Back to top

Cercaterm

We offer open access to our TERMCAT term records, which can be explored using our Cercaterm search tool.

If you require more details, please contact our Queries Service (you must register). 

Results for "religi��s" in all thematic areas

ús religiós ús religiós

<Construcció>

Source term image

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  ús religiós, n m
  • es  uso religioso

<Construcció > Urbanisme>

Definition
Ús que comprèn les activitats dedicades al culte religiós, desenvolupades en esglèsies, temples, capelles, centres parroquials, convents i altres locals anàlegs.
acord Estat - confessió religiosa acord Estat - confessió religiosa

<Dret canònic>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  acord Estat - confessió religiosa, n m
  • es  acuerdo Estado - confesión religiosa

<Dret canònic>

Definition
Acord que s'estableix entre l'Estat i una confessió religiosa.

Note

  • Àmbit: Internacional
  • Els acords de l'Estat amb les confessions religioses constitueixen la font pactista més característica del dret eclesiàstic. Cal distingir entre els acords concordats amb l'Església catòlica i els acords amb altres confessions. Els acords concordataris són convencions bilaterals de dret públic extern, és a dir, són acords que tenen efectes en un àmbit jurídic diferent del dels ordenaments jurídics de l'Estat i de l'Església respectius, i per tant, cal aplicar-hi el dret internacional. Els acords amb altres confessions religioses són lleis estatals internes amb una negociació prèvia, i també cal aplicar-hi el dret internacional.
    El concordat, originàriament, respon a causes polítiques més que no pas a causes jurídiques o religioses. Durant l'edat mitjana no es pot parlar pròpiament de concordats, atès que no hi ha una consciència clara de la dualitat de societats i ordenaments jurídics estatal i eclesial. En els segles XII al XV sorgeixen els concordats, ja que aleshores s'inicia el desvetllament d'aquesta dualitat. En el segle XII acaba la lluita de les investidures amb l'anomenat Concordat de Worms (1122), entre el papa Calixt II i l'emperador Enric V d'Alemanya, i hom el considera el primer.
    A la fi d'aquest període, al segle XV, els concordats són elements importants de dret positiu per als diversos territoris que van adquirint una fesomia nacional. D'aquesta manera, a Constança, Martí V i els pares del concili celebrat a aquesta ciutat el 1418 van acordar els que han estat anomenats Concordats de les nacions amb Castella, França, Alemanya i Anglaterra, en els quals apareix, per primera vegada, el nom de concordat: capitula concordata.
    Durant l'edat moderna, als segles XV i XVI, calia desenvolupar en nous concordats els de Constança del 1418. En el segle XVIII, els concordats són un dic davant el jurisdiccionalisme de les Corts borbòniques. A aquesta etapa pertany el celebrat a Espanya el 1753, entre Benet XIV i Ferran VII.
    Durant l'edat contemporània, a la primera meitat del segle XIX, van destacar els concordats derivats de la Revolució Francesa. Destaca el Concordat napoleònic del 1801 entre Pius VII i Napoleó I, que va subsistir fins al 1906 i que va evitar l'amenaça de cisma i va establir les bases de restauració de l'Església a França. Després de les pertorbacions napoleòniques se'n van celebrar diversos, com ara els de Baviera (1817), Nàpols (1818), Prússia (1821) o Bèlgica (1827).
    Durant la segona meitat del segle XIX, augmenta el fervor concordatari amb els pontificats de Pius IX i Lleó XIII. Destaquen els d'Espanya, el 1851, amb Isabel II, i el d'Àustria, el 1855. Més tard es va celebrar el de Colòmbia (1887, completat el 1892), en el marc de les noves nacions de l'Amèrica espanyola, que va ser el que va inspirar la redacció de la base tercera del Codi civil espanyol.
    El segle XX obre una nova era concordatària amb l'etapa posterior a la Primera Guerra Mundial (1914-1919), comparable amb la que va succeir a la Revolució Francesa. En aquest cas, van ser els canvis territorials derivats de la Pau de Versalles. L'al·locució de Benet XV In hac quidem, durant el consistori del 21 del novembre de 1921, incitava els estats que havien patit grans canvis a celebrar els acords amb la Santa Seu. Van destacar els celebrats amb Baviera (1924), Prússia (1929), Badem (1932), Àustria (1933), Reich germànic (1933), però, sobretot, el més important va ser el celebrat amb Itàlia l'11 de febrer de 1929, els anomenats Pactes del Laterà, que comprenen un tractat, un concordat i un acord econòmic.
