Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "vacances" dins totes les àrees temàtiques

vacances vacances

<Economia. Empresa>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'economia i empresa. Barcelona: Dossier Econòmic de Catalunya, 2000. 263 p.

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  vacances, n f pl
  • es  vacaciones
  • en  holiday
  • en  vacation

<Economia i empresa>

Definició
Període de temps de descans anual retribuït, que representa un dret irrenunciable de tot treballador.
vacances vacances

<Dret laboral i de la seguretat social>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  vacances, n f pl
  • es  vacaciones, n f pl

<Dret laboral i de la seguretat social>

vacances vacances

<Treball > Negociació col·lectiva>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES. Diccionari de la negociació col·lectiva [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/5/>

  • ca  vacances, n f pl
  • es  vacaciones
  • fr  vacances
  • en  holidays
  • en  vacation
  • en  vacations

<Negociació col·lectiva > Organització del treball i condicions > Jornada>

Definició
Descans retribuït a què un treballador té dret anualment, que generalment comprèn 30 dies naturals.
vacances vacances

<Dret del treball i de la Seguretat Social>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  vacances, n f pl
  • es  vacaciones

<Dret del treball i de la Seguretat Social>

Definició
Període de temps de descans anual retribuït que representa un dret irrenunciable de tots els treballadors.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Les vacances apareixen a partir del primer terç del segle XX. La concessió del període de vacances abans que tingués reconeixement legal era generalment fruit de la voluntat unilateral dels empresaris, la qual es configurava com una llicència o un permís que el titular de l'empresa concedia a un treballador o treballadora determinat o a un grup de treballadors com a premi pels mèrits acumulats després d'un nombre d'anys treballant per a l'empresari o empresària.
    Després de la Primera Guerra Mundial, va començar el procés de reconeixement del dret de vacances. A Espanya les primeres manifestacions del reconeixement van tenir lloc en normes administratives que concedien als funcionaris el dret de gaudir d'un permís per vacances de quinze dies, com és el cas de l'article 18 del Reglament per a l'aplicació de la Llei de bases, del 22 de juliol de 1918, als cossos generals de l'Administració civil de l'Estat i al personal subaltern, aprovat pel Reial decret del 7 de setembre de 1918. L'article 56 de la Llei de contractes de treball del 1944, sota la configuració d'un permís anual retribuït, reconeixia per primer cop el dret de gaudir d'un permís ininterromput d'almenys set dies si el contracte de treball havia durat un any. D'acord amb el que disposava l'article 56, els patrons havien d'acordar amb els obrers quina era la data d'inici del període de vacances i, tal com afegia el mateix precepte, el gaudiment d'aquest període no significava cap descompte del salari del treballador o treballadora.
    Tot i que continua tenint reminiscències del caràcter premial, el reconeixement del dret de vacances es configura com un dret del treballador i, per tant, la seva concessió constitueix un deure empresarial que, excepte casos específics (extinció per causes imputables als treballadors o quan la durada del contracte és inferior a un any), ha de complir per tal de garantir el repòs dels treballadors perquè es puguin recuperar de l'esforç físic dut a terme durant l'any de prestació de serveis.
    L'Organització Internacional del Treball (OIT) va desenvolupar un paper fonamental en l'inici del procés de reconeixement i generalització del dret de vacances que comença, a partir de la dècada dels anys trenta del segle XX, amb l'aprovació el 1936 del primer conveni sobre vacances remunerades (Conveni núm. 52 i Recomanació núm. 47 del 1936). L'adopció del Conveni número 52, el contingut del qual era molt semblant al de la Llei de contractes de treball, va permetre posar en marxa un procés important d'extensió del reconeixement del dret de vacances arreu del món de manera que, a mitjan segleXX, i coincidint amb l'aprovació d'altres convenis de l'OIT que desplegaven aquest dret a favor de la gent del mar, dels treballadors agrícoles (convenis núm. 72 del 1946 i 101 del 1952, respectivament) i de la Recomanació número 98, sobre vacances pagades en general a favor de qualsevol persona, la major part de països ja havien reconegut el dret de gaudir d'un període de descans remunerat com a contraprestació al treball desenvolupat per compte d'un altre.
    Tot i que es mantenen trets comuns, a mesura que s'avança en el reconeixement i desenvolupament d'aquest dret se'n va anar modificant el contingut. Per exemple, va desapareixent l'exigència d'un període d'antiguitat per a gaudir de les vacances i es va consolidant la idea que el període de vacances s'havia de fixar mitjançant un acord entre treballadors i empresaris. L'evolució de la institució jurídica va culminar amb el Conveni número 132, del 1970, sobre Vacances Anuals Retribuïdes, conveni ratificat per Espanya en l'Instrument del 16 de juny de 1972 publicat en el BOE, del 5 de juliol de 1974, i que va entrar en vigor el 30 de juny de 1973, que és una revisió del Conveni número 52 de la mateixa OIT, en considerar que aquest havia quedat obsolet.
