Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca contracte successori, n m
ca pacte successori, n m sin. compl.
es pacto sucesorio

<Documentació jurídica>, <Dret civil>

Definició

Contracte de contingut successori, que pot ser tant d'adquisició com de renúncia a l'herència, i tant d'adquisició d'herència com de llegat.

Nota

Àmbit: Illes Balears
En expressar, en la definició, el contingut possible dels pactes successoris, fent referència a les varietats d'aquests, s'ha anticipat la situació de la institució a les Illes Balears, ja que les diverses Illes difereixen pel que fa als pactes successoris que admet l'ordenament jurídic de cadascuna.
D'entrada, a Menorca no és possible l'atorgament de pactes successoris, segons el que es desprèn de la remissió que fa l'article 65 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 al llibre I, aplicable a Mallorca, que exclou expressament els articles relatius a la donació universal de béns presents i futurs i a la definició, per falta de precedents dins la historia jurídica de Menorca. La realitat, però, és que la doctrina jurídica actual d'aquesta illa considera que no hi hauria cap inconvenient a admetre'ls, atès que es tracta d'una institució de caràcter voluntari -només hi acudeixen els que lliurament ho volen fer-, que pot prestar serveis importants en certes situacions, quan interessa deixar lligada, en vida del causant, la seva successió mortis causa; per exemple, quan es fa donació important a un dels fills per a iniciar una empresa o negoci, pot ser interessant que signi al mateix temps un document de renúncia a la llegítima. A més d'això, la Llei 22/2006, del 19 de desembre, de reforma de l'impost sobre successions i donacions, de les Illes Balears, ha estimulat la pràctica dels contractes successoris pel fet que considera que tenen tots els beneficis fiscals propis de les adquisicions mortis causa, amb els avantatges consegüents quan la successió és entre parents pròxims.
A les Pitiüses, els pactes successoris són de contingut molt ampli, i l'article 72.2 assenyala que «els pactes successoris poden contenir qualssevol disposicions mortis causa, a títol universal o singular, amb les substitucions, modalitats, reserves, renúncies, clàusules de reversió, càrregues i obligacions que els atorgants hi estableixin». La referència a les disposicions a títol singular implica l'admissió dels pactes d'ordenació de llegat, innovació molt positiva de la Compilació del 1990, que se separa de la tradició de les Pitiüses, que limitava els pactes successoris als heretaments convinguts en espòlits. S'ha de dir que la innovació és positiva i concorda amb les realitats actuals, ja que és possible que, en certs casos, a les parts atorgants realment els interessi assegurar la propietat futura d'uns determinants béns més que no pas transmetre l'herència. N'és un exemple il·lustratiu un possible conveni sobre la titularitat futura de les accions o participacions d'una empresa, en què l'objecte del negoci jurídic només serien aquests títols i no l'herència del disposant.
En canvi a Mallorca hi pot haver els pactes d'adquisició i de renúncia a l'herència, però no els d'ordenació de llegat, encara que la doctrina considera convenient que, de lege ferenda, fos admesa també aquesta possibilitat. Els pactes d'adquisició i de renúncia d'herència a Mallorca són, respectivament, la donació universal de béns presents i futurs i la definició, a les quals es dediquen les entrades corresponents, de manera que, a continuació, es tracten tan sols els pactes successoris d'Eivissa i Formentera.
La doctrina pitiüsa (Olga Cardona Guasch) ha assenyalat que els heretaments i els espòlits són les institucions jurídiques més significatives del dret d'Eivissa i Formentera, que, a més, estan relacionades, perquè els heretaments sempre es convenien en els capítols matrimonials o espòlits, atorgats per a assegurar la continuïtat del patrimoni familiar. Avui, en canvi, després de la reforma del 1990, la situació ha canviat, ja que es poden atorgar heretaments sense necessitat de vincular-los a la celebració d'un matrimoni i sense que els que atorguen aquests pactes hagin de ser parents. L'article 72.1 de la Compilació del 1990 es limita a exigir que s'atorguin en escriptura pública, la qual es converteix així en un requisit ad solemnitatem.
La pràctica dels heretaments a les Pitiüses té una influència catalana important, cosa que es pot veure en les diverses classes d'heretaments, similars als catalans. Cal recordar que la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (STSJIB) 2/2006, del 28 de febrer, disposa que els pactes d'heretament dels espòlits s'han d'interpretar preferentment segons la tradició jurídica insular i acudir, com a dret supletori, al dret català amb preferència sobre el dret castellà, atesa la falta de precedents d'aquest darrer respecte d'aquestes figures jurídiques. A continuació, s'examinen les diverses classes de pactes successoris a les Pitiüses.
