  • en  stepwise formation constant
  • en  stepwise stability constant
  • sbl  Kn

<Química > Química analítica>

Definició
Constant d'equilibri d'un dels passos successius involucrats en l'equilibri de formació d'un compost complex.
contracte successori contracte successori

<Documentació jurídica>, <Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  contracte successori, n m
  • ca  pacte successori, n m sin. compl.
  • es  pacto sucesorio

<Documentació jurídica>, <Dret civil>

Definició
Contracte de contingut successori, que pot ser tant d'adquisició com de renúncia a l'herència, i tant d'adquisició d'herència com de llegat.

Nota

  • Àmbit: Illes Balears
  • En expressar, en la definició, el contingut possible dels pactes successoris, fent referència a les varietats d'aquests, s'ha anticipat la situació de la institució a les Illes Balears, ja que les diverses Illes difereixen pel que fa als pactes successoris que admet l'ordenament jurídic de cadascuna.
    D'entrada, a Menorca no és possible l'atorgament de pactes successoris, segons el que es desprèn de la remissió que fa l'article 65 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 al llibre I, aplicable a Mallorca, que exclou expressament els articles relatius a la donació universal de béns presents i futurs i a la definició, per falta de precedents dins la historia jurídica de Menorca. La realitat, però, és que la doctrina jurídica actual d'aquesta illa considera que no hi hauria cap inconvenient a admetre'ls, atès que es tracta d'una institució de caràcter voluntari -només hi acudeixen els que lliurament ho volen fer-, que pot prestar serveis importants en certes situacions, quan interessa deixar lligada, en vida del causant, la seva successió mortis causa; per exemple, quan es fa donació important a un dels fills per a iniciar una empresa o negoci, pot ser interessant que signi al mateix temps un document de renúncia a la llegítima. A més d'això, la Llei 22/2006, del 19 de desembre, de reforma de l'impost sobre successions i donacions, de les Illes Balears, ha estimulat la pràctica dels contractes successoris pel fet que considera que tenen tots els beneficis fiscals propis de les adquisicions mortis causa, amb els avantatges consegüents quan la successió és entre parents pròxims.
    A les Pitiüses, els pactes successoris són de contingut molt ampli, i l'article 72.2 assenyala que «els pactes successoris poden contenir qualssevol disposicions mortis causa, a títol universal o singular, amb les substitucions, modalitats, reserves, renúncies, clàusules de reversió, càrregues i obligacions que els atorgants hi estableixin». La referència a les disposicions a títol singular implica l'admissió dels pactes d'ordenació de llegat, innovació molt positiva de la Compilació del 1990, que se separa de la tradició de les Pitiüses, que limitava els pactes successoris als heretaments convinguts en espòlits. S'ha de dir que la innovació és positiva i concorda amb les realitats actuals, ja que és possible que, en certs casos, a les parts atorgants realment els interessi assegurar la propietat futura d'uns determinants béns més que no pas transmetre l'herència. N'és un exemple il·lustratiu un possible conveni sobre la titularitat futura de les accions o participacions d'una empresa, en què l'objecte del negoci jurídic només serien aquests títols i no l'herència del disposant.
    En canvi a Mallorca hi pot haver els pactes d'adquisició i de renúncia a l'herència, però no els d'ordenació de llegat, encara que la doctrina considera convenient que, de lege ferenda, fos admesa també aquesta possibilitat. Els pactes d'adquisició i de renúncia d'herència a Mallorca són, respectivament, la donació universal de béns presents i futurs i la definició, a les quals es dediquen les entrades corresponents, de manera que, a continuació, es tracten tan sols els pactes successoris d'Eivissa i Formentera.
    La doctrina pitiüsa (Olga Cardona Guasch) ha assenyalat que els heretaments i els espòlits són les institucions jurídiques més significatives del dret d'Eivissa i Formentera, que, a més, estan relacionades, perquè els heretaments sempre es convenien en els capítols matrimonials o espòlits, atorgats per a assegurar la continuïtat del patrimoni familiar. Avui, en canvi, després de la reforma del 1990, la situació ha canviat, ja que es poden atorgar heretaments sense necessitat de vincular-los a la celebració d'un matrimoni i sense que els que atorguen aquests pactes hagin de ser parents. L'article 72.1 de la Compilació del 1990 es limita a exigir que s'atorguin en escriptura pública, la qual es converteix així en un requisit ad solemnitatem.
    La pràctica dels heretaments a les Pitiüses té una influència catalana important, cosa que es pot veure en les diverses classes d'heretaments, similars als catalans. Cal recordar que la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (STSJIB) 2/2006, del 28 de febrer, disposa que els pactes d'heretament dels espòlits s'han d'interpretar preferentment segons la tradició jurídica insular i acudir, com a dret supletori, al dret català amb preferència sobre el dret castellà, atesa la falta de precedents d'aquest darrer respecte d'aquestes figures jurídiques. A continuació, s'examinen les diverses classes de pactes successoris a les Pitiüses.
