Cercaterm

Note

• Àmbit: Inespecífic
• La llei aquília va ser un plebiscit proposat pel tribú de la plebs Luci Aquili l'any 286 aC. Aquesta referència es troba en la paràfrasi de les Instituta de Teòfil de Constantinoble (4.3.15); la data, però, és dubtosa per la coincidència amb la de la Lex Hortensia, per bé que el redactat de la llei n'indica un caràcter primitiu.
  El primer capítol sancionava la mort injusta d'esclaus i d'animals quadrúpedes gregaris aliens. El capítol tercer sancionava qualsevol dany a esclaus o animals, fins i tot a animals no gregaris. D'aquesta manera van quedar unificats tipus aïllats de danys en les coses que ja recollien les Dotze Taules. El capítol segon castigava els cocreditors (adstipulator) que havien acceptat el pagament alliberador en perjudici de l'altra part creditora. El jurista Gai va dir a les Institutiones (3.215) que aquest capítol estava en desús; se suposa que en l'època clàssica els creditors defraudats disposaven d'altres mitjans més efectius.
  El requisit objectiu era que el perjudici en els esclaus o en els animals fos físic, i el requisit subjectiu era que l'autor hagués infligit el dany deliberadament o culposament, i entre ambdós requisits hi havia d'haver una relació de causalitat (damnum corpore corpori datum). Naturalment, aquests requisits no estaven concretats tan tècnicament en la llei, però és clar que quedaven exclosos els casos de legítima defensa o els de comissió per omissió.
  La interpretació jurisprudencial va ser progressivament extensiva, i es poden trobar alguns textos en què s'atorguen accions in factum a imatge de la mateixa legis actio Aquiliae, o actiones utiles, en situacions en què s'han produït lesions a persones lliures que no es poden substanciar per l'actio iniurarum perquè falta el requisit del dol. En el dret de Justinià, sobre la base de la llei aquília, es regulava una acció general per a reclamar danys en les coses dirigida a obtenir una indemnització dels infractors per llur responsabilitat culposa o negligent. En cas que es tractés de la mort d'esclaus o d'animals, la condemna tenia en compte el valor major que l'esclau o esclava o l'animal hagués tingut durant l'any immediatament anterior a la comissió de la infracció. Si es tractava dels altres danys, havia de ser equivalent al valor màxim de la cosa durant els trenta dies immediatament anteriors. L'última jurisprudència va introduir el principi de l'id quod interest ('allò que he perdut i que hauria pogut guanyar'), pel qual s'afegia al valor objectiu de la cosa l'import dels guanys que s'havien deixat d'obtenir. Si la persona demandada negava la seva autoria, una vegada provada la condemna havia de ser del doble del valor, en virtut de la litiscrescència (actiones adversus infitiantes crescunt in duplum, és a dir, 'les accions legals contra els qui es neguen a reconèixer un deute poden costar-los el doble del deute reclamat').
  L'actio Aquiliana era del ius civile i, per tant, només per als ciutadans romans, però es va estendre als pelegrins amb fórmules fictícies (Institutiones de Gai, 4.37). La persona propietària estava legitimada activament, però la interpretació jurisprudencial va estendre la legitimació a la persona usufructuària, a la persona posseïdora de bona fe i a la creditora pignorativa. La legitimació passiva feia referència únicament a la persona infractora, per bé que en algun text es va considerar la concurrència de culpes.
• ('Llei aquília sobre el dany')

