Back to top

Cercaterm

We offer open access to our TERMCAT term records, which can be explored using our Cercaterm search tool.

If you require more details, please contact our Queries Service (you must register). 

Results for "corregidor" in all thematic areas

corregidor corregidor

<Història del dret>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  corregidor, n m
  • es  corregidor, n m

<Història del dret>

corregidor corregidor

<Història del dret>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  corregidor, n m
  • es  corregidor

<Història del dret>

Definition
Magistrat castellà dipositari de la jurisdicció reial ordinària en matèria de justícia civil i criminal de primera instància.

Note

  • Àmbit: Països Catalans
  • El corregidor també era la màxima autoritat governativa administrativa que controlava els ressorts polítics i econòmics dels pobles vinculats a una demarcació o a un partit territorial concret (corregiment). En línia amb l'actitud autoritària inspirada per Las Siete Partidas d'Alfons X, el corregidor representà la resposta de la monarquia castellana en moments de feblesa, com també una eina eficaç per a corregir qualsevol acte de rebel·lia o desobediència a la Corona. Les corts d'Alcalà (1348), les de Valladolid (1385) i d'altres convocades durant la crisi de la baixa edat mitjana (s. XIV i XV), ja esmenten aquesta figura, comissionada pel rei a les ciutats, juntament amb jueces de salario, alcaldes foreros, assistents i veedors, a fi de restaurar el seu poder. Tot i que el càrrec estava pensat per a una existència temporal, els monarques de Castella prengueren consciència de l'arma extraordinària que representava en la defensa de llurs interessos. Les corts de Toledo (1480) consolidaren el caràcter permanent d'aquest magistrat, però els capítols de corregidors dels anys 1500 i 1648 en definiren el règim jurídic. Els Reis Catòlics feren dels corregidors l'eix vertebrador de la política interior i llegaren als Àustria i als Borbó un instrument de control absolutista efectiu que es desenvolupà tant a Castella com a l'Amèrica colonial.
    Segons el perfil professional i sociològic, els corregidors eren de lletres (juristes), de capa i espasa (noblesa de servei) o militars de carrera, sovint coneguts amb el nom de governadors militars i polítics, i eren assessorats per alcaldes majors o tinents de corregidor. Durant els períodes de crisi, a Castella dominaren el paisatge territorial els corregidors amb atribucions militars. Però a finals del segle XVII -a les acaballes del regnat de Carles II- l'estabilitat interna facilità l'expansió d'un model civilista, en què els corregidors de capa i espasa i de lletres eren majoria.
    Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) introduí el corregidor a la Corona d'Aragó per mitjà dels decrets de Nova Planta. Sens dubte, fou voluntat del primer Borbó imposar una política uniformista -complementada per les lleis de Castella- com a càstig per la rebel·lió dels estats forals durant el conflicte dinàstic. Des del 1707, el corregidor operava ja en terres de València i d'Aragó. Les circumstàncies bèl·liques de la guerra que continuava i la fragilitat de la posició borbònica en territori hostil recomanaren que fossin els governadors militars els encarregats d'assumir l'ofici de corregidor, malgrat la ferma oposició manifestada al rei pels presidents de les chancillerías d'ambdós territoris.
    Aquest procés militarista fou més fort a València que a Aragó i a Mallorca. El 1709 s'estengué a Tortosa, que fou el primer territori català a tenir corregidors castellans. No obstant això, en quedar tot el país sotmès l'estiu del 1714, les autoritats filipistes consentiren, transitòriament, el restabliment de magistratures tradicionals com eren els veguers i sotsveguers, però, és clar, un cop depurades de llurs files els elements desafectes a la causa borbònica. Tots ells van coexistir amb els nous governadors militars nomenats per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella), entre els mesos de febrer i març del 1715, en espera que es decidís la nova planta territorial catalana i la naturalesa civil o militar dels corregidors. Per aquelles dates, el Consell de Castella havia obert un debat seriós en què demanà al monarca la revisió de les decisions preses, precipitadament, el 1707.
    Els ministres del Consell es manifestaren partidaris de l'establiment del model corregimental civilista, semblant al que llavors funcionava a Castella i en el qual predominaven corregidors de capa i espasa i lletres. Pel Consell de Castella, la unió del govern militar i polític en un membre de la milícia havia comportat un inconvenient funcional seriós, perquè un oficial de graduació donaria prioritat als assumptes castrenses, propis del seu ofici i desatendria els de caràcter polític administratiu i judicial annexos al corregidor.