    Durant l'etapa posterior a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), es denuncien i cessen la major part dels concordats celebrats durant la primera postguerra a causa del triomf del socialisme a gran part dels països d'Europa. Se celebren nombrosos convenis parcials i també acords que pretenen establir uns principis de convivència entre l'Església i l'Estat, amb països confessionals no catòlics i amb països socialistes (Hongria, 1964; Polònia, 1950; Iugoslàvia, 1966). També es van subscriure concordats amb països tradicionalment catòlics, com ara Portugal (1940) i Espanya (1953), o el de la República Dominicana (1954). Després de la celebració del Concili II del Vaticà, destaquen els acords celebrats amb l'Espanya democràtica (un, el 1976, i quatre, el 1979) i el celebrat amb Itàlia el 18 de febrer de 1984, d'acord amb la constitució del 1947.
    La possibilitat de dur a terme acords amb altres confessions diferents de la catòlica es va materialitzar en primer lloc a Alemanya i, posteriorment, a Itàlia. Actualment, a conseqüència del principi de cooperació establert per l'article 16.3 de la Constitució espanyola (CE), que, posteriorment, va ser desenvolupat per l'article 7 de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR) del 1980; també a l'Estat espanyol hi ha la possibilitat de celebrar acords amb altres confessions religioses que no siguin l'Església catòlica.
    La CE eleva a categoria constitucional l'existència de relacions entre les confessions religioses i els poders públics de l'Estat i defineix la naturalesa d'aquestes relacions mitjançant el concepte de cooperació. El concepte de cooperació no significa la unió entre les confessions religioses i l'Estat amb el fi de la prossecució comuna de finalitats religioses, sinó que el terme cooperació establert per l'article 16.3 de la CE s'utilitza per a indicar que el sistema eclesiàstic no té res a veure amb els sistemes d'unió entre esglésies i Estat, ni amb els sistemes de separació absoluta entre l'Estat i les confessions religioses. El que es vol dir amb el terme cooperació és la comuna entesa, bilateral o plurilateral, com a principi informador de les relacions entre l'Estat i les confessions, però en cap moment no s'està constitucionalitzant cap manera concreta o modalitat definida per a l'entesa comuna de cooperació.
    L'esment explícit que es fa de l'Església catòlica en l'article 16.3 de la CE no significa que l'Estat espanyol hagi de mantenir relacions de cooperació obligatòriament amb l'Església catòlica i que, per contra, li és facultatiu tenir-les amb les altres confessions religioses que són esmentades, genèricament, en el mateix precepte legal. Sí que cal tenir en compte, però, que en aquest esment especial de l'Església catòlica hi ha la clau perquè, pel fet que les altres confessions hi apareixen esmentades totes genèricament, a l'hora d'establir els acords o convenis amb l'Estat s'hauran de sotmetre als criteris de valoració de l'article 7 de la LOLR. És a dir, s'hauran de sotmetre a la prova que, pel seu àmbit i nombre de creients, gaudeixen, a més, del fet d'estar inscrites com a confessions de notori arrelament.
    Per contra, l'Església catòlica supleix, en ser esmentada en la CE, la necessitat de provar, arran de l'article 7, el seu notori arrelament, ja que amb el nom propi prou reconegut constitucionalment que té seria una contradicció jurídica que necessités provar, no tant un arrelament constitucional, sinó un simple arrelament que li fos exigit per una llei de categoria inferior.
    Tres lleis del 10 de novembre de 1992 van promulgar sengles acords entre l'Estat espanyol amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya (FEREDE), amb la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya (FCIE) i amb la Comissió Islàmica d'Espanya (CIE).
asil religiós asil religiós

<Dret>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  asil religiós, n m
  • es  asilo religioso

<Dret>

Definition
Immunitat reconeguda a la persona perseguida que es refugia en un lloc sagrat.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
assistència religiosa assistència religiosa

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  assistència religiosa, n f
  • es  asistencia religiosa, n f

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

assistència religiosa assistència religiosa

<Dret canònic>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  assistència religiosa, n f
  • es  asistencia religiosa