    1. PACTES SUCCESSORIS D'INSTITUCIÓ. Dins aquesta categoria hi ha els pactes sense transmissió actual de béns i els pactes successoris que van acompanyats de la transmissió d'alguns o de tots els béns del disponent. Efectivament, l'article 73, paràgraf segon, estableix que «els pactes d'institució poden implicar simples crides a la successió o contenir transmissió actual de tots o parts dels béns».
    Pel que fa als pactes sense transmissió actual de béns, s'hi refereix l'article 75, quan disposa que «els pactes successoris sense transmissió actual de béns confereixen únicament la qualitat personalíssima d'hereu contractual». Atesa aquesta premissa, és lògic que -com continua dient el precepte indicat- l'instituïdor conservi fins a la mort la propietat dels béns, dels quals, però, no pot disposar en frau de l'heretament. En conseqüència, l'instituït només té una expectativa, ja que no serà hereu si premor a l'instituïdor, tal com disposa expressament l'article 75, i concorda amb el fet de conferir, tan sols, aquest heretament la qualitat personalíssima d'hereu contractual, com indica el precepte.
    El més tradicional d'aquest tipus d'heretament era l'atorgat a favor dels fills per néixer. En aquest tipus d'heretament, els esposos establien en els espòlits una sèrie de disposicions a favor dels fills que esperaven tenir, pactant unes clàusules que tenien com a finalitat assegurar l'existència d'un successor i evitar la successió intestada. La STSJIB 2/2006, del 28 de febrer, indicava que «dins el dret successori pitiús és una constant indiscutible la vigència dels heretaments en favor dels fills, tant en la varietat d'heretament pur com en les d'heretaments preventius o prelatius. I així ho trobem tant a la tradició jurídica de l'Illa com en els textos legals de 1961 i 1990». En realitat, aquests diversos tipus d'heretament eren una mena de clàusules mitjançant les quals s'estructurava l'heretament a favor dels fills per néixer. Entre aquestes clàusules hi ha les següents:
    a) Heretament pur: implicava una designació feta a favor dels fills esperats; se'ls atribuïa el caràcter d'hereus, d'una manera incondicional i definitiva. Com sigui que aquests fills no eren coneguts en el moment d'atorgar l'heretament, la concreció del fill o fills que en la realitat serien els successors es feia amb posterioritat, i era usual fer constar en l'heretament que aquest seria «el que les parecerá y más bien visto les será».
    b) Heretament preventiu: era una designació que es feia a favor del fill per néixer que tingués unes condicions determinades, que només tindria vigència en el cas que els cònjuges morissin sense haver instituït hereu. S'ha dit que aquest heretament era el prototip de l'heretament condicional, ja que l'eficàcia d'aquest és subordinada a la condició que els esposos no hagin instituït hereu, però la doctrina pitiüsa indica que, en el cas en qüestió, el fet que els esposos morin sense haver instituït hereu és més un pressupòsit d'eficàcia del negoci jurídic que no pas una veritable condició.
    c) Heretament prelatiu: es tracta d'unes regles que pacten els esposos entre ells per a establir que, en el cas d'instituir hereu, s'han d'ajustar al contingut de les regles pactades. Aquestes regles consistien normalment en uns criteris de prelació o preferència, i n'eren els més usuals la primogenitura, el sexe o la nupcialitat, pactant l'obligació de designar hereu -en cas de fer-ho- el fill de més edat, les filles en comptes dels fills o al revés, o els descendents que tinguin en comú els esposos sobre els de matrimoni anterior de l'un i de l'altre. La prelació per raó de sexe no es pot considerar inconstitucional, atès que la preferència d'un sexe o de l'altre és un cas concret de manifestació de l'autonomia de la voluntat. I com indica la ja esmentada STSJIB 2/2006, del 28 de febrer, una cosa és que l'ordenament jurídic elimini qualsevol discriminació per raó de sexe -aspecte que, evidentment, és una exigència obligada-, i una altra cosa, que uns determinats pares puguin ordenar la successió establint una preferència de les filles sobre els fills, o al revés, que pot resultar, segons les circumstàncies del cas, adequada i convenient.
    Aquests heretaments són irrevocables, però, excepcionalment, presenten unes possibilitats revocatòries més grans que els altres heretaments, perquè, segons l'article 74 de la Compilació del 1990, «els atorgats a favor de persones que han de néixer només podran ser revocats quan hi concorrin les causes de desheretament legitimari». Aquestes causes són molt nombroses i apareixen relacionades en l'article 69 bis. S'ha d'assenyalar que el precepte tan sols es refereix als heretaments atorgats a favor de persones que han de néixer, i ja s'ha vist que, actualment i després de la reforma del 1990, els heretaments han sortit de l'àmbit familiar i es poden atorgar entre persones que no tenen entre si cap vincle familiar. En aquest cas, es planteja la qüestió si qualsevol heretament sense transmissió de béns pot ser també revocat per la concurrència de qualsevol de les causes de desheretament que recull l'article 69 bis, com assenyala l'article 74 respecte dels atorgats a favor de persones que han de néixer. La resposta podria ser afirmativa, ja que no sembla lògic que l'instituent hagi de consentir en vida la futura eficàcia, a la seva mort, de l'heretament, quan la persona instituïda ha incorregut en una de les causes de desheretament que estableix l'article 69 bis.