    En aquesta línia es manifestaren el botifler Francesc d'Ametller i l'intendent de Catalunya, José Patiño, quan redactaren els informes que definiren la planta territorial del país. Un cop conclosa la guerra, però, havien desaparegut els motius excepcionals que justificaren la cessió dels corregiments als governadors militars. Ara s'imposava una reflexió madura que havia de permetre l'aplicació de les lleis castellanes dins la Corona d'Aragó. A aquesta visió civilista, defensada pels ministres dels tribunals de justícia, s'hi oposava el discurs militarista, que finalment triomfà, gràcies sobretot als sacrificis de l'exèrcit durant la guerra.
    Els militars constituïen, doncs, el principal pilar de suport de la dinastia borbònica, sense el qual era impossible la supervivència del règim en un marc d'hostilitat. L'opinió dels militars fou sempre respectada pels reis, conscients tots ells dels seus serveis i de la influència cortesana adquirida. Era un col·lectiu de pes que no tan sols convenia escoltar, sinó també reclutar per a governar els diferents territoris de la monarquia. En especial els més sensibles i delicats i, per descomptat, la Corona d'Aragó ho era a ulls dels militars.
    En opinió de capitans generals, comandants generals i governadors militars i polítics, la pau interna encara no s'havia aconseguit del tot, malgrat la fi de la guerra. En el cas català, a causa d'una resistència numantina, la rebel·lió i la traïció no havien estat extirpades entre els naturals del país. Després d'una dura repressió, resultava evident que un territori conquerit per la força de les armes s'havia de governar amb manu militare. Només un corregidor militar, investit de poders excepcionals i auxiliat per l'exèrcit, podia ser dissuasiu i faria respectar l'autoritat del rei, més que no pas un corregidor de lletres o de capa i espasa.
    Aquestes dues visions de governar el territori dominaren encara els debats en el Consell de Castella quan finalment es publicà el Decret de Nova Planta (1716). El decret abolicionista parlava de dotze corregidors i corregiments, (art. 31 al 44) definits sobre la base estructural de les antigues vegueries i sotsvegueries forals -Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Lleida, Tortosa, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Cervera i Manresa. No obstant això, no es pronunciava sobre la naturalesa civil o militar dels titulars dels corregiments. Aquest aspecte era silenciat pel decret, tot i la negativa d'Ametller i de Patiño de lliurar els corregiments a membres de la milícia. Tanmateix, la voluntat de militaritzar els corregiments catalans prengué forma entre el 1717 i el 1718, moment en què Juli Alberoni -amb la complicitat de les secretaries del Despatx de Gràcia i Justícia i del Despatx de Guerra- instà el rei a designar com a corregidors els governadors militars del Principat. La decisió fou moderada per la política revisionista borbònica renovada, encaminada a alterar els principis d'equilibri establerts a Utrecht per les potències europees i que pretenien la recuperació, per la força, de part de les possessions italianes perdudes durant la Guerra de Successió.
    Així, doncs, Catalunya no tan sols s'havia de convertir en una gran presó per als catalans, sinó també en un presidi o una plaça d'armes, en què un poderós exèrcit d'ocupació, comandat per aquests mateixos corregidors militars investits d'atribucions repressives, serien alhora un instrument efectiu de la política exterior hispana. Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) nomenà titulars de manera molt gradual.
    Per Decret del 20 de febrer de 1717, designà com a corregidors els governadors militars de Girona, Puigcerdà, Tarragona i Tortosa. Mitjançant una resolució posterior, el rei nomenà el de Cervera: l'únic corregidor lletrat dels dotze que hi havia. Gairebé cap d'ells -tret el de Puigcerdà- no pogué prendre possessió del càrrec perquè foren destinats a la campanya de conquesta de Sardenya.
    Durant aquell any anòmal es donà la paradoxa curiosa de la convivència, en tot el país, de corregidors castellans, i veguers i sotsveguers catalans. El futur i el passat s'abraçaren en una transició que ja tenia els dies comptats. Finalment, per Reial cèdula del 23 de juny de 1718, foren confirmats els corregidors del 1717 i nomenats els restants que faltaven. Tots ells eren militars, excepte el de Cervera. Veguers i sotsveguers desaparegueren del marc territorial català per ser substituïts per una magistratura forastera i estranya.
