Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• El Codi penal (CP) en recull la definició i l'article 29 estableix que «són còmplices aquells que, tot i no estar compresos en l'article anterior, cooperen en l'execució del fet amb actes anteriors o simultanis». D'aquesta manera, el concepte legal de complicitat és un concepte negatiu: és còmplice aquell que, no sent-ne autor, coopera en l'execució del fet. Aquest caràcter negatiu de la definició legal de complicitat ha afavorit que la discussió doctrinal i jurisprudencial entorn a aquesta figura s'hagi centrat gairebé de manera exclusiva en la distinció entre aquesta i les altres formes d'intervenció en el delicte. La definició positiva de la complicitat és encara una tasca pendent en la dogmàtica de la intervenció en el delicte.
  Com a forma d'intervenció en el delicte, la complicitat presenta el problema de la distinció en relació amb la coautoria, la cooperació necessària i la inducció, en la mesura que aquestes formes tenen en comú amb la complicitat la intervenció d'una pluralitat de subjectes en el mateix delicte, i el CP, en l'article 63, imposa al jutge o jutgessa l'obligació de disminuir la pena al còmplice en un grau a la fixada per la llei per als autors (coautors) i pels que són considerats autors (inductors i cooperadors necessaris) del mateix delicte. La distinció entre aquestes tres formes d'intervenció, per tant, té una importància capital.
  Pel que fa a la coautoria, si es pren com a punt de partida el concepte restrictiu de autor absolutament dominant en la doctrina i jurisprudència espanyoles, és a dir, aquell concepte de autor que distingeix entre formes d'autoria (realització del tipus) i formes de participació (afavoriment o inducció a la realització del tipus per part d'un altre), hom arriba a la conclusió que la complicitat és una forma de participació en sentit estricte, mentre que la coautoria és una forma d'autoria en la mesura que comporta la realització compartida del tipus. Amb la doctrina dominant hom pot afirmar que el criteri fonamental per a la distinció entre coautoria i complicitat és el domini del fet. La coautoria comporta l'existència d'un domini funcional del fet entre els coautors, de manera que el fet se'ls pot imputar totalment (principi d'imputació recíproca).
  En la complicitat, en canvi, com a forma de participació, no hi ha domini del fet, sinó cooperació en la realització d'un fet aliè. Tanmateix, com a forma de participació, la complicitat es regeix per les regles del principi d'accessorietat en les seves relacions amb la coautoria.
  Pel que fa a la inducció, la distinció -sempre segons la doctrina majoritària- es troba en el fet que l'inductor crea la resolució criminal mitjançant un influx psíquic, mentre que en la complicitat aquesta resolució ja està presa per l'autor o autora, de manera que la persona còmplice únicament la pot arribar a reforçar o a cooperar en la seva exteriorització delictiva.
  Finalment, hi ha més dificultats per a trobar un criteri segur de distinció entre la cooperació necessària i la complicitat, en la mesura que es tracta de formes de participació molts similars definides per la nota comuna de la cooperació, però diferents en tant que una ha de ser necessària per a l'execució del fet i l'altra no. A més, les conseqüències jurídiques són diferents. Un sector de la doctrina i de la jurisprudència opera amb la teoria dels béns escassos, segons la qual s'ha de comprovar si l'aportació de l'intervinent en qüestió és un bé escàs des del punt de vista de la situació concreta en la qual l'autor resulta afavorit per l'activitat del cooperador. Si es tracta d'un bé escàs, l'aportació ha de ser definida com a cooperació necessària; si no ho és, com a complicitat. En tot cas, la distinció entre aquestes dues figures sobre la base de la necessitat de l'aportació genera dificultats pràctiques irresolubles i una gran inseguretat jurídica en tant que dos mateixos casos són considerats, de vegades, com a cooperació necessària, i altres vegades, com a complicitat. Per aquesta raó sembla aconsellable, de lege ferenda, la supressió de la figura de la cooperació necessària.
