Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "successió" dins totes les àrees temàtiques
<Matemàtiques>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca successió, n f
- es sucesión
- en sequence
<Matemàtiques>
<Ciències socials > Antropologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca successió, n f
- es sucesión
- en succession
<Antropologia>
Definició
<Dret > Dret notarial > Notaria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>
- ca successió, n f
- es sucesión
- fr succession
<Notaria > Tipologia documental > Herències>
Definició
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca successió, n f
- es sucesión
<Dret civil > Dret de successions>
Definició
<Ciències de la vida > Ecologia>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC. GABINET DE TERMINOLOGIA. Ecologia I [material gràfic]. [Palma]: Universitat de les Illes Balears. Servei Lingüístic, [2007]. 1 full desplegable. (Terminologies Universitàries)
<http://slg.uib.cat/digitalAssets/149/149371_ecologiai.pdf>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca successió, n f
- es sucesión, n f
- en ecological succession, n
- en succession, n
<Ciències de la vida > Ecologia>
<Medi ambient>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC. GABINET DE TERMINOLOGIA. Ecologia I [material gràfic]. [Palma]: Universitat de les Illes Balears. Servei Lingüístic, [2007]. 1 full desplegable. (Terminologies Universitàries)
<http://slg.uib.cat/digitalAssets/149/149371_ecologiai.pdf>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca successió, n f
- es sucesión, n f
- en ecological succession, n
- en succession, n
<Ciències de la vida > Ecologia>
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Vocabulari de botànica: Català-castellà-francès-anglès. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat de Barcelona, 2004. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 84-95817-09-8
Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca successió, n f
- es sucesión, n f
- fr succession, n f
- en succession, n
<Botànica>
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca successió, n f
- es sucesión, n f
<Dret civil>
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca successió, n f
- es sucesión
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Segons el dret comú, el règim successori partia de dos principis fonamentals: a) la continuació de la persona en el seu hereu i b) que l'herència implicava una successió universal. D'aquesta manera, l'hereu tenia dret a una universitas rerum, és a dir, a una herència total.
El règim successori català parteix en general de la tradició romana i canònica, si bé amb algunes variants introduïdes pel dret consuetudinari i el territorial. Cal considerar aquest règim estretament vinculat amb el dret de família, en què hi ha institucions que es poden qualificar de mixtes per la transcendència que tenen en l'àmbit de la successió, com ara l'heretament.
En una societat com la catalana, estructurada a partir de la casa i jerarquitzada amb la figura del cap de casa, el patrimoni familiar va esdevenir un element fonamental que assegurava la pervivència dels seus membres i en fixava la posició social. El cap de casa, més que titular d'un patrimoni, n'era el dipositari i, en rebre'l, l'havia de mantenir i millorar per a transmetre'l íntegre després al seu hereu i successor en la casa.
Quan moria una persona, s'obria la successió en el seu patrimoni hereditari. I la delació era la crida feta a una o diverses persones per a succeir i adquirir una herència determinada. L'herència es diferia per testament o per llei. Així, la delació era testamentària quan l'hereu era designat per testament, és a dir, per voluntat del causant expressada en testament. I era intestada quan la vocació hereditària era determinada per una disposició del dret objectiu, sempre que no hi hagués testament o que, malgrat que n'hi hagués, no fos vàlid. A partir d'això, es distingia entre successió testada o testamentària i successió intestada o legítima. I en tot cas prevalia la delació testada sobre la intestada; encara més, la successió testada era incompatible amb la intestada.
Un pressupòsit necessari perquè hi hagués una crida hereditària era la mort del causant. - V. t.: heretament n m
- V. t.: successió intestada n f
- V. t.: successió testada n f
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca successió, n f
- es sucesión
<Dret civil>
Definició
Nota
-
El terme successió, recollit en el Corpus iuris civilis, expressa que una persona ocupa el lloc d'una altra en una mateixa relació jurídica que es manté igual, ja que només es produeix un canvi de les persones esmentades. Friedrich Karl von Savigny sosté el criteri dominant perquè considera que la successió només implica una transformació subjectiva en la relació jurídica, ja que aquesta continua igual, malgrat el canvi del subjecte, amb l'aplicació dels dos aspectes, el singular i l'universal. També Bernhard Windscheid va veure en la successió un simple canvi de subjecte en la relació jurídica, tant universal com particular. La major part d'autors romanistes i del dret civil han mantingut aquest concepte general de successió.