    Malgrat tot, quasi la meitat dels titulars tampoc no prengué possessió del càrrec perquè participà en la invasió de Sicília. Això comportà que quan es constituïren els nous ajuntaments de regidors, la meitat dels corregidors de Catalunya estaven absents i dirigits per tinents de reis, com a corregidors interins (és el cas de Barcelona), per alcaldes majors o bé per regidors degans.
    La situació fou especialment difícil durant l'estiu del 1719, moment en què les forces franceses de la quàdruple aliança iniciaren la invasió del nord de Catalunya i capturaren el corregidor de Puigcerdà. També el ressorgiment de grups armats de guerrillers -com ara els dirigits per Pere Joan Barceló, el Carrasclet- posaren en perill capitals de corregiment i alcaldia com ara Vilafranca del Penedès i Montblanc.
    Calgué esperar a la renúncia temporal de les aspiracions de Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) sobre Itàlia perquè, durant el 1720, (quatre anys després de la publicació del Decret de Nova Planta), tots els corregidors militars catalans es despleguessin per la geografia del país, i es posà fi, així, a un llarg procés de consolidació d'aquesta figura, el perfil militarista del qual es mantingué intacte durant tot l'Antic Règim, malgrat la intensitat de les reformes administratives de Carles III. Fins i tot quan es creà el 1802 el nou corregiment de Figueres -en un moment en què la reacció militarista es tornà perceptible, arran de la pressió de la Revolució francesa- Carles IV no dubtà a despatxar el títol de corregidor, a nom del governador militar del castell de Sant Ferran de Figueres. I és que la posició eminent que ocuparen tots els corregidors dins l'estructura territorial catalana del segle XVIII no passà desapercebuda i sempre quedà condicionada pel perfil exclusivament militar dels titulars.
    Aquests agents de la Corona -sovint governadors militars i polítics-, reberen del rei dos títols singulars: un era el de governador militar, expedit per la Secretaria del Despatx de Guerra, i l'altre el de corregidor, signat per la Cambra de Castella. L'antagonisme civilista i militarista era visible en tots dos títols. Indubtablement el comportament del corregidor reflectia aquesta contradicció, perquè els titulars catalans es consideraren sempre, més governadors militars que corregidors i, per definició, es negaren a quedar sotmesos a la tutela de la justícia ordinària, sobretot al judici de residència, figura jurídica que no fou aplicada mai a Catalunya. Els militars gaudiren de la protecció especial de llur fur militar i només havien de retre comptes davant el Consell de Guerra.
    El títol de governador era discrecional -per temps il·limitat-, mentre que el de corregidor ho era per a un trienni o un sexenni, malgrat que els primers títols foren atorgats per un any. Per tant, la monarquia no tan sols mantingué el corregidor militar al marge del control dels tribunals de justícia, sinó que, a més, arbitrà mecanismes legals d'impunitat i d'immunitat per a evitar exigir-li responsabilitats durant el mandat, com ho demostra la Reial ordre del Consell de Castella, del 8 d'abril de 1728, expedida en aquest sentit. Les instruccions secretes, relatives a ordre públic, armes, ajuntaments i imposició de la llengua castellana donaren al corregidor un ampli marge de maniobra, perquè només n'havia de justificar l'execució, reservadament, davant el capità general o la Secretaria del Despatx de Guerra.
    Quant al perfil professional dels corregidors de les gran places d'armes -com eren Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa- sempre estigueren en mans de militars d'alta graduació: tinent general, mariscal de camp i brigadier. Molts tenien importants fulls de serveis a la monarquia, tant en campanya com en capitanies, comandàncies generals i governs militars i polítics. Però, potser el més interessant fou la pertinença de molts oficials als cossos o les tropes dependents de la Casa Reial. És a dir, a les guàrdies reials d'infanteria espanyola i valona o a les guàrdies de cos: l'elit de l'exèrcit, formada per oficials nomenats segons la confiança que el rei dipositava en ells. A part quedarien els oficials d'altres regiments regulars, amb graduacions, sous i ascensos inferiors a les tropes del rei.
    Per contra, els corregidors de Puigcerdà, Cervera, Manresa, Marató, Talarn, Vic i Vilafranca del Penedès tenien graduacions de coronel, tinent coronel o capità. Per a molts militars, aquests districtes eren una destinació d'entrada. Un pas més per a ascendir a d'altres governs militars i corregiments; o un descans per a militars cansats, malalts o invàlids, a punt de concloure la carrera militar i de jubilar-se.