<Dret canònic>

Definition
Intervenció directa o indirecta que duen a terme els poders públics o els particulars que no són confessions religioses i que no tenen un interès principal en l'activitat religiosa, per tal de facilitar a les persones la satisfacció de llurs interessos espirituals.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
  • Per a ser considerada assistència religiosa en sentit propi, cal que l'activitat pública vagi adreçada a garantir que els individus sotmesos a serioses limitacions imposades pels poders públics puguin exercir el dret de llibertat religiosa (de manera fideista o no fideista). Es tracta d'un dret fonamental de prestació que l'Estat ha d'assegurar a tothom (nacionals o no, pel fet que la llibertat religiosa és un dret fonamental, i també un dret humà).
    Quan es parla d'assistència religiosa en sentit impropi, hom pensa en aquella figura a la qual manca algun dels elements que la constitueixen, i roman un mer dret de creació legal, si s'escau; en aquests casos, tot i que l'Estat no està plenament obligat a fer-ho, com més elements tingui la situació de l'assistència religiosa, més sistemes d'assistència impròpia s'han d'anar incorporant a la legislació, i encara més si els poders públics són els causants directes de les limitacions que pateix el particular en l'exercici de la seva llibertat religiosa.
    En la figura de l'assistència religiosa es combinen dos elements acumulatius: el caràcter del centre i la situació d'internament especial. Respecte del caràcter del centre, cal dir que és irrellevant que el centre sigui públic o privat, el que importa és que la dedicació principal sigui una activitat profana, per més que, per a alguna circumstància especial, ofereix prestacions culturals a una o més confessions religioses; si l'oferent és una entitat pública, es tracta d'una garantia positiva preceptiva per a l'Estat (assistència religiosa en sentit propi), identificada per un facere; si l'oferent és una entitat privada, en canvi, es poden donar dues situacions diferents: o que l'activitat profana a la qual es dedica sigui estrictament privada, on l'Estat no té cap obligació i on, si es presta l'assistència religiosa, és per desig del titular (assistència religiosa particular), o que l'activitat profana sigui en compliment d'un servei públic, on sí que queda justificada la intervenció estatal, sigui per mitjà de la interposició de requisits normatius, sigui mitjançant l'instrument que regula la gestió pública indirecta (assistència religiosa en sentit propi i, per tant, dret fonamental més o menys exigible segons les circumstàncies).
    La situació d'internament especial és, per a molts autors, la «situació de subjecció especial », i implica una relació vertical en què l'individu depèn necessàriament de l'Estat; però és preferible parlar de situacions d'internament especial, o potser de situacions de mobilitat real difícil, en què el subjecte té un grau més alt de dificultat que els seus conciutadans per a exercir la llibertat religiosa. I, en aquest cas, és essencial determinar qui és el responsable de la dificultat: si l'internament especial és lliure i voluntàriament triat pel particular, l'Estat no té res a proveir, però si és aquest el qui directament o indirecta provoca per mitjà de les normes la minva de la llibertat circulatòria, sí que està cridat o a fixar els criteris que puguin solucionar la desigualtat (en centres privats) o a procurar els sistemes efectius que instaurin l'assistència religiosa (en centres públics).
    La prestació de l'assistència religiosa té com a titulars actius els poders públics, com a subjectes obligats a dur a terme l'activitat promocional, tot i que no són ells els qui la presten directament sinó que només la fan possible mitjançant l'eliminació dels obstacles existents; els titulars passius són els subjectes individuals que estan en una situació de dependència, subjecció o dificultat, a qui es destina la prestació de què es beneficiaran. Els instruments de l'activitat són les confessions religioses per mitjà de llurs ministres del culte, que es converteixen en instruments mediats, tot i que no presten l'assistència religiosa a títol personal ni en exercici d'un dret propi, sinó com a delegats de les seves confessions religioses.
