Back to top
consumació del matrimoni consumació del matrimoni

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consumació del matrimoni, n f
  • ca  consumació matrimonial, n f sin. compl.
  • es  consumación del matrimonio
  • es  consumación matrimonial

<Dret canònic>

Definition
Acció de tenir una relació sexual completa després de la celebració del matrimoni.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
  • La noció de consumació matrimonial té, en la cultura jurídica catalana, arrels canòniques, encara que amb possibles repercussions en l'àmbit civil.
    Canònicament, implica una conseqüència important: la possibilitat de dissoldre el matrimoni si no ha estat consumat; es tracta, per tant, d'una de les poques excepcions al principi d'indissolubilitat. A més d'això, i en relació amb les finalitats i propietats que assigna l'ordenament canònic al matrimoni, per a la validesa d'aquest acte, els contraents han de tenir capacitat per a realitzar l'acte sexual (l'anomenada còpula perfecta) i, per tant, per a consumar el matrimoni, de manera que si qualsevol d'ells pateix impotentia coeundi (antecedent al matrimoni, perpètua i certa) incorre en un impediment (càn. 1084) que l'Església considera de dret natural, per tant, no dispensable, i que implica la nul·litat.
    No obstant les possibles relacions entre inconsumació i impotència, cal dir que la primera es pot donar sense la segona i que, des del punt de vista de la configuració històrica, les respectives qüestions responen a inquietuds diferents. La consumació té a veure amb el debat doctrinal sobre el perfeccionament del vincle matrimonial; la impotència, amb les finalitats assignades a la institució matrimonial, i, singularment, amb l'ordenació a la procreació, i es considera, des del punt de vista de les aptituds físiques -a part, doncs, de possibles patologies del consentiment per mitjà de l'acte positiu de la voluntat excloent-, que aquesta ordenació a la prole es compleix si, en el moment de la celebració, els contraents són capaços de realitzar el que l'Església entén com l'acte apte en si mateix per a la procreació, és a dir, la còpula.
    Pel que fa a la primera de les qüestions apuntades, la consumació, i especialment la implicació que té en el debat històric sobre el perfeccionament del vincle matrimonial, per a la qual seguim la síntesi de Víctor Reina, la doctrina medieval (segle XII), tot i reconèixer que la causa eficient del matrimoni era el consentiment, es mostrava dubitativa sobre si amb això n'hi havia prou o hi havia de concórrer l'ulterior element real de la consumació. En el primer cas, l'element de perfecció tant del contracte com del sagrament era l'intercanvi de consentiments; en el segon, aquest moment s'esdevenia amb la còpula carnal ulterior. S'oposava, en suma, una concepció consensualista, d'inspiració romanista, a una concepció d'inspiració hebraica, basada en la interpretació patrística del text bíblic segons la qual la unió carnal del matrimoni representava la unió mística de Crist amb l'Església, d'on derivava la indissolubilitat del vincle.
    En aquest debat irrompen dues autoritats prestigioses: Gracià i Lombardo. Gracià, de l'escola jurídica de Bolonya i partidari de la còpula teoria, s'ocupà del problema en el seu decret, en què recollí, com en ell era habitual, els textos de les auctoritates en favor de l'un i l'altre plantejaments, per tal d'arribar, un cop fixada la discordança, a la concòrdia intentant conciliar les tesis oposades. Sobre aquestes bases, conclou distingint entre coniugium initiatum (matrimoni iniciat) i coniugium ratum (matrimoni contret). El primer derivava del simple consentiment (de present o de futur), i era un matrimoni dissoluble en determinats casos. El segon, que exigia la verificació posterior de la còpula carnal, perfeccionava el vincle jurídic i el convertia en indissoluble.
    Aquesta teoria de Gracià va provocar una forta reacció a França d'Abelard i Hug de Sant Víctor i, sobretot, de Pietro Lombardo, i amb ell, de tota l'Escola Teològica de París. Fidel als esquemes teològics segons els quals n'hi ha prou amb el simple consentiment per a donar lloc al negoci i al sagrament (baptisme, ordre sagrat), Lombardo sosté que la causa eficient del matrimoni és el consentiment expressat amb paraules de present (veritable matrimoni). El consentiment mitjançant paraules de futur era una simple promesa de matrimoni o esposalles, susceptible de dissolució, precisament perquè no era encara un matrimoni autèntic. Per contra, el matrimoni celebrat amb paraules de present era absolutament indissoluble, amb independència que s'esdevingués la còpula carnal, perquè s'havia perfeccionat mitjançant el consentiment. Aquest plantejament va donar lloc a objeccions, ja que la indissolubilitat del matrimoni estava determinada pel fet de simbolitzar la unió mística i inseparable de Crist amb l'Església, simbolisme que es materialitzava en el matrimoni mitjançant la còpula carnal (la uno caro bíblica). S'objectava, per tant, que sense aquesta unió carnal no hi havia ni sagrament ni vincle indissoluble. A aquest inconvenient va respondre Lombardo distingint una doble unió entre Crist i l'Església: una d'espiritual, per la qual l'Església vol el que Crist vol, i una altra de material, representada per la naturalesa humana adoptada per Crist per a unir-se a l'Església. En aquest sentit, el matrimoni purament consensual (sense còpula) representava el primer tipus d'unió (espiritual).
