Note

• Àmbit: Inespecífic
• El cànon 374, § 2 del Codi de dret canònic (CDC), estableix que «per tal d'afavorir la cura pastoral per mitjà d'una acció comuna, diverses parròquies veïnes es poden unir en grups peculiars, com ara els arxiprestats».
  Els arxiprestats són realitats supraparroquials i constitueixen el territori propi del vicari forà o degà. Sembla que «a partir del segle V es va anar consolidant paulatinament l'agregació d'esglésies menors -parròquies- al voltant d'esglésies digniores amb prerrogativa de tenir font baptismal -església baptismal-, de manera que formaren el que avui es coneix per arxiprestats. No es tracta, però, de l'única circumscripció menor que agrupa parròquies. Segons els països i les necessitats pastorals, les diverses parròquies o arxiprestats s'acostumaven a agrupar, al seu torn, en zones pastorals, sectors, etc., confiats a un vicari episcopal de zona, a un bisbe auxiliar, etc., en la forma establerta pel dret particular de la diòcesi».
  Actualment, constitueix un punt de referència de nombroses activitats eclesiàstiques, com unitat pastoral bàsica. Aplega preveres, religiosos i laics, normalment a l'entorn d'un consell pastoral arxiprestal amb funcions merament consultives. Així i tot, com a ens territorial, està mancat de personalitat jurídica pròpia i apareix de manera indirecta com a districte jurisdiccional de l'arxipreste (càn. 553, § 1). El directori Ecclesiae Imago, amb data 22.2.1973, dona orientacions respecte de l'estatut general per als arxiprestats (núm. 186). Així mateix, assenyala el caràcter d'ofici pastoral que comporta aquesta funció (núm. 187); també la participació que té en el Consell Presbiterial i el Consell Pastoral (núm. 188). Aquest perfil pastoral i integrador de la vida diocesana entre les parròquies queda recollit al Concili Provincial Tarragoní, especialment a les resolucions 128-129. També s'esmenta l'arxiprestat a les conclusions 9a, 22a, 32a, 137a, 146a, 148a, 149a i 161a.
  El Codi vigent, inspirat en el principi de la corresponsabilitat, exigeix un presbiteri representant pel sínode diocesà (càn. 463, § 1 i 8) i si estigués eventualment impedit se n'hauria d'escollir un altre mentre duri l'impediment. El cànon 358 del CDC-17 no fixava aquesta possibilitat, i tampoc no estenia l'elecció passiva a «presbíteros». Per contra, establia «unus saltem parrochus pro unoquoque vicariatu foraneo».