Back to top

Cercaterm

We offer open access to our TERMCAT term records, which can be explored using our Cercaterm search tool.

If you require more details, please contact our Queries Service (you must register). 

Results for "atrocitat" in all thematic areas

autoritat autoritat

<Ciències socials>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEI DE LLENGUA CATALANA. Ciència política: Català-castellà. Castelló de la Plana: Institut Joan Lluís Vives: Universitat de Barcelona, 2000. (Vocabulari Bàsic)
ISBN 84-930064-5-9

Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  autoritat, n f
  • es  autoridad, n f

<Ciència política>

autoritat autoritat

<Dret administratiu>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  autoritat, n f
  • es  autoridad, n f

<Dret administratiu>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  autoritat, n f
  • es  autoridad

<Dret penal>

Definition
Persona que té el dret o el poder de manar, regir o dirigir.

Note

  • Àmbit: Espanya
  • Segons la doctrina dominant, es tracta del funcionari o funcionària públic a efectes penals, que, a més, «per si sol o com a membre d'alguna corporació, tribunal o òrgan col·legiat, té un comandament o exerceix una jurisdicció pròpia» (art. 24.1 Codi penal [CP]), és a dir, persona que participa en les funcions públiques per qualsevol dels següents títols d'habilitació: «per disposició immediata de la Llei», «per elecció», o «per nomenament d'una autoritat competent». Es tracta d'un títol individual, no col·lectiu, tot i que el subjecte es troba inclòs en un organisme col·legiat.
    Per corporació cal entendre les institucions de dret públic de l'Estat (així, els col·legis professionals, els ajuntaments, les diputacions, etc.). Els tribunals poden ser de justícia o administratius; i els «òrgans col·legiats» tenen més aviat caràcter administratiu.
    Els elements definidors del concepte de autoritat són:
    1. TENIR UN COMANDAMENT. Cal entendre el comandament com la potestat de reclamar obediència a algú, ja que «l'autoritat» exigeix conceptualment obediència. El concepte de comandament implica coerció jurídica, encara que no física, i s'identifica amb el concepte de imperium. La desatenció dels manaments emanats de l'autoritat per part dels funcionaris fa néixer el delicte de desobediència funcionarial de l'article 410 del CP. o b) exercir una jurisdicció pròpia.
    2. EXERCIR UNA JURISDICCIÓ PRÒPIA. És a dir, la potestat de resoldre els assumptes sotmesos a la consideració dels funcionaris públics constituïts en autoritat que impliqui l'aplicació del dret objectiu. L'article 24 del CP assenyala de manera expressa que, «en tot cas, han de tenir la consideració d'autoritat els membres del Congrés dels Diputats, del Senat, de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes i del Parlament Europeu. S'ha de reputar també autoritat als funcionaris del ministeri fiscal». Així, es tanca definitivament la discussió de si els parlamentaris són una autoritat o no.
    També tenen la consideració legal d'autoritat els secretaris judicials (art. 281.1 Llei orgànica del poder judicial). L'article 7.2 de la Llei orgànica 2/1986, del 13 de març, de forces i cossos de seguretat de l'Estat, atorga als membres de les dites forces i cossos la consideració de «autoritats», per a protegir-los penalment, quan siguin objecte d'un delicte d'atemptat si per a exercitar-lo s'empren armes de foc, explosius o altres mitjans d'agressió de perillositat anàloga que puguin posar en perill greu llur integritat física (també ho fa l'article 7 de la Llei 10/1994, de l'11 de juliol, de la policia de la Generalitat).
autoritat autoritat

<Dret canònic>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  autoritat, n f
  • es  autoridad