    Tot i això, l'article 54 de la Nova Planta establia l'abolició de les lleis d'estrangeria i la designació de càrrecs pel rei atenent-se només al mèrit i no pas al naixement. Les dades disponibles indiquen que més del 90 % dels corregidors eren militars d'origen castellà, nadius de territoris addictes a la monarquia hispana (com ara italians o flamencs) o bé que servien a la monarquia filipista per motius de fidelitat o mercenaris (irlandesos o francesos). Els catalans, gairebé representaren un minso 7 %. No tots ells eren militars de carrera, però es distingiren per llur lleialtat a la causa borbònica durant el conflicte dinàstic. En tot cas, la malfiança de la monarquia vers els catalans, inclosos els fidels, s'explica pel fet que la Corona sempre considerà els forasters més idonis que els nadius del país, per a introduir amb eficàcia les lleis de Castella.
    La Reial cèdula instructòria del 1718 determinà moltes funcions que assumiren els corregidors. Algunes foren diferents de llurs homòlegs castellans a causa de la naturalesa castrense. En principi eren els presidents nats dels ajuntaments de regidors, convocaven les reunions dels consistoris, signaven els acords municipals i les representacions adreçades al monarca, però no tenien vot ordinari a les sessions, excepte en cas d'empat. A part d'això presidien tots els actes públics, tant dins com fora de l'ajuntament. Igualment ho feia amb les eleccions a diputats del comú i síndic personer. En cas d'absència, el capítol era presidit interinament pel tinent de rei (la segona autoritat militar del govern militar), l'alcalde major, el regidor degà o antiquior.
    El corregidor, tot i ser militar, s'encarregava de la justícia ordinària civil i criminal de primera instància i castigava els delictes a la cúria que rebia el seu nom. Però, com que no era lletrat, sovint delegava funcions en els alcaldes majors o tinents de corregidors, els quals nomenà fins al 1749, moment en què passaren a ser designats directament pel rei, a consulta de la Cambra de Castella. No obstant això, encarà conservà el privilegi d'escollir oficials subalterns, com ara agutzils, porters i escrivans.
    El corregidor també tenia cura d'aspectes de policia i d'economia, com ara les obres públiques, els proveïments d'aliments, la supervisió dels mercats, els pòsits, els propis i arbitris, les contribucions i els arrendaments. Paral·lelament, l'ajuntament tenia responsabilitats semblants, per la qual cosa no era estrany que es produïssin els incidents entre dues autoritats geloses de llurs parcel·les de poder. A part hi havia les atribucions d'ordre públic, que sovint es confonien amb les pròpies de la milícia que exercia en exclusiva.
    Tot i que l'ordenança de juliol del 1718 uní la intendència i el corregiment en un mateix individu, aquesta figura cabdal de l'Administració borbònica fou fins al 1766 una realitat a les ciutats de València, Saragossa i Palma, però no pas a Barcelona, on l'intendent i el corregidor foren sempre oficials diferents.
    Les dècades inicials del segle XIX implicaren canvis decisius per a la supervivència d'aquesta magistratura, alhora que la crisi de l'Antic Règim comportà una inestabilitat política que a la llarga en provocà la desaparició. La invasió francesa desarticulà l'estructura corregimental catalana establerta pe Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella). Des que el 1808 es trencà el contacte amb la cort de Madrid, de la qual depenia el corregidor per a rebre i donar ordres, hagué de coordinar l'acció de govern dins les juntes corregimentals. Malgrat això, els dies del corregidor estaven comptats, en no ser capaç de donar resposta satisfactòria als problemes plantejats per les necessitats bèl·liques de la guerra. En consonància amb l'esperit liberal que impregnava la constitució gaditana, es manifestà hostilitat vers el corregidor, que es considerà símbol ancestral de la repressió absolutista.
    El reglament d'audiències i jutjats de primera instància, aprovat el 9 d'octubre de 1812, decidí suprimir-lo i substituir-lo per un altra figura: el cap polític. Les atribucions polítiques, administratives i judicials quedaren separades, seguint el principi de divisió de poders. El Trienni Constitucional reforçà les atribucions del nou cap polític, dins la llei de govern econòmic i polític (1823). La Restauració de Ferran VII dels anys 1814 i 1824 comportà la restitució temporal dels corregidors -segons la Nova Planta del 1716-, prèvia depuració política dels candidats.
    Tanmateix, en morir Ferran VII, els principis constitucionals recollits en els decrets del 19 de novembre de 1834, i del 21 d'abril del mateix any i el reglament de setembre del 1835, acabaren per decretar-ne l'extinció definitiva.
  • V. t.: corregiment n m