1. PACTES SUCCESSORIS D'INSTITUCIÓ. Dins aquesta categoria hi ha els pactes sense transmissió actual de béns i els pactes successoris que van acompanyats de la transmissió d'alguns o de tots els béns del disponent. Efectivament, l'article 73, paràgraf segon, estableix que «els pactes d'institució poden implicar simples crides a la successió o contenir transmissió actual de tots o parts dels béns».
Pel que fa als pactes sense transmissió actual de béns, s'hi refereix l'article 75, quan disposa que «els pactes successoris sense transmissió actual de béns confereixen únicament la qualitat personalíssima d'hereu contractual». Atesa aquesta premissa, és lògic que -com continua dient el precepte indicat- l'instituïdor conservi fins a la mort la propietat dels béns, dels quals, però, no pot disposar en frau de l'heretament. En conseqüència, l'instituït només té una expectativa, ja que no serà hereu si premor a l'instituïdor, tal com disposa expressament l'article 75, i concorda amb el fet de conferir, tan sols, aquest heretament la qualitat personalíssima d'hereu contractual, com indica el precepte.
El més tradicional d'aquest tipus d'heretament era l'atorgat a favor dels fills per néixer. En aquest tipus d'heretament, els esposos establien en els espòlits una sèrie de disposicions a favor dels fills que esperaven tenir, pactant unes clàusules que tenien com a finalitat assegurar l'existència d'un successor i evitar la successió intestada. La STSJIB 2/2006, del 28 de febrer, indicava que «dins el dret successori pitiús és una constant indiscutible la vigència dels heretaments en favor dels fills, tant en la varietat d'heretament pur com en les d'heretaments preventius o prelatius. I així ho trobem tant a la tradició jurídica de l'Illa com en els textos legals de 1961 i 1990». En realitat, aquests diversos tipus d'heretament eren una mena de clàusules mitjançant les quals s'estructurava l'heretament a favor dels fills per néixer. Entre aquestes clàusules hi ha les següents:
a) Heretament pur: implicava una designació feta a favor dels fills esperats; se'ls atribuïa el caràcter d'hereus, d'una manera incondicional i definitiva. Com sigui que aquests fills no eren coneguts en el moment d'atorgar l'heretament, la concreció del fill o fills que en la realitat serien els successors es feia amb posterioritat, i era usual fer constar en l'heretament que aquest seria «el que les parecerá y más bien visto les será».
b) Heretament preventiu: era una designació que es feia a favor del fill per néixer que tingués unes condicions determinades, que només tindria vigència en el cas que els cònjuges morissin sense haver instituït hereu. S'ha dit que aquest heretament era el prototip de l'heretament condicional, ja que l'eficàcia d'aquest és subordinada a la condició que els esposos no hagin instituït hereu, però la doctrina pitiüsa indica que, en el cas en qüestió, el fet que els esposos morin sense haver instituït hereu és més un pressupòsit d'eficàcia del negoci jurídic que no pas una veritable condició.
c) Heretament prelatiu: es tracta d'unes regles que pacten els esposos entre ells per a establir que, en el cas d'instituir hereu, s'han d'ajustar al contingut de les regles pactades. Aquestes regles consistien normalment en uns criteris de prelació o preferència, i n'eren els més usuals la primogenitura, el sexe o la nupcialitat, pactant l'obligació de designar hereu -en cas de fer-ho- el fill de més edat, les filles en comptes dels fills o al revés, o els descendents que tinguin en comú els esposos sobre els de matrimoni anterior de l'un i de l'altre. La prelació per raó de sexe no es pot considerar inconstitucional, atès que la preferència d'un sexe o de l'altre és un cas concret de manifestació de l'autonomia de la voluntat. I com indica la ja esmentada STSJIB 2/2006, del 28 de febrer, una cosa és que l'ordenament jurídic elimini qualsevol discriminació per raó de sexe -aspecte que, evidentment, és una exigència obligada-, i una altra cosa, que uns determinats pares puguin ordenar la successió establint una preferència de les filles sobre els fills, o al revés, que pot resultar, segons les circumstàncies del cas, adequada i convenient.
Aquests heretaments són irrevocables, però, excepcionalment, presenten unes possibilitats revocatòries més grans que els altres heretaments, perquè, segons l'article 74 de la Compilació del 1990, «els atorgats a favor de persones que han de néixer només podran ser revocats quan hi concorrin les causes de desheretament legitimari». Aquestes causes són molt nombroses i apareixen relacionades en l'article 69 bis. S'ha d'assenyalar que el precepte tan sols es refereix als heretaments atorgats a favor de persones que han de néixer, i ja s'ha vist que, actualment i després de la reforma del 1990, els heretaments han sortit de l'àmbit familiar i es poden atorgar entre persones que no tenen entre si cap vincle familiar. En aquest cas, es planteja la qüestió si qualsevol heretament sense transmissió de béns pot ser també revocat per la concurrència de qualsevol de les causes de desheretament que recull l'article 69 bis, com assenyala l'article 74 respecte dels atorgats a favor de persones que han de néixer. La resposta podria ser afirmativa, ja que no sembla lògic que l'instituent hagi de consentir en vida la futura eficàcia, a la seva mort, de l'heretament, quan la persona instituïda ha incorregut en una de les causes de desheretament que estableix l'article 69 bis.
