Back to top

Cercaterm

We offer open access to our TERMCAT term records, which can be explored using our Cercaterm search tool.

If you require more details, please contact our Queries Service (you must register). 

Results for "legat" in all thematic areas

Source term image

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  legat, n m

<Religions > Cristianisme > Catolicisme>

Definition
Eclesiàstic que representa el papa, especialment en un concili o davant d'un govern.
Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  legat, n m
  • es  legado

<Dret canònic>

Definition
Cardenal delegat del papa per a governar una província de l'Església.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
  • La Santa Seu (o Seu Apostòlica) ha mantingut des de temps molt remots una àmplia xarxa diplomàtica. Els ambaixadors de la Santa Seu davant els Estats van ser els primers ambaixadors de la història moderna. Així, el primer enviat papal es remunta a l'any 325, quan el papa Silvestre I (314-335) va triar un representant per al Concili I de Nicea. Des de llavors, va ser una praxi habitual que els delegats del Papa acudissin als concilis ecumènics de l'antiguitat que eren promoguts primer pels emperadors romans i després pels emperadors d'Orient. Va ser el papa Lleó I (440-461) qui va enviar davant la cort de Constantinoble els seus representants, els apocrisarii, investits exclusivament de competències eclesiàstiques i no polítiques. També, durant el primer mil·lenni, es van establir altres figures de representació, que exercitaven llurs funcions de manera temporal i per encàrrec directe del Papa.
    Durant el segle IX, es confia per primera vegada el poder judicial als legats, de manera que poguessin decidir qüestions judicials en cas de mala administració eclesiàstica. Amb Nicolau I (858-867) els legats van arribar a desenvolupar fins i tot una funció política.
    Les decretals dels segles XII i XIII van arribar a distingir tres tipus de legats: els legats a latere -els cardenals manats directament des de Roma-, els legats missi i els llegats nati -els titulars de certes seus arzobispals residencials importants com ara Colònia, Praga, Toledo i Salzburg, entre altres.
    Es poden definir els legats pontificis com els representants del summe pontífex davant les esglésies particulars i davant el govern d'un estat. Es distingeix entre nuncis, pronuncis, delegats apostòlics, i altres representants pontificis, segons la tradició diplomàtica de la Seu Apostòlica.
    El delegat apostòlic no exerceix funcions oficials diplomàtiques i, per tant, no representa el Sant Pare davant l'Estat en el qual exerceix les seves funcions, ni pertany al cos diplomàtic. Per aquest motiu s'envia un delegat apostòlic a les nacions amb les quals la Santa Seu no té relacions diplomàtiques establertes. La seu de la delegació apostòlica no gaudeix d'immunitat diplomàtica ni cap de les altres prerrogatives de la diplomàcia internacional. No obstant això, perquè el Sant Pare enviï un delegat apostòlic s'han de donar en el país unes condicions mínimes de llibertat religiosa i seguretat personal, ja que, si no, el delegat apostòlic no podria desenvolupar les seves funcions. Per això, en la pràctica, els delegats apostòlics exerceixen de representants oficiosos davant els estats.
    El papa també designa representants en altres circumstàncies. Així, envia representants amb qualitat d'observadors, davant certes organitzacions internacionals; el legat davant la Unió Europea té el títol de nunci, encara que no exerceixi el paper de representant davant un país concret.
    També el summe pontífex envia representants, anomenats observadors, a congressos o a conferències internacionals. En cada cas, el nomenament especifica la categoria de la delegació i l'abast de la missió.
    En el Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83) no es recull aquesta distinció de figures i funcions que apareixia recollida tant en el Codi de dret canònic del 1917 com en el motu proprio, Sollicitudo omnium ecclesiarum; així, de manera implícita, s'ha acceptat i s'ha mantingut la classificació de les missions pontifícies que es recollia en aquests textos.
    En el Concili II del Vaticà es va subratllar de manera especial el vincle d'unió entre els bisbes dispersos pel món i la seu de Pere. Per això, en els textos conciliacs es va reconèixer que els legats pontificis tenien, sobretot, la missió de fomentar els vincles d'unitat entre la Santa Seu i les esglésies particulars; en segon lloc, els correspon la funció de representar el Papa davant els diversos estats. Però, com es dedueix del cànon 364 del CDC-83, es tracta d'una funció secundària.
