Cercaterm

Note

• Àmbit: Catalunya
• (Del llatí vicariu, 'vicari', derivat de vicis, 'successió', 'alternança'.)
• El càrrec de veguer tingué l'origen en el primitiu vicari, equivalent a substitut, lloctinent o representant. Des del segle X la denominació de veguer era aplicada, de vegades indistintament amb la de batlle, tant a qui exercia el govern i la jurisdicció pel comte o pel vescomte, com per barons. A l'inici del segle XIII, tanmateix, ja fou aplicada exclusivament a qui tenia la jurisdicció per delegació de la Corona. L'estatut dels veguers pròpiament dit començà amb Jaume I de Catalunya-Aragó, a la cort solemne de Barcelona el 1228, en la qual hom disposà la coincidència de la demarcació de llur jurisdicció amb la dels bisbats, i posà un veguer per cada diòcesi. Els veguers havien de jurar el càrrec en presència del bisbe; no podien posar sotsveguers sinó en els llocs on ja n'hi hagués hagut d'antic. Els veguers eren obligats a escollir llurs servidors entre persones de bona fama i de bons costums i havien d'administrar la justícia gratuïtament, no podien tramitar cap procés ni aplicar cap turment sense intervenció de jutges o assessors o bé per especial manament del rei. Tant en les hosts, com en les cavalcades, com en l'administració de justícia no podien intervenir en territoris de l'Església o de barons, sinó només en casos de procés de pau i treva i falliment de justícia en el seu senyor feu.
  El mateix Jaume I, en la cort solemne del 1261, disposà que els veguers de Barcelona havien de prendre consell dels consellers de la ciutat, deixant, però, a bon salvament l'obediència deguda al rei. Pere III de Catalunya-Aragó ratificà l'organització institucional dels veguers en les Corts de Barcelona el 1283 i reiterà que només hi podia haver un veguer per a cada vegueria. Pel que fa als deures i a les atribucions dels veguers, també va ser Pere III qui decretà la fórmula de jurament que havien de fer en possessionar-se del càrrec. En aquest jurament són continguts tots els deures dels veguers que els obligaven, entre altres, a no atorgar guiatges en casos d'homicidi o ferides sense el consentiment dels amics de l'occit o del mateix perjudicat, a no deixar en llibertat lladres i altres malfactors i a perseguir els heretges.
  Alfons II de Catalunya (III d'Aragó), a la Cort general de Monsó del 1289, afegí al jurament dels veguers de tenir especial justícia de tothom i en tots els fets i de no jutjar ni procedir en causes ni plets sense la intervenció de jutges o assessors i de respectar els costums dels llocs, els bons usos i les llibertats atorgats als nobles, cavallers, religiosos, ciutadans, viles i a tota mena de persones. Jaume II de Catalunya-Aragó, en les Corts de Barcelona del 1291, per a donar solemnitat i exemplaritat a la presa de possessió dels veguers, disposà que el jurament davant el bisbe es fes en públic i fos anunciat uns quants dies abans amb crides.
  El mateix Jaume II, el 1321, delimità la jurisdicció subsidiària dels veguers en terres de barons i fixà que els termes dels castells havien de formar part d'una sola vegueria, entenent-se que serien íntegrament d'aquella on hi hagués el castell.
  Des del segle XIV la jurisdicció i les funcions dels veguers restaren ben sistematitzades: funció delegada del rei, que el nomenava lliurement, jurisdicció dins la demarcació de la vegueria en tota la seva plenitud, exclosos els territoris baronials, jurisdicció subsidiària en territoris de l'Església o dels barons, processos de foragitament de pau i treva, falliment de justícia o fadiga de dret del senyor del feu i l'enregistrament de la insinuació de les donacions que necessitaven aquest requisit; en l'administració de justícia, la intervenció necessària de jutges o assessors i el nomenament per part del mateix veguer dels jutges ordinaris, escrivans, saigs, nuncis o corredors de la seva cort.
  Els veguers, en prendre possessió del càrrec, havien de donar fermances. Alfons III de Catalunya (IV d'Aragó), en les Corts de Montblanc del 1333, per tal d'assegurar la imparcialitat dels veguers, disposà que el càrrec no es podia donar a cap natural o resident de la mateixa vegueria. Pere III, el 1352, imposà als veguers el deure de residir en llur jurisdicció i de presentar-se a exercir llur funció a la cort respectiva en tots els dies no feriats. Ferran II de Catalunya-Aragó manà que els càrrecs de veguer i sotsveguer fossin donats a persones d'honor i Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella), a les Corts de Barcelona del 1564, disposà que el càrrec fos proveït per persones principals, potents i de bon llinatge, vida i fama. El càrrec de veguer fou suprimit pel Decret de Nova Planta, el 1716, i les seves atribucions, bé que no del tot, foren preses pels corregidors.