Tot i que els juristes del dret romà clàssic feien servir el terme successió només en relació amb el tipus universal i no pas amb la successió singular, segons defensa Fritz Schultz, van ser els jurisconsults postclàssics, influenciats per Gai (Institutiones de Gai, 3.157, 3.77 i 3.82) els qui també van aplicar aquest concepte en adquirere singula res. No van tenir cap inconvenient per a considerar el comprador, el legatari, entre altres, com a veritables successors i van anomenar aquest tipus de successió successio in unam rem, i el que Gai va anomenar simplement successio els jurisconsults ho van denominar successio in universum ius o sucessio in universitatem.
En el mateix Corpus iuris civilis apareix acceptat plenament el terme successió en sentit general, tant universal com singular, i sense tenir en compte si és entre vius o per causa de mort. Per a confirmar-ho, n'hi ha prou de remetre's als textos següents de Domici Ulpià. El primer (Digesta 43.3.1. 13) diu: «Entenem haver succeït en el lloc d'un altre, tant si el succeí en la universalitat com si el succeí en una cosa.» Aquest text figura entre els fonaments del Corpus iuris civilis, el qual atorga un tractament equivalent als dos tipus bàsics de successió. En un altre fragment (Digesta 41.1.20.1) s'afirma que el domini sempre es transfereix al qui el rep, tal com estar en poder del qui el lliura. Aquest text complementa el joc de la successió en general, ja que atribueix transcendència al fet que continuï igual la mateixa relació jurídica que és objecte de la successió malgrat el canvi de titular.
No obstant això, alguns autors han discrepat d'aquest concepte de successió en sentit general. Cal destacar Pietro Bonfante, que afirma que la successió universal és, per essència, l'única i veritable successió i explica que de les moltes reformes que es van fer del dret romà en l'època bizantina cap no va ser tan poc afortunada com l'extensió de la successió a qualsevol canvi o traspàs de drets, amb la distinció entre successió universal i particular corresponent. En la teoria tradicional, la successió es va constituir en la part general del dret com a conseqüència de la reforma. Bonfante sosté que quan es fa una venda o una donació hi ha un antic propietari i un de nou, però que el concepte de successió no indica només la substitució genèrica d'un titular antic per un nou titular del dret i és inútil i nociu modificar una paraula que té un significat precís.
Giuseppe Stolfi, en relació principalment amb el dret italià, considera que l'hereu és un successor perquè subentra en els drets, les obligacions i les expectatives, les facultats i els poders transmissibles del difunt, tal com aquest les tenia, i com a tal les conserva. El comprador o el donatari, el permutant o l'adjudicatari, l'emfiteuta o el legatari, entre altres, només són adquirents de coses o drets singulars, però no pas successors perquè no subentren en la mateixa relació jurídica de l'autor. Malgrat la solidesa d'aquestes posicions, cal reafirmar la idea de la successió en general, ja que la continuïtat de la relació jurídica, tot i el canvi d'algun dels subjectes corresponents, segons sosté la doctrina dominant en la matèria, constitueix una necessitat institucional i lògica en la vida jurídica. És regla imperant, segons Nicola Coviello, que l'existència d'una persona és essencial en el dret subjectiu, però no és essencial que ho sigui un individu determinat. Com indica José Luis Lacruz, si bé pertany a l'essència del dret subjectiu el fet d'imputar un subjecte, també hi pot haver més d'un subjecte imputat.
Entès el concepte de successió en el sentit general, la successió per causa de mort, universal i singular, i la successió entre vius són les tres manifestacions de la successió. En totes tres manifestacions hi ha variants que les diferencien, però en el que és substancial no canvien, per tal com en cadascuna es dona el joc essencial de la successió, és a dir, que una persona subentra en el lloc d'una altra en una mateixa relació jurídica, que continua igual, ja que només es produeix un canvi de persona.
Les variants que tenen cadascuna de les tres manifestacions bàsiques de la successió no n'afecten el joc essencial, sinó altres aspectes, però que deixen incòlume el mecanisme bàsic de la successió en general. En la successió per causa de mort de tipus universal o hereditari pot semblar que el joc successori té més protagonisme que en els altres tipus de successió, perquè l'hereu o successor a títol universal té més connexió amb el causant, com si fos cert el criteri que Justinià exposa en les Novellae Iustiniani, 48 —prefaci— amb les paraules següents: «cum utique nostris videtur legibus unam quodammodo esse personam heredis et qui in eum transmittit hereditatem». Ara bé, en rigor, no s'ha de reconèixer gaire valor tècnic a aquesta expressió, ja que, com diu Carlo Fadda, no es tracta de fer operar inútilment en aquest món l'ombra vana del difunt, sinó de centrar-se en el que és real, ja que l'hereu ha de desenvolupar les relacions patrimonials del causant. Des del punt de vista estricte de la successió, com subentrar un subjecte en una relació jurídica en lloc del subjecte en ella, aquest concepte es dona igualment en els diversos tipus de successió.