Quant al pacte amb transmissió actual de béns, a diferència dels pactes successoris exposats fins ara, a més de la designació d'hereu hi ha una transmissió de béns. Entre aquests pactes hi ha les varietats següents:
a) Donació universal de béns presents i futurs: aquesta institució no és absent de la pràctica jurídica de les Pitiüses, i ha donat lloc a diversos recursos de cassació, com el que va resoldre la Sentència de la Sala Civil i Penal del TSJIB 2/1990, del 28 de setembre. Tanmateix, les referències a la donació universal en la Compilació del 1990 són molt poques; tan sols l'article 73, paràgraf tercer, indica que «la donació universal de béns presents i futurs equival a institució contractual d'hereu». A més hi és aplicable l'article 72, que estableix per a tots els pactes successoris l'exigència formal de l'escriptura pública, i l'article 76, segons el qual «en els pactes successoris amb transmissió actual de béns l'instituïdor es podrà reservar la facultat de disposar-ne per qualsevol títol», precepte que impedeix que la donació universal es pugui considerar una espècie de mort civil anticipada, ja que, dins la donació universal, és normal l'establiment de reserves, tant de béns concrets com de la facultat de disposar-ne, a fi que el donant pugui atendre les necessitats de la pròpia vida, i, si escau, pagar les llegítimes.
S'ha d'entendre també que, malgrat que la donació universal es refereix als béns futurs, aquests no passen automàticament al donatari a mesura que s'integren en el patrimoni del donant, sinó que el donant els conserva i, fins i tot, en pot disposar. Tanmateix, els béns de què no hagi disposat passaran, quan mori, al donatari universal, tal com expressa l'article 73, paràgraf segon: «les porcions vacants acreixeran l'instituït».
La quasi inexistent regulació de la donació universal en el llibre III -dedicat a les Pitiüses- ha plantejat la qüestió de si es podia aplicar de manera supletòria la regulació de la institució que hi ha en el llibre I, àmplia i detallada. Dins la doctrina pitiüsa alguns autors d'entrada en rebutgen l'aplicació perquè consideren que el llibre I de cap manera no pot regular una institució pitiüsa. En canvi, d'altres consideren, amb un criteri més tècnic, que en cas de falta de norma del llibre III que resolgui el cas, si tampoc en el costum insular no hi ha cap norma aplicable, és més prudent acudir a la regulació de la donació universal del llibre I, abans que resoldre el litigi per aplicació dels principis generals, cosa que portaria a utilitzar criteris d'equitat, amb un perjudici evident per a la seguretat jurídica. En definitiva, es tractaria de fer ús d'una possibilitat semblant a la que estableix el paràgraf final de l'article 77 per als pactes de renúncia. S'ha d'indicar, també, que, dins la successió contractual catalana, la donació universal de béns presents i futurs no té la importància que presenta en el dret de Mallorca, en què és l'únic contracte d'adquisició d'herència permès, encara que hi pugui existir en forma d'heretament cumulatiu. Per això sembla més adient, en aquest punt, acudir amb caràcter supletori a la regulació mallorquina abans que a la catalana.
b) Heretament cumulatiu a favor dels contraents: és el fet pels pares a favor del fill que contreu matrimoni, en què, a més d'instituir-lo hereu, li transmeten tots o una part dels béns, o l'usdefruit d'aquests, fent, si escau, les reserves que considerin oportunes. L'adjectiu cumulatiu deriva del fet de comprendre, a més de l'heretament pur, una transmissió de béns.
c) Heretament mutual: és l'heretament que fan els cònjuges a favor del que sobrevisqui. Assenyala José Cerdá Gimeno que és el tipus d'heretament que solien atorgar els esposos no instituïts hereus pels pares, quan ja havia transcorregut un temps des de la celebració del matrimoni i no havien tingut fills.
