Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "xafarderia" dins totes les àrees temàtiques

arrendament rústic i parceria arrendament rústic i parceria

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  arrendament rústic i parceria, n m
  • es  arrendamiento rústico y aparcería

<Dret civil>

Definició
A Mallorca, varietats consuetudinàries dels contractes típics d'arrendament rústic i parceria.

Nota

  • Àmbit: Illes Balears
  • S'ha dit que el costum és el motor del dret, ja que moltes lleis han entrat en el món jurídic per la via del costum. Això és particularment aplicable al món agrari, que sempre s'ha regit per costums i tradicions. Alguns d'aquests han esdevingut lleis, mentre que d'altres subsisteixen com a tals costums. I entremig hi ha costums que, si bé no són lleis, han estat objecte de reconeixement per part dels tribunals, que n'han pronunciat urbi et orbi la vigència. Com és lògic, això els situa en un lloc privilegiat respecte dels altres costums, que tenen l'inconvenient greu que s'han d'acreditar i provar perquè puguin ser tinguts en consideració. A continuació es mostra el marc consuetudinari en què s'ha desenvolupat l'explotació de la terra a Mallorca, en relació concreta amb els contractes d'arrendaments rústics i parceries emprats en aquesta explotació; després s'indiquen les sentències que han declarat l'existència d'alguns d'aquests costums i, finalment, s'examina la subsistència dels costums, no recopilats en lleis ni declarats judicialment, dins la realitat jurídica actual.
    1. COSTUMS EXISTENTS EN MATÈRIA AGRÀRIA. Fins que no es va produir l'entrada dominant a Mallorca del boom turístic, l'economia de l'Illa es fonamentava en la producció agrícola i ramadera, ja que les indústries eren poques i no gaire importants. Aquesta explotació del camp es duia a terme, fonamentalment, mitjançant els contractes d'arrendament rústic i parceria; per a designar aquesta darrera s'emprava el nom de amitges, malgrat que la participació del conrador en els fruits cada vegada era més gran, bastant superior a la meitat. Aquests contractes s'integraven amb un nombre considerable de costums, els quals, des de temps antics, regien la vida camperola. A principi dels anys noranta del segle passat, davant la possibilitat de recollir per escrit aquests costums i, amb la col·laboració de l'advocat de la Cambra Agrària de l'Illa, el senyor Ramon Rosselló Rossinyol de Zagranada, es va impulsar una enquesta que es va distribuir àmpliament entre propietaris de finques, conradors i advocats amb experiència en els temes agraris, i fruit d'aquesta enquesta va sorgir el llibre Arrendamientos rústicos y aparcerías en Mallorca, editat a Palma l'any 1992. A partir d'aquesta obra s'indiquen a continuació els més característics d'aquests costums.
    Pel que fa als arrendaments rústics, ha esdevingut un costum que no entri en l'arrendament la caça ni la zona forestal. Si la finca arrendada té una extensió considerable i disposa de casa per al pagès, l'arrendatari la sol ocupar juntament amb la família, si bé el propietari la posa a disposició seva sense mobiliari, per la qual cosa l'arrendatari és qui el proporciona. Si en els contractes no hi ha cap prohibició expressa -que és corrent que no hi sigui-, l'arrendatari pot realitzar jornals fora de la finca, sempre que no la deixi sense atendre. El pagament de la renda se sol efectuar en diners, encara que en les finques de regadiu és corrent el pacte de fixar la renda en una quantitat de quilograms de carn de bou, si bé, en el moment del pagament, no s'entreguen els quilograms en qüestió sinó el valor de mercat que tenen. També en les finques dedicades a horts, hi havia el costum de pagar una part de la renda en hortalissa. El pagament de la renda solia ser anual, llevat del cas dels conreus de cicle curt -com ara melons, alls, tomàtecs, entre d'altres-, en què es pagava la renda en finalitzar l'explotació. El lloc del pagament de la renda era el domicili del propietari. No eren habituals en els contractes els procediments de revisió de renda; aquesta només es produïa en els casos en què la renda es referia al valor en el mercat d'un producte concret. No era normal el perdó de la renda per mala collita o catàstrofes naturals; es considerava que l'arrendatari havia de suportar aquests perills.