No obstant això, hi ha variants o diferències. Entre altres, la successió per causa de mort pot ser universal i singular, mentre que la successió entre vius només pot ser a títol singular. Actualment, es desconeixen els casos de successió universal entre vius, com l'arrogatio, la conventio in manum, la mort civil i la professió religiosa. La donació universal o donatio omnium bonorum no és universal, ja que la llei ho exigeix en impedir que la donació inclogui només els béns presents, així com que el donant reservi, en plena propietat o en usdefruit, el que és necessari per a viure en les seves circumstàncies.
La successió contractual i, per tant, els heretaments o les donacions universals constitueixen casos de successió per causa de mort. Hi ha un cas aparent de successió entre vius, el qual es produeix quan s'obre la successió d'una persona viva per una declaració de defunció falsa. La situació de concurs de creditors o de fallida, així com la insolutumdació, és a dir, la cessió de béns pel deutor als creditors en pagament dels deutes (art. 1175 Codi civil espanyol) pot constituir una veritable successió universal de béns conjugals, tal com passa en zones on regeix la Llei del dret civil foral del País Basc (art. 95) o el Fur del Baylío, així com la fusió, simple o per absorció, de societats mercantils (art. 233 Llei de societats anònimes). Totes aquestes darreres hipòtesis es caracteritzen per l'excepcionalitat; tanmateix, la gran importància de la successió per causa de mort, tant la universal com la particular, com un tipus de la successió en general, i les particularitats que té han fet que sigui objecte del dret de successions o de successió. Aquesta disciplina jurídica, amb una certa autonomia, és una branca del dret civil i s'ocupa només d'un tipus de successió, que és la que provoca la mort, comprovada o declarada, d'una persona individual.
El dret de successions té per matèria regular la destinació dels béns i les relacions jurídiques del difunt i els altres aspectes de dret civil directament relacionats amb la destinació esmentada. Aquesta persona, la successió de la qual es tracta, anomenada causant o de cuius, només pot ser una persona física, ja que la mort real o la declarada de manera oficial només es produeix en persones. No es pot parlar pròpiament de la successió per causa de mort de les persones jurídiques o socials, ja que quan s'extingeix sovint té lloc un procés que estableix la destinació concreta dels possibles elements patrimonials, actius i passius; això no obstant, aquest procés és estrany en el dret de successions. Igualment, s'han d'excloure del dret de successions els casos de fusions de societats, així com els casos de destinació del patrimoni de corporacions, associacions i fundacions extingides.
D'altra banda, del contingut del dret de successions cal excloure'n les relacions jurídiques que s'extingeixen amb la mort del causant. Per contra, cal incloure les no preexistents sinó sorgides per la mort del causant o a continuació d'aquesta, com són les derivades de llegats d'efectes obligacionals i les càrregues hereditàries en sentit estricte, és a dir, les despeses de darrera malaltia, d'enterrament o d'incineració, funeral del causant i altres serveis funeraris, formació d'inventari, partició i defensa dels béns de l'herència, judicis de testamentària o d'abintestat, lliurament de llegats, pagament de llegítimes, retribució de marmessors i d'altres de naturalesa anàloga (art. 461-18 i 461-19 Codi civil de Catalunya [CCCat]).
Per tant, es pot deduir que la causa de la successió per causa de mort, inclosa la intestada regulada per la llei, és la contemplatio mortis i en aquesta s'inclou un designi o una intenció de beneficiar persones determinades. La idea de gratuïtat és aliena a la successió per causa de mort, ja que és, en principi i en general, onerosa. A diferència de la donació, no hi ha intenció de liberalitat o animus donandi, sinó un animus eligendi o animus distribuendi, exprés o tàcit, provocat per la necessitat d'abandonar aquesta vida amb la mort. Per això, prescindint dels arguments a favor i en contra de la viabilitat de la successió per causa de mort, que esgrimeixen les tesis individualistes, familiars, fisiològiques, orgàniques i col·lectives, cal afirmar que aquesta successió és un institut fonamentat, ja que respon a necessitats lògiques, pràctiques, econòmiques i jurídiques. Mors omnia solvit i qui contracta una persona ja té en compte la seva mort i confia que hi haurà algú que ocuparà la seva posició jurídica i econòmica, que recollirà els béns i drets i respondrà de les seves obligacions i càrregues.
El grau just de la distribució dels béns i drets del difunt i de les seves càrregues i deutes, i la determinació de la participació que, directament o indirectament, correspon als ens públics mitjançant la càrrega tributària interessa als juristes, però és tasca de sociòlegs, economistes i polítics, malgrat que encara han d'adaptar el dret successori a la realitat social, els quals han de valorar i respectar les necessitats en què es fonamenta la successió per causa de mort.