L'article 74 de la Compilació del 1990, en la nova redacció que en fa la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació de dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament, assenyala que els pactes successoris són irrevocables i només poden ser modificats o deixats sense efecte per mutu dissentiment que consti en escriptura pública i per les causes enumerades en els casos que recull l'article 69 bis, lletres a i b. Aquest precepte fa una relació de les causes d'indignitat i de desheretament legitimari -que són les mateixes- i n'indica fins a set possibles. D'aquestes, només poden determinar la revocació de l'heretament les dues primeres, a diferència del que succeeix en els heretaments a favor dels fills que han de néixer -i, possiblement, en tots els heretaments en què no hi ha transmissió actual de béns-, en què la revocació es pot fonamentar en qualsevol de les set causes que indica el precepte. Destaca que hagin estat objecte d'exclusió causes de tanta transcendència com la privació per sentència ferma de la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar respecte del menor o discapacitat causant de la successió; la condemna per sentència ferma a pena greu contra els deures familiars en la successió de la persona agreujada; la condemna per denúncia falsa al causant d'un delicte al qual s'assenyala pena greu; la inducció al causant perquè atorgui, revoqui o modifiqui les disposicions successòries o impedeixi d'atorgar-les, modificar-les o revocar-les, i la destrucció, ocultació o alteració de qualsevol disposició mortis causa atorgada pel causant.
Contràriament, l'article 74 només admet la possible revocació del pacte successori amb transmissió de béns per la concurrència de les causes a i b de l'article 69 bis; és a dir, la condemna en judici penal per sentència ferma pel fet d'haver atemptat contra la vida o per lesions greus contra el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet o algun dels seus descendents o ascendents (causa a), i la condemna en judici penal per sentència ferma per delictes contra la llibertat, la integritat moral i la llibertat sexual, si l'ofès és el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet, o algun dels seus descendents o ascendents (causa b).
Quin seria el tractament jurídic de la qüestió en cas de produir-se alguna de les altres causes d'indignitat relacionades en l'article 69 bis? Possiblement s'ha de distingir entre l'eficàcia successòria del pacte i la transmissió de béns que el va acompanyar. La causa d'indignitat pot impedir la primera, si s'exercita la corresponent acció declarativa de la indignitat, atès que aquesta -a diferència del desheretament- tant es pot produir en la successió testada com en la intestada i en la contractual. El mateix article 69 bis assenyala el règim d'exercici d'aquella acció. En canvi, no és tan clar que la concurrència d'alguna de les causes d'indignitat que no recull l'article 74 tingui entitat suficient per a deixar sense efecte la transmissió de béns que es va produir quan es va atorgar el pacte successori. Probablement, només es podria deixar sense efecte la donació que el va acompanyar per la concurrència d'alguna de les causes de revocació de donacions del Codi civil espanyol, que serien aplicables en virtut de la disposició final primera de la Compilació del 1990. Certament, els negocis jurídics s'atorguen com un tot unitari, però també és evident que la causa d'indignitat -llevat de les causes a i b de l'article 69 bis, esmentades expressament en l'article 74- només pot determinar l'exclusió de la successió de l'indigne i no la revocació de les donacions que va rebre quan es va atorgar el contracte successori.
La preterició d'un legitimari en l'atorgament d'un pacte successori no planteja cap problema, ja que l'article 74 in fine assenyala que l'heretament no quedarà sense efecte per causa de preterició, sense perjudici que els legitimaris en puguin reclamar la llegítima.
2. PACTES SUCCESSORIS DE RENÚNCIA. FINIMENT DE LLEGÍTIMA. El pagament, en vida del causant, de la llegítima és una institució tradicional dins el dret de les Pitiüses. La doctrina (Cerdá Gimeno) ha assenyalat que possiblement la figura va tenir en contra la prohibició romana, consagrada a la llei Scimus, del Codi de Justinià, 3.28.35. Però va tenir a favor una disposició de les Decretals, 6, 1, 18.2 (cap. Quanvis pactum, de Pactis, 2) que admetia un pacte similar al del finiment de llegítima, sempre que hagués existit jurament en atorgar-lo, i referit, en principi, a les filles casades dote contenta. Posteriorment, el pacte es va generalitzar a fills i filles sempre que haguessin rebut una donació o atribució en concepte de llegítima, i, més endavant, fins i tot es va prescindir de la formalitat del jurament.
És lògic que el finiment de llegítima estigués arrelat a les Pitiüses, ja que sempre van mostrar un ànim propici a l'atorgament dels pactes successoris, amb una àmplia admissió dels heretaments, generalment convinguts en espòlits. Malgrat això, la referència que feia a la institució la Compilació del 1961 no podia ser més minsa, ja que l'article 80 es limitava a dir que «será de aplicación a las Islas de Ibiza y Formentera lo dispuesto en el artículo 50 sobre la "definición"».
La Compilació del 1990 va canviar radicalment el tractament de la figura, i la va situar entre els pactes successoris, com a representativa dels pactes de renúncia; així, l'article 77 assenyala que, pel finiment de llegítima, el descendent legitimari major d'edat pot renunciar a la llegítima o a tots els drets que li puguin correspondre a l'herència de l'ascendent, en consideració d'una donació, atribució o compensació que l'ascendent o el seu hereu contractual li hagin fet en vida d'aquell.