  Des del punt de vista d'una definició positiva de la complicitat cal fonamentar, en primer lloc, el càstig corresponent. Es tracta d'un problema comú a totes les formes de participació en el delicte, que en el cas de la complicitat pren una importància fonamental, en la mesura que es tracta del límit mínim de la intervenció punible en un fet delictiu. En aquest sentit, el fonament del càstig de la complicitat no pot ser un altre que el mateix de la resta de formes d'intervenció en el delicte: el còmplice també lesiona o posa en perill el bé jurídic, o, des d'un altre punt de vista, el còmplice qüestiona igualment la norma infringida per l'autor, si bé en ambdós casos amb una intensitat o importància menors que justifiquen la pena inferior en grau establerta per l'article 63 del CP.
  Pel que fa als requisits típics, cal dir, en primer lloc, que el CP no fa cap referència als mitjans pels quals es pot donar la complicitat, de manera que hi té cabuda qualsevol aportació que implica una cooperació (no necessària) pel fet. S'acostuma a distingir, no obstant això, entre aportacions físiques i aportacions psíquiques. Entre les primeres hi ha les que materialment comporten un afavoriment o facilitació del fet (lliurar un rossinyol, una escala o una clau; facilitar una adreça; determinats actes de vigilància i acompanyament; etc.). Més problemes planteja l'admissió de la complicitat psíquica, en la mesura que pot comportar un càstig per la mera sospita o aprovació del fet i s'ha de demostrar (cosa gens fàcil a la pràctica) l'eficàcia cooperativa de la influència psíquica del còmplice en el fet de l'autor. En l'àmbit teòric, res no impedeix que, per exemple, l'enfortiment de la decisió presa per l'autor mitjançant consells pugui donar lloc a una complicitat punible. En segon lloc, i directament vinculada al fonament del càstig de la participació, sorgeix la necessitat de delimitar la frontera de les aportacions que constitueixen complicitat de les que no ho són. Com s'ha dit anteriorment, es tracta de la difícil qüestió de fixar els límits mínims de la intervenció punible en el delicte. Tot i que ni la doctrina espanyola ni la jurisprudència s'han pronunciat de manera clara sobre aquest punt, sembla que els criteris per a determinar la rellevància típica de les aportacions que constitueixen complicitat han de ser els que ofereix la teoria de la imputació objectiva, concretada per la institució, o teoria de la prohibició de regressió (o retrocés). Segons aquesta concreció de la teoria de la imputació objectiva, cal distingir entre les aportacions que són neutrals per al delicte de les que tenen un significat específicament delictiu, ja que superen la barrera del risc permès i configuren així el fet. Donar una informació que es pot trobar a qualsevol lloc, complir les normes d'altres sectors de l'ordenament jurídic (p. ex., pagar un deute), vendre productes (p. ex., un tornavís) o realitzar prestacions de serveis estàndard (p. ex., transportar en taxi) no són aportacions que constitueixen complicitat, malgrat que una tercera persona les derivi posteriorment cap a un resultat lesiu.
  Pel que fa al tipus subjectiu, res no impedeix en el dret penal espanyol d'admetre la participació en un fet imprudent, tot i que la jurisprudència i un sector de la doctrina ho neguen. Més dificultats hi ha per a entendre que el CP castiga la participació imprudent, malgrat que es tracta de casos que no poques vegades demostren necessitat de pena.
  La complicitat per omissió és també punible en el dret espanyol i l'únic problema que presenta és identificar les posicions de garant corresponents. A grans trets, hom pot afirmar que aquestes existeixen en la mesura que la persona còmplice es compromet (expressament o tàcitament) a contenir un risc d'afavoriment o possibilitació d'un fet delictiu aliè. La temptativa de complicitat és impune en l'ordenament jurídic espanyol, però no la complicitat en un delicte intentat, de manera que, en aquest darrer cas, s'ha de produir la doble disminució de pena (en un grau sobre la pena atenuada en un o dos graus per la temptativa).
• V. t.: conducta realitzada amb dol n f

Nota