Note

• Àmbit: Inespecífic
• La definició de llei canònica era habitual entre els canonistes, sobretot la que en va fer Sant Tomàs d'Aquino («ordenació de la raó, adreçada al bé comú, promulgada per qui té cura de la comunitat»), però també la de Francisco Suárez («mandat del superior legítim, en bé del súbdit, promulgat formalment, comú i estable», i també «precepte comú, just i estable, suficientment promulgat»), o de Johan Georg Reiffenstuel («recta raó de conducta, ordenada a la comunitat per la potestat pública, amb voluntat d'obligar perpètuament a fer res o abstenir-se'n»). Tanmateix, el Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83) no ofereix una definició de llei, ja que aquest és un camp netament doctrinal.
  El caràcter de precepte diferencia la llei d'altres normes de tipus moral i del simple consell o indicació, ja que la llei té caràcter obligatori. La positivització escrita diferencia la llei del costum, que no té l'origen en una norma escrita, i, alhora, mena a l'abstracció. Les codificacions han posat en relleu l'element d'abstracció que contenen les lleis actualment, ja que, en comptes de presentar un facti species concret (com feien les decretals en el dret canònic històric), en presenten una regla abstracta, essencial. Aquesta abstracció afavoreix l'aplicació de la llei, ja que d'entrada la generalitza, però també l'allunya de l'experiència jurídica popular. En aquest sentit, el dret clàssic, majoritàriament format per resolucions de casos concrets que després s'estenien als que eren similars, responia millor a la idea de dret com a vivència social. Tanmateix, l'abstracció de les lleis canòniques actuals queda compensada pel paper que l'ordenament atorga a la jurisprudència i a la doctrina.
  La racionalitat de la llei evoca la finalitat de servir a l'ideal de justícia; per això, hom entén que la llei irracional és injusta, que pot ser o, fins i tot, ha de ser desobeïda (Tomàs d'Aquino). No n'hi ha prou que una llei la dicti l'òrgan legislador perquè hom la pugui considerar racional: la llei sempre ha de servir a l'ideal de justícia, i en la mesura que se'n desviï, es corromp, deixa de ser una font de dret racional i autèntica. Precisament, aquesta és una de les aportacions més importants de la tasca espiritualitzadora del dret canònic al dret europeu, ja que la racionalitat i la justícia de la llei fan passar la voluntat de l'òrgan legislador a segon terme, perquè s'hi ha de sotmetre. L'exigència de racionalitat de la llei va més enllà de la mera legalitat in legislando (és a dir, en les formalitats legislatives; càn. 135, § 2 CDC-83), ja que no n'hi ha prou ni amb aquesta legalitat externa, ni amb la mera recta intenció de l'òrgan legislador, sinó que el resultat material ha de ser just.
  El CDC-83 no regula la forma externa o el suport documental que ha de revestir una llei: hi ha una gran varietat, i la terminologia i el significat varien molt segons el moment històric i els costums de l'època. Així, les lleis prenen o han pres formes com ara la de butlles, breus, constitucions apostòliques, lletres decretals i lletres motu proprio. Alhora, les lleis particulars també han tingut una terminologia variada.
  Segons l'antiga formulació canònica recollida en l'actual cànon 7 del CDC-83, la llei queda instituïda quan es promulga; per tant, no n'hi ha prou amb la voluntat més o menys difusa de qui té potestat legislativa, o el desig de l'òrgan legislador, sinó que cal la promulgació conscient i formal.
  El CDC-83 distingeix directament entre promulgació i publicació (càn. 8, § 1), i així estableix que les lleis universals es promulguen per llur publicació en el butlletí oficial mensual, l'Acta Apostolicae Sedis. Les lleis locals ordinàriament es publiquen en els butlletins oficials diocesans, però tant l'òrgan legislador universal com el local (càn. 8, § 2) poden determinar una altra forma de promulgació.
  El dret canònic vigent estableix una vacació ordinària de tres mesos per a la llei universal i d'un mes per a la llei local (càn. 8). Algunes lleis, per la naturalesa de l'objecte, estan excloses de vacació i vigeixen immediatament, entre les quals Gommar Michiels enumera les lleis que proposen o declaren matèries de dret diví o natural (com ara els cànons sobre consentiment matrimonial), les que defineixen un dogma, les que interpreten autènticament lleis anteriors, les que tenen per objecte quelcom que periria en tres mesos i les que tracten d'evitar un perill imminent.
  L'aplicació de les lleis canòniques, en principi, és irretroactiva (càn. 9), llevat de la llei penal favorable al reu (càn. 1313). Aquesta norma general pot conèixer excepcions que la mateixa llei ha deixat. Però perquè la llei sigui retroactiva cal tenir en compte el que estableixen els cànons 3 i 4 sobre l'aplicació del CDC-83 amb referència als acords i concordats amb les autoritats estatals, els drets adquirits i els privilegis, per als quals el CDC-83 no té efectes retroactius. Amb tot, cal entendre que un conveni no pot tenir vigència de cap manera contra lleis que interpreten o estableixen dret diví o dret natural (càn. 22).
  Les lleis canòniques cessen per revocació extrínseca, que és la provocada per una llei posterior (en altres paraules, per voluntat contrària de l'òrgan legislador), que les deroga (si revoca tota la llei anterior expressament, o reordena tota la matèria, de manera que queden sense objecte les lleis anteriors) o abroga (si revoca només parcialment la llei anterior); aquest és el sistema genèric de cessació, similar al del dret civil (càn. 20). Però hom pot considerar també la cessació intrínseca, en el moment en què una llei és revocada no per una altra llei, sinó per altres motius que afecten el contingut normatiu, no el contingent formal: el costum contra legem, la desaparició de la causa final o motiu de la llei (que la deixa sense sentit, irracional o absurda), o el canvi substancial de les circumstàncies socials, històriques, econòmiques, i pastorals que motivaren la llei. Malgrat tot, en cas de dubte no es presumeix la revocació de la llei precedent, sinó que s'ha d'intentar, si és possible, la conciliació entre la llei anterior i la posterior (càn. 21).
  Tanmateix, el doble sistema de l'ordenament canònic (normes universals i normes particulars) afegeix un altre element a la cessació de la llei, ja que, com a principi general, la llei universal no revoca la llei particular o especial anterior si no ho especifica expressament, amb una formulació que n'hi ha prou que sigui genèrica (càn. 20); amb tot, en cap cas la llei particular pot derogar la llei universal anterior.