    Finalment, trobem una figura molt poc corrent, la dels subjectes no religiosos, o que han pres una actitud no fideista davant el fet religiós i que poden reclamar el servei assistencial si es donen les mateixes circumstàncies particulars que en els casos similars als que van prendre actituds positives (per exemple, l'assistència religiosa als tanatoris en casos de funerals laics). L'assistència religiosa es pot organitzar per mitjà de diferents models, en funció de la necessitat i de les característiques de cada situació. Aquests models es poden classificar en:
    1. MODEL D'INTEGRACIÓ. L'Estat estableix la infraestructura personal i material perquè una o més confessions religioses prestin l'assistència religiosa. Els poders públics assumeixen tant l'obligació jurídica de fer-la efectiva com la prestació directa (el cost econòmic dels mitjans i del personal que l'hagi de dur a terme), perquè es parteix de la consideració de l'assistència religiosa com un servei públic. Hi ha dues variants del model: el model integrador pur o absolut, en què els ministres de culte esdevenen funcionaris de l'Estat, que és el qui de vegades crea per si mateix els serveis religiosos d'una determinada confessió, o el qui estableix, tant les funcions com el contingut que han de tenir, i el model integrador suau o moderat, en què l'ordenació pública es redueix a una certa coordinació dels mitjans i recursos, sense entrar a establir els continguts propis de l'assistència prestada per la confessió. La vinculació jurídica entre l'Estat i el ministre de culte és contractual.
    2. MODEL DE CONCERTACIÓ. L'assistència religiosa s'estableix mitjançant convenis entre l'Estat i la confessió, en què es fixen les aportacions personals, materials i locals que s'han d'oferir, o que ha de suportar cada interlocutor. El concert es pot fonamentar en un acord de cooperació previ, o en un acord marc general, que homogeneïtzi els convenis particulars, o no (no és imprescindible; és possible que se signin directament acords parcials per anar solucionant els problemes puntuals a mesura que vagin sorgint). És un sistema compatible amb tots els altres models, tot i que a la pràctica se sol dur a terme de dues maneres diferents: el model de concertació directa, on el concert és directament aplicable, sense necessitat d'una activitat jurídica ulterior, i el model de concertació indirecta, que perquè es pugui fer efectiva l'assistència religiosa necessita una activitat jurídica posterior; el pacte només estableix les bases de com organitzar el sistema, però no ho fa realment efectiu.
    3. MODEL DE LLIURE ACCÉS. També conegut per sistema de lliure entrada, consisteix a permetre als ministres de culte d'una confessió determinada, o de totes les legalment constituïdes, accedir quan vulguin al centre d'internament especial, marcant-los algunes condicions que garanteixin l'ordre i la seguretat interiors, i que -lògicament- depenen del tipus de centre de què es tracti i del motiu que provoca l'absència o la manca de llibertat de circulació. Les relacions del ministre de culte amb el centre s'acaben aquí, és a dir, que hom només l'autoritza a entrar lliurement per tal d'atendre les necessitats espirituals dels fidels si aquests ho han sol·licitat prèviament a la direcció.4. MODEL DE LLIURE SORTIDA. Es disposa que els interns puguin acudir, quan ho desitgin (o quan compleixin certs requisits o es donin determinades circumstàncies), a satisfer llurs necessitats espirituals fora del centre on són internats; normalment, només se'ls exigeix una sol·licitud prèvia a la direcció de la institució.
    L'assistència religiosa és una figura tradicionalment aplicada a l'Estat espanyol en diferents àmbits, com són l'exèrcit, on apareix per primer cop, els centres penitenciaris, els centres hospitalaris, els centres benèfics i d'assistència social, els centres educatius i els tanatoris. En tots aquests indrets, ja siguin de titularitat pública o privada, es gestionen serveis públics de manera directa o indirecta. També s'ha prestat servei assistencial en altres esdeveniments puntuals o en llocs on les circumstàncies ho han fet aconsellable, tot i que no sempre es tracta de situacions d'autèntic internament sinó de més dificultat d'accés a la llibertat religiosa que per a la resta de la ciutadania (com són les grans concentracions de treballadors o els esdeveniments esportius d'una rellevància especial com van ser els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992).
associació religiosa associació religiosa