    Quant a la durada dels contractes d'arrendament rústics, cal distingir segons que la finca es destini primordialment a conreus de secà o de regadiu. En el primer cas, la durada sol ser de quatre anys, ja que és el termini de durada de la rotació de conreus pròpia de les finques de secà. En canvi, si la finca és de regadiu, el termini sol ser inferior; normalment la durada de l'arrendament de les finques dedicades als conreus d'hortalissa és tan sols d'un any i, de vegades, segons la classe de conreu, fins i tot és inferior. Això fa referència al règim general, però en el cas de desavinença entre el propietari i l'arrendatari, era normal que aquest s'acollís a les pròrrogues obligatòries que establia la Llei d'arrendaments rústics, i els tribunals solien resoldre el litigi a favor seu.
    Normalment l'arrendatari és qui assumeix totes les despeses que requereix l'explotació de la finca, sense participació del propietari, qui tampoc no té dret a cap part dels beneficis, ja que es limita a cobrar la renda. La direcció de l'explotació i l'elecció del conreu de la finca corresponen sempre a l'arrendatari.
    En cas que morís algun dels elements personals del contracte, no tenia transcendència la mort de l'arrendador, ja que continuava el contracte fins al final de la durada pactada. També continuava el contracte en cas de mort de l'arrendatari si, dins la seva família, hi havia persones amb capacitat i forces suficients per a dur endavant l'explotació, cosa que en temps recents ja no sol passar, perquè és normal que els joves es dediquin a altres tasques, normalment relacionades amb el turisme.
    Pel que fa al contracte de parceria, s'ha de dir, abans de res, que a Mallorca es coneixia amb el nom típic de amitges, ja que abans era comú que els beneficis de la finca es dividissin per la meitat entre el propietari i el conrador, el qual s'anomenava amitger. Avui les coses han canviat molt, i difícilment hom pot trobar a Mallorca un contracte de parceria en què la distribució dels fruits sigui a parts iguals.
    També en aquests contractes era comú que l'amitger i la seva família tinguessin la residència en la mateixa finca, en el cas de finques grans, amb una casa apta per a satisfer llurs necessitats. Tanmateix, avui en dia, amb la facilitat de comunicacions, és normal que l'amitger visqui amb la família al poble i vagi a la finca amb el vehicle propi. En cas d'instal·lar-se en una casa de la finca, és habitual que l'amitger aporti el mobiliari.
    Quant a les zones excloses del contracte, el règim és similar al dels arrendaments, ja que el propietari se sol reservar la caça i les zones forestals. La possibilitat que l'amitger faci treballs fora de la finca depèn de l'extensió d'aquesta. Si es tracta d'una finca no massa gran i, a més, l'amitger disposa de maquinària pròpia, és comú que faci jornals per encàrrec, sempre que tingui la finca ben atesa.
    El propietari de la finca no se sol limitar a l'aportació d'aquesta, sinó que també fa altres aportacions, com la meitat del bestiar, les instal·lacions de regadiu i, en alguns casos, una part de la maquinària.
    En relació amb la durada del contracte, es distingia segons que la finca fos de secà o de regadiu. En el primer cas, la durada implicava un termini de quatre anys, coincidint amb la rotació de conreus. Si la finca estava destinada fonamentalment al regadiu, els terminis tenien una durada més curta, normalment un any o, fins i tot, menys temps.
    Pel que fa a la distribució dels fruits, ja s'ha indicat que avui dia resultaria absolutament anòmala la divisió a parts iguals, ja que el percentatge de l'amitger sol ser bastant superior. I, de manera inversa, ha anat augmentant la participació de la propietat de la finca en els costos de l'explotació. Així, ha esdevingut normal que el propietari pagui l'import corresponent a una part dels jornals dels treballadors assalariats que venen a treballar a la finca, i també dels costos d'electricitat en les finques de regadiu. La reposició i la poda dels arbres és íntegrament a càrrec del propietari, si bé hi sol col·laborar l'amitger. I el mateix passa en el cas d'obrir pous o captacions d'aigua, encara que també sol col·laborar l'amitger en el treball de llevar pedres (espedregar). Solia ser corrent que, a més de la participació convinguda en els fruits, l'amitger es comprometés a entregar determinats animals, i, especialment, un porc per a les matances, uns quants xots al llarg de l'any i un indiot per al Nadal, com també, de manera periòdica, hortalisses, fruites i verdures.
