Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• En el dret vigent, la traïdoria és una circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal aplicable als delictes contra les persones (art. 22.1 Codi penal [CP]) i un dels elements del tipus del delicte d'assassinat (art. 139 CP).
  La jurisprudència considera que el fonament dels efectes agreujants de la traïdoria té una naturalesa mixta (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 23.12.1998, ponent: Prego de Oliver Tolivar). D'una banda, es justifiquen per la perillositat que comporta per a la víctima el fet que el subjecte actiu utilitzi mitjans executius que eliminin la seva capacitat de defensa. Aquest primer fonament es connecta a l'element objectiu de l'agreujant i afecta l'antijuridicitat del fet. El segon fonament rau en la vessant subjectiva de la conducta i en la major culpabilitat del subjecte que es manifesta en l'atac a traïció, com a mostra de «vilesa i covardia» (STS del 30.6.1993, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez).
  Segons la jurisprudència tradicional del Tribunal Suprem, aquesta circumstància es manifesta en tres formes diferents (STS del 23.12.1998). En primer lloc, en forma de traïdoria proditòria quan s'empren mitjans com ara la trampa i l'emboscada; en segon lloc, en forma de traïdoria sobtada quan l'atac es desencadena de manera imprevista sense que la víctima estigui previnguda ni es pugui defensar i, finalment, en forma d'aprofitament de la debilitat inherent a la víctima, com en el cas d'atacs a persones adormides o a nens petits. Una part de la doctrina nega que en aquest darrer cas es pugui apreciar traïdoria, ja que la impossibilitat de defensa es deu a característiques de la víctima, i no als mitjans emprats per la part autora en l'execució del fet; la jurisprudència, però, entén que sí que concorre traïdoria en aquest casos (STS del 28.12.2000, ponent: Giménez García).
  Habitualment, hom ha afirmat que no es pot apreciar la traïdoria quan abans de l'agressió s'ha produït una situació oberta d'enfrontament entre la part autora i la víctima (STS del 10.6.1994, ponent: Puerta Luis), per bé que alguna sentència afirma que cal aplicar la circumstància quan, malgrat l'enfrontament previ, la persona agressora ha reaccionat de manera desproporcionada i racionalment imprevisible (STS del 16.10.1993, ponent: Martín Pallín). Tot i que sovint s'ha negat la possibilitat de traïdoria sobrevinguda, s'accepta en els casos en què es dugui a terme més d'un acte d'agressió (STS de l'1.3.1999, ponent: Marañón Chávarri).
  La diferència entre la circumstància de traïdoria i la d'abús de superioritat (art. 22.1 CP) rau en el fet que la primera exigeix la total anul·lació de la possibilitat de defensa de la víctima, mentre que en el cas de la segona -anomenada sovint traïdoria de segon grau- n'hi ha prou que aquesta possibilitat es vegi debilitada (STS del 8.7.1992, ponent: De Vega Ruiz).
  Des del punt de vista subjectiu, el Tribunal Suprem acostuma a exigir la presència d'un ànim tendencial en la persona agressora que consisteix a buscar la indefensió de la víctima. L'exigència d'aquest element porta a negar, en algunes resolucions, la compatibilitat de la traïdoria amb el dol eventual i a exigir dol directe (STS del 5.12.1995, ponent: De Vega Ruiz), per bé que en altres sentències (STS del 3.6.2002, ponent: Bacigalupo Zapater) es considera que la circumstància s'ha d'apreciar quan, tot i concórrer-hi dol eventual respecte del resultat, s'actua amb coneixement i voluntat respecte de la situació d'indefensió de la víctima. Malgrat l'exigència de l'element subjectiu, la jurisprudència sol aplicar la traïdoria en casos en què, alhora, s'aprecia una mena d'eximent incomplet per alienació mental (STS del 3.10.1994, ponent: Martín Canivell), hi ha embriaguesa (STS del 23.10.1998, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez) o arravatament (STS de l'11.3.1996, ponent: Bacigalupo Zapater). La traïdoria es nega, però, quan el que mou el subjecte actiu no és un ànim hostil vers la víctima, sinó la finalitat d'evitar-li patiments (STS del 30.6.1993, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez) i, en algun cas concret, quan l'alteració emocional de la persona autora és especialment profunda (STS del 20.9.1988, ponent: Barbero Santos).
  La circumstància es considera aplicable a tots els intervinents en el fet que hagin tingut coneixement de quins eren els mitjans executius emprats per la persona autora (STS del 23.4.1988, ponent: Jiménez Villarejo).