Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• La tirania, generalment, s'ha vinculat a l'exercici malèfic del poder, i per això aquest terme ha expressat submissió política, social, econòmica o religiosa a la voluntat omnímoda d'un home. És un concepte els criteris de definició del qual han variat al llarg del temps segons la interpretació de l'historiador, segons el context històric en què es manifesta i segons les traduccions i ampliacions lèxiques que s'han fet de tirania en diverses llengües. Hi ha una convergència ideològica en la histografia per a fixar-ne la identitat semàntica, com ara que una persona anorreï un poble. De la mateixa manera, hi ha diverses facetes del fenomen de l'opressió que s'apropen al concepte de tirania; i hi ha una diversitat de paraules que s'hi consideren sinònimes, com ara despotisme, autocràcia, cesarisme, dictadura o totalitarisme. Els grecs van ser els primers d'intentar nominar les formes greus d'opressió i ens van deixar els termes tirania (tyrannía) i despotisme (despotès). Ara, després de vint-i-dos segles d'història de la humanitat, la Reial Acadèmia Espanyola defineix la tirania com l'abús o imposició en grau extraordinari de qualsevol poder, força o superioritat; i el despotisme com l'autoritat absoluta no limitada per les lleis, i l'abús de superioritat, poder o força en el tracte envers els altres.
  En l'antiguitat grega, la paraula tirania estava lligada a l'exercici del poder polític absolut sense haver de retre comptes i no aportava les connotacions de violència i crueltat; també designava qualsevol mena de poder corrupte, tant si era monàrquic com aristocràtic o democràtic. El despotisme indicava el poder absolut que el basileus exercia als imperis orientals, com a l'Imperi persa. Aristòtil va fer servir el terme dèspota per a indicar el poder del cap de família sobre la vida i els béns dels seus membres i els seus esclaus, concepte que es va propagar a l'activitat política, i del qual tenim testimoni en diversos països. El mot dèspota va passar a Roma sota la terminologia de dominus i es va manifestar en una segona època de l'Imperi sota la forma de govern absolut.
  La tirania pel que fa a la política s'emmarca, segons Mario Turchetti (2001), dins les patologies del poder o de la degradació de les formes de govern; i el que importa no és que un pensador o historiador fixi un mot que ens defineixi l'opressió política, sinó que el poble sotmès tingui la capacitat de reconèixer l'essència d'aquesta opressió i pugui accedir als drets i deures de l'ésser humà, a la integritat i la dignitat de la persona.
  Malgrat tot, la tirania no va tenir pas sempre connotacions pejoratives. Als segles VII i VI aC, determinades polis gregues van adoptar aquest barbarisme, originari d'Àsia. Grups d'artesans, petits comerciants i pagesos van entregar el poder a un sol home, el tirà, davant el domini de l'oligarquia local. El tirà governava de manera autoritària i personal al marge de les institucions i de la llei. La seva activitat política desbancava els privilegis de l'aristocràcia, impulsava l'economia i desenvolupava la cultura, així que s'arribava a períodes de prosperitat a la polis. Aquesta forma política no va ser capaç de frenar els enfrontaments socials, que al final tornaven a la polis la legalitat anterior. Així doncs, la tirania es va constituir en una etapa de transició entre l'oligarquia i la democràcia. Van governar tirans: a Corint, Cípsel; a Mègara, Teàgenes; a Agrigent, Falaris; a Samos, Polícrates; a Gela i Siracusa, Geló. Un dels tirans de més nomenada fou Pisístrat a Atenes, que va embellir l'acròpolis quan va iniciar les obres del temple de Zeus Olímpic. Va desenvolupar un programa d'obres públiques i va començar les festes en honor a Dionís i Pal·las Atena. Aquests fets ens han arribat per mitjà de diverses fonts: Tucídides va relacionar la tirania amb la prosperitat econòmica i va afirmar, de Pisístrat, que «va exercir la seva autoritat sense despertar odis»; i Aristòtil en va dir que «governava Pisístrat els afers de la ciutat moderadament i més com un ciutadà que com un tirà ». El van succeir Hiparc, que fou assassinat per Harmodi i Aristogíton (els tiranicides), i Hípies. Després d'una revolta en què va participar Clístenes, es van posar les bases de la democràcia atenenca, i es van crear drets iguals per als ciutadans.
  Els següents tirans, del segle IV aC, van tenir un caràcter diferent, tant a les polis de l'Hèl·lade com a les de la Magna Grècia. Van mantenir llur poder gràcies al suport d'una minoria aristocràtica i d'una tropa de mercenaris d'entre els quals va destacar Dionís I de Siracusa, a qui els conciutadans anomenaven autocràtor, 'el que mana per si mateix', i es va convertir en el prototip dels monarques hel·lenístics a partir d'Alexandre i dels generals que es van repartir l'Imperi.