El concepte és semblant al de l'article 50 sobre la definició mallorquina, si bé s'aprecien unes quantes diferències. Així, segons l'article 77, el legitimari renunciant ha de ser major d'edat, mentre que, segons l'article 50, la definició mallorquina pot ser atorgada per un legitimari emancipat; i l'article 77 fa una referència a l'hereu contractual, que no trobem en l'article 50, i que s'explica per la importància dels heretaments dins el dret pitiús. De totes maneres, també seria possible, dins el dret de Mallorca -no a Menorca, on no s'admet la institució- que la donació, atribució o avantatge que rep el descendent que renuncia a la llegítima procedís de l'hereu contractual del causant, que seria el donatari universal de béns presents i futurs. En canvi, hi ha coincidència sobre la naturalesa jurídica de la institució, que és considerada una juxtaposició de dos negocis jurídics: la donació, atribució o avantatge compensatori que rep el descendent i la seva renúncia, negocis jurídics que s'han de donar els dos, atès que el primer constitueix la causa del segon, però que no necessàriament han de coincidir ni en el temps ni en el mateix document.
També hi ha coincidència amb la definició mallorquina quant al fet que, en totes dues figures, es pot donar la renúncia a tots els drets de l'herència que puguin correspondre al descendent o tan sols a la llegítima. Són les figures que la doctrina pitiüsa (Cerdá Gimeno) ha denominat finiment total o finiment parcial. Segons aquest autor, el finiment total implica un pacte del legitimari amb el pare o mare futur causant -cas en què es tractaria d'un negoci jurídic similar en la definició mallorquina-, o bé amb l'hereu contractual, en vida del causant, cas que constitueix la veritable especialitat pitiüsa. El finiment parcial -quan el pacten el renunciant i l'hereu contractual del causant- sol fer referència a uns béns concrets i determinats respecte dels quals consent el descendent renunciant que tingui lloc la cancel·lació de l'afecció real legitimària. Un pacte d'aquest tipus, ha indicat Cerdá Gimeno, s'aproxima als pactes de hereditate tertii i obeeix a l'existència d'una clàusula de l'heretament o de la donació universal, en què l'hereu contractual es compromet a pagar les llegítimes.
L'article 77, paràgraf segon, assenyala que «la quota legitimària renunciada acreixerà l'herència», solució certament lògica, ja que és natural que incrementi la part de lliure disposició, sense augmentar les porcions d'altres possibles legitimaris. A pesar que el precepte no s'expressa amb la claredat que ho fa l'article 42, relatiu a Mallorca -segons el qual «en tots els supòsits en què la llegítima individual no s'hagi de satisfer, passarà a incrementar la part de lliure disposició, sense acréixer els col·legitimaris»-, el fet que la llegítima constitueixi una limitació imposada a la voluntat del testador determina que el precepte hagi de tenir una interpretació restrictiva, i no doni a la llegítima més extensió que la que sigui preceptiva.
L'article 77, paràgraf tercer, disposa que «en allò que no hagi estat convingut per les parts serà d'aplicació la regulació de la definició mallorquina, en la mesura que sigui compatible amb la funció i el significat usuals a Eivissa i Formentera». Efectivament, en els llargs articles 50 i 51, relatius al dret de Mallorca, hi ha contingudes normes importants que fan referència a moltes situacions jurídiques que es poden produir en les renúncies a la llegítima: canvi de veïnatge civil de l'ascendent, absència de condicions i terminis, relació de la definició amb els possibles testaments atorgats i que s'han d'atorgar per l'ascendent, situació que es presenta en el cas que l'ascendent mori intestat, entre altres. D'entrada, no sembla mala idea que es pugui tenir en compte aquella regulació com a dret supletori, és a dir, quan les parts no han previst res sobre la qüestió i no hi ha cap llei ni costum del dret pitiús que reguli la matèria; i, en tot, cas, no s'oblidi l'exigència de l'article 77: que la regulació de la definició mallorquina sigui compatible amb la funció i el significat usuals del finiment de llegítima a Eivissa i Formentera.
Encara que algun insigne jurista de les Pitiüses s'ha pronunciat en contra del precepte, en l'informe sobre el sistema legitimari de les Illes Balears de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació s'indica que a Eivissa i Formentera la regulació de la definició mallorquina tan sols entraria en joc a falta de norma convencional, legal o consuetudinària -òbviament, el costum local pitiús- que resolgués la qüestió; la referència pot obeir a la regulació dels articles 50 i 51 a la conveniència que, en darrer extrem, sempre hi hagi una normativa a la qual es pugui acudir, a fi d'evitar el horror vacui, que obligaria a jutjar el possible litigi sobre l'única base de l'equitat.
V. t.: donació universal n f
V. t.: espòlits n m pl