<Dret canònic>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  associació religiosa, n f
  • ca  entitat associativa religiosa, n f sin. compl.
  • es  asociación religiosa
  • es  asociativa religiosa

<Dret canònic>

Definition
Congregació de fidels reunits sota una advocació religiosa.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
  • En un sentit molt general, aquest terme pot fer referència a una confessió religiosa, com a comunitat de persones unides per un cos doctrinal diferenciat, amb un culte propi i un sistema ètic que dona resposta, dins la societat, a l'actuació moral dels membres que el componen. O, com també refereix l'Acord de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, sobre el procediment per a la inscripció d'associacions i fundacions al Registre d'Entitats Religioses, del 13 de juliol de 1984, poden ser associacions religioses: capítols, catedrals, seminaris, arxiprestats, vicaries, zones pastorals o secretariats diocesans.
    En sentit estricte, l'associació religiosa o entitat associativa religiosa és el conjunt o l'agrupació de persones que tenen un fi comú de caràcter religiós. És una entitat religiosa menor, com la institució o la fundació, enfront de les entitats religioses majors, qualificatiu que reben les esglésies, les confessions i les comunitats religioses. En principi, el dret d'associació és un dret fonamental de la persona, reconegut per l'article 22 de la Constitució espanyola (CE), el qual exigeix en la constitució de les associacions un fi lícit i la inscripció en un registre a l'efecte de la publicitat. Igualment, la CE estableix que només poden ser dissoltes o suspeses en llurs activitats per resolució judicial motivada.
    El que determina la figura de l'associació religiosa, i la diferencia de la resta d'associacions, és la religiositat, que es dedueix de dos elements: el contingut dels fins que té i la vinculació a una confessió religiosa. Respecte del primer element, cal tenir en compte que cada confessió ofereix una noció teològica de la religiositat, que pot coincidir o no amb la utilitzada per la legislació de l'Estat. Segons l'article 2 de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR), el culte, l'assistència religiosa, commemorar les festivitats, els ritus matrimonials, els enterraments religiosos, l'ensenyament religiós i altres actes, tenen caràcter religiós en el marc del dret de llibertat religiosa; per tant, poden constituir el fi comú religiós d'una associació. Tot això, sense oblidar els límits que imposa l'article 3 de la LOLR, fins contraris a l'ordre públic, i les finalitats relacionades amb l'estudi i l'experimentació dels fenòmens psíquics o parapsicològics o la difusió de valors humanístics o espiritualistes o altres fins anàlegs aliens als religiosos.
    Quant a la vinculació a una confessió, l'article 6.2 de la LOLR disposa que les esglésies, les confessions i les comunitats religioses poden crear i fomentar associacions per a la realització de llurs fins, d'acord amb les disposicions de l'ordenament general. En aquest sentit, cal diferenciar entre associacions de l'Església catòlica i de la resta de confessions. Històricament, l'Estat espanyol ha estat marcat per la confessionalitat catòlica i per una actitud envers la resta de cultes que ha anat des de la intolerància cap a la tolerància, fins a arribar al reconeixement de la llibertat religiosa. Per tant, les entitats de l'Església catòlica han gaudit gairebé sempre d'un tracte protector, al marge de determinades pràctiques regalistes o, fins i tot, mesures persecutòries.
