Argot culinari i gastronòmic

Bolet semblant a la candela de bruc, una mica més gros, amb el barret amb forma d'embut gros (pot fer 30 cm de diàmetre), de color crema i olor agradable. Cama robusta i carn blanca. També és de bona qualitat.

Plat de pasta d'origen italià que els catalans hem magnificat a rang internacional. Cada cuiner o mestressa de casa té el seu mode personal de fer-los, amb la ingenuïtat de pensar que els seus són els millors de la zona. De vegades és veritat. És un plat que ha pres carta de naturalesa a Catalunya, essent un dels plats tradicionals de les festes nadalenques, festes majors i altres celebracions de la vida social catalana. Es preparen artesanament a casa de cadascú, segons receptes transmeses de generació en generació, i és aquí on aquest plat ha arribat a cotes altíssimes de popularitat, fruit de la saviesa popular, de manera que els que es venen al mercat, elaborats industrialment, no són més que una menjussa comparats amb els casolans ("Toda comparación es odiosa", Cervantes).

Planta herbàcia anual que en bones condicions de cultiu pot assolir els 5 m d'alçada, encara que el més habitual és que faci d'1,50 a 2 m. De la família de les cannabàcies (Cannabis sativa), del cànem indi s'extreu la droga coneguda amb els noms d'haixix i grifa. De les tiges se'n treu una fibra tèxtil; dels fruits, aliment per a ocells i també un oli per a la fabricació de sabons. Se n'aprofita tot. N'hi ha diverses classes.

Hortalissa de fulles petites que s'utilitza en amanides. Poc nutritiva (36 cal per 100 g), rica en cel·lulosa i en vitamines. Se'n distingeixen algunes varietats. Abans de tota utilització, el canonge s'ha de rentar fulla per fulla i eixugar. Forma part de les amanides compostes amb les pomes, les nous, les bledes-rave, etc. Enriqueix també els farciments d'aviram. Admet totes les preparacions que es fan per als espinacs.

Greix situat sota la pell del porc. Segons si és entreviada de carn, es distingeix la cansalada magra (que pot ser fresca, salada o fumada) i la cansalada grassa. Antany base de l'alimentació (en les sopes essencialment), la cansalada té avui el paper de condiment més que no pas el de cos gras. La cansalada magra o ventresca està constituïda pel pit del porc, els músculs del qual estan separats per capes de greix. Hom talla llenques de mida variable i d'empraments diversos: enllardar carns magres, entatxonar rostits, cuinar els saltats, estofats, civets, acompanyar llegums, amanides, ous, broques, etc. La cansalada grassa o de cobertura se situa entre la carn i la cotna; la capa propera a la carn, anomenada fundent, serveix per a preparar el llard, mentre que la capa veïna de la cotna, anomenada cansalada dura, forneix les carns albardades i serveix per a fer rostes o xulles (segons la comarca).

Cansalada del ventre o el coll del poc, que té vies de carn. Aquesta cansalada, tallada en llenques fines, intervé en nombroses guarnicions, crues, fregides o rostides, així com en preparacions d'ous, especialment ferrats. Curada amb sal i fumada, és el bacó, producte que avui es troba arreu del món.

Cansalada del ventre o el coll del poc, que té vies de carn. Aquesta cansalada, tallada en llenques fines, intervé en nombroses guarnicions, crues, fregides o rostides, així com en preparacions d'ous, especialment ferrats. Curada amb sal i fumada, és el bacó, producte que avui es troba arreu del món.

Persona que treballa i ven cansalada i tota la resta de les carns del porc, crua, salada i confitada.

Atuell portàtil, més ample de dalt que del peu, amb una nansa a la part superior central i dos brocs, un per omplir-lo (tot) i l'altre més petit (galet) per beure. A la població d'Argentona (Maresme) hi ha el Museu del Càntir, on s'exposen totes les formes i els models que la fantasia i l'art popular han produït arreu del país. Cada any se celebra una singular festa del càntir que aplega milers de persones.

Recipient de metall o de plàstic per a conservar la beguda en una excursió, al càmping, etc.