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca estat successor, n m
es estado sucesor, n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

ca estat successor, n m
es Estado sucesor
fr État successeur
it Stato successore
en successor State
ar دولة خلف

<Actors internacionals > Estats > Elements i competències>

Definició

Estat que substitueix un altre estat en una successió d'estats.

Nota

1. L'estat que ha estat substituït per l'estat successor és l'estat predecessor.
2. L'estat successor no sempre adquireix tots els drets i els deures de l'estat predecessor.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca heretament, n m
ca contracte successori, n m sin. compl.
ca pacte successori, n m sin. compl.
es contrato sucesorio
es heredamiento
es pacto sucesorio

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Institució contractual d'hereu que s'atorga en capítols matrimonials, personalment o mitjançant un poder especial.

Nota

L'heretament pot ser a favor d'un o dels dos contraents, dels fills dels contraents o dels esposos mútuament.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca heretament², n m
ca contracte successori, n m sin. compl.
ca pacte successori, n m sin. compl.
es heredamiento, n m
es contrato sucesorio, n m sin. compl.
es pacto sucesorio, n m sin. compl.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca ordre successori intestat, n m
es orden sucesorio intestado

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Ordre fixat per la llei que segueixen les persones cridades a succeir quan no hi ha testament ni heretament, i que es basa en el parentiu per consanguinitat o per adopció.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca pacte successori, n m
ca contracte successori, n m sin. compl.
ca heretament, n m sin. compl.
es heredamiento
es pacto sucesorio

Definició

Negoci jurídic bilateral que produeix conseqüències respecte de l'herència d'una persona.