    Així, la Llei d'associacions (LA) del 30 de juny de 1887, deixà fora del seu àmbit, expressament, les associacions de la religió catòlica autoritzades pels articles 28 i 30 del Concordat del 1851, especialment enemic dels ordes i de les congregacions religioses. No obstant això, totes les associacions establertes abans de la vigència del Concordat isabelí i les constituïdes posteriorment se'n sortiren amb completa normalitat en règim de reconeixement implícit. Els canvis polítics restabliren la situació anterior a la Segona República, i es dictà el Decret del 25 de gener de 1941, que exceptuava del requisit d'aprovació pel Ministeri de la Governació les associacions catòliques que es proposaven un fi exclusivament religiós. El Concordat del 27 d'agost de 1953 (que substituí el del 1851 i fou desenvolupat pel Decret del 12 març de 1959), en l'article 4 reconeixia la personalitat jurídica i la plena capacitat d'obrar a totes les institucions i associacions religioses, sense distinció, constituïdes segons el dret canònic (fins i tot les mancades de personalitat jurídica d'acord amb l'ordenament de l'Església), existents a l'Estat espanyol en el moment que va entrar en vigor, així com a les constituïdes amb posterioritat amb l'única condició que el decret d'aprovació fos comunicat oficialment per escrit a les autoritats competents de l'Estat. S'establia, per tant, un règim jurídic especial, ja que no era d'aplicació el dret comú sobre institucions, associacions i fundacions. Aquest aspecte, juntament amb la gran amplitud de la norma concordada, representava una implícita però evident remissió a l'ordenament de l'Església: «Aquesta recepció de les normes de l'Església (i dels estatuts aprovats en seu canònica) tenia uns perfils molt imprecisos i implicava problemes de publicitat molt greus per a la seguretat del tràfic jurídic».
    D'altra banda, la LA del 1964 exclogué del seu àmbit les associacions constituïdes segons el dret canònic, a les quals es referia el Concordat del 1953, encara vigent, i les de l'Acció Catòlica Espanyola, pel fet que desenvolupen finalitats d'apostolat religiós (art. 2.1.). Aquesta llei i el seu reglament, aprovat pel Decret 1440/1965, del 20 de maig, continuen vigents actualment, atenent al que estableix la CE i al règim d'entitats religioses.
    Respecte de les altres confessions religioses, i atesa la posició de tolerància instaurada per la Llei 44/1967, del 28 de juny, de llibertat religiosa, els ens respectius eren reconeguts en la mesura que es constituïen en associacions confessionals i s'inscrivien en el registre corresponent, i facilitaven la possibilitat de constituir unes entitats (incloses associacions) configurades pel mateix dret estatal.
    Promulgada la CE del 1978, l'Estat espanyol deixa de ser un estat confessional. Es reconeix el dret de llibertat religiosa (art. 16), de manera que és necessària una reforma del dret eclesiàstic sobre la matèria, que intenta unificar el règim jurídic dels ens de les distintes confessions religioses. El Concordat del 1953 fou substituït pels Acords amb la Santa Seu del 28 de juliol de 1976 i del 3 de gener de 1979, i la LLR fou derogada per la LOLR, que desenvolupa l'article 16 de la CE, normativa que ha estat completada, d'acord amb l'article 7 de la LOLR, pels acords de cooperació de l'Estat amb la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas de España (FEREDE), amb la Federación de Comunidades Israelitas de España (FCIE) i amb la Comisión Islámica de España (CIE), aprovats per les Lleis 24, 25 i 26/1992, del 10 de novembre, respectivament.
    L'Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes jurídics (AAJ), del 3 de gener de 1979, en l'article 1.4 reconeix personalitat jurídica civil i plena eficàcia d'obrar a les entitats de l'Església catòlica, i estableix una regulació de l'actuació dels ens religiosos més rigorosa i atenta a les necessitats de la vida jurídica. En primer lloc, distingeix les entitats estrictament religioses (ordres, congregacions i altres instituts de vida consagrada) de la resta d'associacions i fundacions que tenen finalitat o caràcter religiós, d'acord amb la normativa del Codi de dret canònic del 1983 (concretament els cànons 298 al 329 es refereixen a les associacions de fidels, laiques o clericals, públiques o privades). En segon lloc, fa una altra distinció molt important: d'una banda, entitats, incloses les associacions, que ja gaudeixen de