  Jesús Lalinde Abadia, en referència a la tesi de Francesc Monsalvatge i Fossas i Francesc Carreras Candi, planteja l'existència de jerarquia entre els veguers i els vescomtes, i exposa la idea que el vicarius o veguer és un lloctinent del vescomte que arrenca de l'època visigoda i que, com a tal, és un altre subordinat o substitut del comte. L'autor Ramon d'Abadal i de Vinyals, citat per Josep Serra Rosselló, quan descriu la repoblació del comte Guifré, el 897, diu que per a l'Administració local, el país va ser dividit en circumscripcions territorials al voltant d'un castell i per a regir el castell i el territori adjunt hi va ser destinat un delegat del comte que va prendre el nom de vicari, engranatge essencial del règim. Així continuà durant l'època comtal, en què se citen, entre altres, Gali, veguer de Sant Martí (966); Olibane, veguer de Font-Rúbia (1015); Eldemar, veguer d'Eramprunyà (1015); Seniofred, veguer del castell de Rubí (1018); Ramon, veguer de Caldes de Montbui (1028); Guillem, veguer de Santa Perpètua (1030), i Berenguer, veguer del Comte (1055). Alguns dels veguers esmentats per d'Abadal i de Vinyals, a banda de llurs ocupacions de caràcter civil, col·laboren amb els homes del país en la restauració del territori, la construcció d'esglésies, entre altres.
  Segons d'Abadal i de Vinyals, en les Corts de Lleida del 1214, en una constitució de pau i treva, s'acordà la institució de la figura del veguer en les principals comarques amb la condició que fossin catalans i que conservessin la pau en llurs districtes jurisdiccionals. Segons Jesús Lalinde Abadia, seguint Josep Maria Font i Rius, el veguer nomenat pel rei és el funcionari governatiu que té cura de la policia, l'ordre públic, pau i treva i la persecució de delinqüents i també judicial, especialment pel que fa a relacions amb jurisdiccions estranyes i, entre aquestes, la militar. Josep Maria Franquet i Bernis sosté que, una vegada acabada la Reconquesta (1153), la intervenció extensiva de la sobirania comtal barcelonina obligava el poder reial a delegar la seva autoritat a funcionaris situats a diversos indrets de Catalunya. Aquests representants del comte de Barcelona, que en alguns llocs substituïren els vescomtes, eren els veguers, i els territoris dins els quals exercien llurs atribucions foren anomenats vegueries.
  Lalinde Abadia conclou que la jurisdicció dels veguers era ordinària i comprenia la jurisdicció civil i criminal, i que tenien la condició específica de jutges penals en alt grau, que exercien en tota la vegueria. Per sobre d'ell, dins el grau ordinari, no es manifesta cap altre magistrat superior que no sigui el governador general quan es troba dins la vegueria. D'altra banda, la vegueria es configura com la unitat judicial pura en què totes les causes s'han de jutjar dins aquesta. Això no obstant, l'hermetisme de la vegueria cedeix davant circumstàncies com l'opressió dels veguers, les causes de pobres, orfes i vídues, les causes fiscals o les causes en virtut de determinades regalies.
  Segons Lalinde Abadia, la jurisdicció territorial inclou la local sobre ciutats i viles. A més, són competència dels veguers les causes de persones socialment preeminents, tant per la pertinença a una condició estamental privilegiada com per la possessió d'un càrrec destacat. El veguer gaudeix, també, de certa direcció militar atès el paper fonamental que exerceix en els processos de pau i treva. D'altra banda, es desenvolupa amb gran intensitat l'activitat en matèria de jurisdicció voluntària, que comprèn quatre grups: de dret administratiu (registre de jurisperits, habilitació de notaris públics, entre altres), de dret de persones (escriptures, tuteles, curateles, entre altres), de dret successori (herències jacents, entre altres) i de dret d'obligacions (subhastes judicials, taxacions pericials, dipòsits, donacions, pròrroga de deutes, entre altres).
  Jesús Lalinde Abadia també planteja la distinció entre veguers i batlles, dues figures predestinades a les interferències jurisdiccionals per llur condició comuna d'oficials reials ordinaris i llur concurrència en els grans nuclis urbans, però tenint en compte la superioritat dels veguers.
  Entre els anys 1118 i 1214, amb la celebració d'un seguit d'assemblees (Girona, 1118; Barbastre, 1192; Barcelona, 1200; Puigcerdà, 1207, i Lleida, 1214), es van promulgar constitucions de pau i treva en què s'establia l'actuació dels veguers. Com a fonts manuscrites més destacables cal esmentar el Recognoverunt proceres, del 1283, el primer compendi de dret municipal de Barcelona, el qual determina que els veguers no han de prendre part en les activitats del consell municipal. A més, fixa llurs atribucions a la vegueria i els obliga a complir els bans ordenats pels consellers i a recaptar les multes imposades als transgressors d'aquestes normes. D'altra banda, cal destacar les Corts de Barcelona del 1291, que en el capítol XXX determinen que només hi pot haver un veguer per vegueria. Finalment, cal esmentar l'article 30 del Decret de Nova Planta, del 1716, que substitueix els veguers per corregidors de patró castellà i nomenament reial.