    Quant al pacte amb transmissió actual de béns, a diferència dels pactes successoris exposats fins ara, a més de la designació d'hereu hi ha una transmissió de béns. Entre aquests pactes hi ha les varietats següents:
    a) Donació universal de béns presents i futurs: aquesta institució no és absent de la pràctica jurídica de les Pitiüses, i ha donat lloc a diversos recursos de cassació, com el que va resoldre la Sentència de la Sala Civil i Penal del TSJIB 2/1990, del 28 de setembre. Tanmateix, les referències a la donació universal en la Compilació del 1990 són molt poques; tan sols l'article 73, paràgraf tercer, indica que «la donació universal de béns presents i futurs equival a institució contractual d'hereu». A més hi és aplicable l'article 72, que estableix per a tots els pactes successoris l'exigència formal de l'escriptura pública, i l'article 76, segons el qual «en els pactes successoris amb transmissió actual de béns l'instituïdor es podrà reservar la facultat de disposar-ne per qualsevol títol», precepte que impedeix que la donació universal es pugui considerar una espècie de mort civil anticipada, ja que, dins la donació universal, és normal l'establiment de reserves, tant de béns concrets com de la facultat de disposar-ne, a fi que el donant pugui atendre les necessitats de la pròpia vida, i, si escau, pagar les llegítimes.
    S'ha d'entendre també que, malgrat que la donació universal es refereix als béns futurs, aquests no passen automàticament al donatari a mesura que s'integren en el patrimoni del donant, sinó que el donant els conserva i, fins i tot, en pot disposar. Tanmateix, els béns de què no hagi disposat passaran, quan mori, al donatari universal, tal com expressa l'article 73, paràgraf segon: «les porcions vacants acreixeran l'instituït».
    La quasi inexistent regulació de la donació universal en el llibre III -dedicat a les Pitiüses- ha plantejat la qüestió de si es podia aplicar de manera supletòria la regulació de la institució que hi ha en el llibre I, àmplia i detallada. Dins la doctrina pitiüsa alguns autors d'entrada en rebutgen l'aplicació perquè consideren que el llibre I de cap manera no pot regular una institució pitiüsa. En canvi, d'altres consideren, amb un criteri més tècnic, que en cas de falta de norma del llibre III que resolgui el cas, si tampoc en el costum insular no hi ha cap norma aplicable, és més prudent acudir a la regulació de la donació universal del llibre I, abans que resoldre el litigi per aplicació dels principis generals, cosa que portaria a utilitzar criteris d'equitat, amb un perjudici evident per a la seguretat jurídica. En definitiva, es tractaria de fer ús d'una possibilitat semblant a la que estableix el paràgraf final de l'article 77 per als pactes de renúncia. S'ha d'indicar, també, que, dins la successió contractual catalana, la donació universal de béns presents i futurs no té la importància que presenta en el dret de Mallorca, en què és l'únic contracte d'adquisició d'herència permès, encara que hi pugui existir en forma d'heretament cumulatiu. Per això sembla més adient, en aquest punt, acudir amb caràcter supletori a la regulació mallorquina abans que a la catalana.
    b) Heretament cumulatiu a favor dels contraents: és el fet pels pares a favor del fill que contreu matrimoni, en què, a més d'instituir-lo hereu, li transmeten tots o una part dels béns, o l'usdefruit d'aquests, fent, si escau, les reserves que considerin oportunes. L'adjectiu cumulatiu deriva del fet de comprendre, a més de l'heretament pur, una transmissió de béns.
    c) Heretament mutual: és l'heretament que fan els cònjuges a favor del que sobrevisqui. Assenyala José Cerdá Gimeno que és el tipus d'heretament que solien atorgar els esposos no instituïts hereus pels pares, quan ja havia transcorregut un temps des de la celebració del matrimoni i no havien tingut fills.