  Les lleis merament eclesiàstiques obliguen els batejats en l'Església catòlica amb ús de raó. Hom pressuposa que l'ús de raó s'adquireix als set anys complerts (càn. 11 i 97, § 2). La recepció del baptisme és l'origen de la subjectivitat i la capacitat jurídica en l'ordenament canònic, que no es perd mai, però que pot ser limitada per sancions penals sobretot per excomunió i entredit (càn. 96). L'obligació de romandre en comunió no implica que els qui deixen l'Església catòlica perden llur subjectivitat canònica, sinó que els queda limitada la capacitat d'obrar. En termes genèrics, la capacitat d'obrar no s'adquireix fins a la majoria d'edat, que dona el ple exercici personal dels drets (càn. 98, § 1).
  Les lleis canòniques també es poden classificar segons la comunitat de fidels a qui s'adrecen, i així el dret canònic distingeix entre lleis universals i lleis particulars; les universals poden ser comunes o especials, i les particulars poden ser territorials o personals.
  Les lleis universals són les que s'adrecen a tot el món (càn. 12, § 1). Això no significa que obliguen tots els fidels, ja que només les lleis universals comunes obliguen la universalitat dels fidels. Molt poques lleis són universals i comunes (només les que tracten matèries fonamentals); el mateix CDC-83 no és pròpiament comú, ja que se n'exclouen les esglésies orientals. En canvi, les lleis universals especials són les que s'adrecen a uns tipus de fidels a tot el món (per exemple, als religiosos i als titulars d'un ofici), i constitueixen la major part de lleis universals.
  Les lleis particulars són les que s'adrecen a porcions de l'Església, i es classifiquen per territori (lleis particulars territorials) o per persones (lleis particulars personals) (càn. 13); les lleis particulars es presumeixen territorials, si no especifiquen el contrari.
  Les lleis universals obliguen tothom i, en canvi, les lleis particulars territorials en principi obliguen tots els qui habiten dins el territori; però el cànon 13 estableix tot un seguit de determinacions i excepcions. En termes generals, les lleis sobre els actes jurídics, sobre els béns immobles, sobre els actes litúrgics o que afecten l'ordre públic obliguen tothom en un territori sense excepcions. Per a la resta, els transeünts conserven el dret del territori de llur domicili. Els indomiciliats són obligats per totes les lleis del territori on es troben.
  Les lleis universals, comunes o especials, només les poden crear i promulgar els legisladors universals: el papa (càn. 331 i 332) i el col·legi episcopal (càn. 336 i 337) -que és la unió de tots els bisbes catòlics-, que exerceix solemnement i formalment la potestat en el concili ecumènic.
  Els legisladors particulars són diversos. En primer lloc, els legisladors universals també poden ser particulars, quan el papa o el concili legislen per a un grup de subjectes passius delimitats territorialment o personalment. Però és més freqüent que la potestat suprema deixi actuar les instàncies legislatives inferiors per a legislar particularment, en virtut del principi de subsidiarietat; per als àmbits respectius, són legisladors els bisbes diocesans i altres equiparats en dret, per a les diòcesis respectives (càn. 376, 391, § 2 i 466); els concilis particulars (càn. 445), per a les províncies eclesiàstiques (concili provincial) o per al territori d'una conferència episcopal (concili plenari). De les conferències episcopals, que no gaudeixen de potestat legislativa, per delegació expressa de la llei o de l'òrgan legislador universal (càn. 455, § 1), en poden emanar decrets legislatius generals (amb caràcter de llei, càn. 30) dins el mateix territori.
  En dret canònic, la igualtat de tots els fidels (càn. 208) no comporta un tracte uniforme, sinó l'atenció específica a les circumstàncies personals, de manera que la humanització de l'imperi de la llei respongui millor a l'ideal de justícia. Per això, s'estableix un sistema d'eximents davant la llei, tenint en compte les situacions personals subjectives d'error i d'ignorància (càn. 14 i 15). La ignorància d'una llei (desconèixer-ne l'existència o el contingut), l'error (coneixement fals sobre la llei) i el dubte de dret (dubtar de la vigència de la llei o de l'aplicabilitat a un cas determinat) excusen el compliment de la llei canònica, de manera que els afectats no en queden obligats; en el cas de les lleis invalidants o inhabilitants, els subjectes tampoc no resten obligats, però, malgrat tot, aquestes lleis obtenen eficàcia i invaliden l'acte o inhabiliten el subjecte si no es disposa altrament. En termes generals, la ignorància i l'error no es presumeixen, sinó que els afectats els han de provar. En cas de dubte de fet (no conèixer bé les circumstàncies del cas), la llei pot ser dispensada, mentre la dispensa sigui possible (no contrària al dret diví o natural) i s'acostumi a concedir (càn. 87, § 2).
  El CDC-83 estableix tres regles d'aplicació generalitzada, que són obligatòries i simultànies: les lleis que reprodueixen el dret antic s'interpreten tenint en compte també la tradició canònica (càn. 6, § 2), la norma in claris non fit interpretatio, és a dir, 'en les qüestions que són evidents no s'ha de fer interpretació' (càn. 17), i la regla jurídica odiosa sunt restringenda, favorabilia amplianda, de l'antiga tradició canònica (càn. 18).
  Sobre aquestes regles, cal aplicar mitjans concrets, aleatoris: a) interpretació legal, que és la que ofereix la mateixa llei (càn. 17); b interpretació autèntica, emesa per l'òrgan legislador que dictà la llei (càn. 16, § i 2); c) interpretació consuetudinària, per mitjà del costum secundum legem, segons la norma consuetudo est optima legum interpres (càn. 27); d) interpretació jurisprudencial, la que estableixen els tribunals superiors (Signatura Apostòlica, Rota Romana) de manera constant, i e) interpretació doctrinal, basada en l'opinió comuna i constant dels canonistes, que és sovint citada en els processos.
  La qüestió de les llacunes legals, és a dir, dels casos per als quals no s'ha dictat cap llei, és de les més interessants entre els canonistes que han escrit sobre la fonamentació de l'ordenament jurídic de l'Església. L'ordenament canònic no intenta a la pràctica esgotar totes les matèries al seu abast, sinó que, en matèria de patrimoni i contractes, «canonitza» les lleis civils. El cànon 19 ofereix una clara determinació dels mitjans de suplència: el costum praeter legem, o costum extralegal; l'analogia legis, o aplicació de lleis dictades per a casos; l'analogia iuris, o aplicació dels principis generals del dret; la jurisprudència i la pràctica de la cúria romana, i la doctrina canònica, que és referida en el cànon 19 com «l'opinió comuna i constant dels doctors». Les lleis penals canòniques no admeten suplència de llurs suposades llacunes (càn. 221, § 3).