    El debat requeria una solució oficial i unitària, la qual es va començar a gestar a la fi del segle XII amb la intervenció del papa Alexandre III (Rolando Bandinelli). Deixeble de Gracià i magister a l'Escola Jurídica de Bolonya, des que fou nomenat papa va canviar de perspectiva i acabà reconeixent que amb el consentiment amb paraules de present n'hi havia prou per a originar el contracte i el sagrament. Malgrat tot, no excloïa efectes matrimonials al consentiment prestat amb paraules de futur, però, en aquest cas, requeria el complement de la còpula carnal per a la perfecció del vincle.
    Per la seva banda, el papa Innocenci III (Lotario di Segni) va conservar la solució anterior, però donant un altre sentit al cas d'esposalles seguides d'unió sexual, ja que, segons ell, això no comportava una excepció a la regla general de requerir consentiment de present, sinó que aquest consentiment de present es presumia iuris et de iure, sense necessitat de ser expressat, en virtut de la seqüència indicada (promesa de matrimoni i còpula). Es tractava del matrimonium praesumptum, una de les modalitats del matrimoni clandestí. No va ser fins a Trento que s'exigí, com a requisit de validesa, determinada forma de celebració.
    Una seqüela de tot aquest procés històric sobre el perfeccionament del vincle matrimonial és que el dret canònic vigent -tot i reconèixer que el matrimoni es constitueix pel consentiment dels contraents (càn. 1057), i que atempta invàlidament contra el matrimoni qui està lligat pel vincle matrimonial, encara que no hagi estat consumat (càn. 1085)- considera que el matrimoni no consumat entre batejats, o entre part batejada i part no batejada, pot ser dissolt per causa justa pel romà pontífex, a petició d'ambdues parts o només d'una, encara que l'altra s'hi oposi (càn. 1142). És el que es coneix com a dispensa pontifícia o dissolució pontifícia del matrimoni rat i no consumat. En rigor, sobra la referència a a inconsumació, ja que el matrimoni vàlid entre batejats es denomina rat si no ha estat consumat, i rat i consumat si els cònjuges han realitzat de manera humana l'acte conjugal apte per a engendrar prole (càn. 1061.1).
    Cal indicar que la inconsumació del matrimoni no és la causa de la dissolució, sinó un dels pressupòsits. Hi ha d'haver una causa justa que es consideri greu i urgent. La dissolució pontifícia del matrimoni és potestativa, a partir de la prova de la inconsumació i de l'apreciació de la causa justa, i es concedeix mitjançant rescripte. En canvi, no hi ha dissolució (llevat que sia per mort) en el matrimoni rat i consumat (càn. 1141). Perquè no hi hagi hagut consumació es requereix que no hi hagi hagut còpula natural. L'Església no considera natural la còpula onanística, ni aquella en la qual s'utilitzen mitjans artificials per a evitar la procreació, ni l'anomenada fecundació artificial. Ha de ser perfecta, per a la qual cosa cal que hi hagi penetració i ejaculació a la vagina, però, des del Decret de la Sagrada Congregació per a la doctrina de la fe del 13.5.1977, no es requereix que aquesta ejaculació sigui de verum semen, entenent per això el semen de procedència testicular. La còpula s'ha d'esdevenir després de la celebració del matrimoni. Poden sol·licitar la dissolució ambdós cònjuges o un d'ells encara que l'altre s'hi oposi (càn. 1697). La Santa Seu jutja la inconsumació i la causa justa, i la dispensa la concedeix el romà pontífex (càn. 1698). És competent per a rebre la petició el bisbe diocesà del domicili o quasidomicili de l'orador o sol·licitant. Si estima que té fonament, ha d'ordenar la instrucció del procés (càn. 1699) i encomanar-la al tribunal o sacerdot idoni (càn. 1700). Hi ha d'intervenir el defensor del vincle, i no s'admeten advocats, però es pot permetre la col·laboració de jurisperits (càn. 1701), amb funcions limitades. Regeix el principi d'audiència i s'aplica, en tant que sigui possible, en matèria de prova, cosa que es determina en el judici contenciós ordinari i en el de nul·litat (càn. 1702), incloent-hi possibles proves pericials físiques. El cànon 1061.2 estableix que, una vegada celebrat el matrimoni, si els cònjuges han cohabitat, es presumeix la consumació, mentre no es provi el contrari. No es publiquen les actes i, a tot estirar, es comunica prudentment a la part el que es consideri indispensable per a la defensa (càn. 1703). El resultat de la instrucció es remet al bisbe, el qual ha d'expressar el seu vot sobre la prova de la inconsumació, la concurrència de causa justa i l'oportunitat de concedir la gràcia (càn. 1704), i ha de remetre totes les actes i l'informe del defensor del vincle a la Seu Apostòlica, que pot requerir un complement d'instrucció (càn. 1705). Si es concedeix la dissolució, la Seu Apostòlica ha de remetre el rescripte al bisbe perquè ho notifiqui a les parts i perquè sigui inscrit en els llibres de matrimoni i de baptisme (càn. 1706).
    Civilment, la consumació o la inconsumació no té rellevància directa, ni és susceptible de ser investigada, però l'article VI de l'Acord concordatari sobre assumptes jurídics entre l'Estat espanyol i la Santa Seu, del 3 de gener de 1979, fixa, sota certes condicions, l'eficàcia civil tant de sentències canòniques de nul·litat com de la referida dissolució pontifícia. L'article 80 del Codi civil espanyol remet a les condicions exigides per l'exequàtur de sentències estrangeres en l'article 954 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) del 1881, i el procés d'aplicació és el que estableix l'article 778 de la vigent LEC del 2000. Si tot el que es refereix a l'eficàcia civil de resolucions eclesiàstiques està envoltat d'una certa polèmica doctrinal, atesa la dificultat de fer-ho compatible amb els principis constitucionals, especialment el de laïcitat, en aquest cas la dificultat és encara més gran per la manca de garanties d'aquest procés canònic (absència d'advocats, falta de publicitat, etc.).