Argot culinari i gastronòmic

Vas rodó de fang o metall, ventrut, amb coll i boca amples, i proveït d'una o de dues nanses. Aquest estri de cuina serveix per a coure menjars, bullir o escalfar aigua, llet, etc. Durant segles, l'olla ha servit per a preparar i cuinar l'escudella i carn d'olla, plat principal de la menja diària a Catalunya, que en altres regions d'Espanya adquireix diferents denominacions: sopa i bullit a les illes Balears, olla de tres abocades a València, olla gitana a Andalusia, olla de tres vuelcos a Madrid, i sobretot la cèlebre olla podrida d'El Quixot, de la qual Sancho Panza diu "mientras más podrida, mejor huele". L'escudella reuneix tots els elements fonamentals d'una nutrició equilibrada, albúmines, hidrats de carboni, greixos, vitamines, sal, proteïnes, etc.

Plat que es prepara a la comarca de la Vall d'Aran, molt semblant a l'escudella barrejada que es fa arreu de Catalunya.

Olla que es pot tancar hermèticament, proveïda d'una vàlvula de seguretat, en la qual es pot elevar l'aigua o un altre líquid a un grau de temperatura superior al de l'ebullició a l'aire lliure. Permet coure els aliments a una temperatura molt superior que en els altres estris convencionals (entre 110º C i 225º C en lloc de 100º com a màxim amb els altres utensilis). L'olla de pressió és adient per als guisats al vapor o amb molt poc líquid, té l'avantatge de guanyar temps i de retenir millor les sals minerals contingudes en les hortalisses. No obstant això, hi ha els seus detractors: les carns tendeixen a ser més insípides i més toves, i els diversos ingredients d'una preparació mesclen indistintament els seus sabors.

Allò que cap en una olla, especialment gran.

Guisat de llegums, en algunes comarques.

Impressió que certes emanacions volàtils produeixen en l'òrgan de l'olfacte.

Partícules emanades d'un cos que afecten l'òrgan de l'olfacte.

Que fa olor, especialment bona olor.

Es diu de l'animal que es nodreix indistintament d'aliments animals i vegetals.

Dit de qui menja carn crua.