    Normalment, la distribució dels productes no es fa d'una manera material entre una part del contracte i l'altra, sinó que l'amitger ven els productes i després passa comptes amb el propietari. En molts casos, l'amitger notifica al propietari el dia i l'hora en què es realitzarà el pes i el lliurament dels productes de la finca per si hi vol ser present.
    La direcció de l'explotació se sol dur a terme de mutu acord, respectant la tradicional rotació de conreus en les finques de secà.
    Els costums han confirmat l'existència de dates concretes per a la finalització d'aquests contractes, que estan associades a festivitats religioses. Així, en les finques en què es conrea hortalissa és normal que acabin per Tots Sants (1 de novembre) o per Santa Catalina (25 de novembre); les dedicades a farratges, la festivitat de la Mare de Déu d'agost (15 d'agost); i les destinades a fruiters i, en general, totes les de secà, per Sant Miquel (29 de setembre). Hi ha el costum d'avisar amb un termini determinat de la voluntat d'una de les parts de no prorrogar el contracte, termini que és d'un any en la major part de pobles de Mallorca, si bé en alguns és de sis mesos. Com es veurà de seguida, la jurisprudència s'ha mostrat contradictòria sobre aquest tema important del preavís.
    A banda dels arrendaments rústics i les amitges, a Mallorca hi havia altres formes d'explotació agrícola, i així es pot parlar de les rotes, terrenys de poca qualitat de les finques grans, que el propietari cedia a una persona diferent de l'arrendatari o de l'amitger, a fi que l'arreglés, foragitant les pedres grosses, i després la dediqués a la sembra i el conreu, cedint al propietari una participació en els fruits obtinguts; i també de les estivades, que eren terrenys que se cedien després de la collita, a fi de sembrar pastura per a alimentar el bestiar oví.
    Finalment, s'ha de dir que una figura interessant que tenia molta importància, sobretot en les finques grans, era el garriguer, el representant del propietari a la finca, que tenia cura de casa seva i dels jardins i, d'una manera general, vigilava i posava ordre a la finca -anava sempre armat amb escopeta-; també informava el propietari de tot el que li podia interessar, com ara arrencar arbres morts, arreglar parets caigudes, etc. Era el virrei de la finca, només depenia del propietari, i no és difícil imaginar que les relacions que tenia amb l'arrendatari o amb l'amitger eren quasi sempre conflictives.
    2. COSTUMS AGRARIS RECOLLITS PELS TRIBUNALS. La doctrina jurisprudencial imposa a la part l'al·legació i la prova del costum i, com es pot imaginar, la prova del costum no sempre és fàcil. Això fa que hi hagi sentències contradictòries, com es pot apreciar en un tema important en aquest context, que és l'existència necessària del preavís quan una de les parts vol deixar sense efecte la relació contractual.
    Així, les sentències de la Sala Civil de l'Audiència Territorial de Palma, del 20 de desembre de 1973 i del 14 de maig de 1974, assenyalen que, en els contractes d'arrendament rústic, no es pot considerar acreditat el costum de realitzar obligatòriament el preavís, malgrat l'existència, en el segon cas, d'un certificat de la Hermandad de Labradores y Ganaderos que així ho deia, i assenyala la Sentència que «no basta acreditar el uso, sino también una conciencia colectiva de obligatoriedad», cosa que no té sentit, ja que la opinio iuris seu necessitatis, o convicció d'obligatorietat del costum, és un element intern de les persones, que no es pot provar de cap manera, sinó que s'ha de deduir de la simple repetició dels fets.
    La Sentència del 26 de maig de 1980 de la Sala Civil de l'Audiència Territorial de Palma insisteix en el fet que els certificats d'entitats agràries no poden tenir cap valor com a indicadors de costums, i així ho recull la doctrina del Tribunal Suprem (sentències del Tribunal Suprem del 12 de març de 1964 i del 20 de gener de 1966), segons la qual «los informes de las Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos no pueden merecer a efectos probatorios la calificación jurídica de documentos, sino meras opiniones desligadas de toda rigurosa base objetiva y sin posibilidad de contraste o cotejo». De fet, en el cas enjudiciat hi havia un certificat de la Cambra Agrària Local de Palma que indicava que, per a l'extinció del contracte de parceria, hi ha d'haver un preavís amb l'antelació d'un any, mentre que un altre certificat de la Delegació Provincial del Ministeri d'Agricultura assenyalava la inexistència d'aquest termini de preavís.