<Dret canònic>

Definition
Persona que té el dret o el poder de manar, regir o dirigir en un context eclesiàstic.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
  • L'origen de l'autoritat en l'Església catòlica és un dels problemes fonamentals del dret canònic.
    L'autoritat en l'Església es pot analitzar sota dos punts de vista: el juridicosociològic i el juridicoteològic.
    Des del punt de vista juridicosociològic, l'Església catòlica és el conjunt humà (poble) de persones batejades, unides en comunitat i constituïdes en societat, presidida pels pastors legítims. Les tres dimensions de poble, comunitat i societat són diferents però inseparables; com a base eclesiàstica, d'una societat perfecta. Així, per als juristes que no són partícips d'una fonamentació teològica, l'autoritat en l'Església catòlica és donada per la pròpia condició de societat primària. Per aquesta raó, l'autoritat suprema de l'Església (el papa) tracta amb els òrgans estatals al mateix nivell, i els acords amb els caps d'Estat (els concordats) són objecte del dret internacional; l'Església té reconegut el caràcter de subjecte de dret internacional, sense ser un estat (i independentment de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, entitat diferenciada). Malgrat tot, alguns corrents doctrinals del dret eclesiàstic de l'Estat tendeixen a reduir aquesta independència de l'Església catòlica envers l'Estat, per a assimilar-la a la resta de confessions religioses; ni la legislació ni els tractats internacionals no se n'han fet ressò.
    Des del punt de vista juridicoteològic, la premissa fonamental de la qual parteix l'eclesiologia catòlica és que l'autoritat no prové de la mateixa societat eclesial (és a dir, del poble fidel), sinó que és d'origen diví, ja que els cristians no són els fundadors de l'Església (ni tan sols els primers apòstols), sinó que són cridats tots (tant els primers com els actuals) per Jesucrist per tal de formar una nova realitat. Jesucrist confià als apòstols la continuació de la seva missió, constituïda en tres àrees: l'evangelització, la santificació i la fidelització del poble, corresponents a les missions de Crist com a profeta, sacerdot i rei (p. ex., ritual del baptisme); per això Sant Pau (Efesis 4, 5) podia dir que els cristians es constitueixen entorn a un sol senyor (Crist rei), una sola fe (Crist profeta/mestre), un sol baptisme (Crist sacerdot), o, com ho establí el Concili II del Vaticà, en divers ordre, «per a ser comunió de vida, de caritat i de veritat» (constitució dogmàtica Lumen gentium [LG], núm. 9).
    Les tres munera Christi són continuades per l'Església en la funció d'ensenyar (llibre III del Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]), la funció de santificar (llibre IV del CDC-83), i la funció de regir (dispersa en tot el CDC-83, però continguda sobretot en la part II del llibre II). Així com la funció d'ensenyar es refereix sobretot a l'evangelització (i, també, catequesi, missions, mitjans de comunicació, etc.), i la funció de santificar, als sagraments, la funció de regir tracta del govern dins l'Església, i les formes de l'autoritat. Tots dos acostaments a l'origen de l'autoritat eclesiàstica han de ser complementaris.
    Ara bé, més enllà de la seva fonamentació, l'autoritat a l'Església coneix dues instàncies bàsiques: l'autoritat suprema (que pertoca a l'Església universal) i l'autoritat local (que pertoca a les esglésies particulars). L'autoritat suprema correspon al Papa com a bisbe de Roma i al Col·legi episcopal (càn. 330 CDC-83), de manera unida, ja que aquest últim no existeix sense el seu cap, que és el mateix pontífex romà. L'autoritat del Col·legi episcopal s'exerceix formalment en el Concili ecumènic (càn. 337), o assemblea de tots els bisbes en comunió amb l'Església.
    L'autoritat suprema és inapel·lable, plena (no depèn de ningú), immediata (la seva potestat és sobre l'Església universal com a conjunt, sobre totes i cadascuna de les esglésies particulars, i sobre tots els fidels individuals) (càn. 331, 332 i 1404). L'autoritat local pertany al bisbe diocesà en la seva església particular, alhora amb autonomia i plena responsabilitat, però sotmesa a l'autoritat suprema. Al capdavall, i en qualsevol cas, els bisbes, com a successors dels apòstols, són els titulars de l'autoritat (càn. 375). Aquests reben en plenitud (universal, el Papa; local, els bisbes diocesans) les tres funcions de l'autoritat (ensenyar, santificar i governar), encara que són ajudats pels altres dos ordes clericals, preveres i diaques, i tots tres constitueixen, en termes clàssics, la jerarquia eclesiàstica. Totes tres funcions són regulades pel dret canònic; la de regir o governar, pel caràcter de l'Església mateixa, i les d'ensenyar i santificar, en tant que són activitats socials internes de l'Església.
    D'altra banda, la capacitat de la jerarquia per a ostentar la funció de govern és coneguda en el dret canònic com a potestat de règim o potestat de jurisdicció, per a diferenciar-la de la potestas sacra (la capacitat que s'atorga per a administrar els sagraments); la potestat de jurisdicció s'obté per l'ordenació sagrada: per això en són subjectes hàbils propis només els clergues (LG, núm. 33; càn. 129, § 1), si bé l'ordenació només atorga la capacitat, que després ha de ser determinada per l'autoritat superior per mitjà de la «missió canònica» o del conferiment d'un ofici eclesiàstic (LG, nota explicativa prèvia núm. 2; càn. 145). De fet, potestat sacra i potestat de jurisdicció no es poden confondre, però pertanyen als mateixos subjectes hàbils. Tanmateix, mentre la potestat sacra només la poden exercici els clergues perquè sigui vàlida (i, a més, per a cadascun dels ordes segons el sagrament de què es tracti), la potestat de jurisdicció permet la cooperació dels laics (càn. 129, § 2), segons la naturalesa de l'ofici corresponent o la política legislativa de l'època. Així, el CDC-83 va ampliar molt notablement el nombre d'oficis que poden exercir persones laiques, tot impedint-hi l'accés als càrrecs que impliquen exercici de potestat sacra (l'administració dels sagraments), o reservant als clergues algun altre ofici.