    Amb anterioritat a l'aprovació d'aquest darrer conveni de l'OIT, el dret de vacances ja havia estat incorporat i reconegut en altres instruments normatius d'àmbit internacional, com ara la Declaració Universal dels Drets Humans del 10 de desembre de 1948, l'article 24 de la qual reconeix el dret que té qualsevol persona a unes vacances periòdiques retribuïdes; l'article 7.d del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals del 16 de desembre de 1966; i l'article 2 de la Carta Social Europea, signada a Torí el 18 de novembre de 1961, tot i que no va entrar en vigor a l'Estat espanyol fins al 5 de juny de 1980.
    Tal com ha assenyalat Enrique de la Villa Gil, es pot entendre per vacances anuals «el dret a un període anual i limitat de repòs, concedit als treballadors pels empresaris durant el qual s'interromp l'obligació de treball del primer, que queda inalterat, malgrat això, en la resta del contingut de la relació laboral».
    La Constitució espanyola (CE) del 1978 reconeix el dret de vacances anuals retribuïdes fora del capítol de drets fonamentals i llibertats públiques, concretament en el capítol relatiu als principis rectors de la política social i econòmica, en l'article 40.2, el qual dona un mandat als poders públics perquè garanteixin, entre altres qüestions, el descans necessari mitjançant les vacances periòdiques retribuïdes. És possible considerar que la CE no atribueix als treballadors un dret subjectiu a vacances anuals, sinó que dona un mandat a l'Estat perquè orienti la seva política tenint en compte la necessitat de garantir el descans necessari mitjançant, entre altres qüestions, la institució de les vacances, i en defensa del caràcter periòdic i retribuït.
    D'altra banda, l'Estatut dels treballadors (ET), de la mateixa manera que en la legislació posterior, el text refós de la Llei de l'estatut dels treballadors (LET), regula les vacances en l'article 38, dins el títol I, capítol II, secció cinquena, dedicada al temps de treball. L'article 38 reconeix el dret de vacances a favor de tots els treballadors sense limitacions ni exclusions. Inicialment, l'òrgan legislador, en contra de la pràctica convencional habitual, que era establir una durada mínima de trenta dies, la va fixar en vint-i-tres dies quan només era d'un mes en el cas dels menors de divuit anys i els majors de seixanta, i va augmentar la durada, que havia estat fixada en vint-i-un dies a partir de la Llei de relacions laborals del 8 d'abril de 1976.
    El 1983, amb l'aprovació de la Llei 4/1983, del 29 de juliol, es va derogar la referència expressa als menors de divuit anys i majors de seixanta i es va ampliar la durada mínima del període de vacances a trenta dies, durada que es manté amb caràcter de norma mínima, ja que, tal com s'estableix en l'article 38 del text refós de la LET, el període de vacances és el pactat en conveni col·lectiu o contracte individual sense que en cap cas la durada del període de vacances pugui ser inferior a trenta dies naturals. Per tant, és en el marc del conveni col·lectiu o en el del contracte de treball on s'ha d'establir la durada del període de vacances, la qual no pot ser inferior als trenta dies naturals, excepte quan el contracte té una durada inferior a l'any, cas en el qual la durada del període de vacances està estretament lligada a la durada de la relació laboral, de manera que si el contracte té fixada una durada inferior a l'any la durada del període mínim de vacances ha de ser proporcional al temps treballat.
    Arran de les reformes introduïdes el 1994, s'ha simplificat considerablement el sistema de fixació del període de vacances, ja que s'ha establert que es farà de comú acord entre empresaris i treballadors de conformitat amb el que disposen, si escau, els convenis col·lectius sobre planificació anual de les vacances. Correspon a les parts interessades acordar, seguint el que s'indica en el marc del conveni col·lectiu, quin és el període de gaudiment del dret de vacances. L'article 38 de l'ET, si bé també parlava de la necessitat de fixar el període de vacances de comú acord entre les parts, hi afegia que en cas de manca d'acord s'ha d'actuar de conformitat amb el que disposa el conveni col·lectiu i cal respectar, en qualsevol cas, tres criteris o regles essencials: a) els empresaris tenen la potestat d'excloure com a període de vacances el de més activitat productiva estacional de l'empresa, després de la consulta prèvia amb els representants legals dels treballadors; b) per acord entre empresaris i representants dels treballadors es poden fixar els períodes de vacances de tot el personal, en torns successius, o amb la suspensió total de l'activitat laboral, excepte tasques de conservació, reparació o similars, i c) quan hi ha un torn de vacances, els treballadors amb responsabilitats familiars tenen preferència perquè les facin coincidir amb els períodes de vacances escolars.