    Tanmateix, hi ha dues sentències molt importants que recullen temes agraris; són les següents: la Sentència de l'Audiència Territorial (Sala Civil) del 7 de febrer de 1973, en un cas de servitud de pas, estableix la possibilitat de posar barreres en el camí mitjançant el qual s'exerceix la servitud, sempre que no estiguin tancades amb clau i es puguin obrir per obra de l'impuls humà. Segons aquesta doctrina, el titular del predi servent pel qual discorre el camí hi pot tenir animals, cosa que seria impossible si no hi hagués les barreres. I la Sentència del mateix tribunal del 23 de febrer de 1985 indica que la paret divisòria entre finques situades a diferents nivells pertany sempre al predi situat al nivell superior, ja que la paret en qüestió aguanta la terra del predi. La Sentència es fonamenta en una amplíssima prova testifical de persones enteses en el tema, si be també assenyala que aquesta doctrina es podria derivar de l'article 573.4 del Codi civil espanyol (CC).
    És clara la vigència d'aquests costums que han estat judicialment declarats, però per a acabar cal analitzar si es poden considerar subsistents tots els antics costums que tradicionalment han regit la vida agrària de Mallorca, tema al qual es dedica el pròxim apartat.
    3. LA SUBSISTÈNCIA DELS ANTICS COSTUMS. El costum ha estat un element històric molt important per a la formació del dret de les Illes, i, malgrat això, es va veure molt perjudicat per la disposició final primera de la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, que proclama la substitució de tot el dret consuetudinari per les normes de la Compilació. Si es té en compte, a més, el raquitisme d'aquesta, certament quasi es pot dir que el costum desapareixia de la Compilació del 1961. Però després de la reforma del 1990 la situació canvia, ja que el costum passa a tenir el caràcter de segona font, i, a més, en l'exposició de motius s'estableix que «indubtablement, hi ha fora de la normativa molts costums a Balears que, per la naturalesa que tenen i per la constant i no interrompuda aplicació, subsisteixen amb validesa i eficàcia plenes a la consciència jurídica del poble i a la realitat social quotidiana. Són, en conseqüència, plenament vigents i no es poden considerar derogats per la disposició final primera d'aquesta Llei, perquè són part de la tradició jurídica de les Illes i n'integren l'ordenament jurídic». D'acord amb això, ja no es pot considerar que la disposició final primera de la Compilació del 1961 va significar la mort de tots els costums que aquesta no recollia, ja que, com ha indicat la doctrina, l'òrgan legislador del 1990 ha reconegut que la Compilació del 1961 no va implicar la desaparició dels costums aleshores vigents i no recollits, atès que no debades va donar al costum el caràcter de segona font del dret i, a més, es contenen en l'exposició de motius les paraules transcrites; en aquest sentit, és difícil entendre que si tots els costums no compilats van quedar extingits per la disposició final primera de la Compilació del 1961, i la Compilació del 1990 la passa a considerar segona font del dret, es donés, entre el 1961 i el 1990, el llarg ús i la inveterada tradició que són essencials en la noció de costum. I, d'altra banda, el costum podia haver continuat, després del 1961 i fins al 1990, per l'aplicació supletòria del CC.
    L'absoluta correcció d'aquest raonament jurídic no pot fer oblidar que, en la realitat social, els contractes d'arrendament rústic i les amitges han disminuït molt notablement. La cosa normal, avui en dia, és que si hom té un pagès que li cuida la finca, bona part dels beneficis, incloent-hi les subvencions, siguin per a ell; això sí, el propietari reté la caça i, en definitiva, dedica la finca a finalitats d'esbarjo. D'altra banda, cada vegada hi ha més finques dedicades a explotacions turístiques, a partir de les fórmules de l'agroturisme o casa de vacances, l'única manera de poder aconseguir que les finques siguin autosuficients. Tot això fa que la rica tradició consuetudinària existent en matèria agrària hagi perdut importància. Queden llunyans els temps en què -com deia Reynals- els pobles que es regeixen per costums són més forts i més lliures que els pobles que es regeixen per lleis.
  • V. t.: societat rural n f
  • V. t.: explotació a majoral n f
auxiliar d'educador d'escola bressol auxiliar d'educador d'escola bressol