  A Roma es va diferenciar el terme tirà del de dictador. El primer tenia un poder il·limitat, i s'hi mantenia per la força i el terror; per a atraure les masses populars es feien diverses obres públiques o s'emprenien campanyes militars per a sotmetre els pobles veïns; un clar exemple d'això fou Tarquini el Superb, l'últim rei etrusc de la ciutat. La figura política del dictador estava regulada i, en supòsits determinats de greu perill per a Roma, se li confiava el poder durant un temps limitat. Un cas diferent de dictador fou el que va manifestar Gai Juli Cèsar després de la guerra civil amb Pompeu (49-46 aC). Va fer que el senat romà el proclamés pontífex màxim, pare de la pàtria, dictador perpetu, censor vitalici i dipositari dels auspicis i els auguris; va posar fi a la Roma republicana. La seva manera de governar, el cesarisme, fou un govern directe, personal, que se suportava en les seves legions i, encara que les magistratures tradicionals van continuar vigents, les controlaven persones de confiança. Va tenir la virtut de saber atraure cap a si mateix i cap a la seva política les masses populars, l'aristocràcia i l'orde eqüestre. Controlava l'erari públic sense haver de retre comptes a ningú. Va transformar, en definitiva, la ciutat estat de Roma en un imperi. Aquesta manera personal i autoritària d'entendre la política es va repetir al llarg dels anys.
  Els governs unipersonals, que han fet ús de tots els mitjans que el poder pot acaparar a favor seu, s'han succeït al llarg de la història. Entre els segles XIV i XVI van aflorar a Itàlia en el govern de les ciutats estat, amb els condottieri, que van agafar el control de la ciutat amb l'ús d'una força mercenària en unes circumstàncies polítiques determinades d'enfrontaments nobiliaris. Es van mantenir al poder, segons Jakob Burckhardt (2004), perquè no van incrementar els tributs i se'n van servir per mantenir la seva petita cort, host mercenària i la realització d'obres públiques.
  Maquiavel, a l'inici de l'edat moderna, quan tractava sobre el príncep i la seva manera d'accedir al poder i executar els seus projectes, va justificar la necessitat de recórrer a la persuasió i a la força per adquirir una potestat absoluta; així actualitzava la figura clàssica del tirà. La frase que se li atribueix de «el fi justifica els mitjans» s'aplica a l'eficàcia en l'ús de la força i la coacció per aconseguir objectius polítics, cosa que Wolin (2001) ha anomenat economia de la violència. Difereix el tirà amb el príncep de Maquiavel perquè aquest últim fa coincidir els seus afanys de poder i grandesa amb els del poble, crea un nou ordre i així és digne de glòria.
  John Locke, al bell mig del segle de les llums, va definir la tirania com «l'exercici del poder més enllà del dret, on ningú no té dret», i va utilitzar diverses formes de violència en benefici personal i a costa dels individus que governava. En altres ocasions, ja al segle XX, el tirà, el dictador, ha accedit al poder totalitari i personal o bé per mitjà de fórmules democràtiques o bé per mitjà d'un cop d'estat, que debilita o aniquila les llibertats individuals, d'expressió i d'oposició política; hom pot destacar-hi Adolf Hitler a Alemanya, Benito Mussolini a Itàlia, Josif Stalin a l'URSS o Francisco Franco a Espanya. La tirania ha fet servir l'aparell de l'estat i les diverses forces de seguretat per a imposar la seva manera peculiar d'entendre la política, per mitjà de la por i del terror sobre els governats. El món bipolar que es va crear després de la Segona Guerra Mundial va generar, a l'ombra de les grans potències, enfrontades en la guerra freda, noves tiranies o dictadures ratificades o bé pels EUA o per l'URSS en llurs àrees d'influència. També les antigues metròpolis europees les van implantar després del procés de descolonització i per a defensar llurs interessos econòmics i polítics a les antigues colònies; aquests tirans moderns, titelles de les antigues potències administradores -Gran Bretanya, França, Bèlgica, entre d'altres- es troben a diversos països africans i asiàtics.
  En conclusió, la tirania actua de manera autocràtica, té les mateixes característiques que una dictadura, sotmet el poble per mitjà de la força, la demagògia i el populisme per a obtenir beneficis personals o ideològics. En el llenguatge col·loquial s'aplica el terme tirania per parlar d'obsessions determinades que dominen les persones cada dia, com la tirania de la moda, del temps, dels diners o del culte al cos, o determinacions politicoeconòmiques que organitzacions internacionals imposen a uns certs països.