    En el CDC-83, l'ordenament eclesiàstic ha acollit legislativament per primer cop una adaptació pròpia de la divisió de poders, preconitzada per Montesquieu i aplicada pels estats a partir de la Revolució Francesa. Els tres poders (legislatiu, executiu i judicial) han passat a ser distingits com a diversificació d'activitats, ja que no es pot parlar d'una divisió de poders. Així, el cànon 135, § 1, estableix que «la potestat de règim es divideix en legislativa, executiva i judicial», però aquesta no és una divisió en els caps (que són únics), sinó una distinció funcional, i que, atenent a la seva novetat, encara ha d'assolir major tradició en el dret canònic. En l'Església particular, el bisbe és els legisladors, l'administrador i el jutge propi, però, per manament de la llei, comparteix la potestat executiva amb el vicari general (càn. 475), i confia la potestat judicial al vicari judicial (que actua com a jutge de la diòcesi, càn. 135, § 3; 1420). La potestat legislativa no és normalment compartible o delegable (càn. 135, § 2). En l'Església universal, és suprem legislador, administrador i jutge el pontífex romà (sol o amb el Col·legi Episcopal), el qual també delega algunes d'aquestes activitats (per mitjà dels organismes de la Santa Seu, sobretot la cúria romana i els tribunals apostòlics, càn. 360 al 361).
    Més original és, en canvi, la tradicional distinció que fa el dret canònic entre potestat ordinària (pròpia i vicària), i potestat delegada, aplicades a la potestat de jurisdicció. Hom entén per potestat ordinària la que va unida a un ofici per dret propi (càn. 131, § 1), tot atorgant una competència objectiva, car és el càrrec mateix el que delimita el contingut de la potestat que obté el seu titular. La potestat ordinària, alhora, se subdivideix en pròpia, que és la que obté el titular d'un ofici en nom propi (com són el bisbe diocesà en la seva Església particular [càn. 381, § 1] o el rector a la seva parròquia [càn. 519]); i vicària, que és la potestat d'un càrrec o ofici que, per naturalesa, s'exerceix en nom d'un ofici superior (com és el vicari general respecte al bisbe diocesà [càn. 475, § 1]). D'altra banda, la potestat delegada és la que no s'obté en virtut de cap ofici, sinó que es concedeix a una persona en consideració a la seva capacitat i per tal que exerceixi una missió específica (càn. 131, § 1); per aquesta raó, la potestat delegada comporta un cert caràcter transitori, perquè o bé s'esgota amb el compliment de l'encàrrec, o bé s'obté per llei per a casos extraordinaris, o en el cas de les anomenades facultats habituals (una mena de delegació permanent), aquestes no són annexes al càrrec, i els successors no tenen dret a obtenir-les. L'absència de potestat de jurisdicció executiva podria comportar la nul·litat, en principi, de determinats actes jurídics que se'n deriven. En el dret constitucional i administratiu dels estats, l'acte de poder que no deriva pel càrrec corresponent vàlidament constituït és nul de ple dret; el dret canònic, en canvi, ja des del dret clàssic, estableix la figura anomenada suplència de jurisdicció, actualment regulada pel cànon 144 del CDC-83, per la qual l'Església mateixa supleix, per mitjà d'una ficció jurídica, la potestat mancada, mentre s'hagi donat un error comú, o un dubte positiu i probable, de fet (sobre l'existència de la mateixa potestat) o de dret (sobre la llei aplicable). Cal destacar que la suplència de jurisdicció, amb tot, només s'aplica a la potestat executiva, no a la legislativa o la judicial, ni tampoc a la potestat sacra.
    Cal esmentar també un dels problemes més interessants del dret canònic actual: el de la participació dels laics en l'autoritat, concretament en la potestat de jurisdicció. És evident la col·laboració dels fidels cristians no ordenats en la missió evangelitzadora de l'Església, per dret propi, encara que el mateix CDC-83 limita el magisteri pròpiament dit i la predicació litúrgica als clergues (càn. 767); com també és evident llur radical incapacitat per als actes que comportin potestat sacra. Però, actualment es qüestiona si són hàbils per a obtenir potestat de jurisdicció. La tradició de l'Església, almenys des de l'edat mitjana, havia reservat als clergues la potestat de jurisdicció, tot i que no havia definit l'origen d'aquesta reserva. El Concili II del Vaticà relacionà la potestat amb el sagrament de l'orde (LG, núm. 27), i alhora decidí que els laics «gaudeixen endemés d'aptitud per a exercir alguns càrrecs eclesiàstics amb finalitat espiritual, i són cridats per la jerarquia». La doctrina canònica anterior al Concili II del Vaticà havia considerat l'ordenació només com a condició prèvia per a rebre la potestat, però no com a origen de la mateixa potestat, que havia de provenir d'una font única, l'autoritat suprema del Papa o del concili; segons aquesta antiga concepció, els laics haurien pogut rebre de la mateixa autoritat la potestat de jurisdicció necessària per a alguns càrrecs (i així s'explicava l'autoritat de dret diocesà que havien exercit abats i abadesses en alguns períodes medievals). Tanmateix, la doctrina del Concili II del Vaticà limità aquella possibilitat, i el cànon 129 del CDC-83, a més d'especificar que els clergues són subjectes hàbils de la potestat de jurisdicció, hi afegeix que el laics poden cooperar en l'exercici de la potestat, tot evitant dir que hi ha una coparticipació en la potestat mateixa. Tanmateix, l'ordenament canònic permet el nomenament de laics per a molts càrrecs, i fins i tot algun sembla dissenyat més aviat per a un laic (càn. 494, § 1).
autoritat autoritat

