Back to top
intendent general intendent general

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  intendent general, n m
  • es  intendente general

<Història del dret>

Definition
Òrgan suprem unipersonal creat pels monarques borbònics al segle XVIII que s'ocupava de l'administració econòmica de l'Estat i de la recaptació de tributs.

Note

  • Àmbit: Espanya
  • Amb el títol d'intendent general d'Hisenda, aquesta figura es va convertir en l'autoritat màxima de l'Administració financera de la monarquia absoluta en l'Espanya del segle XVIII. El seu progressiu poder administratiu i economicofinancer va debilitar l'òrgan col·legiat tradicional, el Consell d'Hisenda dels Àustria, relegat al contenciós en el seu àmbit com a òrgan consultiu. Els Borbó van buscar una administració executiva més àgil i racional que superés l'Administració judicial i deliberativa dels Habsburg, llurs antecessors. Les funcions de l'intendent general se centraven en el govern econòmic -en l'àmbit suprem- de tot l'entramat financer de la monarquia: administració de la hisenda règia; distribució i recaptació de totes les rendes; realització dels crèdits; jurisdicció sobre tots els intendents d'exèrcit i província i de província únicament i els altres agents feudals; jurisdicció privativa en primera instància en tot el que feia referència a rendes i serveis exercida directament o per mitjà dels intendents com a delegats seus; nomenaments, i altres accions.
    Els precedents de la figura de l'intendent es troben en l'experiència francesa de les centúries anteriors. A la baixa edat mitjana, la paraula superintendance (que procedeix de intendance) era equivalent a administració, i posteriorment s'utilitzava per a fer referència a la institució que gestionava un àmbit complet de l'Administració pública. A l'inici del segle XVII, va aparèixer el títol de superintendent o intendant de justice, police et finances (tots dos títols s'usaven alternativament), amb la missió règia de controlar o de corregir actuacions venals dels oficials ordinaris, que eren reemplaçats o subordinats més endavant; a mitjan segle, aquests delegats, enfortidors de la sobirania règia, ja estaven consolidats i estesos a totes les províncies franceses.
    En la monarquia hispànica, la figura de l'intendent va aparèixer en l'Administració superior del monarca de la casa d'Àustria Felip III de Catalunya-Aragó (IV de Castella), segurament per influència francesa, en la persona de Juan de Villela, que va esdevenir secretari d'Estat del Nord i d'Itàlia i va rebre, per tant, el títol d'intendent de les secretaries en simultaniejar l'exercici de les dues (la bipartició de la secretaria d'Estat prové de Felip I de Catalunya-Aragó [II de Castella]). Amb la finalitat de perfilar més el contingut històric d'aquesta institució, Carles II de Catalunya-Aragó (i també de Castella) va crear, l'any 1687, el càrrec d'intendent general d'Hisenda perquè dirigís, de manera centralitzada, tots els assumptes economicofinancers («perquè totes les dependències d'Hisenda correguessin per una mà») i va nomenar, el 1691, un intendent per a cadascuna de les vint-i-una províncies en què es dividia la Corona de Castella, que van quedar sota la coordinació d'aquesta figura.
    L'arribada dels Borbó als regnes hispànics va comportar la implantació i la reglamentació definitives de l'intendent com a autoritat executiva suprema en l'Administració financera de la monarquia, organització que es va mantenir fins al final del segle XVIII. En plena Guerra de Successió a la corona hispànica, Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) va nomenar intendents generals als regnes conquerits de la Corona d'Aragó i el 1711 va designar, com a intendent general d'Hisenda, el comte de Bergeyck, noble flamenc al servei de la cort, que va executar el primer pla borbònic d'intendències destinat als territoris amb tropes, atesa la preferència d'aquests òrgans per l'Administració militar.
    Les importants reformes administratives del 1714, dutes a terme per Jean Orry, oficial francès a la cort de Felip IV de Catalunya-Aragó, van portar a l'ampliació dels dos secretaris d'Estat i del Despatx existents (Guerra i Hisenda, i «tota la resta») a quatre, amb un veedor general en qüestions d'hisenda assistit per un intendent universal. Orry, que ja havia intentat sense èxit un pla d'intendències el 1703, es va reservar aleshores el càrrec de veedor d'Hisenda, que li permetia supervisar les altres de les secretaries. El 1715 es va suprimir la Veedoria i es va crear la Secretaria d'Hisenda, com a «oficina de l'intendent universal». Després de diverses remodelacions, amb la reforma del 1721 es va consolidar l'estructura del règim de secretaries amb cinc secretaris d'Estat i del Despatx, que es va mantenir amb pocs canvis durant tot el segle XVIII (Estat, Guerra, Marina i Índies, Justícia - Govern Polític i Hisenda - Intendència General).
    En endavant, el títol d'intendent general d'Hisenda aparegué annexat al de secretari d'Estat i del Despatx; ambdues funcions les desenvolupava el mateix titular i es van mantenir unides fins a l'any 1792, moment en què la Superintendència General es va separar de la Secretaria d'Hisenda; finalment, la Superintendència es va suprimir el 1795. Grans reformistes il·lustrats, com ara José Patiño y Rosales i el marquès de l'Ensenada, van detenir tots dos títols i van desenvolupar aquestes funcions durant llargs períodes.
  • V. t.: intendent provincial n m