Nota

Malgrat que la forma habitual d'ordenar la successió mortis causa, que té l'origen en la voluntat individual, és la declaració de la voluntat unilateral de la part causant de l'herència per mitjà del testament, teòricament no hi ha cap inconvenient perquè el negoci jurídic d'ordenació de la successió, en lloc de ser unilateral, sigui bilateral o, fins i tot, tingui més de dues parts. Per aquest motiu, amb la denominació pacte successori o contracte successori es fa referència a tot negoci jurídic bilateral que produeix conseqüències respecte de l'herència d'una persona.
La successió contractual es dona quan l'ordenació del fenomen hereditari es produeix totalment o parcialment mitjançant un contracte. El contracte successori és, d'alguna manera, un negoci jurídic de naturalesa sui generis. No es tracta d'un contracte genuïnament obligacional, ni tampoc d'un contracte amb efectes reals, atès que no origina desplaçaments patrimonials. El seu efecte substancial és purament mortis causa i consisteix a deixar disciplinada, d'una manera vinculant per les parts, una successió mortis causa.
La part causant, en principi, no veu limitat per contracte successori el seu poder de disposició entre vius, ni tampoc queda obligat a no establir en el futur disposicions contradictòries amb el contracte, sinó que l'efecte substancial és l'establiment convencional d'una disciplina successòria. Del caràcter convencional del pacte successori en deriva l'eficàcia vinculant d'allò pactat i, en principi, la irrevocabilitat, fet que diferencia la figura del testament. A més, i precisament per això, el contracte successori pot ser impugnat per la part atorgant durant la seva existència, cosa que no succeeix mai amb el testament, ja que n'hi ha prou de revocar-lo.
En el dret civil de Catalunya, en què les fonts voluntàries del títol d'hereu són el testament i l'heretament (art. 411-3 Codi civil de Catalunya [CCCat]), l'heretament és la institució contractual d'hereus típica (art. 431-18 CCCat). Tanmateix, no tots els heretaments tenen l'estructura d'acord de voluntats entre els heretants (que designen els hereus) i els heretats (que accepten la qualitat d'hereus contractuals). Això només es produeix en els heretaments a favor dels contraents i en l'heretament mutual (art. 431-20 CCCat). En qualsevol cas, els pactes successoris s'admeten de manera molt restringida en l'ordenament català, que considera nuls els pactes o els contractes sobre successió no oberta, llevat els que siguin admesos per la llei (art. 411-7 CCCat).
El contracte o pacte successori normalment produeix efectes respecte d'una de les parts. No obstant això, és concebible un contracte successori en què cadascuna de les parts contractants atorga les seves pròpies disposicions mortis causa. En aquest cas, ambdues disposicions mortis causa poden ser mútues o recíproques o bé establir-se a favor d'una tercera persona. El contracte successori a favor de terceres persones es distingeix dels contractes entre vius d'aquest mateix tipus, perquè en els contractes entre vius sempre hi ha una prestació a favor de la tercera persona, el dret del qual depèn de l'acceptació d'aquest abans que l'estipulació sigui revocada, mentre que en el contracte successori es determina una delació hereditària o un llegat, que produeix efectes amb l'obertura de la successió.
Tradicionalment, es distingeixen tres classes de contractes o pactes successoris: els pactes de succeir, els pactes de no succeir i els pactes sobre la successió d'una tercera persona. Els primers són els més típics i presenten múltiples varietats, ja que els contractants es poden instituir hereus recíprocament, succeint la part supervivent a la part premorta (pacte de mutua sucesione), o pactant que un dels contractants és hereu de l'altre sense cap reciprocitat, o que els hereus no són els contractants, sinó una tercera part, que pot heretar totes dues parts atorgants o a una de sola.
En els contractes successoris constitutius es pot establir un dret hereditari a favor d'una persona que no estava cridada a l'herència ni per llei ni per testament, però també es pot designar contractualment com a hereva una persona que ja estava cridada a l'herència per un altre títol, testamentari o legal i consagrar el règim ja existent per dotar-lo d'una irrevocabilitat que abans no tenia (pactes successoris confirmatius o conservatius). En el contracte successori es pot establir, convencionalment, la institució dels hereus en tota o en part de l'herència (institució d'hereu contractual) o bé realitzar atribucions particulars i gratuïtes de caràcter mortis causa.
L'efecte del pacte successori positiu és establir una disciplina de la successió, per la qual cosa s'exigeix la supervivència de la part instituïda a la part instituent. Per regla general, els efectes del pacte es demoren fins a l'obertura de la successió, moment en què es produeix la delació hereditària. Per aquest motiu, el contracte successori no priva la part causant del seu poder de disposició sobre els béns, sempre que no l'exerciti amb el propòsit de perjudicar la part hereva.
En segon lloc, els pactes de no succeir, que també s'anomenen pactes renunciatius, constitueixen el revers de la institució contractual, ja que són contractes d'abdicació de l'herència pels quals la persona que pugui ser cridada a qualsevol títol, renuncia de manera definitiva al seu dret. Es diferencien de la repudiació genuïna de l'herència, en el fet que aquesta és sempre unilateral i recau sobre una successió ja oberta, mentre que el pacte renunciatiu neix d'un acord bilateral i es produeix abans de l'obertura de la successió. La renúncia contractual de l'herència pot ser total o parcial, condicional o pura i a títol gratuït o onerós.