personalitat jurídica (abans de l'entrada en vigor de l'AAJ), a les quals es respectaran els drets i, en principi, llur règim jurídic (Decret del 12 de març de 1959); i, de l'altra, associacions religioses sense personalitat jurídica civil (en aquesta data), i altres entitats que erigeixi canònicament en el futur l'autoritat eclesiàstica competent, que podran adquirir la personalitat jurídica civil amb subjecció al que disposa l'ordenament de l'Estat, mitjançant la inscripció en el corresponent Registre d'Entitats Religioses en virtut de document autèntic on constin la constitució, els fins, les dades d'identificació, els òrgans representatius, el règim de funcionament i les facultats d'aquests òrgans. D'altra banda, la disposició transitòria (DT) primera de l'AAJ estableix una innovació respecte de les entitats que ja gaudien de personalitat jurídica, i els imposa l'obligació d'inscriure's en el corresponent registre de l'Estat en el termini més breu possible. A més, transcorreguts tres anys des de l'entrada en vigor de l'AAJ, només se'n pot justificar la personalitat mitjançant la certificació d'aquell registre, sens perjudici que es pugui fer la inscripció en qualsevol moment. Aquest precepte queda confirmat per la DT del Reial decret 142/1981, del 9 de gener, d'organització i funcionament del Registre d'Entitats Religioses (RDOFRER), referit a tots els ens religiosos de les esglésies i confessions, en general. Convé tenir present que l'article 3 de l'RDOFRER imposa, com un dels requisits per a la inscripció en el Registre d'Entitats Religioses (de les entitats associatives religioses constituïdes en l'ordenament de les esglésies i confessions, art. 2.c RDOFRER), l'obligació de determinar els fins religiosos respecte dels límits establerts per l'article 3 de la LOLR, la qual cosa s'ha d'acreditar mitjançant la certificació oportuna de l'òrgan superior a l'Estat espanyol de les respectives esglésies o confessions. En el cas de les associacions religioses catòliques, l'encarregat de la certificació serà la Conferència Episcopal, d'acord amb l'article 3 de la Resolució de la Direcció General d'Afers Religiosos sobre inscripció d'entitats de l'Església catòlica en el Registre d'Entitats Religioses, de l'11 de març de 1982. Quant a la resta de confessions, segons l'article 3.3 de la LOLR, cal acudir als acords de cooperació respectius, en els casos en què no estigui fixat. L'article 1.3 d'aquests acords exposa que ha de ser expedida per la Comissió Permanent de la FEREDE; per la Secretaria General de la FCIE; o per la federació islàmica a la qual pertanyin, amb la conformitat de la CIE, o per aquesta, en el cas que no formin part de cap federació.
    En conclusió, els ens associatius religiosos no catòlics queden subjectes a les disposicions de l'ordenament jurídic general, d'acord amb l'esmentat article 6.2 de la LOLR, si manca una altra previsió en els acords de cooperacions existents. Finalment, i com diu l'article 7.2 de la LOLR, es fixa l'existència de beneficis fiscals per a les entitats sense ànim de lucre i les de caràcter benèfic. Amb anterioritat, ja l'article 5 de l'AAJ esmentava que els ens de caràcter benèfic o assistencial de l'Església catòlica gaudeixen dels mateixos drets i beneficis que els ens classificats com de beneficència privada. Concretament, l'art. 5 de l'Acord sobre Afers Econòmics, del 3 de gener de 1979, de l'Estat amb la Santa Seu, estableix que les associacions religioses (excloses les referides a l'art. 4) que es dediquin a activitats religioses, beneficodocents, mèdiques, hospitalàries o d'assistència social tindran dret als beneficis fiscals que l'ordenament juridicotributari de l'Estat espanyol determina per a les entitats sense ànim de lucre i, en tot cas, els concedits a les entitats benèfiques privades. Dels mateixos beneficis gaudeixen les entitats similars d'acord amb l'article 11.5 de l'Acord amb la FEREDE i amb la FCIE i amb l'article 11.4 de l'Acord amb la CIE.
centre docent religiós centre docent religiós