    En cas de desacord entre les parts pel que fa a la fixació del període de vacances, correspon a la jurisdicció social determinar la data de gaudiment del dret mitjançant un procediment especial regulat pels articles 125 i 126 de la Llei 36/2011, del 10 d'octubre, reguladora de la jurisdicció social (LPL), que estableix que aquest procés, que és comú per a altres matèries (matèria electoral, classificació professional, mobilitat geogràfica i modificació substancial de les condicions de treball), és urgent i se li dona tràmit preferent, de manera que l'acte de la vista s'ha de fixar dins els cinc dies següents a l'admissió de la demanda, i la sentència, la qual no té recurs possible, ha de ser dictada en el termini de tres dies.
    El procediment, que és el mateix per a la fixació individual o plural del període de vacances, es regeix per unes regles específiques. Per exemple, el termini per a interposar la demanda davant del Jutjat Social és de vint dies, en cas que aquesta hagi estat fixada per conveni col·lectiu mitjançant un acord entre empresaris i representants dels treballadors o de manera unilateral pels empresaris, i en cap cas no és necessari l'intent de conciliació prèvia (art. 64.1 LPL). Quan no s'hagi fixat la data de les vacances, la demanda s'ha de presentar com a mínim amb dos mesos d'anticipació en relació amb la data de gaudiment pretesa pels treballadors. Si un cop iniciat el procés es produeix la fixació de les vacances de conformitat amb el que disposa l'article 38 del text refós de la LET, no s'interromp la tramitació del procés. I, finalment, s'estableix que en cas que l'objecte del debat sigui sobre preferències atribuïdes a altres treballadors, aquests també han de ser demandats.
    Entre altres qüestions, els tribunals han estat clars en assenyalar que s'ha d'aplicar la regla de la proporcionalitat a l'hora de fixar la durada de les vacances, com per exemple, entre d'altres, en la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 10.4.1990 (art. 3454), es disposa que «la durada que per a aquestes [les vacances] estableix l'ordre normatiu aplicable s'entén que correspon a la prestació de serveis durant un any sencer. Quan aquesta prestació de serveis no arriba a la durada esmentada, en l'any de què es tracta i en el qual es produeix el cessament, es genera el dret a la retribució de la part proporcional corresponent».
    Una altra de les qüestions que ha plantejat més problemes pràctics ha estat la incidència de la incapacitat temporal i les vacances. D'aquesta manera, per bé que els diferents òrgans judicials no sempre han establert criteris uniformes, en general es decanten per considerar que la coincidència de les dues situacions (vacances i incapacitat temporal) té el caràcter de cas fortuït i no s'atribueix als treballadors afectats per una incapacitat temporal la possibilitat d'establir un nou període de vacances. Només en el cas que les vacances es fixin per acord entre treballadors i empresaris i la incapacitat temporal s'hagi produït amb caràcter previ a l'acord, s'accepta restrictivament, i de manera excepcional, la possibilitat de suspendre'n el gaudiment, sempre que hi hagi circumstàncies especials, com ara que el treballador o treballadora pugui gaudir de les vacances fora del període pactat.
    Aquesta regla de trasllat del període inicial de vacances admet moltes excepcions i els tribunals han manifestat que, per sobre d'aquesta situació, s'ha de tenir en compte la importància de l'existència d'un pacte col·lectiu, tal com s'estableix, entre d'altres, en la STS del 30.11.1995 (art. 8771): «En els casos en què el període de vacances ha estat pactat col·lectivament mitjançant un acord de l'empresa i la representació dels treballadors, no és factible fixar un nou assenyalament per a persones que estiguessin de baixa per incapacitat temporal durant el període fixat, i s'ha de respectar el pacte col·lectiu».
    No s'exigeix el compliment de cap requisit per a tenir dret al gaudiment del període de vacances, que s'ha configurat com un període amb dret a remuneració i sempre s'ha parlat de vacances retribuïdes, de manera que gaudir del període de vacances no és substituïble per una compensació econòmica, tret del cas que el treballador o treballadora no les hagi pogut gaudir en haver finalitzat la relació laboral abans de fer-ho. En aquest cas, els treballadors tenen dret a rebre, en forma de salari, la part proporcional que els correspongui.
    En aquesta matèria ha estat habitual la controvèrsia al voltant de què s'ha d'entendre per remuneració a l'efecte de les vacances, i, en aquest sentit, els tribunals han considerat que s'ha d'actuar d'acord amb el que disposa el conveni col·lectiu, i si no en té, seguint el que estableix l'article 7.2 del Conveni número 132 de l'OIT, que parla de «remuneració normal o mitjana». La remuneració ha de comprendre tots els conceptes salarials ordinaris, mentre que en queden exclosos els conceptes salarials de caràcter extraordinari, per tal que es compleixi la finalitat de la institució, la qual es podria veure afectada si s'establís una disminució en els ingressos econòmics.
vacances vacances

<Lleure. Turisme > Hoteleria i turisme>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

AGÈNCIA CATALANA DE TURISME; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de turisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/312>

  • ca  vacances, n f pl
  • es  vacaciones, n f pl
  • fr  vacances, n f pl
  • en  holiday, n
  • en  vacation, n
  • de  Ferien, n f pl
  • de  Urlaub, n m

<Turisme > Conceptes generals>

Definició
Període de temps durant el qual cessen les activitats laborals i es poden fer altres activitats.