    L'article 74 de la Compilació del 1990, en la nova redacció que en fa la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació de dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament, assenyala que els pactes successoris són irrevocables i només poden ser modificats o deixats sense efecte per mutu dissentiment que consti en escriptura pública i per les causes enumerades en els casos que recull l'article 69 bis, lletres a i b. Aquest precepte fa una relació de les causes d'indignitat i de desheretament legitimari -que són les mateixes- i n'indica fins a set possibles. D'aquestes, només poden determinar la revocació de l'heretament les dues primeres, a diferència del que succeeix en els heretaments a favor dels fills que han de néixer -i, possiblement, en tots els heretaments en què no hi ha transmissió actual de béns-, en què la revocació es pot fonamentar en qualsevol de les set causes que indica el precepte. Destaca que hagin estat objecte d'exclusió causes de tanta transcendència com la privació per sentència ferma de la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar respecte del menor o discapacitat causant de la successió; la condemna per sentència ferma a pena greu contra els deures familiars en la successió de la persona agreujada; la condemna per denúncia falsa al causant d'un delicte al qual s'assenyala pena greu; la inducció al causant perquè atorgui, revoqui o modifiqui les disposicions successòries o impedeixi d'atorgar-les, modificar-les o revocar-les, i la destrucció, ocultació o alteració de qualsevol disposició mortis causa atorgada pel causant.
    Contràriament, l'article 74 només admet la possible revocació del pacte successori amb transmissió de béns per la concurrència de les causes a i b de l'article 69 bis; és a dir, la condemna en judici penal per sentència ferma pel fet d'haver atemptat contra la vida o per lesions greus contra el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet o algun dels seus descendents o ascendents (causa a), i la condemna en judici penal per sentència ferma per delictes contra la llibertat, la integritat moral i la llibertat sexual, si l'ofès és el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet, o algun dels seus descendents o ascendents (causa b).
    Quin seria el tractament jurídic de la qüestió en cas de produir-se alguna de les altres causes d'indignitat relacionades en l'article 69 bis? Possiblement s'ha de distingir entre l'eficàcia successòria del pacte i la transmissió de béns que el va acompanyar. La causa d'indignitat pot impedir la primera, si s'exercita la corresponent acció declarativa de la indignitat, atès que aquesta -a diferència del desheretament- tant es pot produir en la successió testada com en la intestada i en la contractual. El mateix article 69 bis assenyala el règim d'exercici d'aquella acció. En canvi, no és tan clar que la concurrència d'alguna de les causes d'indignitat que no recull l'article 74 tingui entitat suficient per a deixar sense efecte la transmissió de béns que es va produir quan es va atorgar el pacte successori. Probablement, només es podria deixar sense efecte la donació que el va acompanyar per la concurrència d'alguna de les causes de revocació de donacions del Codi civil espanyol, que serien aplicables en virtut de la disposició final primera de la Compilació del 1990. Certament, els negocis jurídics s'atorguen com un tot unitari, però també és evident que la causa d'indignitat -llevat de les causes a i b de l'article 69 bis, esmentades expressament en l'article 74- només pot determinar l'exclusió de la successió de l'indigne i no la revocació de les donacions que va rebre quan es va atorgar el contracte successori.
    La preterició d'un legitimari en l'atorgament d'un pacte successori no planteja cap problema, ja que l'article 74 in fine assenyala que l'heretament no quedarà sense efecte per causa de preterició, sense perjudici que els legitimaris en puguin reclamar la llegítima.
    2. PACTES SUCCESSORIS DE RENÚNCIA. FINIMENT DE LLEGÍTIMA. El pagament, en vida del causant, de la llegítima és una institució tradicional dins el dret de les Pitiüses. La doctrina (Cerdá Gimeno) ha assenyalat que possiblement la figura va tenir en contra la prohibició romana, consagrada a la llei Scimus, del Codi de Justinià, 3.28.35. Però va tenir a favor una disposició de les Decretals, 6, 1, 18.2 (cap. Quanvis pactum, de Pactis, 2) que admetia un pacte similar al del finiment de llegítima, sempre que hagués existit jurament en atorgar-lo, i referit, en principi, a les filles casades dote contenta. Posteriorment, el pacte es va generalitzar a fills i filles sempre que haguessin rebut una donació o atribució en concepte de llegítima, i, més endavant, fins i tot es va prescindir de la formalitat del jurament.
    És lògic que el finiment de llegítima estigués arrelat a les Pitiüses, ja que sempre van mostrar un ànim propici a l'atorgament dels pactes successoris, amb una àmplia admissió dels heretaments, generalment convinguts en espòlits. Malgrat això, la referència que feia a la institució la Compilació del 1961 no podia ser més minsa, ja que l'article 80 es limitava a dir que «será de aplicación a las Islas de Ibiza y Formentera lo dispuesto en el artículo 50 sobre la "definición"».
    La Compilació del 1990 va canviar radicalment el tractament de la figura, i la va situar entre els pactes successoris, com a representativa dels pactes de renúncia; així, l'article 77 assenyala que, pel finiment de llegítima, el descendent legitimari major d'edat pot renunciar a la llegítima o a tots els drets que li puguin correspondre a l'herència de l'ascendent, en consideració d'una donació, atribució o compensació que l'ascendent o el seu hereu contractual li hagin fet en vida d'aquell.