Note

• Àmbit: Inespecífic
• La prohibició de matrimoni entre patricis i plebeus va ser imposada, segons explica Ciceró (De re publica, 2, 36, 37), en una de les darreres disposicions de la llei de les Dotze Taules.
  La Llei reconeix el ius conubii entre els homes i les dones d'ambdós grups socials i, per tant, reconeix en aquestes unions la categoria del iustum matrimonium del ius civile.
  Generalment s'ha situat aquesta llei en el marc de l'enfrontament entre patricis i plebeus al segle V aC, que va permetre als plebeus anar assolint conquestes puntuals. En aquest marc, encara que molts anys després, es pot situar la disposició que ordena que la magistratura col·legiada màxima, és a dir, el consolat, sigui accessible també als plebeus; concretament, aquesta darrera disposició està continguda, entre altres, a les leges liciniae sextiae de l'any 367 aC.
  Alguns autors han considerat que la conseqüència efectiva de la Llei va ser que el ius civile admetés el matrimoni lliure, és a dir, el matrimoni en què el marit o el pater familias del marit no ha adquirit la manus de la dona, i d'aquesta manera preservar el matrimoni cum manu per a les famílies patrícies. Però aquesta hipòtesi no està fonamentada en fonts jurídiques ni literàries.

Note

Note

• La primera llei d'educació pròpia de Catalunya és la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació.

Note

Note

Note