<Dret canònic>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  centre docent religiós, n m
  • es  centro docente religioso

<Dret canònic>

Definition
Institució d'ensenyament privada que pertany a una entitat de caràcter religiós.

Note

  • Àmbit: Inespecífic
  • Actualment hi ha centres docents religiosos de grau preescolar, primari, secundari i universitari, i també de formació professional i especial. És característic d'aquesta mena de centres intentar dotar els alumnes d'una formació integral de la seva personalitat (prenent com a base els axiomes transcendentals que defensa la confessió de la qual es tracta), i no es limita a inculcar-los les matèries objecte d'estudi exemptes de contingut ideològic, tal com s'esdevé als centres de caràcter públic pel principi de neutralitat ideològica. Això no s'ha de confondre amb l'obligació de tots els centres educatius -públics o privats concertats- d'oferir als pares i mares la possibilitat de triar el tipus de formació religiosa o moral que volen per a llurs fills, derivada directament de l'article 27.3 de la Constitució espanyola (CE).
    Quan apareixen els primers cristians, es converteixen en els principals competidors dels mestres romans per a instruir els fills del nobles; progressivament va triomfant el concepte cristià i s'equipara cada cop més la idea de savi amb la de sant. Amb l'estructuració de la jerarquia eclesiàstica, l'educació dels catecúmens s'encarrega expressament als preveres. Més endavant, ja durant l'edat mitjana, les escoles monàstiques i episcopals esdevenen el principal centre de cultura del món cristià, i empren com a vehicle de l'ensenyament la llengua llatina, a la qual només tenien accés els integrats d'aquest sistema educatiu, de manera que les possibilitats educatives fora d'aquest àmbit eren nul·les. A partir del segle XV la cultura es comença a estendre lleugerament a la incipient burgesia, i s'obre un xic el cercle, reduït fins aleshores a la clerecia i a la classe noble. Amb la reforma protestant, Martí Luter comença a instar els estats que s'encarreguin de la instrucció de llurs súbdits, cosa que s'aconseguirà a partir de l'època de la Revolució Francesa, durant la qual es procura que l'educació no sols sigui obligatòria, sinó també gratuïta.
    A Espanya, la inquietud per l'ensenyament estatal no sorgeix fins al segle XIX, i s'organitza de debò a partir del 1812, tot i que no es va aconseguir debilitar el consolidat sistema educatiu religiós (concretament catòlic). Arran del constitucionalisme vuitcentista, i a partir de cada intent alternatiu de secularització de l'Estat, se suprimeixen molts ordes religiosos, especialment els que tenen caràcter docent (al mateix temps que llurs institucions educatives). Cada cop que la CE canvia de signe (conservador o liberal) s'autoritzen o es prohibeixen determinats ordes religiosos dedicats a la docència (el més característic dels quals és la Companyia de Jesús), per a tornar-los els privilegis, o bé evitar-ne el gran poder social. El resultat d'aquest pèndul històric -lligat a les contínues desamortitzacions dels béns dels mateixos ordes- provoca que aquests es debilitin enormement i no tornin a tenir noves forces i renovat prestigi i esplendor fins a l'època del franquisme.
    A partir de la CE del 1978, amb el principi d'aconfessionalitat de l'Estat, proclamat per l'article 27.3 del text suprem, els centres docents religiosos han deixat de tenir privilegis, i s'han de sotmetre a la mateixa normativa general que qualsevol altre centre privat. Res no impedeix que puguin signar concerts amb l'Administració educativa, si compleixen els requisits demanats pels centres privats. Tanmateix, si s'adequen a les normes generals, els títols obtinguts pels estudis allà realitzats seran convalidats oficialment per l'Estat (per a convalidacions de títols universitaris s'haurà d'acudir a normes i a convenis específics). Potser la característica principal dels centres docents religiosos roman en la quasi sempre aprofitada possibilitat (incorporada al contingut essencial del dret fonamental de creació de centres educatius a iniciativa privada, art. 27.6 CE) d'imposar l'anomenat «caràcter propi» del centre, que consisteix, principalment, en l'establiment d'un ideari educatiu (filosòfic, religiós, pedagògic) que regirà la globalitat de l'acció formativa, tant en l'orientació de l'ensenyament com de les activitats complementàries, com del mateix ambient que es respiri al centre.
    La força de l'ideari educatiu és tan gran, que fins i tot pot arribar a legitimar la persona titular del centre a acomiadar unilateralment un professor o professora que traspassi els seus límits. La normativa que regeix aquestes institucions és la general per al sistema educatiu. Actualment, com a referències principals, es pot acudir a la Llei orgànica 8/1985, del 3 de juliol, reguladora del dret a l'educació, a la Llei orgànica d'ordenació general del sistema educatiu, a la Llei orgànica 11/1983, del 25 d'agost, de reforma universitària, a l'Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu, del 3 de gener de 1979, sobre ensenyament i assumptes culturals, a la Llei 24/1992, del 10 de novembre, per la qual s'aprova l'Acord de cooperació de l'Estat amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques de l'Estat espanyol (art. 10), a la Llei 25/1992, del 10 de novembre, per la qual s'aprova l'Acord de cooperació de l'Estat amb la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya (art. 10) i a la Llei 26/1992, del 10 de novembre, per la qual s'aprova l'Acord de cooperació de l'Estat amb la Comissió Islàmica d'Espanya (art. 10). La jurisprudència més significativa sobre aquest tema és en diverses sentències del Tribunal Constitucional, com ara la 5/1985, del 13 de febrer; la 19/1983, del 14 de març; la 47/1985, del 27 de març, i la 77/1985, del 27 de juny.
centre religiós centre religiós

<Religió>

Source term image

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  centre religiós, n m
  • es  centro religioso
  • en  religious worship

<Religió>

ciència de les religions ciència de les religions

<Ciències de la religió>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  ciència de les religions, n f

<Religions > Ciències de la religió>

Definition
Estudi científic i crític de les religions, que s'ocupa dels fets, de les regles, de les estructures i dels significats que han tingut i tenen determinades dades religioses.

Note

  • La ciència de les religions es desenvolupa per mitjà de quatre aproximacions: la recerca literària i històrica, la recerca comparada, la recerca contextual desenvolupada per les ciències socials i la recerca hermenèutica aplicada.
confessió religiosa confessió religiosa

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confessió religiosa, n f
  • es  confesión religiosa, n f

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>