<Ciències socials > Educació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'educació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/132>

  • ca  auxiliar d'educador d'escola bressol, n m, f
  • ca  assistent infantil, n m, f sin. compl.
  • es  asistente infantil
  • es  auxiliar de educador de guardería
  • es  auxiliar de jardín de infancia
  • fr  aide-éducateur en garderie
  • en  childcare worker

<Educació > Organització i gestió educatives > Persones>

Definició
Persona que fa diverses tasques de suport als educadors infantils, com ara preparar el material o les instal·lacions per a les diverses activitats, donar el menjar, rentar els infants o participar en l'animació d'activitats educatives o físiques.
auxiliar d'educador d'escola bressol auxiliar d'educador d'escola bressol

<Ciències socials > Ocupacions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA. Diccionari de les ocupacions. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, 2004. 359 p.
ISBN 84-393-6454-7

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  auxiliar d'educador d'escola bressol, n m, f
  • ca  assistent infantil, n m, f sin. compl.
  • es  asistente infantil
  • es  auxiliar de educador de guardería
  • es  auxiliar de jardín de infancia
  • fr  aide-éducateur en garderie
  • en  childcare worker

<Ciències socials > Ocupacions>

Definició
Persona que fa diverses tasques de suport als educadors, com ara preparar el material o les instal·lacions per a les diverses activitats, donar el menjar, rentar els infants o participar en l'animació d'activitats educatives o físiques.
bugaderia bugaderia

<Imatge personal > Perruqueria. Estètica>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ESTÉVEZ, Miquel Àngel; RUBIRALTA, Joan. Vocabulari de perruqueria i bellesa. 2a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1988. 75 p.
ISBN 84-393-0865-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  bugaderia, n f
  • es  lavandería
  • fr  blanchisserie
  • en  laundry room

<Imatge personal>

Definició
Zona d'un establiment destinada a rentar i planxar la roba.
Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  bugaderia, n f
  • es  lavandería

<Neteja>

Definició
Establiment on es renta la bugada de diversos clients mitjançant màquines industrials.
bugaderia bugaderia

<Lleure. Turisme > Hoteleria i turisme>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'hoteleria i turisme. Barcelona: Edicions 62: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2001. 201 p. (Diccionaris i obres de referència; 21)
ISBN 84-297-4994-2; 84-393-5573-4

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  bugaderia, n f
  • es  lavandería
  • fr  blanchisserie
  • en  laundry
  • de  Wäscherei

<Hoteleria i turisme > Allotjament>

Definició
Lloc d'un establiment d'allotjament on es renta i es planxa la roba.
bugaderia industrial bugaderia industrial

<Neteja>

Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  bugaderia industrial, n f
  • es  lavandería industrial

<Neteja>

custòdia custòdia

<Transports > Transport marítim > Ports. Costes>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

Diccionari de ports i costes: Català, castellà, francès, anglès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1995. 351 p.; 23 cm
ISBN 84-393-3324-2

Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  custòdia, n f
  • es  guardería

<Ports > Tipologia i peculiaritats > Usos>

Definició
Servei retribuït que presta l'empresa estibadora i que consisteix a guardar i vigilar les mercaderies durant l'estada al port.
despullabelitres despullabelitres

<Botànica>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  despullabelitres, n m
  • ca  gardanes, n f pl alt. sin.
  • ca  gavarra, n f alt. sin.
  • ca  gavarrera, n f alt. sin.
  • ca  gavarrera de Pouzin, n f alt. sin.
  • ca  gratacul, n m alt. sin.
  • ca  rosa hispànica, n f alt. sin.
  • ca  roser bord, n m alt. sin.
  • ca  roser boscà, n m alt. sin.
  • ca  roser de marges, n m alt. sin.
  • ca  roser de pastor, n m alt. sin.
  • ca  roser de Pouzin, n m alt. sin.
  • ca  roser salvatge, n m alt. sin.
  • ca  roserer de camp, n m alt. sin.
  • ca  tapacul, n m alt. sin.
  • ca  gavardera, n f var. ling.
  • ca  gavarnera, n f var. ling.
  • ca  gavarrera de Pouzini, n f var. ling.
  • ca  gavernera, n f var. ling.
  • ca  roser de Pouzini, n m var. ling.
  • ca  tavarrera, n f var. ling.
  • nc  Rosa pouzinii Tratt.
  • nc  Rosa hispanica Boiss. et Reut. nom. illeg. var. ling.

<Botànica > rosàcies>

escola bressol escola bressol

<Ciències socials > Sociologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2021. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
Aquesta obra és un avançament del diccionari complet, en curs d'elaboració.

  • ca  escola bressol, n f
  • ca  llar d'infants, n f
  • ca  escola maternal, n f sin. compl.
  • ca  escoleta, n f sin. compl.
  • ca  guarderia, n f sin. compl.
  • ca  jardí d'infants, n m sin. compl.
  • es  casa cuna
  • es  escuela maternal
  • es  guardería
  • es  guardería infantil
  • es  jardín de infancia
  • fr  école enfantine
  • fr  école maternelle
  • fr  jardin d'enfants
  • fr  maternelle
  • en  kindergarten
  • en  nursery school
  • en  pre-school nursery
  • en  preschool

<Educació > Institucions educatives i tipus d'educació>

Definició
Centre educatiu on poden assistir els infants en edat preescolar, fins als tres anys.

Nota

  • 1. La denominació catalana escoleta és pròpia de les Illes Balears.
  • 2. La denominació anglesa kindergarten és pròpia del Regne Unit i preschool dels Estats Units.
  • 3. En els països anglòfons i francòfons no es fa la distinció entre escola bressol i parvulari, sinó que només hi ha un tipus de centre per als infants en edat preescolar.