    El concepte és semblant al de l'article 50 sobre la definició mallorquina, si bé s'aprecien unes quantes diferències. Així, segons l'article 77, el legitimari renunciant ha de ser major d'edat, mentre que, segons l'article 50, la definició mallorquina pot ser atorgada per un legitimari emancipat; i l'article 77 fa una referència a l'hereu contractual, que no trobem en l'article 50, i que s'explica per la importància dels heretaments dins el dret pitiús. De totes maneres, també seria possible, dins el dret de Mallorca -no a Menorca, on no s'admet la institució- que la donació, atribució o avantatge que rep el descendent que renuncia a la llegítima procedís de l'hereu contractual del causant, que seria el donatari universal de béns presents i futurs. En canvi, hi ha coincidència sobre la naturalesa jurídica de la institució, que és considerada una juxtaposició de dos negocis jurídics: la donació, atribució o avantatge compensatori que rep el descendent i la seva renúncia, negocis jurídics que s'han de donar els dos, atès que el primer constitueix la causa del segon, però que no necessàriament han de coincidir ni en el temps ni en el mateix document.
    També hi ha coincidència amb la definició mallorquina quant al fet que, en totes dues figures, es pot donar la renúncia a tots els drets de l'herència que puguin correspondre al descendent o tan sols a la llegítima. Són les figures que la doctrina pitiüsa (Cerdá Gimeno) ha denominat finiment total o finiment parcial. Segons aquest autor, el finiment total implica un pacte del legitimari amb el pare o mare futur causant -cas en què es tractaria d'un negoci jurídic similar en la definició mallorquina-, o bé amb l'hereu contractual, en vida del causant, cas que constitueix la veritable especialitat pitiüsa. El finiment parcial -quan el pacten el renunciant i l'hereu contractual del causant- sol fer referència a uns béns concrets i determinats respecte dels quals consent el descendent renunciant que tingui lloc la cancel·lació de l'afecció real legitimària. Un pacte d'aquest tipus, ha indicat Cerdá Gimeno, s'aproxima als pactes de hereditate tertii i obeeix a l'existència d'una clàusula de l'heretament o de la donació universal, en què l'hereu contractual es compromet a pagar les llegítimes.
    L'article 77, paràgraf segon, assenyala que «la quota legitimària renunciada acreixerà l'herència», solució certament lògica, ja que és natural que incrementi la part de lliure disposició, sense augmentar les porcions d'altres possibles legitimaris. A pesar que el precepte no s'expressa amb la claredat que ho fa l'article 42, relatiu a Mallorca -segons el qual «en tots els supòsits en què la llegítima individual no s'hagi de satisfer, passarà a incrementar la part de lliure disposició, sense acréixer els col·legitimaris»-, el fet que la llegítima constitueixi una limitació imposada a la voluntat del testador determina que el precepte hagi de tenir una interpretació restrictiva, i no doni a la llegítima més extensió que la que sigui preceptiva.
    L'article 77, paràgraf tercer, disposa que «en allò que no hagi estat convingut per les parts serà d'aplicació la regulació de la definició mallorquina, en la mesura que sigui compatible amb la funció i el significat usuals a Eivissa i Formentera». Efectivament, en els llargs articles 50 i 51, relatius al dret de Mallorca, hi ha contingudes normes importants que fan referència a moltes situacions jurídiques que es poden produir en les renúncies a la llegítima: canvi de veïnatge civil de l'ascendent, absència de condicions i terminis, relació de la definició amb els possibles testaments atorgats i que s'han d'atorgar per l'ascendent, situació que es presenta en el cas que l'ascendent mori intestat, entre altres. D'entrada, no sembla mala idea que es pugui tenir en compte aquella regulació com a dret supletori, és a dir, quan les parts no han previst res sobre la qüestió i no hi ha cap llei ni costum del dret pitiús que reguli la matèria; i, en tot, cas, no s'oblidi l'exigència de l'article 77: que la regulació de la definició mallorquina sigui compatible amb la funció i el significat usuals del finiment de llegítima a Eivissa i Formentera.
    Encara que algun insigne jurista de les Pitiüses s'ha pronunciat en contra del precepte, en l'informe sobre el sistema legitimari de les Illes Balears de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació s'indica que a Eivissa i Formentera la regulació de la definició mallorquina tan sols entraria en joc a falta de norma convencional, legal o consuetudinària -òbviament, el costum local pitiús- que resolgués la qüestió; la referència pot obeir a la regulació dels articles 50 i 51 a la conveniència que, en darrer extrem, sempre hi hagi una normativa a la qual es pugui acudir, a fi d'evitar el horror vacui, que obligaria a jutjar el possible litigi sobre l'única base de l'equitat.
  • V. t.: donació universal n f
  • V. t.: espòlits n m pl
contrast successiu contrast successiu