    Segons el que estableix el CDC-83, correspon al legat, dins la seva circumscripció, entre altres funcions, informar la Seu Apostòlica sobre les condicions en què es troben les esglésies particulars i de tot el que afecta la mateixa vida de l'Església i el bé de les ànimes; així mateix, ha de prestar ajuda i consell als bisbes, sense menyscapte de l'exercici de la potestat legítima d'aquests. També li correspon mantenir relacions freqüents amb la Conferència Episcopal i prestar-li col·laboració. Pel que fa al nomenament de bisbes, el legat és qui transmet o proposa a la Seu Apostòlica els noms dels candidats (càn. 364).
    Des del punt de vista funcional, els legats pontificis depenen de la Secretaria d'Estat, per mitjà de la secció segona. A més de la normativa del CDC-83, s'ha de tenir en compte el que estableix el dret internacional, especialment la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques, del 18 d'abril de 1961, que va ser ratificada per la Santa Seu.
    El dret del papa d'enviar legats, dret de legació, es fonamenta en el dret internacional, ja que respon a una doble subjectivitat internacional, la de l'Estat de la Ciutat del Vaticà i la de l'Església catòlica per mitjà de la Santa Seu. De fet, la comunitat internacional ha reconegut el dret del papa d'enviar nuncis també entre els anys 1870 i 1929, precisament durant els anys de la qüestió romana. Actualment es reconeix que -encara que subsisteix la subjectivitat internacional de la Ciutat del Vaticà- els legats responen al dret de legació de la Santa Seu.
    Quant a l'estatut jurídic específic dels legats, el CDC-83 no requereix, en principi, l'ordre sagrat perquè algú pugui ser nomenat representant del summe pontífex. No obstant això, en la pràctica, la major part dels legats pontificis són bisbes titulars. En el cas d'alguna nunciatura especialment antiga, el nunci és arquebisbe. L'ofici dels representants del pontífex ha aconsellat proveir d'una selecció acurada i d'una preparació atenta les persones que l'han d'ocupar de manera estable. Així, el cos diplomàtic de la Santa Seu es forma en l'Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica, una institució equivalent a les escoles diplomàtiques que hi ha en molts estats. Va ser fundada pel papa Climent XI el 1701. Els candidats a l'Acadèmia han d'haver rebut un títol universitari i un altre en dret canònic.
    Entre les previsions específiques de l'ordenament canònic, el cànon 366 del CDC-83 estableix que la seu de la legació pontifícia és exempta de la potestat de règim de l'ordinari del lloc, llevat que es tracti de la celebració de matrimonis; així mateix, el legat pontifici pot celebrar cerimònies litúrgiques en totes les esglésies de la seva legació si ho comunica prèviament als ordinaris dels llocs en la mesura en què sigui possible.
    El legat pontifici no cessa de càrrec quan queda vacant la Seu Apostòlica, per a assegurar l'estabilitat de la representació de les circumscripcions (càn. 367). D'altra banda, els legats només poden ser jutjats pel summe pontífex (càn. 1405). No obstant això, els legats estan subjectes a la norma general de la revocació quan compleixen els setanta-cinc anys.
    També s'apliquen les disposicions recollides en la Convenció de Viena del 1961; per tant, es reconeix el dret a la inviolabilitat de les seus de les legacions pontifícies (art. 22) i a la tutela d'arxius i documents (art. 24); també gaudeixen de les exempcions fiscals previstes (art. 23) i de la llibertat d'establiment i circulació (art. 26). Quant al reconeixement de la llibertat de correspondència i la inviolabilitat de la valisa diplomàtica (art. 27), s'han de complir també els deures que la Convenció estableix per a tutelar els interessos de l'Estat acreditant. No obstant això, l'acta final de la Conferència d'Hèlsinki del 1975 sobre la seguretat i la cooperació d'Europa va recollir expressament la llibertat de contactes entre els representants de les confessions religioses.
    La Santa Seu té dos-cents representants estables davant els estats i les organitzacions internacionals. Entre aquestes últimes, cal destacar l'Organització de les Nacions Unides (ONU); les oficines i institucions especialitzades de l'ONU, a Ginebra (Suïssa) i a Viena (Àustria); l'Agència Internacional d'Energia Atòmica, a Viena (Àustria); l'Organització per a la Cooperació i la Seguretat a Europa (OCSE), també a Viena; el Consell d'Europa, a Estrasburg (França); l'Organització dels Estats Americans (OEA), a Washington, DC (EUA); l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), a Roma (Itàlia); l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a París (França), i l'Organització Mundial del Comerç (OMC), a Ginebra (Suïssa). També té relacions diplomàtiques amb la Unió Europea. La Santa Seu té representació permanent davant de deu organitzacions internacionals no governamentals (ONG).
  • V. t.: decretal n f
  • V. t.: nunci n m
legatus legatus

<Dret > Dret romà>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

  • la  legatus, n m
  • ca  legat, n m
  • es  legado, n m
  • fr  légat, n m
  • it  legato, n m

<Dret romà>