<Sociologia i ciències socials>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

  • ca  autoritat, n f
  • ca  dominació, n f sin. compl.
  • es  autoridad, n f
  • es  dominación, n f
  • fr  autorité, n f
  • fr  domination, n f
  • en  authority, n
  • en  domination, n
  • de  Herrschaft, n f

<Perspectiva sociològica > Conceptes bàsics>, <Estructura econòmica i política > Política i sistemes polítics > Lideratge i formes d'autoritat>, <Institucionalització > Vigilància i control social>

Definition
Probabilitat que té un manament determinat de ser obeït per un grup concret de persones.

Note

  • Aquest concepte d'autoritat va ser encunyat pel sociòleg alemany Max Weber, que en va distingir tres formes, segons la natura de la seva legitimació: l'autoritat tradicional, l'autoritat legal-racional i l'autoritat carismàtica.
Autoritat Bancària Europea Autoritat Bancària Europea

<Política / Economia>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Portal terminològic valencià [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2023.
<http://www.avl.gva.es/lexicval/ptv>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Autoritat Bancària Europea, n f
  • ca  ABE, n f sigla
  • es  Autoridad Bancaria Europea
  • es  ABE sigla
  • fr  Autorité bancaire européenne
  • fr  ABE sigla
  • en  European Banking Authority
  • en  EBA sigla

<Política / Economia>

Definition
Organisme de la Unió Europea que té com a funció principal garantir un nivell efectiu de regulació i supervisió en tot el sector bancari europeu, amb l'objectiu de mantindre l'estabilitat financera i vetlar per la integritat, l'eficiència i el bon funcionament de la banca comunitària.
autoritat carismàtica autoritat carismàtica

<Ciències socials > Sociologia>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  autoritat carismàtica, n f
  • es  autoridad carismática
  • en  charismatic authority

<Sociologia>

Definition
Autoritat que té una persona en virtut d'unes qualitats que se li reconeixen com a extraordinàries i que poden ser d'ordre sobrenatural, sobrehumanes o simplement no assequibles per ningú més.
autoritat carismàtica autoritat carismàtica

<Sociologia i ciències socials>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

  • ca  autoritat carismàtica, n f
  • es  autoridad carismática, n f
  • fr  domination charismatique, n f
  • en  charismatic authority, n

<Perspectiva sociològica > Conceptes bàsics>, <Estructura econòmica i política > Política i sistemes polítics > Lideratge i formes d'autoritat>

Definition
Autoritat que té una persona en virtut d'unes qualitats que se li reconeixen com a extraordinàries i que poden ser d'ordre sobrenatural, sobrehumanes o simplement no assequibles per a ningú més.

Note

  • Segons Max Weber l'autoritat carismàtica és una forma d'autoritat característica de les societats tradicionals.
autoritat central autoritat central

<Dret internacional > Dret internacional privat>

Source term image

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  autoritat central, n f
  • es  autoridad central
  • fr  autorité centrale
  • en  Central authority

<Dret internacional > Dret internacional privat>

Definition
Autoritat que un estat designa per complir una funció de cooperació internacional d'autoritats d'acord amb el previst en certs tractats internacionals.
autoritat civil autoritat civil

<Ciències socials > Relacions internacionals>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

  • ca  autoritat civil, n f
  • es  autoridad civil
  • fr  autorité civile
  • it  autorità civile
  • en  civil authority
  • ar  سلطة مدنية

<Àmbits de cooperació i conflicte > Manteniment de la pau i la seguretat internacionals>

Definition
Autoritat consistent en una persona o organisme que fa complir la llei i l'ordre en l'àmbit civil.