Vocabulari de la música

Tècnica de gravació i reproducció acústiques per mitjà de dos canals independents de so, que intenta produir en l'oient una sensació de realitat, comparable a l'audició directa d'una orquestra.

Qualitat d'una reproducció estereofònica.

De l'estereofonia o que hi té relació.

Que funciona per estereofonia.

Estudi de les qüestions de caràcter filosòfic que envolten la música.

Manera en què s'executa una interpretació o una obra musicals.

Estil integrat per una melodia, amb un acompanyament harmònic d'altres veus o instruments que se subordinen a la melodia i la reforcen, però que no l'enfosquixen.

Estil de música de caràcter amable i refinat, amb melodies regulars i adornades, que es va imposar a Europa entre els anys 1740 i 1770.

Estil integrat per una melodia, amb un acompanyament harmònic d'altres veus o instruments que se subordinen a la melodia i la reforcen, però que no l'enfosquixen.

Estil que té com a base una melodia pura sense cap acompanyament.