Finalment, els pactes sobre la successió d'una tercera persona permeten que els contractants disposin dels béns compresos en la successió futura d'una tercera persona, que no intervé en el contracte. La transmissió dels béns que s'esperen en aquesta herència es pot estipular entre si o a favor d'una part estranya i es poden fer a títol de venda, de donació o de qualsevol altre. Aquests pactes no tenen per objecte ordenar la successió, per la qual cosa s'escapen de l'àmbit del dret successori i s'emmarquen en el dret d'obligacions.
El pacte successori no va ser gaire habitual en el dret romà, que pel seu esperit i per les seves prescripcions taxatives hi era contrari. Aquest esperit ha subsistit en totes les legislacions d'arrel romanista, en què els pactes successoris, per norma general, es prohibeixen i es consideren nuls. Els arguments per a justificar aquesta mesura es basen, sobretot, en la plena llibertat de disposar mortis causa que cal reconèixer a qualsevol persona. També s'afirma que els pactes successoris fan incerta la propietat, disminueixen el crèdit i alteren greument l'economia. No obstant això, cap d'aquests arguments no es considera decisiu.
En realitat, no es pot parlar de total llibertat per a disposar mortis causa, quan la llibertat ja està retallada per normes imperatives, com ara les relatives a les llegítimes i les reserves, sense oblidar, d'altra banda, que el contracte successori, com tot contracte, és un acte d'exercici de la llibertat humana i del poder d'autonomia, i que, si en atorgar el contracte la llibertat es perd, és precisament perquè s'ha exercitat.
D'altra banda, els ordenaments jurídics que admeten des d'antic aquesta mena de pactes proven empíricament que no es produeixen els desastres econòmics al·legats pels partidaris de la prohibició. Enfront de la tradició romanista, es troba la tradició dels ordenaments d'origen germànic. Així, en països com ara Alemanya, Àustria i Suïssa, els contractes d'institució i els contractes de renúncia es coneixen i s'admeten des de l'edat mitjana.
El Codi civil espanyol (CC) segueix el criteri romanista tradicional i consagra amb caràcter general el principi prohibitiu de la successió contractual. El contingut del pacte successori és el de comprometre la capacitat de disposició mortis causa, de manera que la prohibició d'aquesta mena de pactes es dirigeix a impedir tota disposició mortis causa diferent de la testamentària, que queda anul·lada si hi ha un acord successori anterior. L'article 658 del CC estableix que les maneres de deferir-se la successió es limiten al testament i a la llei, fet que exclou la forma contractual.
La prohibició general s'infereix també de l'article 1271 del CC, el qual disposa que sobre l'herència futura només es poden subscriure els contractes l'objecte dels quals sigui practicar entre vius la divisió d'un cabal d'acord amb l'article 1056. Ara bé, la jurisprudència del Tribunal Suprem entén que aquest article es refereix als pactes sobre universalitat d'una herència, però no als pactes sobre béns determinats del domini de qui s'hi va comprometre. Així mateix, el principi general prohibitiu dels pactes successoris troba algunes excepcions en el CC (art. 826, 831 i 1341).
Tanmateix, alguns drets civils territorials reconeixen la successió contractual amb més amplitud. Els pactes successoris són en aquests ordenaments figures jurídiques tradicionals, de notòria pervivència i de validesa no discutida, segurament perquè la influència romana o romanista ha estat molt menor i, en canvi, la influència del dret germànic ha estat més forta. Per això, a Catalunya, l'article 411-7 del CCCat estableix que «són nuls els pactes o els contractes sobre successió no oberta, llevat els que siguin admesos per la llei». En el dret civil català, els pactes successoris admesos per la llei són els heretaments (art. 431-18 al 431-28 CCCat): a) el pacte entre cònjuges o convivents en parella estable en virtut del qual renuncien a la llegítima que els podria correspondre en la successió dels fills comuns i, especialment, el pacte de supervivència en què el supervivent renuncia a la que li podria correspondre en la successió intestada del fill mort impúber; b) el pacte entre fills i progenitors pel qual aquests darrers renuncien a la llegítima que els podria correspondre en l'herència del fill premort, i c) el pacte entre ascendents i descendents estipulat en pacte successori o en donació pel qual el descendent que rep del seu ascendent béns o diners en pagament de llegítima futura renuncia al possible suplement (art. 451-26 CCCat).
Tant la jurisprudència com la doctrina han discutit si el pacte de supervivència que pot acompanyar les compres realitzades per meitats entre cònjuges casats en règim de separació de béns o de participació en els guanys (art. 231-15 i 231-18 CCCat) també és un pacte successori.
V. t.: capítols matrimonials n m pl
V. t.: delació n f
V. t.: donació n f
V. t.: llegítima n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca successor | successora, n m, f
es sucesor
fr successeur
en successor

<Notaria > Tipologia documental > Herències>

Definició

Persona que se subroga a una altra en quelcom que ha adquirit d'ell, per qualsevol títol de successió.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca successor | successora, n m, f
es sucesor | sucesora

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Persona que se subroga a una altra en alguna cosa que ha adquirit d'ella per qualsevol títol de successió.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca successori | successòria, adj
ca successiu | successiva, adj sin. compl.
es sucesivo | sucesivo
es sucesorio | sucesoria

<Dret>

Definició

Relatiu o pertanyent a la successió.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: La possible dimissió de la presidenta ha obert el debat successori.

Ex.: Mai no ha renunciat als seus drets successius.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "succe�dor" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Nota