<Oftalmologia>, <Disciplines de suport > Física>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

  • ca  contrast successiu, n m

<Oftalmologia>, <Disciplines de suport > Física>

Definició
Efecte visual causat quan es fixa la vista en un objecte de color brillant i a continuació en una superfície grisa; aquesta apareixerà tintada amb el color que és complementari al color de l'objecte. O si en comptes de fixar la vista en una superfície grisa es fixa en una superfície de color complementari al de l'objecte, sembla més gran la intensitat del color de la superfície; per exemple, després de mirar una cosa vermella, una superfície verda sembla d'un verd més brillant.
contrast successiu de color contrast successiu de color

<Ciències de la vida > Neurociència>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

REIG VILALLONGA, Josep; NAVARRO ACEBES, Xavier (coord.); VALERO-CABRÉ, Antoni [et al.]. Diccionari de neurociència [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/140/>

  • ca  contrast successiu de color, n m
  • es  contraste sucesivo de color
  • en  successive color contrast

<Neurociència > Neurofisiologia cel·lular i de sistemes>

Definició
Efecte de percepció visual que es produeix quan la percepció d'un color es troba afectada per la percepció prèvia d'un altre color, a causa de la proximitat en el temps dels dos estímuls.
contrast successiu de color contrast successiu de color

<Ciències de la salut>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

REIG VILALLONGA, Josep; NAVARRO ACEBES, Xavier (coord.); VALERO-CABRÉ, Antoni [et al.]. Diccionari de neurociència [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/140/>

  • ca  contrast successiu de color, n m
  • es  contraste sucesivo de color
  • en  successive color contrast

<Neurociència > Neurofisiologia cel·lular i de sistemes>

Definició
Efecte de percepció visual que es produeix quan la percepció d'un color es troba afectada per la percepció prèvia d'un altre color, a causa de la proximitat en el temps dels dos estímuls.
convertidor analògic-digital d'aproximacions successives convertidor analògic-digital d'aproximacions successives

<TIC > Telecomunicacions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de telecomunicacions [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia) (Ciència i Tecnologia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/235/>
Aquesta obra recull com a accepcions d'un sol terme els significats que tenen una mateixa denominació.

Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.

Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'han suprimit del tot o en part algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.

  • ca  convertidor analògic-digital d'aproximacions successives, n m
  • es  convertidor analógico-digital de aproximaciones sucesivas
  • en  successive approximation ADC

<Telecomunicacions > Tecnologia electrònica>

Definició
Convertidor analògic-digital que duu incorporat un convertidor digital-analògic i un registre d'aproximacions successives. La paraula continguda en el registre es converteix a analògica i la tensió obtinguda es compara amb la d'entrada. Els bits del registre es van ajustant de manera seqüencial i en ordre decreixent.
cop afortunat cop afortunat

<Esport > Esports de combat > Taekwondo>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de taekwondo. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992. 131 p. (Diccionaris dels esports olímpics; 23)
ISBN 84-7739-241-2

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  cop afortunat, n m
  • es  golpe afortunado
  • fr  coup réussi
  • en  successful attack

<Esport > Esports de combat > Taekwondo>

Definició
Cop executat amb exactitud i força sobre una zona vàlida del cos de l'adversari, que puntua en el combat.
cop afortunat cop afortunat

<08 Esports de combat > 03 Karate>, <08 Esports de combat > 04 Taekwondo>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>

  • ca  cop afortunat, n m
  • es  golpe afortunado
  • fr  coup réussi
  • en  successful attack

<Esport > 08 Esports de combat > 03 Karate>, <Esport > 08 Esports de combat > 04 Taekwondo>

Definició
Cop puntuable executat amb exactitud i força sobre una zona vàlida del cos de l'adversari.
delació successiva delació successiva

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  delació successiva, n f
  • es  delación sucesiva

<Dret civil > Dret de successions>

Definició
Delació que, en una mateixa successió, es produeix després d'una altra.
delació successiva delació successiva

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  delació successiva, n f
  • es  delación sucesiva

<Dret civil>

Definició
Delació que, en una mateixa successió, es produeix després d'una altra.

Nota

  • Tal com estableix l'article 411-4.1 del Codi Civil de Catalunya (CCCat), la delació es produeix en el moment de la mort del causant. La peculiaritat d'aquest tipus de delació és que existint una delació a favor d'una persona determinada la delació queda frustrada i s'ha de procedir a realitzar una nova delació a favor de la persona cridada següent.
    Pot ser que la primera delació es frustri perquè la persona repudia l'herència o perquè no l'accepta en el termini que la llei disposa, però també pot ser-ne una causa la indignitat apreciada, una vegada ja s'ha obert la successió (art. 412-8 CCCat). Així doncs, la persona o persones que tenien preferència en la delació no han pogut acceptar l'herència de manera vàlida.
    En aquest sentit, l'article 442-2 del CCCat fixa el supòsit de delació per als descendents de grau ulterior, respecte als quals estableix que si tots els descendents cridats d'un mateix grau repudien l'herència aquesta es defereix als descendents del grau següent, per dret propi, però dividida per estirps i a parts iguals entre els descendents de cada estirp. En aquest mateix supòsit, però, si segueix en vida el cònjuge o convivent en parella estable de la persona causant, i n'és el progenitor comú, l'herència no es defereix als nets o descendents de grau ulterior.
    D'altra banda, l'article 426-9 del CCCat fa referència als fideïcomissaris successius, sobre els quals disposa que es defereixen novament, en el temps o el cas previst pel testador, a favor d'un segon fideïcomissari que correspongui segons l'ordre de crides fixat per aquell, i així successivament a favor d'un per a després de l'altre, fins al darrer fideïcomissari, el qual resta lliure. Aquest mateix mecanisme s'aplica en el cas de l'hereu, quan la causant ha previst un hereu en el cas que el primer no accepti vàlidament l'herència.
  • V. t.: delació n f
  • V. t.: delació diferida n f
  • V. t.: delació immediata n f