Back to top
Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dispensa, n f
  • es  dispensa

<Dret canònic>

Definition
Autorització atorgada per l'autoritat eclesiàstica, dins els límits de la seva competència, que permet deixar de complir una disposició legal eclesiàstica en un cas particular.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
  • Els ordenaments jurídics no poden fixar tots els casos possibles de dispensa, sobretot si són molt especials o atípics. Si se n'esdevenen és perquè, o bé estan fixats per la llei, o bé el subjecte s'ha de conformar i complir la legalitat (violentant, potser, la seva consciència o la justícia de la situació concreta). En principi, el dret determina poques excepcions extralegals o contràries a la llei.
    Tanmateix, l'ordenament canònic té en compte la realitat del fur intern i el principi de la salus animarum, és més flexible i, a banda de poder establir legalment més casos atípics o, fins i tot, d'admetre el costum contra la llei, també permet la inobservança de la llei positiva per decisió de la jerarquia eclesiàstica en l'àmbit administratiu, ja sigui amb remeis establertes per l'ordenament (el privilegi i la dispensa), com amb solucions alegals (la dissimulatio i la tolerància).
    La dispensa és regulada pels cànons del 85 al 93 del Codi de dret canònic del 1983. Es diferencia del privilegi en el fet que, mentre aquest té la finalitat d'aplicar-se a una generalitat de casos o de ser permanent en el temps, la dispensa es determina per a un sol cas, amb el qual s'extingeix sense atorgar una situació jurídica més favorable en el futur.
    La naturalesa de la dispensa no ha suscitat la mateixa polèmica que la del privilegi, ja que sempre ha estat clar que es tracta d'una concessió individual de l'autoritat. La dispensa no qüestiona la vigència de la llei, que roman intacta, sinó que concedeix un incompliment puntual: la persona interessada, un cop esgotada la dispensa, continua obligada per la mateixa llei.
    En dret canònic, no es pot concedir mai una dispensa d'una llei divina o natural, sinó només de les lleis eclesiàstiques, entre les quals queden genèricament excloses les lleis penals i processals, la dispensa de les quals queda reservada a la Santa Seu (càn. 87). Les normes que determinen elements essencials constitutius de les institucions o dels actes jurídics també queden excloses de la dispensa (càn. 86).
    Com que la dispensa no qüestiona la vigència de la llei per a tota una comunitat, ni amb caràcter indefinit, el dret estatal també la fixa, però amb limitacions importants. Així, si per al dret civil només són dispensables les lleis que ho estableixen expressament, per al dret canònic ho són totes les eclesiàstiques, amb les excepcions ja esmentades, de manera que les possibilitats de dispensa són veritablement àmplies, sobretot si hom té en compte que, segons l'ordenament actual, els bisbes poden dispensar de totes les lleis eclesiàstiques llevat de les reservades a la Santa Seu, i si és difícil acudir a la Santa Seu i la demora provoca perill de dany greu, qualsevol ordinari en pot dispensar, fins i tot en el cas de reserva (càn. 87).
    Entre els casos més habituals que afecten les persones físiques en l'ordenament canònic, destaquen les dispenses sobre impediments en la recepció de sagraments, com són el matrimoni (càn. 1078) i la sagrada ordenació (càn. 1040 al 1047).
    L'ordinari del lloc, és a dir, el bisbe i els qui gaudeixen de potestat executiva a la diòcesi (càn. 134), pot dispensar dels impediments matrimonials d'edat (càn. 1083), disparitat de cultes (càn. 1086), rapte (càn. 1089), consanguinitat (càn. 1091), afinitat (càn. 1092), honestedat pública (càn. 1093) i adopció (càn. 1094); també pot dispensar de la forma canònica de contraure matrimoni (càn. 1118 i 1127), així com d'altres impediments en sagraments: l'edat per a la confirmació o l'eucaristia. Les dispenses dels impediments matrimonials d'orde sagrat, de vot perpetu i de crim es reserven a la Santa Seu (càn. 1078).
  • V. t.: privilegi n m