L'article 33 de la Constitució espanyola del 1978 reconeix el dret a la propietat privada i a l'herència, i hi afegeix que la funció social d'aquests drets en delimita el contingut d'acord amb les lleis, i que ningú no pot ser privat dels seus béns si no és per una causa justificada d'utilitat pública i d'interès social, mitjançant la indemnització corresponent de conformitat amb el que disposen les lleis. La successió per causa de mort pot ser universal o a títol d'hereu i singular o a títol de legatari o d'un altre successor particular.
La successió universal o hereditària també pot ser testamentària, contractual o intestada. L'article 411-3 del CCCat estableix que la successió es defereix per heretament, per testament o pel que disposa la llei. Els trets fonamentals de la successió hereditària en el dret successori vigent a Catalunya, que ha respectat gairebé tots els principis successoris del dret romà, són els que es detallen tot seguit.
1. L'hereu se subroga en la mateixa posició jurídica del seu antecessor, és a dir, heres in omne ius. Així ho recullen el Digesta (Emili Papinià, 44.3.11) i l'article 411-1 del CCCat, el qual disposa: «L'hereu succeeix en tot el dret del seu causant. Consegüentment, adquireix els béns i els drets de l'herència, se subroga en les obligacions del causant que no s'extingeixen per la mort, resta vinculat als actes propis d'aquest i, a més, ha de complir les càrregues hereditàries».
2. La institució d'hereu és necessària per a l'existència del testament. En les Institutiones de Gai (2.229) l'autor qualifica la institució d'hereu de caput et fundamentum testamenti totius. L'article 423-1 del CCCat estableix que el testament ha de contenir necessàriament la institució d'hereu, llevat del testament atorgat per una persona subjecta al dret de Tortosa. Ho confirma l'article 421-2 del CCCat, així com l'article 422-1.3 del CCCat, que declaren nuls els testaments que no contenen la institució d'hereu. Les excepcions, a banda del testament tortosí, són els testaments que contenen nomenament de marmessor universal (art. 422-1.3 i 423-1 CCCat), el testament purament revocatori i el testament que té com a únic contingut el reconeixement d'un fill (art. 422-8 CCCat).
3. Regeix la norma que la successió intestada és incompatible amb l'heretament i amb la successió testada universal. Aquesta darrera successió només pot tenir lloc si no hi ha heretament, ja que aquest és irrevocable si no és respecte dels béns reservats per a testar exclosos de l'heretament. Així se'n desprèn dels articles 411-3.2 i 431-23 del CCCat. És la regla romana d'incompatibilitat entre la successió testada i la intestada, és a dir, del nemo pro parte testatus pro parte intestatus decedere potest (Instituta, 2.4.14.5 i Sext Pomponi, Digesta 50.17.7), aplicada en matèria d'heretaments. Es tracta d'una expansió del títol d'hereu en l'espai que permet l'aplicació de la figura de la institució d'hereu en cosa certa de les lleis romanes Si ex fundo i Quotiens (Digesta 28.5.1.4 i Codi de Justinià, 6.24.13). L'heredis institutio ex re certa està recollida en els articles del 423-3 al 423-5 del CCCat.
4. Regeix també el principi romà de semel heres, semper heres (Domici Ulpià, Digesta 44.7.10 i Gai, Digesta 28.5.88). La perpetuïtat de l'hereu acceptant significa una expansió de la titularitat d'hereu en el temps. L'article 423-12.1 del CCCat estableix que qui és hereu ho és sempre i, per tant, es consideren no formulats en la institució d'hereu la condició resolutòria i els terminis suspensiu i resolutori.
La successió per causa de mort a títol singular o particular té com a font fonamental el testament mitjançant l'ordenament de llegats, modes i substitucions singulars de tota mena, fins i tot les fideïcomissàries. La llei, com a norma imperativa o de ius cogens, també pot ser font d'atribucions per causa de mort a títol singular que inclouen les llegítimes, les reserves successòries i la reversió legal de donacions, com també les mortis causa capiones, que constitueixen una mena de calaix de sastre on s'integren totes les figures d'atribució legal i singular mortis causa diferents de les anteriors.
La mortis causa capio és una delibatio ex lege, és a dir, una assignació d'un valor o cosa del patrimoni relicte per obra de la mateixa llei que, després de la mort d'una persona, fa l'atribució, de manera que la mort serveix de supòsit de fet. Constitueix una mortis causa capio la quarta vidual (art. 452-1 CCCat).
Una altra font d'adquisició mortis causa a títol singular és la donació per causa de mort (art. 432-1 i s. CCCat). No és fàcil ubicar la donació mortis causa entre els títols o tipus de successió, atès que té un origen contractual i no testamentari, i no és pròpiament un pacte successori perquè es pot revocar, té algunes semblances amb el llegat, per tant, és una figura jurídica híbrida d'adquisició per causa de mort.
